La cultura

A) QUATRE ASPECTES DEL CONCEPTE DE CULTURA

1 És cosa bona, des d'un principi, remarcar els quatre aspectes següents del concepte de Cultura:

– etimològic, és a dir, referent a l'origen del mot;

– antropològic, és a dir, referent a la constitució de l'home;

– fenomenològic, és a dir, referent a la pluralitat de dimensions que la Cultura presenta;

– sociològic, és a dir, referent al pluralisme de les Cultures.

a) L'aspecte etimològic

2 Si cerquem l'origen del mot Cultura ens cal fer cap al llatí. Trobem, en aquesta llengua, el verb «colere» (conrear, cultivar), amb una munió de significats, segons els complements que l'acompanyen. Heus–ne ací alguns: conrear: els camps, la vinya, etc.; tenir cura: del cos, de l'esperit, etc.; practicar: la virtut, la justícia, l'estudi de la filosofia, etc.; habitar: les ciutats, les terres, les mars, etc.; honorar: la Divinitat, la religió, els amics, etc. Sobretot els tres primers tenen relació amb el nostre tema, com veurem. Del verb «colere» deriven els mots cultus i cultura.

3 El mot «cultus» (conreu, cultiu) és determinat també pels substantius o adjectius que l'acompanyen. Així tenim: cultiu de l'esperit, de les lletres, de les arts i, especialment, pel que fa al nostre punt, la formula «humanus civilisque cultus» que traduïda literalment significa «el cultiu humà i civil» i que és emprada al nostre capítol conciliar per a significar el concepte de Cultura. Deriva de Ciceró, el qual escriu, posem per cas: «homines ad hunc humanum cultum civilemque deducere» (De or. 1, 33), fragment que Gaffiot, en el seu diccionari, tradueix d'aquesta manera: «portar els homes al nostre estat de civilització i organització social».

4 La paraula «Cultura», llatina també, significa: el conreu dels camps (d'ací prové el mot agricultura); el cultiu de l'esperit, afegint–hi el determinatiu adequat (Ciceró diu, per exemple: «cultura animi philosophia est» [Tusc. 2, 13], és a dir, «la filosofia és la cultura o conreu de l'esperit»); el fet d'honorar, venerar algú; finalment, Cultura, tal com ho expressa la paraula catalana, en directe.

5 Doncs bé, tots tres girs els trobem a la Gaudium et Spes. El verb «colere», per exemple, al nº 53, on llegim: «colendo bona naturae valores–que», és a dir, «cultivant els béns i valors de la naturalesa», en traducció literal. El mot «cultus», amb l'accepció clàssica «humanus civilisque cultus», és a dir, «el cultiu humà i civil», en traducció també literal (nn. 53, 58, 60). El mot «cultura», tant sol –molt sovint– com acompanyat de l'adjectiu «humana», és a dir, «cultura humana» (nn. 53, 56, 59, etc.).

Aquesta senzilla referència etimològica té un avantatge: ja des d'un principi mostra el gran ventall de significats inclosos en les locucions llatines que expressen el concepte de cultura.

b) L'aspecte antropològic

6 Passant a l'aspecte antropològic del terme, és a dir, a la seva dimensió de referència a l'home, ens podem preguntar: ¿Quina és la fita fonamental de la Cultura? La resposta és: la Cultura s'adreça vers la plena humanització de la persona humana. El nostre capítol comença afirmant d'una manera gairebé taxativa: «És cosa pròpia de la mateixa persona humana que només per mitjà de la Cultura –és a dir, cultivant els béns i els valors de la naturalesa– assoleixi una humanitat veritable i plena. Per tant, onsevulla que es tracti de la vida humana, la naturalesa i la cultura es connecten d'una manera molt intima». Destriem una mica aquest fragment.

7 A la primera part hi notem un subjecte, la persona humana; una mediació, la Cultura; un terme, la veritat i la plenitud de la humanitat. És evident que la persona humana ha de maldar per a assolir la realització de la seva riquesa humana. Doncs bé: el mitjà per a obtenir aquesta fita és la Cultura. Aquesta és descrita ací com el cultiu dels béns i els valors de la naturalesa. ¿De quina naturalesa es tracta? De la que és exterior a l'home (la realitat còsmica) i de la que és pròpia de l'home (la naturalesa humana). En el llenguatge filosòfic hi ha qui parla, en el primer sentit, dels béns de la naturalesa (la naturalesa còsmica) i, en el segon, dels valors de la persona (la naturalesa humana). La Cultura és, doncs, el cultiu que les persones humanes fan dels béns i valors de l'integra naturalesa (còsmica i humana).

