Per a evitar confusions i clarificar la nostra posició, partim de la premissa que tota llei que accepti la legalització de la FIV (fecundació in vitro) atempta contra la dignitat humana. L’acceptació tàcita o explícita de la FIV que és una realitat imparable en la nostra societat actual, genera una «cultura de la mort» amb connotacions pròpies. La dinàmica eugenèsica entorn de la selecció d’embrions que pretén suavitzar-se amb eufemismes com els qualificatius subòptims, inviables, sobrants, no implantables, aplicats a embrions humans; el procés de reducció embrionària com a tècnica lògica per assolir els millors resultats del tractament; la crioconservació d’éssers humans en les seves primeres etapes de l’existència com a part de l’eficàcia i comoditat de futurs transfers; el diagnòstic preimplantatori com a criteri determinant per a l’aptitud de continuar vivint; el desig del fill com a dret gairebé institucionalitzat; el subtil pas de desitjar un fill a l’exigència d’un fill sa que respongui a la descripció de certes qualitats físiques; l’acceptació generalitzada de la lògica utilitarista que en funció d’un suposat bé de la humanitat −la curació de malalties− admet la bondat de la destrucció d’embrions inviables com un sacrifici exigible i exigit; l’oblit en congeladors de milers d’embrions dels quals ningú no se sent responsable; totes aquestes dades comprovables en l’actualitat comporten un real i profund enfosquiment moral del valor i la dignitat de la vida humana, i convé advertir-ho oportunament i inoportuna. Una societat que tanqui els ulls davant la dinàmica de la FIV i se’n despreocupi moralment s’incapacita per descobrir el misteri de l’home i la grandesa de la seva vocació.

La FIV és sempre immoral i indigna de la condició humana, ja que tot procés de fecundació in vitro entranya la producció d’éssers humans, fet que contraria la seva dignitat, perquè les persones humanes només poden venir a l’existència en el context amorós, mai productiu, malgrat que molts futurs pares considerin un fet amorós l’acceptació del «producte» generat. No hem d’oblidar que el fi mai no justifica els mitjans.

A més, cal tenir en compte la lògica antihumana, deshumanizadora i de domini que incorpora la FIV, on l’ésser humà val en la mesura que té les condicions per desenvolupar-se. Així, com més feble sigui l’embrió, més serà rebutjat. La lògica humana i humanizadora ens diu que com més feble és l’ésser humà, més requereix la nostra sol·licitud.

En clau positiva, l’avantprojecte millora moralment −la qual cosa no significa que sigui bona moralment− la llei de 1988 per:

Per tant, a la claror de les consideracions precedents, es pot concloure que la reforma que hom pretén de la llei de 1988 sobre reproducció assistida no mereix la nostra aprovació. Més encara, mentre no s’impedeixi la FIV, la dignitat humana de l’embrió restarà a mercè d’interessos econòmics i de desigs subjectius.

L’encíclica Evangelium vitae, davant els problemes de consciència que susciten algunes lleis, en concret les referents a l’avortament i l’eutanàsia, ofereix la següent orientació als parlamentaris: «Davant el cas, doncs, d’una llei intrínsecament injusta [...], mai no és lícit sotmetre-s’hi a ella, ni participar en una campanya d’opinió a favor d’una llei semblant, ni donar-li el sufragi del vot propi. Un problema concret de consciència podria sorgir en els casos en els quals un vot parlamentari resultés determinant per afavorir una llei més restrictiva, és a dir, dirigida a restringir el nombre d’avortaments autoritzats, com a alternativa a una altra llei més permissiva ja en vigor o en fase de votació. Aquests casos no són rars. [...] En el cas exposat, quan no sigui possible d’evitar o abrogar completament una llei avortista, un parlamentari, l’absoluta oposició personal del qual a l’avortament sigui clara i notòria a tothom, pot oferir lícitament el seu suport a propostes encaminades a limitar els danys de la dita llei i disminuir-ne així els efectes negatius en l’àmbit de la cultura i de la moralitat pública. En efecte, obrant així no es presta una col·laboració il·lícita a una llei injusta; es realitza un intent legítim i obligat de limitar-ne aspectes inics.»

Se’ns planteja, ara, si podem emprar el mateix principi que enuncia el sant Pare en el cas que ens ocupa, és a dir, l’aprovació, per part de parlamentaris catòlics, de l’avantprojecte de llei que estem comentant. La constatació d’elements positius en la reforma de la llei en qüestió podria donar peu a considerar positiva la seva aprovació. Tanmateix, tenint en compte els efectes negatius de l’avantprojecte de llei, que no ofereixen una vertadera alternativa restrictiva, el valor pedagògic que posseeix tota legislació, que en aquest supòsit comportaria una certa acceptació de la FIV i la possible utilització, amb vista a experimentar, dels embrions descongelats quan, com mostrarem més endavant, no hi ha suficient garantia científica sobre la determinació del moment de la mort, amb l’afegitó de la licitud, discutida i no prou provada d'usar les estructures biològiques dels esmenats embrions, que hom considera morts, pugui degenerar en una consideració de l’embrió com a mer material biològic, pensem que, en aquest cas, donar suport a l'esmentada llei no ajudaria a respectar i valorar la dignitat humana en els inicis de la seva existència. No veig, així, que sigui prudent la seva acceptació, quan encara hi ha possibilitat d’aprofundir en el debat i de proposar noves alternatives legislatives.

