Per Mn. Joan Pere Pulido

"...la doctrina social té per ella mateixa el valor d'un instrument d’evangelització: com a tal, anuncia Déu i el seu misteri de salvació en el Crist a tothom i, per la mateixa raó, revela l’home a si mateix. Només sota aquesta perspectiva s'ocupa de la resta: els drets humans de cadascú i, en particular, del "proletariat", la família i l'educació, els deures de l'Estat, l'ordenament de la societat nacional i internacional, la vida econòmica, la cultura, la guerra i la pau, el respecte a la vida des del moment de la concepció fins a la mort." (CA 54)

Gn 2, 18; 2, 24; cf. Mt 19, 5-6. Home i dona, alteritat complementaria per a formar una sola carn (cf. CEC, 1605)

A la família s’aprèn a conèixer l’amor i la fidelitat del Senyor i la necessitat de correspondre-hi (cf. Ex 12, 25-27; 13, 8.14-15; Dt 6, 20-25; 13, 7-11; 1Sa 3,13).

Des d’aquesta perspectiva, la parella troba tota la seva dignitat, i la família la seva fermesa. L’Església considera la família com la primera societat natural, titular de drets propis i originaris, i la posa al centre de la vida social.(cf. CDSE, n. 211).

La família és la garantia millor contra tota deriva de tipus individualista o col·lectivista, perquè la persona hi és sempre el centre d’atenció com a fi i mai com a mitjà. (cf. CDSE, n. 213).

El bé de les persones i de la societat depèn d’un emplaçament feliç de la comunitat conjugal i familiar (cf. GS 47; CEC, 2206). En ella es fa l’aprenentatge de les responsabilitats socials i de la solidaritat (cf. CEC, 2224).

És una institució que neix, també per a la societat i es fonamenta en la mateix naturalesa de l’amor conjugal que comporta un comprimís definitiu expressat amb el consentiment recíproc, irrevocable i públic. (cf. CEC 1639).

Les relacions entre els membres de la família es fonamenten en el sentit de la justícia en relació als drets i deures recíprocs.

La totalitat, per ella els cònjuges es donen recíprocament amb tots els components de la persona, físics i espirituals.

La unitat, que els fa "una sola carn" (Gn 2, 24)

La indissolubilitat i la fidelitat, que la donació recíproca i definitiva comporta.

La fecunditat, a la qual aquesta s’obre naturalment

El sapient designi de Déu sobre el matrimoni, accessible a la raó, no es pot valorar exclusivament a la llum dels comportaments de fet i de les situacions concretes que se’n distancien (cf. Poligàmia. CDSE n. 217; FC 19).

El centre de la revelació és el do que Déu fa a la humanitat del seu Fill, Jesucrist (cf. FC 13).

De l’amor de Crist per l’Església, consumat a la creu, descendeix la sacramentalitat del matrimoni, la Gràcia del qual conforma l’amor dels esposos a l’Amor de Crist per l’Església.

El matrimoni, com a sagrament, és una aliança d’un home i una dona en l’amor (cf. GS 48).

La família, com Església domèstica o petita Església és cridada "a ser signe d’unitat per al món i a exercir d’aquesta manera el seu rol profètic testimoniant el Regne i la pau de Crist, vers el qual el món sencer s’adreça." (cf. FC 48).

La caritat conjugal, converteix els cònjuges cristians en testimonis d’una sociabilitat nova, inspirada en l’Evangeli i en el Misteri pasqual.

La dimensió natural del seu amor és constantment purificada, consolidada i elevada per la gràcia sacramental.

D’aquesta manera a més d’ajudar-se recíprocament, esdevenen signe i instrument de la caritat de Crist en el món. Amb la seva pròpia vida són cridats a ser testimonis i a anunciar el significat religiós del matrimoni, que a la societat actual cada vegada li costa més de reconèixer, concretament quan accepta visions relativistes àdhuc del mateix fonament natural de la institució matrimonial.

Gràcies a l’amor, realitat essencial per a definir el matrimoni i la família, tota persona, home i dona, és reconeguda, acollida i respectada en la seva dignitat.

La família, que viu construint cada dia una xarxa de relacions interpersonals, internes i externes, es dreça com "escola primera i insubstituïble de sociabilitat, exemple i estímul per a les més àmplies relacions comunitàries basades en el respecte, la justícia, el diàleg, l’amor" (cf. FC 43).

L’ésser humà es fet per estimar i sense amor no pot viure. No es pot reduir a les emocions I als sentiments ni, encara menys, a la seva mera expressió sexual. (cf. GS 48).

