INTRODUCCIÓ

Intentaré dilucidar dos punts: el «sí» del Magisteri a la regulació natural de la fertilitat i els motius del «sí».

En el primer punt documentaré sintèticament el fet de l’anuència; en el segon, intentaré fonamentar les raons teològiques que la legitimen, tal com el mateix Magisteri de l’Església les exposa.

I. LES CRIDES DEL MAGISTERI A LA REGULACIÓ NATURAL DE LA FERTILITAT

Consideraré, en concret, les crides del Magisteri als homes de ciència, als professionals, als esposos cristians. als preveres, als bisbes i a tots els cristians i homes de bona voluntat.

a) Pau VI

+ citant Gaudium et Spes a Humanae Vitae, 24 (25 de juliol 1968), escriu:

Els homes de ciència poden contribuir notablement al bé del matrimoni i de les famílies i a la pau de les consciències si

– unint els seus estudis

– es proposen aclarir de manera més profunda les diverses condicions favorables a una honesta regulació de la procreació humana.

+ Referint-se a Pius XII, afegeix:

És desitjable en particular que, segons l’auguri del dit Papa, la ciència mèdica assoleixi de fornir una base suficientment segura per a la regulació dels naixements, fundada en l’observança dels ritmes naturals.

+ I conclou, glossant el que acaba de dir:

D’aquesta manera els científics, i en especial els científics catòlics, contribuiran a demostrar amb fets que, com ensenya l’Església (Pius XII, al·locució del 29 d’octubre de 1951), no pot haver-hi vertadera contradicció

– entre les lleis divines que regulen la transmissió de la vida

– i aquelles que afavoreixen un autèntic amor conjugal.

b) Joan Pau II

+ Amb data 3 de novembre de 1979, diu als delegats del «Centre d’enllaç dels Equips d’investigació» i als membres del «Consell d’Administració de la Federació internacional d’acció familiar»:

Les investigacions científiques que realitzeu i poseu en comú per a

– assolir coneixements més precisos del cicle femení

– i permetre la utilització més serena dels mètodes naturals de regulació de la natalitat, mereixen de conèixer-se més bé, ser estimulades i ser proposades efectivament a l’aplicació. M’alegra de saber que un nombre creixent de persones i organismes a nivell internacional aprecien aquests esforços de regulació natural. A aquests homes de ciència, a aquests metges, a aquests especialistes, adreço la meva felicitació i el meu encoratjament, ja que està en joc el bé de les famílies i de les societats en llur afany legítim d’harmonitzar la fecunditat humana amb les seves possibilitats, a condició d’apel·lar sempre a les virtuts de l’amor i de la continència; està en joc el senyoriu humà conforme amb al designi del Creador.

+ I el dia 3 de juliol de 1982, adreçant-se al «Centre d’estudis i d’investigació sobre la regulació natural de la fertilitat de la universitat del Sacro Cuore» afirma:

Hi ha homes de ciència agosarats i capaços que, a poc a poc, amb paciència i competència, estan descobrint camins basats en un estudi més atent de les característiques de la sexualitat humana, camins que esdevenen compatibles amb les exigències de la castedat matrimonial i capaços d’assolir una convivència conjugal harmònica i serena en el marc del respecte als principis fonamentals de l’Església.

L’obra d’investigació, perfeccionament i ensenyament de mitjans naturals de regulació de la fecunditat és de gran importància.

+ Si en el discurs de 3 de novembre de 1979, Joan Pau II felicitava i incentivava els homes de ciència, en aquest, a més de prosseguir en la línia encoratjadora, els insta a la cooperació. Pel que fa al primer aspecte, escriu: així, doncs, vull dir una paraula d’estímul a tots els qui treballen en aquest camp i exhortar-los a no desistir de les seves investigacions. Pel que fa al segon, concreta: és necessari que els diversos grups dedicats a aquesta noble tasca valorin mútuament llur treball i intercanviïn experiències i resultats, a fi d’evitar tota tensió i desavinença que pogués amenaçar aquesta obra important i difícil. En efecte, comenta: posat el fet que la situació de les parelles és molt diferent a causa de les diverses cultures, races, situacions personals, etc., és providencial que existeixin mètodes diversos capaços de respondre millor a situacions tan diferents. Per aquesta mateixa raó és cosa bona que els experts en aquestes matèries coneguin diversos mètodes a fi de poder suggerir, i ensenyar si es necessari, el mètode més adequat a cada parella.

+ Passant als actors de l’acció, ¿en quina posició se situa l’Església enfront d’aquest treball tan important dels homes de ciència? La podem resumir, a la claror d’aquest discurs, en tres trets:

– no fa seu cap mètode concret, malgrat que en considera providencial la pluralitat, com acabem de veure;

– es limita a proclamar els principis fonamentals en aquesta matèria i a estimular tots els qui s’esforcen a posar-los en pràctica;

– constata amb satisfacció que, de mica en mica, mitjançant el treball personal (aŀlusió implícita als científics) i el testimoni de parelles i famílies, es va construint la humanitat nova.

Hem referiré, d’una banda, a l’àmbit dels metges i personal sanitari i, de l’altra, al dels farmacèutics.

a) Els metges i el personal sanitari

Pau VI, a Humanae Vitae, 27 (25 de juliol 1968), exhorta els metges i el personal sanitari a

+ promoure les solucions inspirades en la fe i en la recta raó i a fomentar llur respecte en el seu àmbit;

+ procurar tota la ciència necessària en aquest aspecte, amb vista a aconsellar i proporcionar directrius; es tracta, en efecte, d’una ciència operativa de la que formen part integrant:

– el consell, quan l’interessat demana orientació

– les directrius, quan la situació i les circumstàncies ho aconsellen.

b) Els farmacèutics

El mateix Papa, Pau VI, en la seva aŀlocució a la XXV Assemblea general de la Federació internacional de ciències farmacèutiques (7 de setembre de 1974), demana als farmacèutics que es prenguin el temps necessari per a aprofundir la doctrina de l’Església concernent als greus problemes relatius a la concepció humana. Aquest ensenyament –concretat a Humanae Vitae– desenvolupa la visió global de l’home en el doble aspecte de la seva dependència de Déu creador i de la seva vocació sobrenatural. Solament ella es iŀlustrativa, afegeix el Papa, i la seva veritat no haurà de dependre de les reaccions de l’opinió. Per aquesta causa –prossegueix– encoratgem fortament tots aquells que volen situar la cura de l’home en el primer pla de les seves preocupacions a fer l’esforç d’ampliar les seves perspectives, de relacionar punts de vista unilateralment inflats per la propaganda, per arribar a un judici sa i equilibrat sobre els valors que es discuteixen. Es tracta de posar l’home en el camí d’una paternitat responsable.

c) Aquesta doble crida als professionals es pot sintetitzar, per tant, en una triple línia:

+ resolutiva, de promoció de solucions cristiano–racionals acompanyades del degut respecte a l’ambient;

+ operativa, de consell i d’aportació de directrius;

+ d’aprofundiment, en funció d’una visió global de l’home com a creatura i com a cridat a la comunió amb Déu (vessant sobrenatural). Aquesta tercera línia, de la que depenen les dues anteriors, no es pot improvisar: requereix de dedicar-hi el temps que calgui per a arribar a la veritat de l’home.

