EL DRET A LA LLIBERTAT RELIGIOSA 

per Mn. A.M. Oriol

(Editorials del Full Diocesà de Vic, a partir el 7.1.1967)

1. El planteig del problema

Ambientats per la celebració, durant l'any 1968, del vintè aniversari de la Declaració Universal dels Drets de l'home, per part de l''0.N.U.; iniciem avui un conjunt d'articles dedicats al tema, a la vegada fonamental i candent, de la llibertat religiosa. Organitzarem les nostres reflexions entorn de tres nuclis: els principis, la situació i les perspectives. Pel que fa als principis, exposarem la magnífica síntesi que ens ha ofert el Vaticà II en la Declaració sobre la Llibertat religiosa. Tal síntesi comença amb una introducció, que resumirem en dos punts: a) el planteig del problema (tema present); b) les obligacions envers la veritable religió (tema pròxim).

EL Món modern es caracteritza por un augment de la consciència de la dignitat humana. "Els homes del nostre temps -així comença la Declaració- esdevenen cada dia més conscients de la dignitat de la persona humana". A tots els cristians ens "cal conèixer i comprendre el món en el qual vivim" (GS 4). Ara bé, aquest món, enmig de les seves reivindicacions, "amaga una aspiració més profunda i universal: la de les persones i dels grups, que tenen set d'una vida més plena i lliure, digna de l'home ... ; la de les nacions, que malden cada dia amb més força per aconseguir una certa comunitat universal" (GS 9). I és que "l'home modern fa camí vers un més ple desenvolupament de la seva personalitat i vers el descobriment i l'afirmació com més va més grans dels seus drets" (GS 41).

Tal consciència origina una creixent exigència de llibertat. Un dels relators de la declaració afirmà, en presentar la Declaració: "En la societat avançada del nostre temps, els homes es van convencent que els és deguda per justícia la independència personal o la llibertat responsable. Com més s'estén llur cultura, com més s'aprofundeix llur formació intel·lectual, més forta és llur voluntat d'ordenar la seva vida d'acord amb les conviccions personals. Consideren la llibertat un bé que tothom ha d'estimar. La llibertat es considera una part del bé comú que, per tant, ha d'ésser fomentada positivament en la societat. Més que mai, l'home modern vol que s'observi la regla jurídica tradicional: l'ús de la llibertat no s'ha de restringir si no hi ha una raó forta, proporcionada, necessària. D'acord amb la mentalitat de la nostra època, per justícia la persona humana té el dret d'estar voltada d'una zona de llibertat" (Perarnau, 28).

Aquesta exigència de llibertat és personal i jurídica. El nostre text ho concreta de la següent manera: a) "creix el nombre dels qui exigeixen que, en actuar, els homes gaudeixin i usin de pròpia decisió i llibertat responsable, no moguts per coacció, sinó guiats per la consciència del deure": b) alhora reclamen "la delimitació jurídica del poder públic, a fi que no es redueixin excessivament els límits de l'honesta llibertat, tant de les persones com de les associacions". En una paraula, l'home modern exigeix i reclama, d'una banda, una llibertat autèntica; d'una altra, un marc jurídic que la faci realment possible.

I fita, sobretot, els valors de I'esperit. Ja Joan XXIII havia remarcat en la "Pacem in terris": "Quan les relacions de la convivència es plantegen en termes de drets i obligacions, els homes s'obren immediatament al món dels valors espirituals, com són els de la veritat, la justícia, l'amor i la llibertat; i esdevenen conscients d'ésser-ne membres" (39). Amb aquest paràgraf resumia el fet í el clima del món actual, que acabava de descriure, pel que fa a l'angle de la persona humana, en la 1ª part de la seva Encíclica. D'ací que entenguem el nostre Document quan afirma: "aquesta exigència de llibertat en la societat humana mira sobretot els béns de I'esperit humà".

D'entre els valors humans sobresurt el de la Llibertat religiosa. L'home modern valora molt, entre els nombrosos drets que expliciten la dignitat de la seva naturalesa humana, aquell que té per objecte la immunitat de coacció en el camp religiós. No admet que cap home, ni cap grup humà, ni cap poder civil s'interfereixi en la intimitat de la seva dimensió religiosa. Té una viva consciència de la sacralitat d'aquest terreny. Comprèn i admet una intervenció que tingui per objecte garantir les exigències greus de l'ordre públic; però res més. La seva vida religiosa i, fins i tot, el seu refús, són afers que només atenyen la seva consciència, la Divinitat i les entitats religioses.

L'Església i la Llibertat religiosa. Doncs bé, un cop arribats en aquest indret, un cop plantejat d'aquesta manera tan concreta el tema, la posició de la Declaració és totalment nítida: "El Sínode vaticà, atenent amb diligència aquestes tendències dels esperits i proposant-se de declarar fins a quin punt són conformes amb la veritat i la justícia; s'esmerça a investigar la sagrada tradició i la doctrina de l'Església, d'on treu coses noves, sempre adients amb les antigues". El Vaticà II ha près consciència de la marxa del Món modern. S'ha adonat amb plenitud i amb joia que, aquest, cada dia esdevé més lúcid i exigent pel que fa al dret humà a una autèntica llibertat religiosa dins la societat civil. I s'ha proposat -i ho va assolir feliçment- d'aportar la llum teològica que palesa com n'és de veritable i de justa l'ànsia d'immunitat de coacció que, en el camp religiós i dins la universal convivència humana, esperona l'home del nostre temps.