8 La segona part del fragment remarca, lògicament, la connexió intima que hi ha entre la naturalesa i la Cultura. Podríem retenir, com a mitjà rememoratiu, l'esquema següent:

Naturalesa, còsmica: exterior a l'home (ordre dels «béns»), humana: pròpia de l'home (ordre dels «valors»).

Cultura, el cultiu dels béns de la naturalesa (còsmica) i dels valors de la naturalesa (humana).

Ara bé, la naturalesa còsmica està subordinada la naturalesa humana; l'home no cultiva la naturalesa exterior per a buidar–se en ella –seria un suïcidi–, sinó per a servir–se'n. D'ací que la Cultura sigui, certament, un millorament de la naturalesa còsmica; però, abans que tot, és un perfeccionament de la naturalesa humana. La Cultura té com a objectiu central el cultiu dels valors humans, l'eclosió de l'home; ja sigui mediatament, a través de l'acció en la realitat exterior, ja sigui immediatament, per actuació de les potencialitats personals i socials. Com prenem que el nostre fragment remarqui, com a afirmació cabdal, que l'home, per mitjà de la Cultura, assoleixi una humanitat veritable i plena.

El fragment següent ens ajudarà a penetrar un xic més en aquestes afirmacions nuclears. Com es veurà no es tracta de repetir, sinó de destriar i d'aprofundir.

c) L'aspecte fenomenològic

9 En primer lloc, des de l'angle personal. Cultura significarà, en aquest cas, «totes aquelles coses amb les quals l'home perfecciona i desenvolupa els seus dots diversos d'ànima i cos». En la seva vessant corporal l'home és un ésser orgànic i sensitiu; en la seva vessant espiritual, l'home és intelligent, lliure i responsable. Ésser alhora espiritual i material, ésser constitutivament dinàmic, capaç d'activar–se ell mateix a través de les decisions de la seva llibertat, l'home, en la mateixa mesura que posa en acte els seus talents, les seves possibilitats, realitza Cultura. Notem, de pas, que ens trobem en el bell mig de les consideracions «antropològiques» que acabem de fer. Llegim a la Populorum Progressio, n.º 15: «amb el sol esforç de la seva intelligència i de la seva voluntat, cada home pot créixer en humanitat, valer més, ser més».

10 En segon lloc, des de l'angle còsmic. Cultura passarà a significar «totes aquelles coses amb les quals l'home procura reduir sota el seu poder, amb el coneixement i el treball, tota la terra». L'home, senyor de la naturalesa còsmica, en conèixer–la (ciències naturals) i en afaiçonar–la (treball, tècnica), la posa al seu servei, la humanitza; bo i fent això, realitza també Cultura. Aquesta accepció del mot Cultura és així mateix ben coneguda; tots parlem sovint de Cultura científica, Cultura tecnològica. Valgui semblantment una referència a la Populorum Progressio, n.º 25: «Per l'aplicació tenaç de la seva intelligència i del seu treball, l'home va arrencant a poc a poc els seus secrets a la natura i treu més partit de les seves riqueses»; i al n.º 27: «Inclinat damunt una matèria que li fa resistència, el treballador li imprimeix la seva marca, i al mateix temps desenrotlla la seva tenacitat, el seu enginy i el seu esperit d'inventiva». Continuem en el clima de les reflexions antropològiques del paràgraf anterior.

11 En tercer lloc, des de l'angle social. El nostre text afirma que és també Cultura el conjunt de «totes aquelles coses amb les quals l'home fa més humana, amb el progrés dels costums i de les institucions, la vida social, tant en la família com en tota la convivència civil». Serà, doncs, Cultura, des d'aquest nou punt de vista, tota activitat de l'home que humanitzi no solament la persona individual (angle primer), sinó també la persona en la seva dimensió social portada a efecte; és a dir, que humanitzi la societat. Cal que aquesta, expressió essencial de l'home, esdevingui cada vegada més digna de l'home, per acció incessant del mateix home. La Gaudium et Spes, en un altre context –vegeu el n.º 31–, remarcarà que «a fi que tothom pugui cultivar d'una manera més acurada el sentit de responsabilitat (...) envers els grups socials dels que forma part, cal procurar amb màxima diligència una Cultura més ampla de l'esperit (...)».

