Per A.M.Oriol

Dividiré la reflexió en tres moments: primer, les estructures de pecat en alguns documents del Magisteri; segon, reflexió sobre les estructures de pecat o, si voleu, sobre el pecat estructural; i, tercer, la nostra acció davant les estructures de pecat.

D'entrada, doncs, les estructures de pecat en alguns documents del Magisteri, evidentment no tots.

1. El primer document que he seleccionat és Quadragesimo Anno (QA), de 1931. Aquesta encíclica no parla d'«estructures de pecat», però, d'una manera colpidora, en descriu una de concreta. Escrita quaranta anys després de l'encíclica lleoniana, QA té un esquema molt clar: abans de tot, reprèn Rerum Novarum (RN) explicant-ne els beneficis; després en desenvolupa alguns punts que considera cabdals; i finalment –l'aportació pròpia i original del text–, tracta del capitalisme i el socialisme, de l'arrel dels mals que ambdós impliquen i de la reforma dels costums. És en aquesta tercera part on trobem els pensaments que ara passo a resumir.

QA analitza el «capitalisme» amb el benentès que, amb aquest mot, vol expressar quelcom que els sinònims emprats en la resta del document ens expliciten. Són els següents: «economia», «règim econòmic actual», «règim econòmic capitalista», «règim capitalista de l'economia», «economia d'esperit individualista», «economia contemporània», «sistema actual», «individualisme econòmic». Per tant, en aquest context, el sentit del primer mot, «economia», s'ha d'entendre a la claror de la resta de les formulacions. Doncs bé, Pius XI, en analitzar la situació de l'economia del seu temps, una economia de règim capitalista, recorda en primer lloc que l'esmentat règim (que no era l'únic –n'hi havia d'altres i s'havia anat universalitzant, tot cavalcant sobre la industrialització–) no és condemnable de per si mateix, sinó que ho és a partir de la seva degeneració individualista, que contradiu la dimensió social de l'economia. És ço que passarem a aprofundir tot seguit a partir de l'anàlisi que el Papa fa tant de les característiques com de les conseqüències de la transformació que el règim esmentat havia experimentat aquells anys.

Característiques: en el nostre temps –digué el Papa de l'Acció catòlica–, a part de l'amuntegament de les riqueses, s'acumula un ingent i tirànic poder econòmic en mans d'uns pocs. La majoria de les vegades solament són administradors d'una riquesa en dipòsit que manegen segons la seva voluntat i arbitri. Els qui tenen en les seves mans el diner i el dominen s'apoderen també de les finances i senyoregen el crèdit (aquí les metàfores de la sang, de l'ànima, de la respiració, metàfores tanmateix colpidores). Aquesta acumulació de poder i recursos és fruit natural de la competència il·limitada, en sobreviure només els poderosos –sovint, els més violents i desprovistos de consciència– i origina tres tipus de lluita: per l'hegemonia econòmica, pel poder polític estatal i pel poder internacional.

Conseqüències: se'n segueix l'autodestrucció de la lliure competència, el senyoriu de la dictadura econòmica, una desenfrenada ambició de poder que succeeix al desig del llogre; en una paraula, una economia –noteu els adjectius– horrorosament dura, cruel i atroç. En el camp polític estatal, se'n deriva una barreja i confusió dels plans polític i econòmic, amb una davallada del prestigi de l'Estat. I, en el camp interestatal, l'imperialisme internacional del diner.

Si nosaltres sintetitzem ulteriorment el resum que acabo de confegir, ens adonem que, de la competència il·limitada, sorgeix com a fruit natural l'acumulació de poder i recursos; l'acumulació origina al seu torn tres tipus de lluita; i aquests tipus de lluita comporten unes conseqüències tremendament inhumanes. Aquesta anàlisi no rep en el nostre text el qualificatiu d'estructural, però ho és; i, a mesura que anirem desgranant les nostres reflexions, ho copsarem creixentment. Això és el que em permet, fent un incís, entrar breument en el concepte d'estructura.

Arquitectònicament parlant, estructura és el conjunt dels elements resistents d'una edificació, tenint en compte llur configuració o disposició. Noteu que en aquesta definició es palesen una dimensió estàtica i una altra de dinàmica. L'estàtica és la configuració, la disposició; i la dinàmica és la resistència. Es tracta d'una carcassa que, fixa en el sòl, sustenta la totalitat de l'edifici; de la part interna d'una realitat que suporta la resta de les parts. Biològicament, es parla de constitució, de disposició dels elements que componen els òrgans i cossos vius: hi veiem també un element estàtic i un altre de dinàmic. Sociopolíticament, es parla de conjunts de lleis, d'organismes, de forces (socials, polítiques, econòmiques) que caracteritzen una societat i mantenen –o bé, eventualment, intenten canviar– l'ordre establert; en principi, el mantenen, el sostenen.

Doncs bé, la presentació que acabo de fer del fragment de QA palesa tota una concreta estructuració, íntimament intravinculada, que es proposa d'acrèixer il·limitadament, deshumanitzant-lo gairebé fins al límit, el poder econòmic i polític. Ens trobem en plena zona del concepte d'«estructura de pecat».

2. Això ens permet de fer un nou pas vers un altre document: Reconciliatio et Poenitentia (RP), de 1984. El seu esquema és també tripartit: tracta, en primer lloc, de la missió reconciliadora de l'Església; acte seguit, del pecat, com a causa radical de la divisió entre l'home i Déu i entre els homes; finalment, dels mitjans que possibiliten a l'Església d'acomplir la seva missió de reconciliació. Com sabeu, la segona part, en la seva primera secció, elabora explícitament la noció de pecat en la doble vessant personal i social: és aquesta la que ara ens interessa. El concepte de pecat social es bifurca en dues direccions. Primer, es considera de persona a proïsme; després, de comunitat a comunitat.