2. Les obligacions envers la veritable Religió

Allò que no és la Llibertat religiosa. Havent plantejat el problema de la Llibertat religiosa entorn d'una noció tècnicament precisa: "cap persona, cap grup humà, ni cap poder tenen el dret de coaccionar cap altra persona ni cap altre grup humà en matèria religiosa"; ens correspon avui, abans d'endinsar-nos en el tema de recordar la doctrina de l'Església sobre les obligacions morals de l'home envers la veritable Religió. En primer lloc, cal afirmar amb tota claredat que la llibertat religiosa no s'identifica de cap manera amb la llibertat de religió. És a dir: l'home no és moralment lliure, davant Déu, d'ésser o no ésser religiós; com tampoc no és moralment lliure, suposada la segona alternativa, de triar, per motius purament subjectius, aquesta o aquella religió; o de fer-se-la a la seva mida. Si procedeix d'aquesta manera, farà ús, certament, de la seva llibertat psicològica, però abusant-ne; realitzarà físicament quelcom que no li és lícit moralment. El concepte de Llibertat religiosa no significa, doncs, ni independència davant Déu, ni indiferentisme . Proclamació conciliar de la veritable Religió. D'ací que el Concili tingui bona cura de precisar la seva posició pel que fa a la veritable religió i a les consegüents obligacions envers ella. Des de la perspectiva de Déu vers l'home, la Declaració fa dues afirmacions fonamentals. Primera: "El Concili professa que el mateix Déu va manifestar a la humanitat el camí pel qual els homes, servint-lo, es poden salvar i esdevenir feliços en Crist". És la mateixa posició que veiem anunciada al principi de la Dei Verbum: "El Sant Concili escolta amb devoció i proclama amb valentia la Paraula de Déu"; i una mica més endavant: el Concili "vol proposar la doctrina autèntica sobre la Revelació i la seva transmissió, a fi què el món escolti i i cregui; bo i creient, esperi; bo i esperant, estimi". Segona afirmació de la nostra Declaració: "Creiem que aquesta única Religió veritable subsisteix en l'Església catòlica i apostòlica, a la qual el Senyor Jesús va encomanar la missió d'estendre-la a tots els homes, dient als Apòstols: "Aneu, doncs, adoctrineu tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant; i ensenyant-los a complir tot el que us he manat" (Mt 28,19-20). Resta, per tant, nítidament proposada, pel Concili, la Voluntat divina pel que fa a la veritable Religió.

Les consegüents obligacions humanes. Des de la perspectiva de l'home vers Déu, llegim en el nostre text tres precisions. Primera: "Tots els homes, per la seva part, són obligats a cercar la veritat, sobretot pel que fa a Déu i la seva Església; i, una vegada coneguda, a abraçar-la i conservar-la". Segona: "Aquestes obligacions (de recerca, d'acceptació i de conservació) afecten i lliguen les consciències dels homes". Tercera: "La veritat no s'imposa si no és pel pes de la mateixa veritat, que penetra en les intel·ligències amb suavitat i alhora amb fermesa". Tot considerant l'home dins el marc vital de la seva vocació essencial a la veritat, el Concili es cenyeix particularment al camp de la veritat religiosa i, en concret, de la veritat religiosa que fita Déu i l'Església; i recorda dos trets fonamentals que acompanyen la veritat: obligatorietat i vigor. Podem expressar aquest ensenyament de la següent manera: a) l'home té l'obligació de plantejar-se amb seriositat i d'assolir amb la plenitud que li sigui possible la solució del problema religiós; b) en la mesura que l'home pot conèixer i de fet coneix la veritat de la fe catòlica, esdevé obligat, alhora, a abraçar-la i servar-la; c) cal tenir present, però, que el fet que la Religió catòlica es presenti com l'única plenament veritable, és diferent del fet que tal persona o tal altra en percebin la plena veritat; d) seria injust instar-ne moralment l'acceptació plena i irrevocable sense una prèvia percepció raonable i lliure, és a dir, exempta de coacció; e) d'ací que a la Religió catòlica, puix que exigeix la fe, li correspongui de provar la fe, com diu amb fórmula concisa St. Ambròs de Milà.

Dues precisions finals. Si tenim present el que acabem de dir i el planteig de la setmana passada, comprendrem que la Declaració afirmi, d'una part, que la llibertat religiosa "deixa intacta la doctrina catòlica tradicional sobre l'obligació moral dels homes i de les societats envers la veritable Religió i única Església del Crist"; i d'una altra, que el Sínode intenti "desenvolupar la doctrina dels darrers Papes sobre els drets inviolables de la persona humana i sobre l'ordenació jurídica de la societat". Es a dir, comprendrem que la nostra qüestió no es planteja en sentit vertical, de l'home a Déu, sentit en el qual les obligacions de l'home són clares i els drets de Déu són indeclinables; sinó que es mou en línia horitzontal, de l'home a l'home, en el terreny dels drets humans; en l'atmosfera del pregon respecte que l'home deu a l'home en les seves decisions religioses.

3. La naturalesa i el contingut de la llibertat religiosa

Un cop plantejat d'una manera ben concreta el problema de la Llibertat religiosa i un cop fixades clarament les obligacions humanes envers la veritable Religió, exposarem, en primer lloc, el concepte general de Llibertat religiosa; en segon lloc, considerarem tal concepte a la llum de la Revelació. - Pel que fa al primer punt, veurem la definició de la Llibertat religiosa i les actituds que cal tenir envers ella. Entorn de la definició, aprofundirem els següents aspectes: naturalesa, contingut, fonament i subjectes. Entorn de les actituds, aquests altres: cura, límits i educació. Centrem-nos, avui, en la naturalesa i el contingut.

Pel que fa a la naturalesa del dret a la Llibertat religiosa, recordem prèviament unes elementals nocions jurídiques. Un aforisme clàssic afirma: Ius est suum; traduït literalment significa: Dret és allò que és seu; és a dir, allò que pertany a un hom, allò que a un hom li és degut per raó d'ordenar-se a ell. Tal concepte implica, objectivament, una norma o llei que determina la dita ordenació; subjectivament, la facultat o poder moral d'instar la realització efectiva de I'esmentada ordenació. En el primer cas parlem de dret objectiu; en el segon, de dret subjectiu. Aquest darrer es fonamenta últimament en el dret objectiu; pròximament en un fet que determina que la llei atribueixi a una persona concreta la facultat o poder d'apressar que hem indicat. Tal fet s'anomena títol del dret. Si el títol és la mateixa existència de la naturalesa humana, parlem d'un dret congènit natural o humà; si és un fet eventual que sobrevé a I'existència, parlem d'un dret adquirit. El subjecte del dret és la persona que gaudeix de la facultat moral de posseir allò que és seu, de fer o d'ometre determinada acció, d'exigir el que li és propi. Només les persones, físiques o morals, són i poden ésser subjectes del dret. I en són, a la vegada, terme, en el sentit que estan obligades a respectar els drets dels altres.