És interessant notar que el mateix Papa relaciona aquest punt (que afecta els professionals) amb l’anterior (que afecta els homes de ciència). Escriu, en efecte: en el missatge citat (es refereix a Humanae Vitae, 24), com ja ho havia fet el Concili Vaticà II, Nós convidem als homes de ciència a fer convergir els seus estudis i les seves realitzacions per a afavorir una sana regulació de la procreació humana.

d) No vull acabar la glossa sobre aquest darrer document sense ressaltar el realisme amb què escomet la nostra qüestió. En efecte, el problema de la limitació dels naixements és complex, suposa una negativa, té un cost i comporta una denúncia:

+ és complex, ja que ha de ser examinat en tots els seus aspectes: humà, ètic i cultural;

+ suposa una negativa: la de l’Església a acceptar pràctiques contràries al respecte de la vida humana, com l’avortament, l’esterilització, la contracepció;

+ té un cost: és necessari pagar el preu d’una vida vertaderament humana, conforme al designi de Déu, a nivell sia de la investigació científica, sia de les realitzacions de laboratori, sia de l’autodomini dels esposos;

+ comporta una denúncia: no es pot, en consciència, cercar una font de beneficis en la distribució de productes que envileixen l’home i l’amor o que maten la vida.

Totes aquestes exigències –conclou el discurs– requereixen unes conviccions fermes i un gran coratge.

De la crida als científics i als professionals passem a la adreçada als esposos cristians. Ens trobem òbviament en el cor mateix de la interpeŀlació magisterial, ja que tot conflueix, com acabem de veure, en l’afavoriment d’una sana regulació de la procreació humana. En aquest context la crida, notem-ho, concerneix el comportament, no concreta els mètodes.

a) Pau VI

El nostre text de base continua essent Humanae Vitae (25 de juliol de 1968), aquest cop en el n. 25. Consideraré tres aspectes: l’estatut vital cristià dels cònjuges, el realisme de la creu i el fet d’una nova i importantíssima forma d’apostolat.

+ L’estatut vital cristià dels cònjuges:

– batejats i enfortits pel sagrament del matrimoni, corroborats i com a consagrats per a

° complir fidelment els propis deures (ètica),

° realitzar la seva vocació fins a la perfecció (espiritualitat, santedat)

° i donar el testimoni que els és propi davant el món (testimoni),

– els cònjuges cristians tenen la missió de fer visible davant els homes la santedat i la suavitat de la llei que uneix

° l’amor mutu dels esposos (dimensió horitzontal)

° amb la seva cooperació a l’amor de Déu, autor de la vida humana (dimensió vertical).

+ El realisme de la creu:

– no és intenció del Papa (Pau VI) ocultar les dificultats, a vegades greus, inherents a la vida dels cònjuges cristians; per a ells, com per a tothom, «la porta és estreta», i «és dur el camí que porta a la vida» (Mt 7,14).

– D’aquí un estil d’existència humana que es concreta en quatre moments successius:

° Primer

ú l’esperança de la vida eterna ha d’iŀluminar el dit camí (aspecte teologal)

ú conjuminada amb l’animós esforç dels esposos (fortalesa) per a viure amb prudència, justícia i pietat en el temps present (aspecte de virtuts cardinals: la pietat s’engloba dins de la justícia)

ú i, tot això, conscients que la forma d’aquest món és passatgera (aspecte escatològic: cf. 1Co 7,31).

° Segon (aquest moment reassumeix, en espiral, l’anterior, portant-lo a major plenitud)

ú d’una banda, han d’afrontar els esforços necessaris (fortalesa), recolzats en la fe, l’esperança i l’amor difós per l’Esperit Sant en els nostres cors (cf. Rm 5,5; aspecte teologal ple);

ú de l’altra, han d’invocar l’ajut diví amb oració perseverant i, sobretot, acudir a la font de gràcia i de caritat que és l’Eucaristia.

° Tercer

¿què fer en cas d’una caiguda moral pel camí? Pau VI respon: i si el pecat els sorprengués encara, que no es desanimin, sinó que recorrin amb humil perseverança a la misericòrdia de Déu, que es concedeix en el sagrament de la Penitència.

° Quart (delineació de l’horitzó decisiu)

podran realitzar així la plenitud de la vida conjugal descrita pel l’Apòstol a Ef 5,25-33: amor del marit a la muller, viscut com a gran misteri en Crist i en l’Església, i respecte de la dona al marit.

+ Una nova i importantíssima forma d’apostolat:

– Els cònjuges que viuen així assoleixen com un dels fruits més preuats el de sentir més d’una vegada el desig de comunicar als altres llur experiència. A partir d’aquest fet el Papa relliga la següent doble reflexió, a la claror de Lumen Gentium 35 i 41, Gaudium et spes 48-49 i Apostolicam actuositatem 11:

° d’una banda, una nova i importantíssima forma d’apostolat entre els semblants s’insereix en l’ampli marc de la vocació dels laics: els mateixos esposos es converteixen en guia d’altres esposos;

° de l’altra, als qualificatius de novetat i de superior importància, el Papa afegeix el de ser una de les formes d’apostolat que es palesen avui com a més oportunes.

– He d’afegir una verificació/reflexió de tipus personal: aquesta comunicació experimental, aquest testimoni de vida ¿es limita a la sola guia d’altres esposos? De cap manera! Com a prevere dono testimoni joiós i agraït del bé que aquest ple i constant exercici de la catedat conjugal produeix en tots els membres conscients i fidels de l’Església. I forma part, no pas petita, d’aquest bé certificar amb els fets que l’ensenyament del Magisteri és viable: "de facto ad posse valet iŀlatio": el fet convalida la possibilitat.

b) Joan Pau II

L’ensenyament anterior troba un ressò preciós en el posterior de Joan Pau II. Entre d’altres textos, considerem-ho a la claror del discurs següent del Papa actual als participants en un curs sobre regulació natural de la fecunditat organitzat per la «Universitat del Sacro Cuore» (13 de desembre de 1985).

+ Després de lloar-los per llur sensibilitat enfront d’aquest problema tan delicat i actual i per la seva confiança en el Magisteri de l’Església, i de constatar que persones expertes i qualificades han iŀluminat les parelles participants per a conèixer:

– la corporeïtat (i els seus ritmes de fertilitat),

– les motivacions morals i personals (de la regulació de la natalitat) i

– les condicions humanes, físiques i psíquiques (imprescindibles en la comprensió i la vivència del matrimoni a la claror del pla providencial de Déu);

+ el Papa passa del moment receptiu al moment transmissor: a partir del vostre clar sentit de responsabilitat –concreta– heu de transmetre aquests ensenyaments als diversos ambients eclesials i socials en què cal promoure urgentment una autèntica vida moral. D’ací que:

– els animi a tenir serenitat i confiança;

– invoqui el Senyor per a que els iŀlumini i acompanyi en el propòsit;

– recordi que el compliment d’aquest deure resulta difícil (les informacions i el coneixement dels mètodes naturals han de recolzar en una correcta antropologia i reclamen educació i autocontrol i, conseqüentment, l’apreci de la castedat i la valoració de la dimensió espiritual de l’amor; es requereix també empenyorament en una mortificació dirigida a expressar un amor autènticament personal, capaç d’ascesi diària, d’íntima comprensió, de paciència); per això és urgent de considerar el matrimoni i, per tant, l’ús de la sexualitat a la claror del misteri pasqual de Crist, que comporta sofriment i sacrifici, victòria i goig, perquè iŀlumina, purifica, eleva i guareix;

– rememori la necessitat de vida interior (oració, confiança en Déu, petició de la gràcia divina, ús freqüent de l’Eucaristia i de la Reconciliació, responsabilitat caritativa);

– subratlli que no es tracta, consegüentment, d’una mera qüestió biològica i psicològica, sinó de tota una concepció i pràctica arrelada en la «Paraula de Déu»;

– i, a la claror del sínode commemorador del vintè aniversari del Concili Vaticà II, insti un nou esforç evangelitzador i catequètic.

c) Aquests dos textos –el primer adreçat a tots els esposos cristians i, el segon, a parelles cristianes qualificades que, especialment formades, viuen exemplarment la seva experiència i la propaguen apostòlicament– corroboren de manera decisiva el «sí» del Magisteri a la regulació natural de la fertilitat. És un «sí» docent sòlidament ancorat en la roca del testimoni i de l’acció.