12 Finalment, des de l'angle històric. Diu el nostre text que l'home, «en el decurs dels temps, expressa, comunica i conserva, en les seves obres, grans experiències espirituals i aspiracions, a fi que serveixin per al progrés de molts, més encara, de tota la gènera humana». Pensem, per exemple, en les grans experiències de l'esperit que foren expressades, resten conservades i ens són comunicades en el camp de l'art: basta recordar realitats com el Partenon, el Moisès, les Menines, la Cinquena Simfonia, l'Atlàntida, per a suggerir un món d'immensa pregonesa. O en el camp de la ciència, ja es tracti del saber positiu, ja es tracti del saber metafísic o sapiencial; tots aquells que han estudiat seriosament coneixen per experiència pròpia allò que significa, com a missatge vivent, la gran obra d'un investigador o d'un pensador eximis. O en el camp de la tècnica: el progrés, posem per cas, en el camp tèxtil, electrònic o espacial, no es redueix a la cristallització d'una mera i freda capacitat utilitària acrescuda, sinó que és també la plasmació d'un llenguatge emocionant de tenacitat i enginy. I pensem també en les aspiracions més pregones de la humanitat, motor decòrum de les grans etapes històriques; basti, con a exemple, el record de la línia ascensional –sovint tenyida de sang– en el camp dels drets fonamentaL de la persona humana. Doncs bé, tota aquesta immensa riquesa humana és Cultura; ho és tant que per a molts, la història de la Cultura s'identifica senzillament amb la història d'aquestes grans plasmacions i conquestes.

d) L'aspecte sociològic

13 Si tenim present el que acabem de considera sota els angles social i històric, comprendrem que l Cultura comporti un sentit sociològic. Analitzada com a fet social, la Cultura, lluny de manifestar–se com una realitat única, homogènia, anivelladora dels distints pobles i de les distintes èpoques, o com una munió desordenada de fets disgregats, inconnexes de mer encuny individualista, es mostra, al contrari com un fenomen collectiu pluralista. Es dóna de manera diversa en diversos conjunts humans, segellant–los amb uns trets característics, que són apresos i assimilats pels membres que els componen. Parlant doncs, sociològicament, cal constatar una gran varietat de Cultures. Guy Rocher, per exemple, en la seva introducció a la Sociologia general, defineix la Cultura de la manera següent: «Un conjunt lligat de maneres de pensar, de sentir i d'actuar, més o menys formalitzades, les quals, apreses i compartides per na pluralitat de persones, serveixen, d'una manera I la vegada objectiva i simbòlica, a constituir aquestes persones en una collectivitat particular i distinta» (I, pàg. 111).

14 El nostre paràgraf remarca aquesta pluralitat amb tres afirmacions bàsicament reiteratives.

En primer lloc observa que «a partir de les distintes maneres d'usar de les coses; de realitzar el treball i d'expressar–se; de practicar la religió i formar els costums; d'establir lleis i institucions jurídiques; de desenrotllar les ciències i les arts i cultivar la bellesa, s'originen diverses condicions comunes de vida i formes diverses d'estructurar els béns de la vida». És a dir, cada grup humà es desenvolupa n unes condicions vitals característiques, rep i elabora la seva pròpia escala de valors.

D'ací que –segona observació– cada comunitat humana frueixi del seu propi patrimoni cultural, format a partir dels usatges rebuts i capaç de desenvolupaments ulteriors.

I d'ací també que –tercera observació– es formi una gran varietat d'ambients humans definits i històrics en els quals els homes obtenen unes possibilitats concretes de promoció humana i cívica.

Evoquem–ho plàsticament: la Cultura catalana, posem per cas, és diferent de la gallega i de la flandesa; la del renaixement, diferent de la feudal. La Cultura, esdeveniment de l'home, és constitutivament plural, pel fet del pluralisme inherent a la multiplicació social humana.

Aquest fet no obsta, com veurem tot seguit, a la formació d'un tipus cada vegada més universal de Cultura.

15 Acabem de dir que els trets culturals característics dels diversos grups humans són apresos i assimilats pels membres que els componen. I que els homes obtenen unes possibilitats concretes de promoció personal a partir de llur inseriment en els distints àmbits culturals. Aquestes afirmacions no fan res més que posar de relleu la dinamicitat fonamental de la Cultura en el seu aspecte sociològic: el seu poder socialitzador. La relació Cultura–Persona humana és una relació de reciprocitat: la Cultura absorbeix, en certa manera, la persona, emmotllant–la en la concreta societat de la qual és ànima. La Persona, per la seva banda, interioritza la Cultura de la seva societat peculiar mitjançant un procés d'aprenentatge que, si bé té un cert caràcter d'osmosi, és també fruit d'una voluntat més o menys conscient. Per això les definicions dels sociòlegs remarquen l'acció socialitzadora de les Cultures en ambdues vessants, passiva i activa. I assenyalen, a més, el fenomen de l'anomenada «desviació cultural», que es dóna quan el o els membres d'una societat determinada refusen d'acceptar les normes o els valors –els patrons– de la seva Cultura.