De persona a proïsme, hi ha dos aspectes, el de repercussió i el d'agressió: la repercussió té lloc en el proïsme, l'agressió ho és al proïsme. Repercussió en el proïsme: quina és la tesi? La següent: el pecat de cadascú repercuteix en certa manera en els altres, sia en el conjunt eclesial, sia en tota la família humana. S'hi troba en joc l'altra cara de la comunió dels sants: la comunió del pecat. Aquella –la comunió dels sants– es regeix per la llei de l'elevació cap a Déu; aquesta –la comunió en el pecat–, per la llei del descens cap a l'inhumà. Agressió al proïsme: quina és l'afirmació clau? Heus-la ací: alguns pecats constitueixen, pel seu mateix objecte, una agressió directa contra el germà; ofenen Déu perquè ofenen el proïsme. S'hi troben en joc les ofenses contra l'amor, la justícia, els drets de la persona humana (vida, llibertat, dignitat i honor), el bé comú; i, especialment, els pecats d'obra o d'omissió comesos pels dirigents (polítics, econòmics, sindicals) i pels treballadors.

Passant a l'altre aspecte –el de comunitat a comunitat–, la idea dirigens és la d'una relació mal viscuda. Explicitem-la amb un tercer enunciat: les relacions entre les distintes comunitats humanes no han estat sempre amb sintonia amb el designi de Déu, que vol, en el món, justícia, llibertat i pau entre els individus, els grups i els pobles. S'esdevé així un mal social que es pot denominar pecat social per analogia. En són exemples la lluita de classes i les contraposicions de blocs de nacions (noteu aquesta segona dada, que retornarà en l'encíclica Sol·licitudo Rei Socialis), de nacions entre elles i de grups dins les nacions. Aquestes relacions negatives esdevenen sovint anònimes; però aital fet no solament no ha d'induir ningú a disminuir les responsabilitats dels individus, sinó que esdevé una ulterior crida a les consciències. Això és el que em sembla que cal remarcar en la reflexió d'aquest nou moment del Magisteri. Joan Pau II pronuncia un clar no a un determinat concepte de pecat social –contraposat a pecat personal–, que admet únicament culpes i responsabilitats imputables a una vaga entitat o col·lectivitat anònima (la situació, el sistema, la societat, les estructures, la institució, etc.). Aquestes entitats, remarca el nostre text, no són de per elles mateixes subjectes d'actes morals. Trobem sempre en el fons de tota situació de pecat no unes meres entitats genèriques, sinó unes persones pecadores.

M'interessa remarcar aquest moment de la reflexió del Magisteri sobre el pecat social, perquè deixa ben clara una posició inicial, que anirà ampliant-se en successius documents. Si posem d'una banda la persona i de l'altra l'estructura i, de la persona, en remarquem l'aspecte conscient i responsable, alhora que, de l'estructura, en subratllem la dimensió de cosa i de situació, la tesi posa de relleu que, com a cosa, com a situació, l'estructura no és directament pecaminosa, sinó que ho és només anàlogament; mentre que el pecat plenament considerat flueix de la persona individual: les veritables responsabilitats són de les persones. Aquest és el missatge de RP, document que fa de pont vers una ulterior reflexió del Magisteri entorn del pecat estructural.

3. El que acabem de dir ens permet passar metòdicament a un tercer moment que trobem a Libertatis Conscientia (LC), document de la Congregació per a la Doctrina de la fe, datat el 1986. La seva vertebració és bimembre. Primerament tracta de la llibertat, describint-ne la situació tant en el món modern com en el Poble de Déu i aprofundint-ne la vocació: ho fa des del triple angle de la persona, la societat i el domini de la natura, cosa que, per contraposició, duu a la consideració del pecat com a font de divisió i d'opressió. En segon lloc exposa la visió cristiana de l'alliberament des de la doble perspectiva de la recepció de la llibertat a la claror de la doctrina bíblica (Antic i Nou Testament) i de la comunicació de la llibertat, les dimensions de la qual presenta. Entre aquestes dimensions, la que afecta la praxi cristiana de l'alliberament es concentra en l'aplicació de la doctrina social de l'Església (DSE). És ací on trobem un nou aprofundiment sobre el nostre tema.

En efecte, a partir dels seus principis fonamentals, la DSE emet judicis concrets sobre les situacions, les estructures i els sistemes socials. Pel que fa a les estructures, aquestes són el conjunt d'institucions i de realitzacions pràctiques que els homes troben o creen i que orienten o bé organitzen la vida econòmica, social i política. D'una banda, observa el nostre text, tendeixen a cristal·litzar com a mecanismes relativament independents de la voluntat humana; d'una altra, depenen de la dita voluntat i no d'un pretès determinisme de la història.

Quan són conformes a la llei natural i s'ordenen al bé comú, les estructures garanteixen la llibertat i la promoció de les persones. En la mesura que contrarien aquesta conformitat i ordenació esdevenen marcades pel pecat, però mentre es mantinguin fonamentalment adreçades als esmentats objectius no es poden condemnar com a tals. Cal apel·lar, de primer, a les capacitats espirituals i materials de les persones i a llur conversió interior amb vista a transformar-les positivament. Atorgar-les-hi la primacia sobre la persona denota una antropologia materialista; bandejar-les com si no tinguessin cap importància és desconèixer llur pes antropològic. D'ací que calgui lluitar per a canviar-les quan són injustes, és a dir, quan des del poder i la riquesa, oprimeixen les persones i trepitgen llurs drets. Reprenent la línia de RP, LC insisteix que les bones estructures, soles, són incapaces d'assolir i garantir el bé de les persones: un Estat de dret –estructura correcta– regit per governants corruptes esdevé estèril; la corrupció dels dirigents i de la burocràcia destrueix la vida social. Cal, doncs, alhora, conversió de cor i bondat de les estructures.