Homes de ciència i professionals flanquegen, en semicercle, els esposos cristians situats en el centre de la nostra consideració. Completem la circumferència amb un altre semicercle, format pels preveres i els bisbes.

Tornem a Humanae Vitae. En el moment que els correspon, nn. 28-29, Pau VI interpeŀla vigorosament els preveres. Què ens diu? Podem resumir la resposta mitjançant una sola afirmació: hem d’expressar sense ambigüitats la doctrina de l’Església sobre el matrimoni. Això implica una doble disposició d’obediència i de caritat.

+ Obediència: es tracta de secundar l’ensenyament del Magisteri, d’atenir-nos-hi, de parlar de la mateixa manera (òbviament, expressar-nos a l’uníson amb el Magisteri comporta no ser dissonants entre nosaltres enfront dels restants membres del Poble de Deu.)

+ Caritat: s’explicita amb un criteri global i es concreta en una actitud pastoral. El criteri té relació directa amb l’anterior: Pau VI escriu lapidàriament que no menyscavar en res la saludable doctrina de Crist és una mostra de caritat eminent envers les ànimes. Afirmació exigentment lluminosa i lluminosament exigent, si n’hi ha. L’actitud pot sintetitzar-se tal com segueix: hem de conrear (en aquest tema) la paciència i la bondat; hem de fer-nos ressò de la veu i de l’amor del Redemptor; hem de parlar amb confiança, d’ensenyar a pregar, de preparar per a la recepció dels sagraments.

Podem adonar-nos del fet que aquesta interpeŀlació no s’adreça directament al tema dels mètodes de regulació natural de la fertilitat. Ara bé, ja que el nostre ministeri participa sacramentalment del dels bisbes, passo a considerar la seva missió en la matèria que estem tractant, sense prejudici de l’esment directe de la tasca dels preveres que veurem en el proper paràgraf.

 

Començaré, per a emmarcar l’ensenyament, amb Humanae Vitae, 39, on Pau VI demana als bisbes que treballin per la salvaguarda i santedat del matrimoni i que realitzin amb aquest fi una acció pastoral coordinada en tots els camps, entre ells l’econòmic, el cultural i el social.

I elegiré, com a mostra suficient, un ensenyament de Joan Pau II a un grup de bisbes d’Estats Units d’Amèrica (24 de setembre de 1983). Hi llegim les següents afirmacions:

+ La planificació natural de les famílies constitueix una part especial i important del ministeri episcopal envers les famílies. Quan es tracta de la regulació natural de la fertilitat humana, ens trobem en un àmbit que té molt a veure amb el ministeri episcopal en un dels seus objectius centrals: el món de la família.

+ Aquest enunciat teològico-pastoral és seguit d’un altre de pràctico-pastoral: de fet, el nombre de parelles que utilitzen amb èxit els mètodes naturals creix constantment; però això requereix precisament un ulterior esforç concentrat: amb paraules de Familiaris Consortio 35, cal un compromís més ampli, decisiu i sistemàtic (per part de la comunitat eclesial) amb vista a fer conèixer, estimar i aplicar els mètodes naturals de regulació de la fertilitat. Doncs bé, sempre en el terreny pràctic, les parelles que elegeixen mètodes naturals perceben, d’una banda, la fonamental diferència antropològica y moral que hi ha entre la contracepció i la planificació familiar natural; i tenen necessitat, de l’altra, d’instrucció, estímul, consell i suport pastoral. Se’n segueix que els bisbes esmentats (per extensió, tots els bisbes en hipòtesis anàlogues)

– han de ser sensibles envers els seus esforços i comprensius davant les seves necessitats;

– des del seu carisma i responsabilitat episcopal, han de donar a conèixer al poble cristià la influència –única– que la gràcia del sagrament del matrimoni té sobre cada aspecte de la vida conjugal, enclosa la sexualitat (cf. Familiaris Consortio, 33);

– a partir del fet que la Conferència episcopal norteamericana ha establert un programa especial en aquest àmbit, cada bisbe en la seva diòcesi ha d’aportar el seu interès pastoral constant i el seu suport amb vista al reeiximent de l’esforç.

 

Amb això acabo d’arrodonir el semicercle presbiteral–episcopal entorn de les parelles de cònjuges cristians i a favor dels seus esforços de coneixement, ús i propagació dels mètodes naturals de regulació de la fertilitat. ¿Pot haver-hi una major evidència del «sí» del Magisteri a l’acció pastoral en aquest àmbit que l’estímul aportat pel Papa als seus germans en l’episcopat?

La crida del Magisteri s’adreça ulteriorment a tots els cristians i a tots els homes de bona voluntat. En aquest sentit, un segon cercle –concèntric– circumscriu l’anterior, atorgant-li ulterior força en l’atenció i servei a la vida. Sense perdre de vista aquest «tots» (Pau VI, a Humanae Vitae, instà tots a una obra d’educació, progrés i amor, a partir de la verificació que la felicitat de l’home es troba en el respecte de les lleis gravades per Déu en la seva naturalesa, lleis que ha d’observar amb intel·ligència i amor), hi subratllaré especialment la missió de les autoritats (angle civil) i l’acció de tota la comunitat eclesial.

a) Les autoritats públiques

+ Humanae Vitae, 23 diu als governants:

– en negatiu, que no permetin que es degradi la moralitat dels seus pobles; que no acceptin la introducció legal, en la família, de pràctiques contràries a la llei natural i divina;

– en positiu, que procurin una acurada política familiar i una assenyada educació dels seus pobles; una política i una educació que respectin la llei moral i la llibertat dels ciutadans.

+ Enfront de les greus dificultats que això comporta als països en vies de desenvolupament

– els recorda, amb Joan XXIII (Mater et Magistra), que la solució solament es troba en un desenvolupament econòmic i un progrés social que respectin els vertaders valors humans, individuals i socials;

– afirma que no poden imputar a la Divina Providència el que depèn d’una menor sagacitat governativa, d’un escàs sentit de la justícia social, d’un monopoli egoista o de la indolència;

– afegeix que cal revifar els esforços i estendre el mutu suport entre tots els membres de la família humana.

b) Tota la comunitat eclesial

El 8 de juny de 1984, Joan Pau II s’adreçava als participants en el «Congrés internacional de Filosofia i Teologia» i en el «Congrés Internacional (general) sobre la Procreació Responsable», a càrrec del «Centre d’estudis i d’investigació sobre la regulació natural de la fertilitat de la Universitat catòlica del Sacro Cuore». El discurs tracta sobre el diàleg entre la ciència, l’ètica i la teologia en relació amb la paternitat responsable. El sentit de totalitat que tractem afecta tots els agents i tots els mètodes (de regulació natural de la fertilitat).

+ Tots els agents

– Comença evocant els científics i els especialistes en ètica i teologia, que vetllen perquè cada saber concret (científic, filosòfic i teològic), dins de les seves pròpies competències, s’adreci al mateix objectiu, és a dir, el valor de la procreació responsable; i que malden perquè cada un d’aquests aspectes es complementi amb els altres dins d’una jerarquia ben precisa. Ells saben prou bé que el coneixement dels períodes fèrtils i infèrtils i els mètodes que s’hi annexen poden usar-se també amb propòsits moralment il·lícits. Heus ací on l’ètica i la teologia han de situar el coneixement científic amb vista a construir la llera per on la llibertat de la persona humana assoleixi una procreació responsable.