Doncs bé: durant tota la discussió conciliar relacionada amb el nostre tema, un determinat sector de Pares, no distingint prou bé el sentit horitzontal del vertical, es resistí fortament a admetre que la llibertat religiosa fos un dret humà; volien que fos considerada només com un dret civil, com un dret sobrevingut als ciutadans per concessió de la potestat pública. La posició del Concili, emperò, fou taxativa: "Aquest Sínode declara que la persona humana té dret a la llibertat religiosa" (DH 2a). No es tracta d'un simple dret positiu, sinó d'un estricte dret humà, fruit, en l'home, de la seva pròpia naturalesa. Pel sol fet d'ésser homes, tots els homes tenen tal dret. Es tracta d'una veritable exigència ontològica, és a dir, objectiva; natural, és a dir, prèvia a tota fixació de les lleis positives. L'esmentat dret deriva a tots els homes de llur pròpia dignitat humana, dignitat que els ha estat donada pel mateix Déu, dignitat per la qual són uns éssers que existeixen per a si mateixos i per a Ell, i que no els permet de degenerar en mers instruments d'altres éssers. Més encara: precisament perquè, d'una banda, es tracta d'un dret pregonament humà, i, d'una altra, d'un dret que "transcendeix totalment I'ordre civil i les finalitats terrenals de la societat humana" (v. Perarnau, 37), exigeix d'ésser reconegut, promogut i defensat en i per la societat, exigeix d'ésser sancionat com a dret civil; que esdevingui civil no és cap concessió, sinó que és un reconeixement que se li deu en justícia. - Tenim, doncs, que, per naturalesa, el dret a la llibertat religiosa és un dret humà.

Quin és el contingut d'aquest dret? El text conciliar el descriu de la següent manera: "Aquesta llibertat consisteix que tots els homes han d'ésser immunes de coacció, de part tant dels individus, com dels grups socials, i de qualsevol poder humà; i, això, talment que, en matèria religiosa, ningú no sigui forçat a obrar contra la seva consciència ni sigui impedit d'obrar segons la seva consciència: en privat i en públic; tot sol o agrupat amb d'altres; dins els límits deguts" (DH 2 b). Fixem-nos breument en els elements d'aquesta definició, entorn de quatre conceptes: "qui", "de part de qui", "respecte de què", "com". El primer concepte -"qui"- es centra sobre els subjectes del dret; és a dir, sobre les persones en les quals resideix la facultat o potestat moral d'exigir la llibertat religiosa; són "tots els homes". El segon concepte -"de part de qui"- assenyala aquells qui són el terme del dret; és a dir, aquells que estan obligats a respectar-lo en qualsevol persona humana; aquells als quals no és lícit en cap cas de violar-lo; són "els individus; els grups socials; qualsevol poder humà". El tercer concepte -"respecte de què"- precisa allò que cal respectar, allò que de cap manera no és lícit de violar; és "la immunitat de coacció", és a dir, la facultat o poder moral que tot home té, en matèria religiosa, "de no ser forçat a obrar contra la seva consciència, ni de ser impedit d'obrar segons la seva consciència". El quart concepte -"com"- determina les circumstàncies en les quals tothom té la facultat d'exigir I'esmentada immunitat de coacció; dues són ampliatives:"en privat i en públic; tot sol o agrupat amb d'altres"; una tercera és restrictiva: "dins els límits deguts". Tot això convida a ulteriors reflexions.

4. El fonament de la llibertat religiosa

Havent tractat de la naturalesa i el contingut de la llibertat religiosa, ens correspon avui, seguint el pla prefixat, reflexionar sobre el seu fonament. A les dues fórmules bàsiques de DH 2, que ja coneixem, segueix aquesta tercera, que és la central del paràgraf i del Document: el Sínode Vaticà "declara, a més, que el dret a la llibertat religiosa es fonamenta veritablement en la mateixa dignitat de la persona humana, tal com és coneguda per la Paraula de Déu revelada i per la mateixa raó" Seguint el text, esbrinem aquesta afirmació des d'un triple vessant, cosa que farem, donada la riquesa de l'exposició, a manera de glossa.

A la llum de la dignitat de la persona humana. 1. Com a punt de partida bàsic cal remarcar nítidament l'essencial condició personal de l'ésser humà: tots els homes són persones, és a dir, són éssers dotats de raó i de voluntat lliure i, doncs, de responsabilitat. Es ací on rau llur dignitat. 2. D'aquesta constatació fonamental brollen dues conseqüències determinants: primera, els homes són impulsats per la seva mateixa naturalesa a la recerca, acceptació i vivència de la veritat, principalment la que afecta la religió; segona, no solament hi són empesos, sinó que, precisament perquè la dita inclinació denota llur vocació i llur destí, hi estan lligats amb una veritable obligació moral. 3. Ara bé, l'actualització d'una tal tendència, la satisfacció d'un tal imperatiu categòric moral, reclamen alhora una real llibertat psicològica i una real immunitat de coacció externa. Sense elles és impossible que l'home esdevingui "el principal artífex del seu èxit o del seu fracàs" (PP 15) en allò en què és precisament, per essència, l'home: en la seva obertura a la veritat de l'ésser pels camins de la llibertat. 4. Si entenem el que acabem de dir, comprendrem, en primer lloc, que "el dret a la llibertat religiosa no es basa en les disposicions subjectives de la persona, sinó en la seva mateixa naturalesa"; i que, per tant, l'argument que la demostra no estreba en cap mena de subjectivisme conscienciós, sentimental o positivista, sinó en l'ésser humà com a tal, cosa molt important per a copsar que, en partir de les exigències de llibertat de l'home modern, no ens hi basem com a font de legitimació, sinó en allò que elles ens fan percebre més agudament: la dignitat humana. 5. I comprendrem, en segon lloc, que "el dret a aquesta llibertat continua vigent fins i tot, en aquells que no compleixen l'obligació de cercar la veritat i d'adherir-s'hi". Aquests abusen, sí, de llur dret o no l'usen tenint-ne l'obligació, però no el destrueixen; i, mentre no ultrapassin les fronteres del just ordre públic, no poden ser impedits humanament del mal ús o ser molestats a causa del desús.