Ara bé, el nostre text que, com acabem de veure, presenta encertadament una oscil·lació, pel que fa a les estructures, entre les dimensions de garantia i de promoció, d'una banda, i la d'incapacitat, d'una altra, ens recorda també que la natura humana, heretada dels nostres primers pares, és incapaç de romandre en el bé, a partir de la seva inclinació concupiscent vers el pecat. L'home pecador mira d'afirmar-se i de satisfer el seu anhel d'infinit servint-se de les coses, bo i menyspreant els altres homes, que despulla injustament i tracta com a objectes o instruments. Crea estructures d'explotació i d'esclavatge que, d'altra banda, paradoxalment, denuncia. Noteu: estructures d'explotació i d'esclavatge. Seguint el pensament del Magisteri, que va aprofundint en el tema, fem un pas imperceptible però real, cap a la superació d'aquella inicial presentació bipolar de RP. Superació, no negació, car la contraposició esmentada continua sent, des del seu planteig unívoc, fonamentalment veritable. En quin sentit hi ha una superació que engloba la dada anterior, no negant-la, sinó aprofundint-la? En el sentit que, en el binomi persona–estructura, el segon pol (l'estructura d'explotació i d'esclavatge) es proposa a la nostra mirada com una dada relacional en què les persones actuen i es comprometen, com un conjunt interpersonal que es configura, en i a través dels seus protagonistes, amb vista a un dinamisme de pecat. Aquest pas és molt important.

4. Sol·licitudo Rei Socialis avança en la línia enunciada. Aquest document, de 1987, es proposa de testimoniejar l'autoritat doctrinal de l'encíclica Populorum Progressio de Pau VI. En la seva primera part tracta breument dels significats continuador i innovador de la dita encíclica. En la segona, exposa un panorama del món contemporani, centrant-se en el fet i en les causes del retard en el procés de desenvolupament dels pobles (veure); reflexiona sobre l'autèntic desenvolupament humà i fa una lectura teològica dels problemes moderns (jutjar); i proposa algunes orientacions per a l'acció a la claror de la DSE (actuar).

En fer l'esmentada lectura teològica, procedeix a diagnosticar el mal implicat en el subdesenvolupament, mitjançant una anàlisi d'ordre religiós. És ací on l'encíclica s'apropa expressament a un món sotmès al pecat i a estructures de pecat. Després de recordar que la contraposició en blocs del món d'aquells anys (recordeu: USA, d'una banda i URSS, d'una altra) té lloc en quatre nivells: polític (democràcia versus dictadura totalitària), ideològic (liberalisme versus marxisme), econòmic (sistema capitalista versus sistema col·lectivista) i militar (Nato-Pacte de Varsòvia), afirma que els obstacles al desenvolupament que congrien els esmentats nivells obliguen a detectar llurs veritables causes. La veritable naturalesa del mal en qüestió és moral: un mal moral que és fruit de molts pecats personals que duen a concretes estructures de pecat. Ens trobem davant d'un món sotmès al pecat i a estructures de pecat. L'encíclica ho palesa a través dels conceptes de domini–submissió i de fonamentació–unió.

Un món dividit en blocs, recolzats en ideologies rígides i en el que dominen diverses formes d'imperialisme, és un món sotmès a estructures de pecat. Des d'aquest punt de vista, les estructures ja no es consideren com a incapaces d'influx (en bé o en mal: en aquest cas, en mal), sinó com a realitats que sotmeten el món; el sotmeten, verb d'extraordinari vigor. Cal parlar –insisteix el Papa– d'estructures de pecat, les quals es fonamenten en el pecat personal i, doncs, resten unides a actes concrets de les persones que introdueixen les dites estructures i en dificulten l'eliminació: «unides», un altre qualificatiu que accentua expressament l'àmbit de la responsabilitat personal. I, això, per què? Perquè –adonem-nos-en– els blocs contraposats de nacions els menen uns polítics concrets, les ideologies són pensades per uns filòsofs determinats, l'economia es troba en mans d'uns individus conscients, els exercits són regits per uns professionals que els organitzen.

Els factors negatius de caire estructural que obren contra la consciència del bé comú universal, prossegueix el nostre document, sembla que creen en les persones i institucions un obstacle difícil de superar. Notem-ho novament: en les persones i institucions; adonem-nos del dinamisme, del factor d'eficàcia que sura en el text. L'estructura de pecat va emergint davant els nostres ulls com a personificació d'unes concretes decisions dominatives, malèvoles. No resta la persona com a responsable en un cantó, i l'estructura com a cosa en l'altre: la persona s'estructura, l'estructura es personalitza. Cal dir les coses pel seu nom –continua el text–: pecat i estructures de pecat són categories que no s'apliquen sovint al nostre món, però les realitats que tenim al davant no es comprenen profundament si no donem un nom als mals que ens afligeixen. Es tracta, doncs, d'un llenguatge que té ressonància eticomoral i contingut eticoteològic. Ací rau la diferència entre certs tipus d'investigació social i política i la referència al pecat i a les estructures de pecat. Es troba en joc una violació de la voluntat de Déu, dels seus manaments, violació que l'ofèn i que perjudica el proïsme, tot introduint en el món unes condicions i uns impediments que transcendeixen els actes i la vida dels homes. El llenguatge pontifici esdevé creixentment incisiu.

Que n'és d'important reflexionar sobre la terrible influència d'aquestes estructures humanes, d'aquests grups de persones pensats, volguts i creats per a influir en les altres persones i en les institucions i conduir-les cap al mal, cap a una vivència configurada entorn de l'egoisme, cap a una existència absolutament horitzontal que ha trencat conscientment tota relació vertical amb Déu! Hom intervé, prossegueix el text, en el curs del desenvolupament dels pobles. Adonem-nos-en! Ja no ens trobem davant d'una cosa «cosística», sinó davant d'una construcció social pregonament personalitzada. La simbiosi persona-estructura pren cada vegada més relleu. En són les víctimes els éssers humans, les nacions, els blocs. Ens trobem davant d'una bola de neu que creix imparablement. Es produeixen creixents estructures de mal en el món (aspecte quantitatiu) i s'intensifica la malícia de les existents (aspecte qualitatiu), si no hi ha una intervenció que ho freni. En la tercera part d'aquesta exposició veurem que la nostra missió és lluitar contra aquests fets. Però tornem al nostre text. Si certes formes de l'imperialisme actual es jutgen sota aquesta llum, conclou SRS, hom descobrirà que decisions que només semblen econòmiques i polítiques, amaguen veritables formes d'idolatria: del diner, de la ideologia «classista», de la tecnologia. I aquestes decisions són estructurals.