– I passa, acte seguit, a redimensionar la planificació de la família (planificació que no és un fi en si mateixa) com a una de les moltes dimensions de la pastoral de l’Església pel que fa als matrimonis. Doncs bé, les parelles que es dediquen a ensenyar els mètodes naturals no es comprometen a una activitat privada, sinó que els seus esforços, juntament amb els dels pastors de l’Església, formen part de la dita responsabilitat de l’Església. Què se segueix d’això? Que la promoció i l’ensenyança dels mètodes naturals és una vertadera pastoral, que concerneix o implica la col·laboració de sacerdots, religiosos, especialistes i matrimonis, treballant tots ells amb el bisbe de l’Església local, de qui reben suport i assistència. El Papa insta novament una especial sensibilitat dels bisbes envers els matrimonis.

+ Tots els mètodes naturals

– A l’anterior universalitat pastoral d’agents s’hi afegeix ara la dels diversos mètodes naturals de planificació familiar. Sense atorgar aprovació exclusiva a un o altre, l’Església insta que tots ells –providencials en la seva varietat– esdevinguin viables i siguin respectats. La raó definitiva d’un o altre mètode no és la seva efectivitat biològica o la seva viabilitat, sinó llur acord amb la visió cristiana de la sexualitat com a expressió de l’amor conjugal.

– Pel que fa a aquests mètodes és, doncs, important que els diversos grups de planificació familiar natural treballin units i desenvolupin les seves investigacions i estudis de forma que es faci palesa la unitat de propòsit i de compromís. En aquest sentit, l’Església (noti’s la universalitat total del subjecte) mostrarà millor al món (idem) el valor dels mètodes naturals i reduirà la força de la contracepció, esterilització i avortament.

c) Són de notar, en aquest apartat n. 6, les tres línies d’universalitat que s’addueixen:

+ la que és pròpia de les lleis natural i divina, o bé, en formulació diferent, la que afecta la llei moral i la llibertat dels ciutadans (aquesta primera línia fonamenta la interpel·lació a les autoritats públiques);

+ la que afecta la col·laboració interdisciplinària (ciència, ètica, teologia), línia que decanta la bivalència del coneixement dels períodes i dels mètodes que l’acompanyen vers la procreació responsable;

+ i la que és realitzada per l’íntegra pastoral de l’Església (multiplicitat d’agents, sota la responsabilitat dels bisbes, oberta a la diversitat de mètodes naturals i plasmada en una harmònica pluralitat de grups de planificació familiar natural).

Acabo aquí la primera part de la ponència, l’objectiu de la qual ha estat i és elucidar el «sí» del Magisteri a la regulació natural de la fertilitat. Un «sí», com veiem, reiterat, raonat, diversificat, corroborador i estimulant.

II.- EL CRESCENDO DE LA POSICIÓ MAGISTERIAL CAP AL «SÍ»

El «sí» magisterial als dies agenèsics va des d’un no inquietar inicial a una positiva pastoral dels mètodes naturals de regulació de la natalitat. És el que passo a exposar, també sintèticament, en aquesta segona part, subratllant alguns punts de l’ensenyament dels tres Papes que en serveixen de guia: Pius XII, Pau VI i Joan Pau II. Però abans recordaré els precedents que acabo d’al·ludir.

a) L’any 1853, la Sagrada Penitenciaria va ser consultada en els termes següents: alguns fidels casats, basant-se en l’opinió dels metges, estan persuadits que cada mes hi ha dies en els que no pot haver-hi concepció. ¿Han de ser inquietats aquells que només usen el matrimoni aquests dies, si més no si tenen raons legítimes per a abstenir-se de l’acte conjugal? La resposta va ser: els concernits per la pregunta no s’han d’inquietar, ja que no fan res per a evitar la concepció.

b) L’any 1880, davant la pregunta següent: ¿És lícit l’ús del matrimoni només aquells dies en què és més difícil la concepció?, la Sagrada Penitenciaria va contestar: no s’han d’inquietar aquells cònjuges que procedeixen d’aquesta manera; i el confessor pot insinuar –amb prudència, però– aquesta forma d’actuar a aquells cònjuges que no han pogut apartar, d’altra manera, el detestable crim de l’onanisme. Noti’s el canvi que es dóna, en la pregunta, quant a l’admissió global del fet i, en la resposta, pel que fa a la iniciativa del confessor –insinuar aquesta forma d’actuar–, però amb la circumstància restrictiva que afecta els cònjuges onanistes.

c) L’any 1932, la Sagrada Penitenciaria va remetre a la resposta anterior (any 1880) una nova pregunta sobre l’ús del matrimoni únicament en els dies agenèsics. La pregunta remarca que els esposos, per causes justes i greus, desitgen evitar d’una manera honesta de tenir fills; ho fan de mutu acord i per motius també honestos. El marc de referència, en aquest cas, és la constatació que, segons la doctrina d’alguns autors moderns, la concepció no pot realitzar-se en tals dies, a tenor de les lleis naturals (com es veu, l’ambientació és semblant a la de la consulta de l’any 1853). Es manté, doncs, la doctrina en ús.

d) Dons bé, a partir d’aquestes dades, anem a considerar el progrés que té lloc en la reflexió i docència magisterials, tal com he dit en començar.

Exposo a continuació la tercera part del famós discurs a les llevadores de la Unió catòlica italiana («Vegliare con sollecitudine»), de 29 d’octubre de 1951.

a) L’esquema següent pot ser útil per a sintetitzar el curs del pensament del Papa, que explicitaré seguint una enumeració que en contempla els moments eix.

(1) Entra en qüestió el greu problema –així comença la perícopa– de la relació entre la disposició a la maternitat i el recurs creixent a les èpoques d’esterilitat natural (noti’s aquesta nova inflexió en relació amb les fórmules de 1853, 1880 i 1932). I prossegueix (nn. 2-6):

(2) Competeix a les llevadores d’estar ben informades, des del punt de vista mèdic, d’aquesta coneguda teoria i dels progressos que en aquesta matèria es poden preveure encara. És tasca professional seva aconsellar i assistir, fonamentant-se en l’objectivitat científica i en el judici autoritzat dels especialistes en medicina i biologia, i instruir sobre l’aspecte biològic i tècnic de la teoria; i és alhora missió apostòlica seva, com a cristianes, conèixer i difondre les normes morals a què es troba subjecta la seva aplicació.

(3) En aquestes normes morals és on té competència l’Església, la qual aporta les següents precisions: els cònjuges poder fer ús del matrimoni també en els dies agenèsics ja que, en fer-ho, no impedeixen ni prejutgen la consumació de l’acte natural ni les seves ulteriors conseqüències naturals. D’aquí que la posada en pràctica d’aquesta teoria es distingeixi essencialment de l’abús que perverteix l’acte (tornaré sobre aquesta distinció més endavant).

(4) Però si es planteja si poden realitzar aquest ús només els dies agenèsics, la resposta demana una nova distinció. Si això significa que el previ atorgament del dret matrimonial s’ha restringit al dit ús exclusiu, aquesta restricció no procedeix, ja que implicaria un defecte essencial en el consentiment matrimonial: el matrimoni així contret seria invàlid (dret i no mer ús, en fórmula breu).

(5) Ara bé, si el que està en joc és únicament la limitació no del dret matrimonial (cas anterior), sinó de l’acte matrimonial al dit ús exclusiu, la resposta ha de remetre a una distinció ulterior. El plantejament de (mer) us i no dret porta a respondre, d’entrada, que la validesa del matrimoni queda en tot cas fora de discussió.