A la llum de l'ordre establert per Déu. Ço que acabem de dir esdevé encara més clar si es considera des de l'angle de la llei divina, participada per l'home. Així ho afirma el nostre text i així ho glossarem també nosaltres, no sense remarcar que, per tant, no ens trobem davant una nova reflexió, sinó davant una profundització de la reflexió iniciada. 1. "La norma suprema de la vida humana és la llei divina, eterna, objectiva, universal, per la qual Déu ordena, dirigeix, governa tot el món i els camins de la comunitat humana, amb el consell de la seva saviesa i amor". 2. "Déu fa l'home partícip de la dita llei; talment que l'home, sota la disposició suau de la seva divina providència, pugui reconèixer més i més la veritat immutable". Tal participació té lloc pel doble camí de la inclinació que l'home rep a obrar en el sentit que ella marca i del coneixement intel·lectual i racional que en té (S. Th.I, II, 93, 6; 91, 2). 3. "Per això cadascú té l'obligació i, doncs, el dret de cercar la veritat en matèria religiosa a fi que es pugui formar prudentment, amb mitjans adients, uns judicis de consciència rectes i vertaders". 4. En la seva recerca de la veritat religiosa, l'home ha de procedir segons les exigències de la dignitat humana (individual i social) i amb tota fidelitat: "La veritat s'ha de cercar d'una manera adient a la dignitat de la persona humana í de la seva naturalesa social; és a dir: amb lliure investigació i amb l'ajuda del magisteri o de l'educació, de la comunicació i del diàleg; per aquests mitjans uns exposen als altres la veritat trobada o que pensen haver trobat a fi d'ajudar-se mútuament en la recerca de la veritat. Ara bé, quant a la veritat coneguda, cal adherir-s'hi fermament, amb assentiment personal". 5. En tota aquesta recerca de la veritat hi ha una realitat clau, la consciència: "L'home percep i reconeix els dictats de la llei divina, per mitjà de la seva consciència; ell resta obligat a seguir-la fidelment en tota la seva activitat, a fi que arribi a Déu, el seu fi. Per tant, no ha d'ésser forçat a obrar contra la seva consciència, ni ha d'ésser impedit que obri segons la seva consciència, principalment en matèria religiosa". 6. S'hi afegeix una dada ineludible, la dimensió social de la persona: "La naturalesa social de l'home exigeix que l'home expressi externament els actes interns de religió, que es comuniqui amb els altres en matèria religiosa, que professi la seva religió d'una manera comunitària". 7. La conseqüència és clara: "Por tant, es fa injúria a la persona humana i l'ordre establert per Déu, si es nega a l'home el lliure exercici de la religió en la societat".

A la llum de la transcendència dels actes religiosos. Diguem-ho amb paraula breu: precisament perquè consisteix primordialment en actes interns, voluntaris i lliures, pels quals l'home s'ordena directament a Déu; l'exercici de la religió "per la seva pròpia naturalesa" supera l'ordre terrenal i temporal i està més enllà del poder civil; aquest, simplement, I'ha de reconèixer i afavorir; i res més, mentre es mantingui en el seu propi camp.

5. Els subjectes de la Llibertat religiosa

Coneixem ja la naturalesa, el contingut i el fonament de la Llibertat religiosa; dediquem, avui, la nostra reflexió a aquells qui en són els subjectes: les persones individuals, les comunitats religioses, les famílies.

Les persones individuals. A títol de síntesi pedagògica, recordem les proposicions fonamentals amb què il·lustràvem el dret humà a la llibertat religiosa. Partint de la dignitat humana, vèiem com, per ser persones, els homes estan inclinats vers la recerca, acceptació i vivència de la veritat -i per tant, de la veritat religiosa-, i hi resten moralment obligats; inclinació i obligació que per naturalesa, només es poden realitzar en i per mitjà de la llibertat psicològica i de la immunitat de coacció. Partint, en segon lloc, de I'ordre establert per Déu, vèiem com la llei eterna que plasma i regula tots els éssers, és participada per I'home per via d'inclinació i per via de coneixement, la qual cosa implica, en tots els éssers humans, I'obligació i el dret de conformar-se a la dita participació i de créixer-hi de l'única manera que poden fer-ho com a homes: intel·ligentment, lliure i responsable, en la sacralitat de llur consciència, i segons llurs dimensions individual i social. Aquesta doble consideració, d'anada i retorn, de I'home vers Déu i de Déu vers I'home, ens servia per veure amb tota claredat com el camí dels actes religiosos és, per naturalesa, transcendent a tota altra ruta d'ordre terrenal i temporal. El record d'aquestes veritats nuclears i la captació de llur fluència de la mateixa natura humana, ajuda a capir, puix que aquesta es verifica en tots i cada un dels homes, tots els homes, considerats individualment, són subjectes del dret humà a la llibertat religiosa.