5. Acabem aquesta referència documental parant esment en allò que diu Centesimus Annus (CA, 1991) sobre el tema. Aquesta encíclica presenta també una divisió de fons bimembre. Pel que fa al binomi «passat-present» sintetitza els trets característics de RN, considera el pas històric fet des del text lleonià fins a les coses noves d'avui i s'atura a analitzar els factors i les conseqüències de la caiguda dels règims opressors esdevinguda l'any 1989. Quant al binomi «present-futur», enfronta els grans temes del treball modern (com a nou tipus de propietat) i del mercat lliure, de la relació Estat-cultura i de la situació actual de la DSE.

En estudiar el mercat lliure, n'enfoca el doble àmbit del Tercer Món, d'una banda, i de les economies més avançades, d'una altra. Ací aborda els temes concrets del consumisme i de l'ecologia. És en aquest indret on, en considerar l'ecologia humana, sorgeixen noves reflexions entorn de les estructures de pecat. És interessant, de pas, notar que, en una observació ambientadora, el Papa recorda que l'home és d'ell mateix, un do de Déu i que, per tant, ha de respectar «l'estructura natural i moral» que li és donada (ací es tracta d'una dada intraantropològica). Aquest home, d'un cantó, a partir de la seva dignitat, i amb ella, té, rebuda de Déu, la capacitat de transcendir vers la veritat i el bé tot ordenament de la societat; d'un altre, però, es troba condicionat per l'estructura social on viu, per l'educació rebuda i per l'ambient. Aquests elements poden facilitar o obstaculitzar la seva vida segons veritat.

Doncs bé, insistint en l'aspecte negatiu d'aquesta dimensió dinàmica, el Papa observa que les decisions gràcies a les quals es constitueix un ambient humà poden crear estructures concretes de pecat i impedir la plena realització dels qui hi són oprimits de diverses maneres. Notem el doble flux fins ara aparegut: a) estructura social –> condicionament de facilitació o bé d'obstacle; b) decisions –> estructures de pecat –> opressió. Davant aquesta evident negativitat, l'única alternativa és destruir les esmentades estructures i substituir-les per formes més autèntiques de convivència. Una d'elles, fonamental, és l'estructura familiar, en la qual l'home rep les primeres nocions sobre la veritat i el bé; en concret: aprèn què vol dir estimar i ser estimat i, doncs, què vol dir ser persona. Aquesta estructura és sagrada, és el santuari de l'acolliment, de la protecció i del desenvolupament de la vida. Requereix, amb tot dret, una «cultura de la vida». I contra aquest dinamisme estructural decisivament positiu, ai las, sorgeix, violenta, insaciable, «la cultura de la mort». Les decisions avortamentistes han occit, amb reconeixement oficial, des que han estat autoritzades pels Estats moderns, mes de cinc-cents milions de vides humanes en marxa. Aquest fet horrible comporta una munió d'estructures fredament pensades, conscientment volgudes, llargament planificades, estadísticament previstes, cronològicament fixades, metòdicament concretades i eficaçment exercides per concrets equips de persones.

Amb això acabo aquesta breu referència documental al tema de les estructures de pecat.

Passem ara al segon punt previst, el de la reflexió sobre les esmentades estructures o, si voleu, sobre el pecat estructural.

6. He remarcat que cal mantenir el toc d'alerta de RP contra un reduccionisme estructural del pecat. Aquest toc d'alerta s'adreça tant contra la mentalitat col·lectivista com contra el pensament individualista, ambdós materialistes, que comencen parlant dels desordres socials i enfocant les persones com a mers dígits a mercè de les estructures i acaben postulant que la reforma de la societat es redueixi al canvi d'aquestes darreres; les consciències de les persones no fan al cas, el ciutadans com a responsables no esdevenen termes de referència. Evidentment, aquí hi ha un error bàsic des del punt de vista de la fe i la teologia; d'ací que RP, quan parla del pecat, alerti sobre aquest reduccionisme i d'ací que calgui tenir sempre present aquesta advertència. Però ara farem un ulterior aprofundiment, afegit als de la primera part, amb vista a mostrar la constitutiva dimensió personal de les estructures de pecat.

Penso que podem dir el següent: un cop analitzades a la claror de la fe, les estructures de pecat són, en darrer terme, unes correlacions interpersonals encarnades en l'espai i en el temps, correlacions interpersonals que pretenen viure en i del pecat i acréixer el pecat. Si nosaltres expressem això amb llenguatge bíblic, podem fer les següents senzilles, i espero que fidels, consideracions sobre el que ens diu la Revelació. L'anàlisi pisticoteològica del pecat (pistis=fe) ens palesa que el condicionament radical del «pecat del món» –i, dins ell, del pecat original– és fonamental per a comprendre la condició pecadora de l'home i conseqüentment els pecats personals individuals. Quan sant Pau es lamenta del seu cos de mort i de la impossibilitat d'alliberar-se'n per les seves soles forces, remarca una dependència estructural que determina de fet vers un únic sentit la seva llibertat. Serà responsable de l'efecte pecaminós, però amb una responsabilitat paradoxalment inevitable, que el palesarà com a incapaç d'evitar l'esmentada seqüela. Heus ací el misteri de la supeditació pecaminosa de l'ésser humà. Penso que és molt important que ho tinguem present. Som preveres, ministres de la redempció, i la redempció ho és del pecat, i el pecat és un fet veritablement terrible. La Carta als Hebreus ens exhorta a ser forts per a superar el pecat que ens embolcalla.

El pecat no és un mer afer individual, sinó que és una realitat personal tan gravíssimament condicionada i condicionadora – i, doncs, tan estructural– que l'home no se'n pot alliberar si no és per la gràcia del Crist. El misteri consisteix que no hi ha un condicionament radicalment anihilador de la llibertat, però sí un amarament tan intens de la llibertat pel pecat del món (i dins ell, com he dit, pel pecat original amb les seves seqüeles) que la llibertat humana acaba inevitablement pecant. Perquè hi ha pecat, hi ha llibertat. I, aquesta llibertat, està arrebossada de pecat. Dic: perquè hi ha pecat hi ha llibertat; evidentment, una taula no pot pecar, només pot fer-ho un ésser lliure; però la llibertat d'aquest ésser està amarada de fragilitat i condicionada per una poderosa inclinació vers el mal.