(6) No s’esdevé el mateix respecte a la licitud, que dependrà de la intenció dels qui fan ús del matrimoni: si aquesta es basa en motius morals suficients i segurs, aquest ús és correcte; si es basés en motius morals insuficients i insegurs, no ho seria. I, aquí, Pius XII concreta que el sol fet que els cònjuges no ataquin la naturalesa de l’acte –en negatiu– i que fins i tot estiguin disposats a acceptar i educar el fill que, no obstant les precaucions, sobrevingui –en positiu–, no bastaria per si sol per a garantir la rectitud d’intenció i la moralitat irreprensible dels motius. Quina n’és la raó? La següent: l’estat de vida matrimonial imposa el compliment d’una obra positiva; la naturalesa i el Creador imposen la funció de proveir la conservació del gènere humà. Sostraure’s sempre i deliberadament, sense un motiu greu, a aquest deure primari seria pecar contra el sentit mateix de la vida conjugal. Ara bé, els motius que provenen de les indicacions clàssiques: mèdica, eugenèsica, econòmica i social són seriosos. És, doncs, moralment possible un matrimoni les circumstàncies (indicacions) del qual aconsellin limitar l’acte matrimonial a l’ús exclusiu dels dies agenèsics.

b) Però també és possible, en l’altre extrem, que circumstàncies determinades exigeixin a un matrimoni l’abstinència de tota actuació completa de la facultat natural. Es donen –o poden donar-se– casos delicats en què el risc de la maternitat no és exigible i, d’altra banda, l’observança dels períodes agenèsics o bé no és suficientment segura o bé ha de ser descartada per altres motius. En aquests casos extrems, precisa Pius XII, tota maniobra preventiva i tot atemptat directe contra la vida i el desenvolupament del germen està prohibit i resta exclòs en consciència. Solament un camí roman obert: el de l’abstinència de tota actuació completa de la facultat natural.

c) Acte seguit, el Papa preveu la següent objecció enfront del que acaba d’afirmar: «Ningú no és obligat a l’impossible; l’abstinència durant un llarg període és impossible; per tant, els cònjuges no hi són obligats. Inferència: la llei divina, doncs, no pot tenir aquest sentit». I respon: «Déu no obliga a l’impossible. Però Déu obliga a la dita abstenció. Per tant aquesta abstenció és possible». Ho corrobora acudint a la doctrina de Trento sobre l’ajut de la gràcia divina i subratllant que és injuriar els homes i les dones del nostre temps considerar-los incapaços d’un heroisme continuat. En iniciar la seva exposició, Pius XII havia afirmat que una acció intrínsecament immoral no es pot transformar en un acte moral lícit. Aquesta prescripció –remarca– segueix en ple vigor avui igual que ahir, i el mateix serà demà i sempre, perquè no és un mer precepte de dret humà, sinó que és l’expressió d’una llei que és natural i divina.

 

a) Si Pius XII havia encarat el problema del recurs als dies agenèsics (que denominava també teoria, remarcant-ne així l’aspecte científic positiu), Pau VI es va plantejar obertament un altre problema, el del control artificial de la natalitat. El va abordar a Humanae Vitae, n. 11 i següents. Vegem-ho.

+ Punt de partença: honestos i dignes, els actes amb els quals els esposos s’uneixen en casta intimitat no deixen de ser legítims si, per causes independents de la voluntat dels cònjuges, es preveuen infecunds, ja que continuen ordenats a expressar i consolidar la seva unió. En principi, qualsevol acte matrimonial ha de quedar obert a la transmissió de la vida.

+ Sorgeix una pregunta: ¿no és potser racional recórrer en moltes circumstàncies al control artificial dels naixements, si amb això s’obtenen

– l’harmonia i la tranquil·litat de la família

– i millors condicions per a l’educació dels fills ja nascuts?

Pau VI respon: l’Església elogia i recomana la intervenció de la intel·ligència, si es realitza respectant l’ordre establert per Déu. Si existeixen motius seriosos, és lícit tenir en compte els ritmes naturals immanents a les funcions generatives per a usar del matrimoni només en els períodes infecunds i, així, regular la natalitat. Ara bé, existeix una diferència essencial

– entre el recurs als períodes infecunds

– i l’ús de mitjans directament contraris a la fecundació:

° en el primer cas, els cònjuges es serveixen legítimament d’una disposició natural;

° en el segon cas, els cònjuges impedeixen el desenvolupament dels processos naturals (n. 16).

I, després d’enumerar i ponderar les conseqüències greus que se seguirien de la legitimació de l’ús dels mètodes de regulació artificial de la natalitat (en els àmbits de la infidelitat conjugal, de la no observació de la llei moral, de la pèrdua del respecte a la dona i de l’abús de les autoritats públiques), afirma que s’han de reconèixer uns límits infranquejables a la possibilitat del domini de l’home sobre el seu propi cos. Únicament el respecte degut a la integritat de l’organisme humà i a les seves funcions pot determinar els límits citats (n. 17).

+ Aquest respecte requereix simultàniament un comportament concret dels esposos i un ambient social favorable a la castedat.

– Podem resumir el comportament amb la següent quadrilogia: sòlides conviccions, autodomini, ascesi i disciplina (aquesta darrera, pròpia de la puresa dels esposos). La dita quaternitat humanitza l’amor conjugal i exigeix un esforç continu, en virtut del qual els cònjuges desenvolupen íntegrament la seva personalitat, enriquint-la de molts valors espirituals: serenitat i pau, atenció al cònjuge, superació de l’egoisme, arrelament del sentit de responsabilitat, major capacitació per a educar els fills, creixement dels infants i dels joves en l’estima dels valors humans i en el desenvolupament de les seves facultats.

– Alhora, l’ambient social favorable a la castedat suposa el triomf de la llibertat sobre el llibertinatge, mitjançant el respecte de l’ordre moral i comporta un clar no a les depravacions de i en els mitjans de comunicació social (nn. 21 i 22).

+ La crida a la corresponsabilitat universal que ha estat objecte d’exposició i eventual ampliació en la primera part d’aquesta ponència subsegueix l’anterior ensenyança.

b) Abans de passar a la doctrina de Joan Pau II, és important resumir les preses de posició de Pius XII i de Pau VI, sense perdre de vista el nostre fil conductor: el «sí» creixent del Magisteri a la regulació natural de la fertilitat i els motius d’aquesta anuència. Pius XII ha reafirmat clarament el dret a l’ús del matrimoni també en els dies agenèsics i ha precisat les condicions de la seva licitud. Pau VI ha insistit ulteriorment en la diferència essencial que existeix entre el comportament que recorre als períodes infecunds i el que opta pel control artificial de la natalitat, alhora que ha delineat les característiques cristianes del primer comportament en el marc d’un ambient social que li sigui favorable: en ambdós casos rellueix la virtut de la castedat. A partir de la reflexió sobre aquesta virtut progressarà notablement l’ensenyança de Joan Pau II.

En efecte, el Papa actual ha protagonitzat una rica docència ético-teològico-espiritual sobre la regulació natural de la fertilitat en funció de la virtut de la puresa (de la castedat i continència matrimonials). Sintetitzaré així el seu pensament: primer tractaré de la fonamentació bíblica. Passaré després a resumir el seu aprofundiment sobre la diferència essencial existent entre els mètodes naturals de fertilitat i els mètodes contraceptius, aprofundiment que mostra, amb ulterior lluminositat, que la doctrina cristiana sobre la castedat conjugal és la vertadera raó de l’honestedat ético-teològica de la regulació de la natalitat en funció d’una paternitat-maternitat responsable. En tercer lloc, exposaré la seva presentació de la continència periòdica com una dimensió concreta de la virtut general de la continència en connexió amb les virtuts restants, entre les que sobresurt la caritat. Finalment, i en relació amb aquesta última, do i fruit de l’Esperit Sant, subratllaré el seu ensenyament sobre l’espiritualitat de la castedat conjugal.

a) Fonamentació bíblica: la puresa en el Nou Testament

Joan Pau II tracta de la puresa, en primer lloc, a la llum de l’ensenyament paulí i, després, a la claror del Sermó de la Muntanya, en les seves catequesis entorn del nostre tema.