Les Comunitats religioses. Ara bé, els homes, així com són individuals, són, també, per naturalesa, socials. D'altra banda, les distintes religions de la terra s'obren, potencialment almenys, vers tota la humanitat o vers distints grups humans: és a dir, són també socials de per si mateixes. D'ací que calgui afirmar (DH 4a) que "les comunitats religioses són requerides per la naturalesa social tant de I'home com de la mateixa religió"; se'ls ha de reconèixer, doncs, la immunitat de coacció. Aquesta immunitat implica -un cop servades les justes exigències de I'ordre públic- el dret: a) de regir-se segons les normes pròpies; b) d'honorar amb culte públic la suprema Divinitat; c) d'ajudar llurs membres en I'exercici de la vida religiosa i de sostenir-los doctrinalment; d) de promoure aquelles institucions que possibiliten als seus membres I'ordenació de la pròpia vida segons llurs principis religiosos" (DH 4b). Tot això comporta una sèrie de conseqüències. Pel que fa: 1. als ministres, la comunicació, els edificis i els béns"Igualment pertany a les comunitats religioses el dret de no ésser impedides amb mitjans legals o amb l'acció administrativa pel poder civil en l'elecció, educació, nomenament i canvi dels seus propis ministres; en la comunicació amb les autoritats i comunitats religioses que viuen en altres indrets de la terra; en I'erecció d'edificis religiosos; així com en l'adquisició i disposició dels béns convenients". 2. A la propagació: "Les comunitats religioses tenen també el dret de no ésser impedides en I'ensenyament i testimoniatge públic de la seva fe, de paraula i per escrit. Ara bé: en la propagació de la fe religiosa i en la introducció de costums, cal abstenir-se sempre de tota mena d'acció que pugui tenir regust de coacció o persuasió inhonesta o menys recta; sobretot quan es tracta de gent senzilla o pobra. Una tal manera de fer s'ha de considerar com un abús del dret propi i una lesió del dret dels altres". En això es distingeix netament el proselitisme injust de l'apostolat veritable: el proselitisme injust o bé coacciona, o bé sedueix, o bé enganya. 3. A l'ordenació de l'activitat humana: "A més, pertoca a la llibertat religiosa que a les Comunitats religioses no els sigui prohibit de palesar públicament la singular eficàcia de la seva doctrina en I'ordenació de la societat i en la vivificació de tota l'activitat humana". 4. A la llibertat de reunió i a la fundació d'obres subsidiàries: "Per últim, en la naturalesa social de I'home i en la mateixa índole de la religió es funda el dret pel qual els homes, moguts pel seu propi sentit religiós, poden reunir-se lliurement o constituir associacions educatives, culturals, caritatives, socials". Les famílies. Les persones individuals i les comunitats religioses són els subjectes fonamentals de la llibertat religiosa la Declaració, per tant, els concerneix d'una manera directa. S'hi afegeixen també, a la seva manera les famílies. DH 5 ho explicita en tres passos successius: 1. Comença per una afirmació global: "A cada família, com a societat que frueix de dret propi i primordial, pertany el dret d'ordenar lliurement la seva vida religiosa domèstica sota la direcció dels pares". 2. Remarca a continuació el dret particular dels pares en la formació religiosa: "Ara bé, als pares pertany el dret de determinar la forma d'educació religiosa que cal de donar a llurs fills, en funció de llur persuasió religiosa". 3. D'ambdues afirmacions en treu finalment unes conseqüències concretes: "Per tant, la potestat civil ha de reconèixer el dret dels pares a escollir, amb veritable llibertat, les escoles o altres mitjans d'educació; i, a causa d'aquesta llibertat d'elecció, no se'ls han d'imposar càrregues injustes, ja directament, ja indirecta. A més, els drets dels pares són violats si els fills són obligats a freqüentar lliçons escolars que no corresponguin a la persuasió religiosa dels pares, o si és imposada una forma d'educació de la qual s'exclou totalment la formació religiosa".

6. La cura de la Llibertat religiosa

Ens correspon, avui, el tema de la cura o interès per la llibertat religiosa (DH, n. 6).

"Qui", "Com", "Per què". Comença el nostre Text precisant, en fórmula sintètica, tres conceptes: a) "Qui": "La cura del dret a la Llibertat religiosa pertoca als ciutadans, als grups socials, als poders civils, a I'Església i a les altres comunitats religioses". b) "Com": "de la manera que els és pròpia, en funció de llur obligació envers el bé comú". c) "Per què": "Perquè el bé comú de la societat (que és la suma d'aquelles condicions de la vida social gràcies a les quals els homes poden aconseguir amb més plenitud i facilitat llur pròpia perfecció) consisteix sobretot en l'observança dels drets i deures de la persona humana". En aquesta fórmula, una adequada intel·lecció del "per què" porta a I'evidència del "qui" i del "com". Podem notar, a més, que, dels cinc membres citats al primer fragment, els tres de davant pertanyen a I'esfera civil i, els dos restants, a la religiosa. Procurarem remarcar alguns trets característics de la cura que han de tenir de la llibertat religiosa, d'acord amb llur respectiva obligació envers el bé comú (segon fragment).

Els ciutadans i els grups socials. 1. Els ciutadans: Recordem un pensament de Joan XXIII a la Pacem in Terris: "Quan en un home floreix la consciència dels drets propis, es imprescindible, també, que floregi la consciència de les pròpies obligacions, talment que, aquell qui té un dret, té, alhora, com a expressió de la seva dignitat, I'obligació de reclamar-lo; i els altres homes tenen I'obligació de reconèixer-lo i respectar-lo". Si apliquem aquesta doctrina al nostre cas, veiem tot seguit que cada un dels ciutadans pot i ha de tenir cura de la llibertat religiosa: realitzant-la i instant-la, pel que fa a si mateix; reconeixent-la i respectant-la, pel que fa als altres homes. 2. Els grups socials:: "Les institucions humanes, privades o públiques, s'han d'esforçar a posar-se al servei de la dignitat i el fi de I'home. Que lluitin amb energia contra qualsevol esclavatge social o polític i que respectin, sota qualsevol règim polític, els drets fonamentals de I'home" (GS 29). Quan, penetrats del principi de subsidiarietat, els distints grups socials viuen i promouen la zona de llibertat que els correspon dins Is comunitat política i, això, ho fan bo i complint llurs obligacions envers la societat, llavors contribueixen summament, i de la manera que els és pròpia, al bé comú.

El poder civil. Cal remarcar que, a DH 6, aquest és I'únic membre del qual, amb tot detall, hom enumera les obligacions envers el dret de llibertat religiosa. Es tracta d'un tema cabdal. Podem resumir I'ensenyament conciliar en dos vessants, positiu i negatiu.

Pel que fa al primer, l'afirmació central és: "Pertoca essencialment al deure de qualsevol poder civil la protecció i promoció dels drets inviolables de I'home. Per tant, el poder civil té el deure d'assumir eficaçment la tutela de la llibertat religiosa de tots els ciutadans per mitjà de lleis justes i per altres mitjans adequats; i de proporcionar les condicions propícies per fomentar la vida religiosa a fi que els ciutadans puguin exercir realment els drets de la religió i complir les seves obligacions i que la societat frueixi dels béns de justícia i pau que provenen de la fidelitat dels homes envers Déu i la seva santa voluntat". Acte seguit, hom aborda el cas particular d'un reconeixement especial, en un determinat país, d'una determinada religió. S'afirmen dues coses: aquesta hipòtesi és admissible dins el règim de llibertat religiosa, però a condició que no lesioni gens els drets de les altres comunitats religioses: "Si, ateses les circumstàncies particulars dels pobles, s'atorga un reconeixement civil particular a una comunitat religiosa en I'ordenament jurídic de I'Estat, cal que, alhora, es reconegui i observi el dret a la llibertat en matèria religiosa de tots els ciutadans i comunitats religioses".