Enfront de les teories que consideren la identitat de gènere només com a producte cultura i social, l’Església reitera el seu propi ensenyament : "Correspon a cadascú, home i dona, reconèixer i acceptar la pròpia identitat sexual.

La diferència i la complementarietat físiques, morals i espirituals s’orienten al bé del matrimoni i al desenvolupament de la vida familiar (cf. CEC 2333).

Aquest perspectiva comporta considerar un deure la conformació del dret positiu a la llei natural, segons la qual la identitat sexual és indispensable, perquè és la condició objectiva per formar una parella en el matrimoni.

La responsabilitat de la tutela i de la promoció de la família com a institució natural fonamental, correspon a tota la societat.

Per aquest motiu la realitat del matrimoni ha de tenir un caràcter institucional i, fonamentat en un acte públic, ha de ser reconegut socialment i jurídicament.

Impossibilitat objectiva de fer fructificar la unió mitjançant la transmissió de la vida.

La persona homosexual ha de ser respectada plenament en la seva dignitat i animada a seguir el pla de Déu amb un compromís particular en l’exercici de la castedat (cf. CEC 2357-2359).

"Si des del punt de vista legal el matrimoni entre dues persones de sexe diferent fos considerat només com un dels matrimonis possibles, el concepte de matrimoni sofriria un canvi radical, amb un greu detriment del bé comú…l’Estat actua arbitràriament i entra en contradicció amb els seus propis deures" (cf. Congregació de la Doctrina de la Fe, Consideracions sobre els projectes de reconeixement legal de les unions entre homosexuals, 3 de juny, Libreria Editrice Vaticana, Ciutat de Vaticà 2003, p. 9).

La paternitat i la maternitat humanes tenen una semblança amb Déu, en el qual es fonamenta la família.

La procreació expressa la subjectivitat social de la família i avia un dinamisme d’amor i de solidaritat entre generacions que està a la base de la societat.

Cal redescobrir el valor social de partícula del bé comú innat en tot nou ésser humà.

Tot infant esdevé un do per als donadors de la vida.

Servir l’Evangeli de la vida comporta que les famílies, participant en associacions adients, lluitin per tal que les lleis i les institucions de l’Estat la defensin i la promoguin (cf. EV 93).

Un acolliment generós de la vida : "Amb relació a les condicions físiques, econòmiques, psicològiques i socials, la paternitat responsable s’exerceix tant amb la deliberació ponderada i generosa de fer créixer una família nombrosa, com amb la decisió, presa per motius greus i dins els respecte de la llei moral, d’evitar temporalment o àdhuc per un temps indeterminat un naixement" (cf. HV 10. GS 50).

Les motivacions deriven dels reconeixement ple dels propis deures respecte a Déu, a si mateixos, a la família i a la societat, en un ajusta jerarquia de valors.

També cal rebutjar el recurs als mitjans contraceptius en les seves diverses formes: aquest rebuig es fonamenta en una concepció correcta i integral de la persona i de la sexualitat humana (cf. HV 7) i té el valor d’una instancia moral en defensa del veritable desenvolupament dels pobles (cf. HV 17).

Raons antropològiques justifiquen com a lícit el recurs a l’abstinència periòdica en els períodes de fertilitat femenina. Aquesta opció significa optar per un plantejament de les relacions interpersonals basat en el respecte recíproc i en l’acolliment total, amb repercussions positives també per a la realització d’un ordre social més humà.

Són moralment condemnables tots els programes d’ajut econòmic destinats a finançar campanyes d’esterilització i de contracepció o subordinats a l’acceptació d’aquestes campanyes.

La solució als problemes demogràfics s’ha de cercar en el respecte simultani de la moral sexual i de la moral social, vetllant per la dignitat de la vida, començant per les condicions econòmiques, socials i culturals.

El desig de maternitat i paternitat no justifica cap "dret al fill", mentre que sí són evidents els drets dels nasciturus, al qual s’han de garantir unes condicions òptimes d’existència, mitjançant l’estabilitat de la família fonamentada en el matrimoni i la complementarietat d’ambdues figures, paterna i materna (cf. CEC 2378).

No són moralment acceptables totes les tècniques reproductives (donació d’esperma o d’òvuls, maternitat substitutiva, fecundació artificial heteròloga) i les diverses formes de procreació assistida.

Són lícits els mitjans que ajuden a l’acte conjugal o a l’assoliment dels seus efectes (cf. CEC 2375).

El fet que la clonació es realitzi per reproduir embrions dels quals se n’extreguin cèl·lules que es poden utilitzar per a la teràpia no n’atenua la gravetat moral per la supressió d’embrions que suposa.