+ A la llum de l’ensenyament paulí

– En l’audiència general del 28 de gener de 1981, i fonamentant-se sobre 1Te 4,3-5.7-8, subratlla que la puresa és una capacitat, actitud, virtut que, en negatiu, conté (domina) els impulsos del desig sensible (1Te: «no amb afecte libidinós»): en aquest sentit comporta abstenció i pertany a la virtut de la temprança; i en positiu, manté el propi cos en santedat i respecte (ib.). Per a sant Pau, a més de la capacitat citada, està en joc el seu enriquiment com a «fruit de l’Esperit» (cf. Ga 5,22).

– En l’audiència del 4 de febrer de 1981 aprofundeix sobre el tema, aquest cop a la claror de 1Co 12,18.22-25, text a què ja s’havia referit al final de la catequesi anterior. Aquests versets impliquen les veritats de la creació i de la redempció del cos, que es contempla en tant que impregnat per la realitat de la persona i de la seva dignitat. Els membres més vils, menys decents dels què parla l’Apòstol remeten a la vergonya després del primer pecat, que constitueix el negatiu de la primera imatge, el positiu de la qual va ser la innocència original. No entra en joc una menor decència somàtica, sinó «consideracional», fruit de la citada vergonya. D’aquí neix el major respecte amb què tractem els dits membres. En l’estat original hi havia harmonia i puresa de cor, a tenor de les quals els primers pares experimentaven amb senzillesa i alegria la força unitiva dels seus cossos, substrat de la seva unió personal. El camí de la puresa consisteix a anar assolint la victòria gradual sobre l’escissió, la desunió del cos, resultat del pecat.

– Els dies 11 de febrer i 18 de març de 1981, en un ulterior aprofundiment, Joan Pau II insistí que la puresa és una capacitat centrada en la dignitat del cos, que és temple (domicili, santuari) de l’Esperit. No ens pertanyem: pertanyem al Senyor; per tant, hem de fugir de la fornicació. Els pecats contra el cos el profanen, el «destemplen», és dir, profanen el temple. Per mitjà de la redempció rebem de nou el nostre propi ésser, el nostre propi cos. Adquirit al preu de la sang de Crist, el nostre cos no solament no és per a la fornicació, sinó que és únicament per al Senyor. És sant, donat que, així com el qui s’uneix a una prostituta es fa un sol cos amb ella, el qui s’uneix al Senyor «es fa un sol esperit amb ell» (cf. 1Co 6,15-17). Aquesta consciència de redempció del cos actua en la voluntat humana a fi d’assolir una habilitat, una capacitat apropiada: la virtut de la puresa. Aquesta, aliada amb el do de la pietat, fa que Déu sigui glorificat en el nostre cos; és glòria del cos humà davant de Déu i glòria de Déu en el cos humà. D’ella brolla una bellesa singular, que permet expressar la senzillesa, profunditat, cordialitat i autenticitat de la confiança personal. El do citat enforteix la virtut i permet gaudir, amb saviesa, dels fruits d’una conducta i d’una vida pures. La sentència «Tot és net per als nets» (cf. 1Tt 1,15ss) pot aplicar-se aquí.

+ A la claror del Sermó de la Muntanya

– En l’al·locució de l’1 d’abril de 1981, Joan Pau II va mostrar, fonamentant-se en Mt 5,27-28, que es troba en joc una visió de contrast entre:

° la veritat de l’home i la seva particular vocació, que brolla del misteri etern de la persona com a imatge de Déu, en la seva masculinitat i feminitat, veritat que arrela en l’estat d’innocència originària; i

° la veritat de l’home en la situació que es formà mitjançant la ruptura de la primera aliança amb el Creador, és dir, la veritat de l’home en el context del seu pecat hereditari: l’home històric comporta l’heretat del pecat original.

– Doncs bé, Crist, en concretar el «no adulteraràs» fins al punt de «no miraràs desitjant», ens col·loca enfront d’una nova veritat de doble caràcter:

° ètic: normatiu, que indica el mal (la concupiscència) que cal vèncer i el bé (de la puresa de cor) al que la superació del mal desig obre el camí; es tracta d’una puresa de cor englobant (comporta la llibertat de tot gènere de pecat) i, per això mateix, concreta (enclòs el pecat específic de la concupiscència de la carn). Aquesta puresa de cor és «la vida segons l’Esperit» de què ens parla sant Pau.

° antropològic: no es tracta que l’home torni a l’estat primordial d’innocència, que va deixar darrere seu quan va cometre el pecat d’origen; sinó de la puresa pròpia de l’home de la concupiscència que, inspirat per la Paraula de l’Evangeli i obert a la «vida segons l’Esperit», es deixa penetrar per la redempció del cos realitzada per Crist. Es tracta de l’home que, vencedor de la impuresa en funció de la virtut de la temprança, viu cada cop més perfectament la dignitat del cos humà. Dignitat que està orgànicament relacionada amb la llibertat de l’autodonació de la persona, integralment autèntica en la seva objectivitat personal, masculina o femenina. Madurant en el cor del cristià i de la cristiana que la conreen, la puresa tendeix a descobrir i afirmar el sentit esponsalici del cos en la seva veritat integral. Cal conèixer interiorment aquesta veritat, sentir-la en el cor, a fi que les recíproques relacions entre home i dóna –inclosa la simple mirada– tornin a adquirir aquest contingut (antropològic) de què parlem. És el contingut que l’Evangeli anomena puresa de cor.

– Es passa així, via superació, de la funció negativa de la temprança a la funció positiva de la puresa de cor, en la que l’home i la dona gaudeixen dels fruits de la victòria obtinguda sobre la concupiscència. Mantenen d’aquesta manera els seus cossos en «castedat i respecte», com ensenya sant Pau en 1Te 4,4.

– El do de la pietat restitueix a l’experiència del cos, especialment quan es tracta de les relacions recíproques entre home i dona, tota la seva senzillesa, limpidesa i alegria interior. L’home i la dona troben aquesta alegria en posseir-se més plenament a si mateixos i, així, en convertir-se també més plenament en do per a l’altra persona. Confiem les nostres persones, pensaments i accions –conclou el Papa– a les paraules de Jesucrist en el Sermó de la Muntanya, a fi de trobar l’alegria i donar-la als altres.

b) Aprofundiment sobre la diferència essencial que es dóna entre la regulació natural de la fertilitat i la contracepció.

L’al·locució del 8 d’agost de 1984 va tractar sobre la licitud i il·licitud en la regulació dels naixements. Joan Pau II hi instà la diferència essencial, de naturalesa ètica, existent entre la regulació natural de la fertilitat i la contracepció.

+ En la regulació natural de la fertilitat els cònjuges es serveixen d’una disposició natural (Humanae Vitae, 16). Es tracta d’una regulació que és moralment recta; i és de notar que aquesta qualificació moral es fonamenta en l’estructura de l’acte conjugal com a tal, no en les raons subjectives que poden acompanyar-lo.

+ En la contracepció, els cònjuges impedeixen el desenvolupament dels processos naturals (ib.,16). Es tracta d’una intervenció que no es moralment recta; i és de notar que aquesta qualificació moral es fonamenta, alhora, en l’estructura de l’acte conjugal com a tal, no en les raons subjectives que poden acompanyar-lo.

El 29 d’agost de 1984 el Papa insisteix en la rectitud moral de la regulació natural de la fertilitat. En ella:

+ Els cònjuges actuen en conformitat amb la llei natural, es a dir, en conformitat amb l’ordre de la naturalesa en el camp de la procreació; aquest ordre és l’expressió del pla del Creador sobre l’home.