Pel que fa al segon, es fan tres afirmacions bàsiques: a) "El poder civil ha de proveir a fi que la igualtat jurídica dels ciutadans (que també pertany al bé comú de la societat) mai no sigui lesionada, ni obertament ni d'amagat, per raons religioses, i que no es faci discriminació entre ells". b) "Se'n segueix que el poder públic no té el dret d'imposar als ciutadans, per mitjà de la força, de la por o d'altres medis, la professió o el refús de qualsevol religió; o d'impedir que algú entri en una comunitat religiosa o la deixi". c) Molt més s'actua contra la voluntat de Déu i contra els drets sagrats de la persona i de la família dels pobles, quan s'utilitza, de la manera que sigui, la força per suprimir la religió o per ofegar-la, sia en tot el llinatge humà, sia en alguna regió, sia en un grup determinat".

L'Església i les Comunitats religioses. 1. La cura que I'Església ha de tenir de la llibertat religiosa prové, com veurem més endavant, de les exigències, cada vegada més compreses, de la pròpia fe que predica; de la missió que Déu li ha donat de vetllar pels drets de la persona humana; i del dret i deure que té de viure i créixer dins la moderna societat. 2. Les altres religions de la terra tenen també obligació de vetllar per l'esmentat dret a la claror de la transcendència de I'acte religiós en relació amb la societat civil; i a la claror de llur situació dins un context humà en el qual Déu vol que I'home, individualment i socialment, es plantegi i resolgui el problema religiós, a mida que en percep les exigències en la intimitat de la consciència.

7. Els límits de la Llibertat religiosa

Estem considerant les actituds que comporta el dret a la llibertat religiosa, centrant-nos en tres conceptes: cura, límits i educació. Ens correspon, avui, tractar sobre els límits (DH 7). Ho farem des de la següent idea central: cal admetre un principi de limitació, però sempre en funció del principi de llibertat. Vegem-ho.

El principi de limitació. "El dret a la Llibertat religiosa -així comença el nostre text- s'exerceix en la societat humana; d'ací que el seu ús resti sotmès a algunes normes reguladores" És d'una evidència elemental que la convivència social comporta una sèrie d'avantatges fonamentals per a les persones humanes i implica, alhora, el compliment d'una colla d'obligacions. Parlant en termes geomètrics, diríem que la figura de la societat no és la circumferència (un sol centre: o bé "només drets" o bé "només deures"); sinó que és I'el·lipse (amb la indefugible bipolaritat expressada per la fórmula "drets i deures"). D'ací que, com tots els altres drets, el que té per objecte la llibertat religiosa resti sotmès a unes determinades normes. Aquestes són dues: moral la primera i jurídica, la segona.

La norma moral. "En I'ús de totes les llibertats s'ha d'observar el principi moral de la responsabilitat personal i social". No es tracta d'una simple qüestió de comportament, de caire més o menys prudencial; sinó d'un afer essencialment ètic, que posa en joc la comanda bàsica de fer el bé i d'evitar el mal i que es mou en un terreny estricte de llei i de justícia. A ningú no li és lícit d'esdevenir una persona irresponsable davant les exigències morals de la pròpia consciència pel que fa als deures envers la comunitat. A cap grup social no li és lícit de conculcar els drets de les altres persones i grups socials, o de menysprear les exigències del bé comú. Per això la Declaració concreta tot seguit: "En I'exercici dels seus drets, cada un dels homes i dels grups socials són obligats per la llei moral a tenir en compte: a) els drets dels altres; b) els deures propis envers els altres; c) el bé comú de tots". La raó -ho estem veient- és ben clara: "Cal obrar amb tothom segons justícia i humanitat". Qui ultrapassa les esmentades fronteres morals, es situa automàticament fora de tot dret.

La norma jurídica. Així com l'anterior norma fitava les persones i els grups socials, aquesta es centra en el poder públic. Es parteix també d'una evidència innegable: del dret que la societat civil té de protegir-se contra els abusos que es puguin donar sota el pretext de la llibertat religiosa. La història antiga i recent és testimoni que uns tals abusos no són pas irreals. Ara bé: "pertoca principalment al poder civil de proporcionar aquesta protecció" puix que ell és el principal garant i custodi de I'ésser de la societat. ¿Com ha de fer, l'autoritat, aquesta feina?

La resposta és doble: Primer (aspecte negatiu): "no d'una manera arbitrària, ni tampoc afavorint iniquament una part"; és a dir, queda exclosa tota manera de procedir que sigui o bé irraonable o bé injusta. Es bo de tenir en compte que, en la cinquena relació conciliar sobre la Declaració que glossem, l'afavoriment inic d'una part s'identifica amb l'afavoriment "d'una facció política". Segon (aspecte positiu): ha de proporcionar la dita protecció "segons unes normes jurídiques conformes amb I'ordre moral objectiu". És a dir: segons un dret positiu adient amb el dret natural. Aquestes normes "són exigides: a) per la tutela eficaç dels drets a favor de tots els ciutadans i per la pacífica harmonia dels tals drets; b) per la cura suficient d'aquella honesta pau pública que és la convivència ordenada en la veritable justícia; c) í per la custòdia deguda de la moralitat pública". Són exigides, en una paraula, per l'autèntic ordre públic, que és part fonamental del bé comú. El primer d'aquests apartats remarca un bé directament jurídic: les dues paraules clau són la tutela i I'harmonia o concòrdia dels drets; certament, dels drets humans, dels drets de la persona humana, no únicament dels drets de pura determinació legal positiva. El segon apartat subratlla un bé polític: la pau pública; no qualsevol pau, sinó aquella que és honesta, és a dir, aquella que només té lloc quan els ciutadans emprenen llur convivència entorn d'una veritable justícia. El tercer apartat posa en relleu un bé moral: la moralitat pública, la qual s'origina directament -estem en I'ordre civil- de les exigències objectives de la natura humana, no (directament i de per si mateixa) de les exigències morals d'una determinada religió. Si, doncs, un grup religiós concret s'excedia de tal manera en el seu comportament que ferís sia la tutela eficaç i la concòrdia dels drets dels ciutadans, sia la pau pública, sia la moralitat pública, en una tal hipòtesi l'autoritat civil faria bé d'impedir l'esmentat excés i ningú no podria blasmar-la com a enemiga de la llibertat religiosa; simplement, actuaria amb tot dret en el seu propi camp, en protegir, tal com li pertoca, la justa autonomia de la societat civil.