7. Quan bategem un infant, de quin pecat personal i individual l'alliberem? De cap: acaba de néixer! I, no obstant, l'alliberem d'un pecat real, l'original, el qual és concebible amb categories estructurals. Aquestes categories no són antipersonals, sinó transpersonals; «trans» en la mesura que superen la capacitat merament individual de la persona i que n'expressen la dimensió global, perquè la universalitat de la persona posa en relleu la misteriosa densitat que la caracteritza en comparació d'un dels seus propis aspectes, el solament individual. I és d'aquest pecat estructural que pel baptisme és alliberat l'infant.

¿De quin pecat sóc alliberat jo, adult, si no del pecat del món, del pecat original i, en funció d'ells, dels meus pecats personals, quan sóc alliberat pel Crist? ¿De quina llei m'allibera la redempció de Jesús si no d'una llei que posa en joc un moviment global de l'ésser personal tan dens que només es pot expressar en funció d'un concepte referencial, el de bé comú, que és diferent del conjunt dels béns personals individuals i que els condiciona possibilitant–los intrínsecament en la seva plena eclosió? Concepte referencial, ja que, parlar, amb sant Pau, d'una llei de pecat i de mort és arribar a l'extrem de la paradoxa. La llei és una ordenació de la raó adreçada vers el bé comú i promulgada per qui té cura de la comunitat. En el nostre cas –llei de pecat i de mort–, s'enfronta amb una desordenació de la voluntat contra el bé propi i comú, atiada per la concupiscència. Inclinats inevitablement vers el mal, els homes amb la ment el refusem, però amb els fets el cometem. Donem raó a la llei i, en proporció inversa, la infringim. La llei treu els drapets de la nostra insconseqüència al sol de la inexcusabilitat. D'aquesta llei que tan clarament insta sense aportar energia, m'allibera la redempció de Crist, fent-me nova creatura, sota l'acció de l'Esperit. ¿De quina mort m'allibera la redempció del Crist, si no d'aquella que, provinent del pecat del món i del pecat personal, m'enfonsa en la derelicció absoluta, en la solitud eterna, és a dir, en la negació subsistent del meu instint de vida i de la meva necessitat de relació amb Déu i amb els homes?

8. Això que acabo de dir i que, a la claror de l'antropologia teològica, ens convida a parlar fins i tot de supraestructures de pecat, apliquem–ho ara, a tall d'exemple, a algunes estructures concretes.

Pensem en una màfia internacional que cerca el profit econòmic a través de la droga i que organitza una xarxa de consum en l'àmbit «discotequer». Introduïm-nos imaginativament en una reunió ordinària de l'equip director central. Consta, posem per cas, de cinc persones. Una és especialista en la producció–adquisició, una altra en la distribució, etc. El pla consisteix a arribar eficaçment a milers d'adolescents d'un determinat país. Donat el fet que han sorgit unes dificultats extraordinàries, cal eliminar, d'una banda, un magistrat i, d'una altra, un membre que ha traït el grup. Cal preveure una lluita a trets contra un determinat equip policial. I el moment expansiu a què s'ha arribat comporta intensificar l'activitat distribuïdora, imaginem-nos, de vint-i-cinc joves que, havent sucumbit a un consum habitual, ja han esdevingut peces de l'engranatge. Preguntem-nos: aquests homes reunits, que duen a terme el pla programàtic i operatiu descrit, són quelcom «no pecador»? Què és, de dret i de fet, aquesta concreta organització en joc, si no una estructura de pecat en acte? I què són les concretes voluntats personals de cada un dels cinc membres, sinó unes voluntats objectivament malignes que acreixen conscientment llur disposició de mal a través del diàleg, el suggeriment, el consell, la intuïció, a partir d'allò que prèviament han pensat i calculat amb la càlida fredor que és pròpia dels qui estan disposats a matar si cal i quan calgui?

Un nou cas: una organització de prostitució pederasta que compta amb una xarxa de locals, l'anuència de determinades autoritats ben situades que abracen des del nivell local a l'estatal, la protecció de concrets membres de la policia i l'assessorament d'alguns components del poder judicial (pensem, bo i considerant la diversitat de factors i circumstàncies, en fets espanyols, belgues, francesos, tailandesos, etc.) i que és regida per un equip anàleg al descrit anteriorment. Pregunta: una tal organització ¿és una «cosa» innòcua o bé és el resultat multiplicat i multiplicador de concretes voluntats personals, lúcidament luciferines, que cerquen i troben en la mútua potenciació creativo-planificadora l'insaciable assoliment de llurs cobejances? D'una estructura com aquesta ¿què en resta, si en sostraiem les persones que la componen, si la considerem al marge de llur activitat sistemàtica?

Ja he al·ludit al món dels avortaments. Una clínica privada dedicada únicament a la dita activitat, amb equips adients de metges i metgesses, infermers i infermeres, gerents i administratius econòmics, organitzadors de la publicitat, aplicadors dels supòsits no punibles i emmascaradors astuts dels palesament punibles, ¿què és si no una nova estructura de pecat, els instruments materials de la qual no fan altra cosa que corroborar la seva constitució essencialment personal?

Una fàbrica dedicada a la ideació, producció i distribució de mines antipersona, pensades per a mutilar preferentment la població civil dels països del Tercer Món, ¿què és, si hom la considera al marge de l'equip format per l'empresari o el president del consell d'administració, els enginyers, els operaris especialistes i els agents comercials que cerquen i convencen els compradors internacionals? ¿Aquesta estructura homicida de pecat no rellueix amb lluminositat de foc infernal en el rostre de les persones que la constitueixen?