+ El caràcter virtuós d’aquesta actitud és determinat

– no tant per la fidelitat a una llei natural impersonal

– com per la fidelitat al Creador–Persona, font i senyor de l’ordre que es manifesta en aquesta llei.

+ D’això se segueix que la reducció del pla del Creador a la sola regularitat biològica, separada de l’ordre natural, deforma l’autèntic pensament de Humanae Vitae:

– una cosa és pressuposar aquesta regularitat biològica, estudiar-la, aplicar-la

– i una altra entendre-la com a expressió de l’ordre de la naturalesa, del pla providencial del Creador, en la fidel execució del qual es troba al vertader bé de la persona humana.

L’al·locució del 5 de setembre de 1984 obre una nova perspectiva en l’aprofundiment ètic del mètode, apel·lant a les dimensions antropològica, ètica, teològica i pedagògica que es troben en joc.

+ L’home, com a ser racional i lliure,

– pot i deu rellegir amb perspicàcia el ritme biològic que pertany a l’ordre natural;

– pot i deu adequar-s’hi per a exercir la paternitat-maternitat responsable que està inscrita en l’ordre natural de la fecunditat humana, d’acord amb el designi del Creador.

Els cònjuges rellegeixen el llenguatge del cos en la veritat: el cos parla

° no solament amb l’expressió externa de la masculinitat/feminitat,

° sinó també amb les estructures internes de l’organisme, de la reactivitat somàtica i psicosomàtica.

+ Els esforços per conèixer els ritmes naturals

– no s’orienten a biologitzar el llenguatge del cos (=a biologitzar l’ètica, com alguns opinen erròniament);

– sinó a garantir la veritat integral del llenguatge del cos. Es tracta del vertader bé de les persones, de la seva vertadera dignitat. (S’orienten, doncs, a etitzar la biologia).

+ La paternitat i maternitat responsables expressen un alt valor ètic: no es drecen unilateralment a la limitació i, menys encara, a l’exclusió de la prole; suposen la disponibilitat a acollir una prole més nombrosa. Resten unides a la maduresa moral de la persona.

+ La Humanae Vitae posa en primer pla la dimensió ètica del problema; subratlla la virtut de la temprança entesa rectament.

+ És important, doncs, aprofundir la dimensió ètica, en l’àmbit de la qual, el mètode, per ser natural, assumeix el significat de mètode honest, de mètode moralment recte. Cal parar esment en l’autodomini, en la continència. Si no, no arribem al nucli de la veritat moral, al nucli de la veritat antropològica del problema. Les arrels d’aquest problema s’enfonsen en la teologia del cos que, quan esdevé pedagogia del cos, constitueix el mètode moralment honest de la regulació de la natalitat.

+ S’esdevé freqüentment que el mètode, desvinculat de la dimensió ètica que li és pròpia, es posa en acte de manera merament funcional i fins i tot utilitària. En separar-lo de la dimensió ètica, es deixa de percebre la diferència existent entre aquest mètode natural i els altres mètodes artificials i hom arriba a parlar-ne com si es tractés d’una forma diversa d’anticoncepció, de contracepció.

c) La continència periòdica, concreció de la virtut general de la continència i de les restants virtuts.

El 29 d’agost de 1984, en un ensenyament que ens pot servir de nexe lògic –no cronològic– entre l’anterior (sobre la diferència essencial) i el que encapçala el títol present, Joan Pau II havia remarcat les dimensions virtuosa i espiritual, en el sentit fort de la paraula, de la castedat conjugal.

+ La doctrina sobre la castedat conjugal, sobre la puresa, és la vertadera raó de la regulació de la natalitat i de la paternitat i maternitat responsables com a èticament honestes.

+ La continència és virtut; la manera de comportar-se segons ella és virtut. No es tracta d’una tècnica, sinó d’ètica, de moralitat d’un comportament que respecta l’ordre establert pel Creador i s’estructura entorn d’una motivació també ètica. Segons això,

– ordre: els cònjuges respecten les lleis del procés generador; no actuen com a àrbitres de les fonts de la vida humana, sinó com a administradors del pla establert pel Creador;

– motivació: els cònjuges actuen moguts per motius seriosos, derivats de les condicions físiques o psicològiques en què es troben o de circumstàncies exteriors.

+ Es tracta de practicar la castedat conjugal, de viure segons l’Esperit (cf. Ga 5,25).

L’al·locució del 24 d’octubre de 1984 posa de relleu que la continència protegeix la dignitat de l’acte conjugal.

+ Ef 5,21 afirma que els esposos «han de subjectar-se l’un a l’altre en el temor de Crist»

– «subjectar-se l’un a l’altre»: implica la submissió recíproca, significa la comuna sol·licitud per la veritat del llenguatge del cos;

– «en el temor de Crist»: indica el do del temor de Déu que acompanya la virtut de la continència

Això és molt important per a comprendre la continència periòdica.

+ La virtut de la continència (part de la virtut de la temprança) consisteix en la capacitat de dominar, controlar i orientar els impulsos de caràcter sexual. Actua en connexió amb la prudència, justícia, fortalesa i, sobretot, la caritat. S’obre als valors més profunds i més madurs, inherents al significat nupcial del cos, els que neixen de l’amor i constitueixen l’amor en la veritat interior que li és pròpia; s’obre així mateix a l’autèntica llibertat del do en la relació recíproca de les persones.

D’aquesta manera, la castedat conjugal es manifesta en el seu vincle amb l’amor (la caritat) vessat en els cors dels esposos juntament amb la consagració del sagrament del matrimoni.

+ D’aquí que l’ascesi de la continència

– no comporti l’empobriment de les manifestacions afectives,

– sinó que les faci més intenses espiritualment; que les enriqueixi.

No hi ha, doncs, contradicció entre els significats unitiu i procreador: hi ha, sí, una dificultat, vinculada a la situació de l’home de la concupiscència. A causa de la dita dificultat, el vertader ordre de la convivència s’assigna al compromís interior i ascètic dels esposos. Aquest ordre significa harmonia subjectiva entre la paternitat responsable i la comunió personal. Aquesta harmonia és creada per la castedat conjugal.

+ L’acte conjugal és una manifestació d’afecte, però d’afecte no genèric, sinó especial, perquè té simultàniament un significat potencialment procreador. S’orienta a expressar la unió personal, però no solament aquesta. Hi ha múltiples expressions d’afecte, eficaces exclusivament –aquestes sí– per a expressar la unió personal dels cònjuges.

Es tracta de no causar cap mal a la comunió dels cònjuges en el cas que, per raons justes, s’hagin d’abstenir de l’acte conjugal. I encara més, que aquesta comunió, construïda dia rere dia mitjançant manifestacions afectives conformes, constitueixi, per dir-ho així, un ampli terreny en què, amb les condicions oportunes, maduri la decisió d’un acte conjugal moralment recte.

Un ulterior pas en la reflexió que ens ocupa el donen les al·locucions dels 31 d’octubre de 1984 que connecta la continència amb l’espiritualitat conjugal i del 7 de novembre del mateix any, que tracta de la continència periòdica.

En la primera (31 d’octubre de 1984), el Papa subratlla que:

+ Lluny de provocar tensions, la continència, integralment entesa, és més aviat l’únic camí dels cònjuges per alliberar-se’n.

Anomena responsable la paternitat i la maternitat que corresponen a la dignitat personal dels esposos com a pares: a la veritat de la seva persona i de l’acte conjugal. Cal fer referència sobretot a l’home i a la dona com a persones.

+ La problemàtica d’Humanae Vitae

– no es redueix simplement a la dimensió biològica de la fertilitat humana (a la qüestió dels ritmes naturals de fecunditat),

– sinó que es remunta a la mateixa subjectivitat de l’ésser humà, a aquest «jo» personal pel qual hom és home o dona.

Aquesta problemàtica passa de la biologia a la psicologia i, d’aquesta, a l’espiritualitat conjugal.