El principi de llibertat. Cal admetre, doncs, el principi de limitació, degudament entès, tal com l'acabem d'exposar; però -dèiem al principi- en funció, sempre, del principi de llibertat. Es a dir: allò que primeja, mentre no es demostri el contrari amb fets indubtables, és el dret a la Llibertat religiosa dins la convivència civil. Diguem-ho amb les paraules finals del nostre paràgraf: "Nogensmenys, cal servar el costum de la llibertat íntegra dins la societat, segons el qual la llibertat s'ha de reconèixer a l'home el més possible, i no s'ha de restringir si no és quan sigui necessari i en la mesura en què ho sigui".

8. L'educació per la llibertat religiosa

A la claror de DH 8 vegem la tercera de les actituds envers la Llibertat religiosa.

Entre dos extremismes. "Els homes del nostre temps reben distintes pressions i es troben en perill d'ésser privats de lliure criteri propi. D'altra banda, no són pocs els qui es mostren inclinats a refusar tota subjecció sota pretext de llibertat i a menysprear l'obediència deguda". Massivisme i llibertinatge: heus ací els dos pols contraposats que cal absolutament evitar. Respecte al primer, és bo de recordar I'inoblidable clam de Pius XIlè a favor del veritable concepte de poble, com a comunitat de persones, en contra del denigrant concepte de massa, com a fosca suma de subjectes anònims i irresponsables. Respecte al segon, tot cristià elementalment format té present la perenne doctrina de I'Església que reclama, fent-se ressò de I'ensenyament bíblic, la subordinació a la legítima autoritat. Podem resumir aquest doble missatge amb la següent frase de GS 75: tots els cristians "han de mostrar amb els fets que l'autoritat és compatible amb la llibertat, la iniciativa personal amb la unió i la solidaritat de tot el cos social, la deguda unitat amb l'avantatjosa diversitat".

En funció d'una societat lliure. Llegim en la quarta relació: "correspon a la veritable dignitat de I'home el concepte de societat lliure, és a dir, d'aquella societat en què la llibertat responsable és concebuda com allò que per justícia és més degut a I'home i, alhora, com la cosa que I'home ha d'estimar més, com I'element més important del bé comú humà" (Perarnau, 57). Aquesta visió de la societat implica un tipus de ciutadà plenament conscient de la pròpia dignitat humana. Retorna el concepte clau de la nostra Declaració. Només una tal figura de ciutadà pot superar -i de fet supera- els dos extremismes al·ludits; només ell pot esdevenir -i de fet esdevé- el protagonista del nou humanisme que arreu del món està naixent, humanisme "segons el qual I'home es defineix per la seva responsabilitat envers els seus germans i la història" (GS 55). Ara bé, d'una banda, aquesta floració de la digna llibertat humana no sorgeix per generació espontània, sinó que implica un constant esforç educatiu, promotor d'homes plenament posseïts d'una nova mentalitat pro-personal; d'una altra, és obvi, en el terreny dels principis i en el terreny dels fets, que la llibertat en general i la llibertat religiosa en particular són cridades a un recíproc envigoriment, altament beneficiós per ambdues. Concretem-ho.

Humanisme i llibertat religiosa. Diu el nostre text: "Per això aquest Sínode Vaticà exhorta tothom, sobretot els qui tenen cura d'educar els altres, que s'esforcin a formar uns homes que a) secundant I'ordre moral, b) obeeixin la legítima autoritat i c) siguin amants de la genuïna llibertat". Notem bé la trilogia: cal formar homes èticament vertebrats, obedients i lliures. ¿És possible dibuixar, amb uns trets fonamentals, I'estil de conducta i de comportament d'uns tals protagonistes? Sí. Heus-lo ací: es tracta d'uns homes que -nova trilogia- a) "amb criteri propi judiquin de les coses a la llum de la veritat; b) disposin les seves activitats amb sentit de responsabilitat; e) i s'esforcin a assolir tot el que és just i veritable, associant de bona gana la seva activitat amb la dels altres". Capacitat de judici, sentit de responsabilitat, esperit d'iniciativa (individual i comunitària). Ens trobem novament davant unes idees i una terminologia molt cares a Pius XlI. Aquesta llei d'homes pot verament crear una societat autèntica, amarada de responsabilitat, de llibertat, de socialitat. I pot respirar a ple pulmó una atmosfera oxigenada pel dret i per I'obligació moral, en la qual la fórmula "drets fonamentals de la persona humana" no és lletra sense vida, sinó vida expressada en concepte veritable. Comprenem, llavors, que, en una convivència talment comunitària i personalista, tot ciutadà es vegi empès a respectar en tot altre ciutadà la immunitat de coacció en ordre al seguiment de la pròpia consciència en matèria religiosa.

Llibertat religiosa i vida social. Hi ha, però -dèiem-, una real reciprocitat entre la llibertat en general i la llibertat religiosa. Si la primera, ampliament viscuda, garanteix i permet la segona; aquesta, al seu torn, enforteix d'una manera admirable -cal dir: primordial-, aquella. Car no podem oblidar que "la religió o relació i obligació de I'home envers Déu és un bé humà més personal i íntim que cap altre" (Rel. IV). Si els actes religiosos transcendeixen per naturalesa I'ordre terrenal i temporal, com sabem (DH 3); aquells qui els visquin amb autenticitat es situaran automàticament en una dimensió autònoma i alhora fermentadora de llibertat, puix que respectaran en els altres el mateix dret d'immunitat que ells viuen i reclamen. D'ací que la llibertat religiosa sigui un agent de primer ordre en I'educació social de la persona humana. Diguem-ho amb les mateixes paraules de la Declaració: "Per tant, la llibertat religiosa ha de servir també, i s'hi ha d'encaminar, que els homes actuïn amb una major responsabilitat en el compliment de llurs obligacions en la vida social".