Retorna a la ment, en aquests moments, de manera espontània, l'estructura de pecat de l'«actual economia», dibuixada, l'any 1931, per Pius XI a la QA. Només vull, ara (tot completant la llista de negativitats de caire personal estructural recordades en començar l'article), resumir algunes reflexions, plenes d'amor i de dolor pastorals, que sortien del cor del Papa de l'Acció Catòlica. Les següents: l'actual organització de l'economia augmenta els paranys a la fragilitat humana. Els estímuls de la consciència s'han esmussat en alguns fins al punt de guanyar –i defensar els guanys– sigui com sigui. Un mercat sense llei incita moltíssimes vegades vers una especulació desenfrenada. Les institucions jurídiques han facilitat les llicències més condemnables. Sota l'empar d'un nom col·lectiu, hom perpetra injustícies i fraus abominables. Els responsables de les entitats econòmiques traeixen els drets dels estalviadors. Una certa doctrina econòmica apartada de la veritable llei ha deixat soltes les regnes de les passions humanes. Rere les foraviades petjades dels dirigents de l'economia ha esdevingut cosa natural que els treballadors rodolin massivament vers el mateix abisme. La matèria surt ennoblida de les fàbriques, alhora que els homes s'hi corrompren i envileixen. Les actuals condicions de la vida social i econòmica creen en molts homes les més grans dificultats per a preocupar-se de l'únic que és necessari: la salvació eterna. ¿No veiem dreçar-se davant els nostres ulls, terriblement personalitzada i operativa, l'esmentada estructura no ja de producció i de distribució, sinó d'explotació i d'acaparament?

Deixeu-me parafrasejar, en acabar aquesta exemplificació obligadament curta, la incisiva pregunta de sant Agustí: un cop bandejada la justícia, què són els imperis (estructures) si no grans robaments (persones en acció, que apoderen i amunteguen)?

Les estructures de pecat són, doncs, una terrible realitat. La creixent reflexió que la DSE hi esmerça posa de relleu la importància de contraposar-hi unes eficients estructures de santedat. Això és el que convida a passar al tercer i últim punt.

Sense fer cap joc de paraules, es tracta d'endegar una acció estructural renovadora enfront de les dites estructures corruptores: no és suficient la individual. Estructures de salvació, doncs, versus estructures de pecat. Abans, però, un advertiment cautelar: quan fem l'anàlisi del pecat del món com a concepte teològic, no diem que tot el món estigui, només, en pecat, perquè el món ha estat, és i serà primordialment destinatari de la redempció; com ens ensenya sant Pau, on ha abundat el delicte, ha sobreabundat la gràcia. Per tant, les estructures econòmiques i polítiques causen la dita contaminació, però no ho corrompen tot ni definitivament. Hi ha un designi radical de gràcia per al món, en i per Crist, que ens crida a ser no profetes de la desgràcia, sinó proclamadors i ministres de la gràcia davant les desgràcies. Les estructures més corruptes i corruptores poden ser afeblides, vençudes i fins i tot convertides en instruments de bé, en virtut de la redempció de Jesucrist. Aquest advertiment és molt important. Una cosa és subratllar la rellevància del que diem quan parlem d'estructures de pecat i una altra és veure–ho tot amb aquest únic clixé negatiu. Per això és tan necessària aquesta tercera reflexió.

9. Pius XI instà, enfront de la concreta estructura de pecat constituïda pel règim econòmic del seu temps, una restauració, en Crist, de l'ordre economicosocial. Hi havia, abans de l'ensulsiada del capitalisme salvatge, una economia organitzada gremialment, la medieval que, malgrat totes les seves deficiències, no patia la terrible contraposició individualista vehiculada pel liberalisme. El mot d'ordre, òbviament, no és retornar a unes estructures economicosocials del passat, definitivament superades, sinó reformar les estructures de present. Amb vista a tal fi, el Papa propugna, en primer lloc, el retorn –aquest, sí– a la doctrina evangèlica, a les paraules de vida eterna, que mai no passaran, de Jesús. La doctrina evangèlica obre l'horitzó d'un ordre econòmic que imita i reprodueix el pla diví sobre la creació, on Déu és el fi suprem, els béns creats són mitjans al servei de l'home i les activitats lucratives s'exerceixen i es valoren a la claror del mot d'ordre «Creixeu, multipliqueu-vos, domineu la terra!» La llei de la caritat, que suposa i supera les exigències de la justícia, ha d'amarar totes les institucions; sense ella els ordenaments més perfectes acaben en no–res. L'alternativa radical rau en una única família humana els membres de la qual se senten fills de Déu i formen un sol cos en Crist. Una nova difusió de l'esperit evangèlic duu a l'autodomini (temprança) que extirpa l'egoisme i a un amor que s'obre eficaçment a la universalitat. En la mesura que s'activa amb fets, endega la restauració social cristiana.

La dita renovació implica tots els membres de l'Església: Papa, bisbes, preveres, laics, llançats a un treball social dur (implica lluita i dolor), que duen a terme amb perspectiva d'eternitat, amb consciència de pertinença («els obrers, apòstols dels obrers; els industrials, apòstols dels industrials»), amb distribució de funcions (clergues i laics, cadascú al seu tros), amb vigor genuïnament apostòlic, amb vivència d'identitat eclesial (un tipus d'Església ferma, commoguda pels mals corporals i, sobretot, espirituals, que tot ho intenta mitjançant l'acció i la pregària i que és conscient d'ésser responsable de la sort de la família humana).

La macroestructura eclesial en acció: aquesta és l'alternativa que QA presenta i estimula davant la concreta estructura pecaminosa de l'economia individualista del seu temps portada a les extremes conseqüències. Acció, que, evidentment, il·lumina (principis), judica (criteris) i orienta (acció), en el camp economicosocial, estructures productives i distributives que encarnen i faciliten la justícia i la caritat. Davant la consciència estructural del pecat s'ha de potenciar i exercir la consciència social cristiana que, si és genuïna, esdevé estructural a través dels membres seglars de l'Església, operatius enmig del món. No s'hi val a un esporuguiment, a un «no hi ha res a fer!». Cal una consciència victoriosa de redempció! El Crist ha portat la possibilitat d'un home nou, d'una nova estructuració de la humanitat; i l'Església té un missatge i una funció decisives, com a instrument del Salvador, amb la seva doctrina i amb la seva acció, el binomi que hi correspon en el camp economicosocial. El Papa Pius XI insistí en aquesta línia i, com hem vist, ho féu d'una manera molt concreta.