+ Psicologia: en les relacions interpersonals masculino-femenines s’allibera, en el jo humà, una doble reacció: d’excitació i d’emoció. L’excitació és sobretot corpòria i, en aquest sentit, sexual; l’emoció es refereix sobretot a la persona entesa en la seva totalitat. Es pot dir que és causada per la persona, en relació amb la seva masculinitat o feminitat.

– La continència és, pel que fa a això, no només capacitat d’abstenir-se (funció negativa), sinó també de dirigir les reaccions (funció positiva). A vegades preval l’excitació; a vegades, l’emoció; a vegades, hi ha equilibri entre elles. Doncs bé,

– la continència té la funció essencial de mantenir l’equilibri entre

° la comunió de la sola unió íntima (la de l’emoció, la que es realitza en les altres manifestacions d’afecte) i

° la comunió de la paternitat/maternitat responsables (=la de l’excitació, la que tendeix a l’acte conjugal).

+ Espiritualitat conjugal: aquesta dimensió és tractada en les al·locucions dels 14 i 21 de novembre de 1984 [vegi’s l’apartat d)].

En la segona (7 de novembre de 1984), s’ofereixen les següents reflexions al voltant de la continència periòdica:

+ La continència dirigeix la línia de l’excitació cap el seu desenvolupament genital correcte i la de l’emoció cap a la intensificació del seu caràcter global afectiu. Amb el benentès que l’excitació comporta emoció, més encara, commoció del cònjuge. I que la commoció, l’emoció, al seu torn [com acabem de veure, penúltima reflexió (cf. dia 24 d’octubre de 1984)], constitueixen aquell terreny ampli on madura la decisió de l’acte conjugal moralment recte.

+ La continència, doncs, manté l’equilibri interior entre els dos significats, unitiu i procreador, de l’acte conjugal. Entendre i practicar la continència periòdica com a virtut decideix sobre la naturalitat concreta del mètode: la que es dóna a nivell de persona. No es pot pensar, doncs, en una aplicació mecànica de les lleis biològiques.

+ La llibertat interior del do és de naturalesa espiritual. L’autodonació del propi jo a l’altre jo esdevé possible a base de l’autopossessió del propi jo en la seva subjectivitat (corpòria i emotiva). El cos humà, en la seva masculinitat i feminitat, s’ordena a la comunió de persones. En això consisteix el seu significat nupcial. La continència desenvolupa precisament la comunió personal de l’home i de la dona; comunió que no pot desenvolupar-se en el mer terreny de la concupiscència.

d) L’espiritualitat de la castedat conjugal en l’àmbit de la caritat, do de l’Esperit Sant.

L’al·locució del 14 de novembre de 1984 apaivaga el riu dels apartats anteriors en el mar de la castedat i de l’espiritualitat conjugals.

Aquestes són les afirmacions centrals de Joan Pau II pel que fa a la castedat conjugal:

+ L’element fonamental de la castedat conjugal és l’amor vessat en els cors dels esposos com a do de l’Esperit Sant (cf. Rm 5,5). Els esposos reben en el sagrament aquest do juntament amb una particular consagració.

+ La castedat és viure en l’ordre del cor (=amb un cor ordenat). Aquest ordre possibilita el desenvolupament de les manifestacions afectives en la proporció i significat que els són propis. La castedat conjugal és vida de/en l’Esperit (cf. Ga 5,25). És virtut moral vinculada amb el do de la pietat. L’ordre citat és fruit de la virtut i del do (o dels dons) pietat, temor. [Recordem: saviesa, enteniment, fortalesa, ciència, pietat, temor de Déu].

+ Els cònjuges realitzen la seva unió a nivell de persones (la seva comunió de persones) mitjançant les forces provinents de l’Esperit Sant, que purifica, corrobora i perfecciona les forces de l’esperit humà. Els dons de l’Esperit Sant, i en particular el do del respecte del què és sagrat, sostenen i desenvolupen en el cònjuges una singular sensibilitat per tot el que en la seva vocació i convivència porta el signe del misteri de la creació i de la redempció.

+ En concret, el respecte del doble significat de l’acte conjugal es desenvolupa en profunda referència a la dignitat personal dels cònjuges i de la nova vida que pot sorgir de llur unió. Aquest do del respecte per la creació es manifesta també com a temor salvífic: temor a trencar o degradar el que porta en si el signe del misteri diví de la creació i de la redempció. Ambdós cònjuges es subjecten l’un a l’altre en el temor de Crist (cf. Ef 5,21). Aquest temor es manifesta com a veneració pels dos significats de l’acte conjugal; per la veritat interior del recíproc llenguatge del cos. Fa desaparèixer l’aparent contradicció en aquesta esfera. Ajuda a conciliar la dignitat humana amb els ritmes naturals de fecunditat, amb la dimensió biològica de la masculinitat i feminitat dels cònjuges. Tota la pràctica de l’honesta regulació de la fertilitat –tan íntimament unida a la paternitat i maternitat responsables– forma part de l’espiritualitat cristiana conjugal i familiar, i solament vivint segons l’Esperit esdevé interiorment vertadera i autèntica.

L’al·locució del 21 de novembre de 1984 aprofundeix l’espiritualitat conjugal.

+ El do de pietat és do de respecte al que és obra de Déu.

+ L’antítesi de l’espiritualitat conjugal és constituïda, en cert sentit,

– per la manca subjectiva de la comprensió del significat de l’acte conjugal,

– lligada a la pràctica i a la mentalitat anticonceptives.

+ En l’altre extrem, la tesi, ho és per la valoració espiritual de l’acte conjugal de part dels cònjuges, els quals expressen en aquesta manifestació d’afecte la seva disponibilitat madura a la paternitat i maternitat.

+ Així, l’acte no es converteix en costum. En ell s’expressa una adequada plenitud de continguts personals, ètics i religiosos (veneració de la majestat del Creador i de l’amor nupcial del Redemptor). D’aquesta manera es supera la coacció de la concupiscència (que s’adreça a l’altre jo com a objecte de plaer). Es viu una profunda comprensió de la dignitat personal de l’altre jo. Se’l comprèn espiritualment. La unió amb ell:

– s’expressa contínuament, dia rere dia, a través de variades manifestacions afectives, determinades per la capacitat d’una desinteressada emoció del jo en relació amb la seva respectiva feminitat o masculinitat

– i es manifesta a través de l’acte conjugal solament en determinades circumstàncies.

+ La primera expressió –la contínua–, fruit del respecte per l’obra de Déu, comporta la capacitat de:

– complaença profunda,

– admiració,

– desinteressada atenció a la bellesa (visible i invisible) de la feminitat/masculinitat i

– apreci profund del do (desinteressat) de l’altre.

+ Mitjançant aquestes manifestacions, els cònjuges s’ajuden contínuament a romandre en llur unió i protegeixen la seva pau respectiva en allò profund. El do del respecte envers el que Déu ha creat, en originar/crear el clima de comunió personal, possibilita la correcta maduració de la procreació responsable (segona expressió o manifestació).

CONCLUSIÓ

L’Església conrea avui una positiva espiritualitat dels mètodes naturals de fertilitat: dimensió vivencial.

L’Església proclama avui una convençuda pastoral dels mètodes naturals de fertilitat: dimensió apostòlica.

Donem-ne gràcies al Senyor!

Siguem dignes de l’Església i dels nostres germans, els homes, al servei dels quals vivim!

El millor homenatge que podem oferir a Pau VI en el 31 aniversari de la seva decisiva encíclica és prosseguir la marxa pel camí que ell va assenyalar en moments d’incertesa i de dubte. És el camí de l’amor i de la vida o, si es vol, en paraules del Papa actual, de l’Evangeli de la vida.