9. Raó i Revelació en la llibertat religiosa

Fins ara hem elaborat el concepte de Llibertat religiosa a la llum de la raó; ara ens correspon considerar-lo a la llum de la Revelació cristiana (v. DH 9).

Raó i Llibertat religiosa. Pel que fa a la raó, el nostre text, a manera de resum de la doctrina ja exposada i com a transició vers el nou aspecte teològic que vol considerar, diu el següent: "Les declaracions que aquest Sínode vaticà fa sobre el dret de I'home a la llibertat religiosa, tenen el fonament en la dignitat de la persona, les exigències de la qual dignitat s'han donat a conèixer més plenament a la raó humana a través de I'experiència dels segles". Es tracta de la tesi central del document. L'hem considerat a fons. No ens cal pas retornar-hi. És interessant però, fer una breu anotació sobre el mètode emprat pel Concili en la seva declaració doctrinal i pastoral. Al principi, en estudiar la relació entre persona humana i llibertat religiosa, es parlava "d'argumentació", de "prova", en el sentit de "demostrar" rigorosament, a partir de la dignitat de la persona humana, el dret d'immunitat de coacció en matèria religiosa. A la cinquena redacció, però, i a I'hora de les darreres esmenes de detall (els "modi"), hom va distingir clarament entre connexió i procediment de connexió; és a dir, entre la indicació i l'asseriment de la dignitat humana com a base inconcusa de la llibertat religiosa (cosa que es féu d'una manera vigorosa, taxativa), i la deducció metodològica com a tal, a base d'una concreta argumentació: el Concili no es volgué lligar a cap "demostració" determinada; va considerar, amb tot I'encert, que no era aquesta la seva missió. Si volem un exemple que il·lustri aquesta posició, podem recordar l'actitud del Magisteri quant a les proves de I'existència de Déu. El Magisteri, fidel a la Sagrada Escriptura, afirma que I'home, a partir de les realitats visibles, pot -i té el deure- d'arribar a Déu invisible; però no ha volgut establir, ni estableix tampoc ara, unes determinades proves de l'existéncia de Déu; aquesta tasca correspon als fills de I'Església, recolzats en la certesa, per la fe, de la possibilitat i legitimitat d'arribar racionalment a Déu.

Revelació i Llibertat religiosa. Pel que fa a la Revelació, el nostre Document, a manera d'introducció a la nova perspectiva, afirma el que segueix: "Més: aquesta doctrina sobre la llibertat té arrels en la Revelació divina; amb tanta més de raó, doncs, ha d'ésser santament observada pels cristians". És important fer, també aquí, unes anotacions amb vista a fixar què és i què no és el que pretén el text en connectar la llibertat religiosa amb la Revelació. Ens servirem, per a tal fi, de les lluminoses indicacions que es donaren en la quarta Relació, agrupant-les sintèticament i transcrivint-les curosament.

Allò que no es pretén. Llegim a DH 9: "La Revelació no afirma expressament el dret a la immunitat davant la coacció externa en matèria religiosa". És a dir (i ací tenim la síntesi): a) hom no pretén pas "demostrar exegèticament ni teològicament que el dret de I'home a la llibertat religiosa és vàlid; seria una cosa inútil i impossible"; b) "entre la doctrina escripturística i el concepte modern de llibertat religiosa en la societat humana hi ha una gran distància"; c) "la llibertat religiosa no es pot deduir quasi lògicament de la llibertat evangèlica, com si aquella fos una conseqüència jurídica d'aquesta"; d) "la llibertat religiosa, pel fet de pertànyer a I'ordre civil, s'ha de distingir d'altres qüestions que són de natura teològica, sobretot de la referent al sentit i finalitat d'aquella llibertat evangèlica amb la qual Crist ens alliberà, com també de la referent a les relacions entre la llibertat i l'autoritat a dintre I'Església mateixa"; e) I'únic que es pot i s'ha d'afirmar és que "la llibertat civil és d'alguna manera exigida per la llibertat evangèlica; però els entesos discuteixen sobre la forma d'ésser-ho". Cosa que ens porta al següent punt.

Allò que es pretén. El que acabem de dir no treu -ans al contrari, obre el camí legítim per a establir-ho- que "es pot i s'ha d'afirmar que aquest dret a la llibertat religiosa té arrels, profundíssimes per cert, en la Revelació". Vegem-ho amb les mateixes paraules del Concili. La Revelació: "a) manifesta la dignitat de la persona humana en tota la seva amplitud; b) demostra el respecte de Crist envers la llibertat de I'home en l'acompliment del deure de creure en la paraula de Déu; c) i ens alliçona sobre I'esperit que els deixebles de tal Mestre han de reconèixer i seguir en tot". Ara bé, tot això "il·lumina els principis generals sobre els quals es fonamenta la doctrina d'aquesta Declaració sobre la Llibertat religiosa"; sobretot quan hom considera com n'és d'adient, aquesta, "amb la llibertat de l'acte de fe cristiana".

Els quatre pròxims temes. Doncs bé, en aquests darrers fragments se'ns presenten, nuclearment, els punts centrals de les nostres properes reflexions, que podem concretar així: la llibertat religiosa té arrels en la Revelació divina tant des del punt de vista doctrinal com des del punt de vista personal. Punt de vista doctrinal: la llibertat religiosa a la claror de la doctrina de la Revelació: a) sobre la dignitat humana (tema 10); i b) sobre la llibertat de l'acte de fe (tema 11). Punt de vista personal: la llibertat religiosa a la llum: a) de l'actuació de Jesús (tema 12); i b) de l'actuació dels apòstols (tema 13).

NB.- Acabem aquí la transcripció, car els temes suara enunciats no foren redactats