10. Quina alternativa proposa, al seu torn, RP? Penso que la resposta es bifurca. D'immediat i pel que fa al pecat social, una forta reacció dilemàtica que subratlla les responsabilitats personals. El següent paràgraf és ben il·lustratiu: «l'Església, quan parla de situacions de pecat o denuncia com pecats socials determinades situacions o comportaments col·lectius de grups socials més o menys amplis, o fins i tot de nacions senceres i blocs de nacions, sap i proclama que aquests casos de pecat social són el fruit, l'acumulació i la concentració de molts pecats personals. Es tracta de pecats molt personals del qui engendra, afavoreix o explota la iniquitat; del qui, podent fer alguna cosa per evitar, eliminar o, almenys, limitar determinats mals socials, deixa de fer-ho per mandra, por o encobriment, per complicitat dissimulada o per indiferència; del qui busca refugi en la pressumpta impossibilitat de canviar el món, i també del qui pretén eludir la fatiga i el sacrifici al·legant suposades raons d'ordre superior. Per tant, les veritables responsabilitats són de les persones».

En segon lloc i pel que fa al «misteri del pecat» en general (que inclou el concepte de pecat, la seva dimensió personal i social, la seva divisió en mortal i venial i una reflexió molt realista sobre la pèrdua del sentit del pecat), l'alternativa consisteix en la predicació i la vivència del «misteri de pietat» que es concreta en el Crist i la seva Església, orgànicament (macroestructuralment) presentada des de la doble vessant catequètica i sacramental, a partir d'un amor que, remarca reiteradament el Papa, és més poderós que el pecat i la mort.

La primera veta –personal– dóna peu a les reflexions estructuropersonalistes que he fet suara i que no cal repetir. La segona, bo i insistint en la dimensió eclesial de QA, afegeix la bàsica afirmació cristològica (paulina i joànica) del n. 20 del document. «Crístic» i «eclesial», el deixeble de Jesús «acull el misteri, el contempla i en treu la força espiritual necessària per a viure segons l'Evangeli» (n. 21). Si el món sencer, sense Crist, està sota el Maligne, com ensenya st. Joan; en i per Crist està en l'amor que l'ha vençut, en el Senyor que és ric en misericòrdia, més encara, que és la mateixa Misericòrdia (n. 22). Les estructures catequètiques i sacramentals de l'Església (vegeu l'íntegra tercera part del document) discerneixen les diverses situacions i estructures de l'existència humana, bo i il·luminant-les amb la Revelació i possibilitant-ne un endegament o, eventualment, instant-ne un refús que encarnen la fe, l'esperança i la caritat cristianes dutes coherentment a la vida pràctica.

11. Quins principis d'acció forneix LC? Els podem resumir, arran de la secció que porta l'expressiu títol: «exigències evangèliques d'una transformació en profunditat» (nn. 81-91), amb la següent fórmula: cal elaborar i posar en moviment programes d'acció audaços (que pressuposen –i, alhora, enriqueixen– una tasca educativa permanent) en el triple àmbit de la civilització del treball, la solidaritat i la cultura. Quins terrenys tan amplis de creativitat, de participació i de reforma estructurals!

Pel que fa al primer àmbit, a partir de l'«evangeli del treball», el nostre text afirma que, si s'instaura una civilització del treball, es produirà en la manera de viure dels pobles, i àdhuc en les bases institucionals i polítiques, una revolució pacífica en profunditat. Des d'aquesta afirmació simultàniament macroestructural i estructural, hom passa a enumerar una colla de concrecions del segon tipus (estructurals, per tant, sense usar-ne el mot) que afecten el bé comú, el valor del treball, la participació i la prioritat del treball sobre el capital. Aquest darrer tema ens remet a Laborem Exercens, encíclica que ens ensenya que el treball, sigui empresarial, sigui obrer (món de les persones), decideix sobre el capital (món de les coses). Contra aquesta evidència humana i humanitzadora, les estructures de pecat han personificat el capital, deshumanitzant el treballador–empresari i li han subjectat la persona, infrahumanitzant el treballador–obrer. La Doctrina Social de l'Església ressitua la persona en el seu lloc, la contempla en les seves distintes vessants de treball i l'estimula, un cop reconciliada i harmonitzada, com a activa senyora del capital. Tot home que treballa només ho fa dignament com a persona si, en cada moment de la producció, se sap senyor dels instruments de treball, senyor del capital. És l'alternativa que proposa l'Església, és quelcom que el món en pecat no dóna ni pot donar, perquè només contempla l'home vell tot ell llençat cap a la mera possessió consumista de les coses, tot ell materialitzat.

Quant al segon àmbit, LC propugna la creació de nous fronts de solidaritat: entre i amb els pobres, i dels treballadors entre ells. Hom concreta: institucions, organitzacions socials i Estat han de participar en el moviment general de solidaritat. Hom afegeix l'aplicació del principi del destí universal dels béns i la recerca constant de solucions tècniques d'ajut al subdesenvolupament. El món de les «estructures ad hoc» sorgeix equivalentment davant la nostra mirada!

Finalment, i pel que fa al tercer àmbit, el dret universal a la cultura i, doncs, a l'educació, insta els deures de les autoritats de respectar la llibertat cultural al si de sistemes socials i polítics adients, la tasca educativa de la família i el repte de la inculturació en el respecte a la identitat de cada poble o nació. No cal evocar l'acció i el canvi estructurals que totes aquestes directrius comporten.

Tot, des d'una teologia de la llibertat i de l'alliberament oberts a la Transcendència.