Des d’aquesta perspectiva les famílies contribueixen a la comunió de les generacions i fan una contribució essencial i insubstituïble al desenvolupament de la societat.

I d’aquí es desprèn que la família té dret a l’assistència per part de la societat en allò que pertoca als seus deures de procreació i educació dels fills.

Així, com que les famílies nombroses rebin l’ajut necessari sense cap discriminació (cf. Santa Seu, Carta dels drets de la Família, art. 3; Declaració universal dels drets de l’home, art.16.3).

 La família té un rol totalment original i insubstituïble (original i primari) en l’educació dels fills (cf. FC 36). Els pares tenen el dret-deure d’impartir una educació religiosa i una formació moral als seus fills (cf. CVII DH 5), dret que no pot ser suprimit per l’Estat, sinó respectat i promogut; deure Basic que la família no pot descuidar ni delegar.

Els pares no són els únics educadors dels seus fills. Els correspon exercir amb sentit de responsabilitat l’obra educativa, en col·laboració estreta i atenta amb els organismes civils i eclesiàstics, contribuint, cadascuna d’elles, amb la seva competència. (cf. FC 40).

Els pares tenen el dret d’escollir els instruments formatius adequats i les autoritats públiques, el deure de garantir aquest dret d’assegurar les condicions concretes que permetin exercir-lo.

Un àmbit fonamental d’aquesta col·laboració el troben entre la família i la institució escolar.

Les autoritats públiques han de sostenir aquest dret, fins i tot amb subvencions públiques.

Quan l’Estat s’arroga el monopoli escolar ultrapassa els seus drets i ofèn la justícia, aquest no pot acontentar-se de tolerar les escoles anomenades privades. Aquestes presten un servei públic i, en conseqüència, tenen dret de ser ajudades econòmicament (cf. Congregació per a la Doctrina de la Fe, Instr. Libertatis conscientia 94).

 

El rol del pare i la mare són igualment necessaris, això demana una acció conjunta, exercint l’autoritat amb respecte i delicadesa però, també, amb fermesa i vigor.

Els pares tenen l’obligació de verificar les modalitats amb què es realitza l’educació sexual en les institucions educatives.

Les famílies, poden i han d’esdevenir subjecte d’accions polítiques perquè les lleis i les institucions de l’Estat sostinguin i defensin positivament els drets i els deures de la família. Fomentar la consciència de ser protagonistes de la Política familiar amb les responsabilitat necessàries (cf. FC 44). Reforçar l’associacionisme familiar (cf. Santa Seu, Carta dels drets de la família, art. 8 a-b).

 Vinculació entre família i treball. A ella s’ha de referir i conformar l’ordre socioètic del treball humà (cf. LE 10).

Condició que fa possible la fundació d’una família i la seva subsistència; condiciona el desenvolupament de les persones. L’aportació de la família al treball és preciosa i insubstituïble: educació del sentit del treball i orientacions davant les opcions professionals.

Ha de permetre la realització d’un estalvi que afavoreixi l’adquisició de qualsevol forma de propietat, com a garantia de llibertat (cf. RN 11. QA 23). Mesures socials: complements familiars, remuneració del treball casolà d’un dels progenitors (cf. LE 19).

Implica la responsabilitat de l’home com a marit i coma pare.

La feina de casa és un tipus d’activitat laboral eminentment personal i personalitzant que ha de ser socialment reconeguda i valorada (cf. FC 23).

Cal eliminar tots els obstacle que impedeixen als esposos d’exercir lliurement la seva responsabilitat procreadora i, en particular, aquells que obliguen la dona a no desenvolupar plenament les seves funcions maternes (cf. LE 19. FC 23).

La societat té el deure fonamental de respectar i de promoure la família mateixa (cf. FC 45).

La acció política i legislativa ha de salvaguardar els valors de la família, des de la promoció de la intimitat i de la convivència familiar, fins al respecte a la vida que neix i a la llibertat efectiva de decidir en l’educació dels fills.

La societat i l’Estat no poden absorbir, ni substituir, ni reduir la dimensió social de la família; més aviat l’han d’honorar, reconèixer, respectar i promoure segons el principi de subsidiarietat (cf. CEC 2211).

Realització de polítiques familiars autèntiques i eficaces.

És necessari el requisit, essencial i irrenunciable, del reconeixement (tutela, valoració i promoció) de la identitat de la família, societat natural fonamentada en el Matrimoni.

Aquest reconeixement traça una línia de separació clara entre la família pròpiament dita i les altres convivències, que, per la seva naturalesa, no poden merèixer-ne el nom ni l’estatut.