Sociològicament parlant, doncs, no hi ha una sola Cultura, sinó una gran varietat de Cultures –primera característica–; i –segona característica– la Cultura no és heretada biològicament, sinó que és assimilada mitjançant un procés que bàsicament es redueix a una absorció –caire passiu– i a un aprenentatge–caire actiu–. Amb tot això hem esbrinat un xic el tema de la nostra Introducció, en reflexionar sobre els aspectes etimològic, antropològic, fenomenològic i sociològic de la Cultura.

B) A TALL DE SÍNTESI I DE COROLLARI

Com a cloenda d'aquesta Introducció podem elaborar una breu síntesi i extreure una conseqüència que no deixa d'ésser important dins la seva simplicitat.

16 Establirem la síntesi a base d'unes proposicions elementals:

L'home assoleix, per mitjà de la Cultura, la veritat i la plenitud de la seva humanitat.

L'home és naturalment cultural; és a dir, pertany a la seva condició l'esdevenir culturalment.

Per la seva condició d'ésser material i, alhora, espiritual (intelligent, lliure i responsable), l'home és constitutivament cridat a ultrapassar els seus límits materials per mitjà del desenvolupament de les seves energies espirituals.

La Cultura és l'autorealització de l'home en els seus dots corporals i espirituals.

La Cultura és l'heteroprojecció de l'home vers la naturalesa a fi de penetrar–la científicament, dominar–la tècnicament i gaudir–ne estèticament.

La Cultura és autorealització de l'home com a ésser social a través de la humanització progressiva de les estructures de la convivència.

La Cultura és l'acumulació objectiva de les experiències espirituals i de les aspiracions de l'home.

La Cultura es el conjunt de les condicions de vida, ordenada segons unes escales de valors, que cada grup humà rep, conserva i desenvolupa de manera peculiar. Cada poble té, doncs, la seva pròpia Cultura.

Volem notar, al mateix temps, que aquestes proposicions són afirmades, tant–se–val, des d'una perspectiva d'obertura no solament a la Transcendència sinó també a la Gratuïtat. Ningú no hi vegi en elles cap mena d'encobert humanisme autosuficient. Més endavant en donarem l'explicació.

17 D'ací se'n segueix, amb tota naturalitat, un corollari important. Cal superar tot concepte estret de Cultura que negui o restringeixi aquestes dimensions constitutives. El nostre concepte tradicional de Cultura deriva originalment del món grec –on s'anomenava «paideia»– i del món llatí –on s'expressava a través de les locucions que ja coneixem: «humanus civilisque cultus», «cultura humana», «cultura»–. Era una realitat vàlida només per als qui tenien títol de ciutadania, tant en el mon grec com en el romà. Només aquests eren cultes; els altres eren bàrbars, incultes. Aquest concepció històrica ha pesat molt damunt les nostres espatlles. D'ella deriven, per exemple, posicions com les següents: pensar que la Cultura és una cosa aristocràtica, d'uns pocs selectes, que no és per a la massa; o bé sostenir que la Cultura implica necessàriament l'estudi de les humanitat clàssiques (les llengües i, a través d'elles, les civilitzacions grega i llatina). Aquestes posicions particularitzen el concepte de Cultura, la fan propietat d'un sector de la humanitat.

18 Doncs bé, contra aquesta idea restringida d la Cultura cal, en primer lloc, obrir–se a una visió ampla, car la Cultura és, com hem vist, l'autorealització de l'home, I'esdeveniment de l'home, en la seva dimensio individual i social. Tots els grups humans, també els primitius, han tingut i tenen, en la mesura que continuen, la seva pròpia Cultura. –una visió característica de la realitat i certes tècniques que els han fet reeixir per damunt de la ferotgia animal i la duresa còsmica–. Remarquem–ho: l'home o bé existeix culturalment o bé no existeix com a home. La seva existència serà més o menys desenvolupada, assolirà uns valors més o menys dignes de la persona; però hi haurà valors, hi haurà desenvolupament. Recordem que fins i tot un Lévy– Bruhl, en els seus carnets pòstums, va posar en dubte la seva tesi famosa de la mentalitat prelagica dels primitius.

19 Cal, però, alhora, cenyir bé aquesta afirmació de la universalitat cultural, sense permetre'ns de passar–nos de rosca. Bo i defensant l'equivalència fonamental Humanitat–Cultura, no es tracta de cap de les maneres d'anivellar sense mes ni més les Cultures, ni, molt menys, de menysprear la nostra Cultura occidental amb les seves arrels gregues i llatines tan pregonament humanes. Allò que sembla, simple ment, just és redimensionar la qüestió, emmarcant–la en l'horitzó total de l'home.

Amb aquestes reflexions hem acabat la nostra Introducció i podem passar a la primera part del nostre tema. No ens estranyi la llargària d'aquesta Introducció: les definicions que conté l'exigeixen.

Antoni M. Oriol.