12. La doctrina de SRS adquireix, cosa òbvia, atès el contingut analític de l'encíclica, un llenguatge específicament estructural. La percepció d'un món dividit en blocs duu a indicar un camí de superació del mal diagnosticat. Es tracta, d'antuvi, d'un camí de canvi ètic, que implica valor moral i requereix nous hàbits espirituals. I d'un camí de conversió, l'única resposta cristiana possible al pecat individual i estructural. Aquesta conversió parteix d'una creixent comprensió de la interdependència, que hom percep com a sistema determinant de relacions en el món d'avui (en l'economia, la cultura, la política, la religió) i que és assumida com a categoria moral.

La solidaritat és la categoria eticoteològica que correspon a l'esmentada interdependència. Es fonamenta en la persuasió que l'afany de llogre i la set de domini oprimeixen el desenvolupament. Les estructures de pecat en què la cobejança de diner i de poder s'encarnen només són vençudes per la cura del bé del proïsme i la disposició de perdre's i de servir.

Contra les estructures de pecat que s'oposen a la pau i al desenvolupament –rebla el text– l'alternativa és la solidaritat, que tendeix a revestir-se de gratuïtat, perdó i reconciliació (notem la connexió amb RP), dimensions existencials específicament cristianes; i que troba en la comunió trinitària el model suprem i la força definitiva; aquesta comunió és l'ànima de l'Església-sagrament. A les dimensions supraestructurals anteriors (Crist, Església), cal afegir, segons aquest text, la definitiva font de la santa Trinitat divina; així doncs: Trinitat, Crist, Església. I a les concrecions (de contingut, sense terminologia) supraestructurals i estructurals dels documents precedents, les precisions estructurals de l'actual: SRS. Resumim-ho: a la claror de SRS, les estructures de santedat que constitueixen l'alternativa de les estructures de pecat analitzades, s'encarnen en concretes estructures de solidaritat, amarada d'aquella caritat que prové de la deu trinitària.

En efecte, la solidaritat és quelcom que des del punt de vista de la fe té sentit quan s'amara de caritat teologal. Una institució és solidària quan els seus membres, un per un, responen del tot si els altres defalleixen. Són tres que han configurat l'empresa: un falla, els altres dos en responen; dos fallen, el que queda respon. Implica una interdependència, pressuposa una visió social fonamental, s'obre vers una impregnació total de caritat. Si abans la realitat gemegava de pecat (el pecat del món que inclina vers la cobejança i l'egoisme), ara amarem–la d'obertura, impregnem–la de la convicció mental i real, viscuda i existencial, que cada un de nosaltres només és ell, que jo en concret només sóc jo plenament en la mesura que ens donem als altres; que l'home, como recorda GS, només assoleix el seu acabament en la incondicional autodonació al proïsme. Amarem d'aquesta convicció les persones, les institucions, les situacions, les ideologies; fem–ne una filosofia, fem–ne una cosmovisió. És l'alternativa. Per a assolir–la, la Doctrina Social de l'Església ofereix uns principis de reflexió, forneix uns criteris de judici i assenyala unes directrius d'acció.

13. Si girem els ulls vers CA, ens adonem que el text reprèn el tema del capitalisme actual, tot distingint, dins la llera de la tradició del Magisteri, entre allò que implica el sistema econòmic i allò que aporta la ideologia. Com a sistema econòmic es veu viable, amb unes condicions; com a ideologia liberal és qualificat d'inadmissible: «així, no!» I l'Església presenta –no com a alternativa en el mateix ordre, sinó com a conjunt de principis que il·luminen la realitat, de judicis que discerneixen les situacions, les estructures i les institucions, i de directrius d'acció que donen un to i que tracen un estil de vida– un missatge que possibilita que les distintes construccions econòmiques i polítiques s'obrin a la força de la gràcia de Jesucrist, redemptor i company de camí de tot home que ve en aquest món.

En el seu capítol central, el quart, aquesta encíclica, després de descriure el treball modern com a nou tipus de propietat, s'endinsa en la qüestió del mercat lliure. Comença fent una distinció fonamental entre les necessitats «mercadejables» i les «no mercadejables»: hi ha temes que s'han d'enfocar des dels deures propis de la justícia, però hi ha realitats que són degudes a l'home més enllà de les seves prestacions i contraprestacions: són degudes a l'home perquè és home.

Doncs bé, en l'àmbit del Tercer Món, són analitzades i discernides les estructures sindical i empresarial, el sistema capitalista i el deute exterior dels països més pobres. En l'àmbit de les economies més avançades, la qüestió ecològica, l'alienació i, novament, el capitalisme. Ja veiérem ço que, amb contingut i llenguatge estructurals, diu el text. No hi retorno. Dic, però, que cal considerar, a la seva claror, la gran alternativa que la DSE presenta, macroestructuralment parlant, a les desviacions individualista i col·lectivista de la vida econòmica, política i cultural. I no com a «tercera via» –cosa que no és–, sinó com aportació teologicopràctica que brolla de l'Evangeli i desemboca en la vida real dels homes amb pretensió aplicativa, amb energia operativa, amb obertura interdisciplinària, amb acreditació experimental, amb tarannà col·laborador i amb projecció de futur. Ella forneix uns «principis d'acció davant les estructures de pecat» que he procurat resumir en aquesta exposició.

Acabo. Tot el que hi hagi de fidel a la dita doctrina, accepteu-ho de bon grat; ço que, fruit del meu comentari, sigui eventualment discutible, discerniu-ho amb exigència (que suplico benvolent).

En analitzar les estructures de pecat, penso d'haver contribuït a la necessària reflexió sobre el pecat estructural que a tots ens assetja i condiciona. No ens quedem, però, en quelcom que tan sols és el lloc del nostre combat. Nosaltres creiem que la sang de Jesús vessada sobre aquest món venç el pecat personal i estructural i atorga a tot home, alhora que possibilita a tota estructura, de viure en una situació de salvació, de gràcia i de fruïció de la comunitat humana, sentida com a família de Déu.

Bé, això és el que tenia preparat per a aquesta estoneta. Com diem amb fórmula tan cristiana i alhora tan catalana: que Déu hi faci més que nosaltres!