La Conferència Episcopal Espanyola (CEE) publicà una nota arran del nou projecte de llei sobre reproducció assistida on afirma clarament l’estatut i la dignitat de l’embrió. Els cinc primers punts de la Nota, amb gran claredat i precisió, manifesten la concepció que l’Església té del ser humà en totes les etapes de la seva existència, des de la concepció fins a la mort. Denuncia la llei de reproducció de 1988 i ofereix alguns arguments antropològics per avalar la seva posició, d'entre els quals hom pot destacar la donació amorosa pròpia de l’acte conjugal entre esposos en un context de fidelitat com l’única manera digna de venir a l’existència l’ésser humà. Es rebutja, per tant, la «producció» d’éssers humans, ja que va contra la seva dignitat. I recorda una obvietat freqüentment oblidada: tota intervenció sobre la vida humana ha d'adreçar-se al seu bé.

L’estatut de l’embrió, que no és un simple agregat de cèl·lules, sinó un individu humà en els primers estadis del seu desenvolupament, reclama, per tant, el respecte propi de tota persona humana. La realitat corpòria i anímica de l’ésser humà palesa que on hi ha cos humà viu, encara que sigui incipient, hi ha persona humana.

La Nota, tanmateix, no manca pas d’expressions que es poden entendre equívocament, alhora que pren posició en una qüestió fortament debatuda i que no gaudeix de consentiment unànime entre els moralistes, com ara la licitud de la descongelació abocada a la mort dels embrions humans. L’argumentació que utilitza, a la claror de la teoria del voluntari indirecte, per la brevetat de la Nota, manca dels matisos necessaris per aclarir la seva comprensió: «Deixar morir en pau no és igual que matar». Aquesta afirmació, vàlida per a un determinat context moral, no és generalitzable com a principi i requereix que s'emmarqui oportunament per no generar confusió. Tractarem aquesta qüestió uleriorment.

Un altre aspecte que mereix estudi i clarificació rau en la destinació dels «embrions morts» i la possibilitat d’investigar amb ells. La Nota pressuposa que existeixen embrions morts amb cèl·lules vives; els científics, però, no es posen d’acord sobre com es determina la mort de l’embrió. I què passa amb els embrions que no moren en ser descongelats? Cal esperar que morin per poder-los utilitzar com a material biològic? La brevetat del punt setè de la Nota de la Conferència Episcopal Espanyola pot desconcertar alguns lectors, siguin o no siguin especialistes en bioètica.

Aprofundim en aquestes dues qüestions: la mort de l’embrió i la investigació amb els embrions presumptivament morts.

Quan podem considerar mort un embrió? Per respondre a aquesta qüestió, m’adhereixo substancialmente a l’article del Dr. Justo Aznar, El criteri de la no viabilitat en cèl·lules embrionàries, 18-3-2003.

Els científics proposen alguns criteris per discernir si l’embrió és viu o mort. El primer d’ells és el criteri de viabilitat. S’entén per embrió viable aquell que es pressuposa que pot desenvolupar-se després de la implantació en l’úter matern. La viabilitat recolza, alhora, en un conjunt de característiques morfològiques, la delimitació de les quals no gaudeix tampoc d’unanimitat en l’àmbit científic.

Una de les característiques determinants de la viabilitat, fruit de l’experiència en l’àmbit de la reproducció assistida, és el nombre de cèl·lules lisades (destruïdes) a causa dels processos de congelació i descongelació. Se’ns planteja l’enigma de si ens trobem davant d’un embrió viu amb cèl·lules mortes o d'un embrió mort amb cèl·lules vives. Penso que ningú no té una resposta clara i evident −si no és ideològica i partidista a favor dels seus propis interessos, que poden ser econòmics, científics o de prestigi professional− sobre aquesta qüestió.

La doctora Mónica López Barahona, després d’afirmar, amb realisme científic, que, ara com ara, no existeix cap criteri bioquímic que permeti definir la viabilitat −la qual equipara pràcticament a la mort de l'embrió−, proposa els següents criteris morfològics com a indicatius de la no viabilitat: la no divisió en un determinat nombre d’hores (es considera que està mort); la presència de citoplasma enfosquit, un ritme de fragmentació anormal o una inclusió de vacúols alta en el citoplasma. Equipara aquestes alteracions morfològiques a l’individu que té mort cerebral, el cor del qual, però, encara batega, els òrgans del qual encara poden extirpar-se.

Penso que l’equiparació de la no viabilitat a la mort, en els estadis embrionaris, suposa un nou tipus d’eugenèsia, anàleg al que és objecte de debat als fòrums sobre l’eutanàsia.

El criteri de viabilitat té tan poc pes científic com a moral per jutjar-lo com a decisiu per determinar la mort o no de l’embrió en qüestió. Les dades estadístiques de la viabilitat mostren l’única cosa que poden mostrar: el grau de viabilitat des d’una perspectiva estadística. Més encara, en la mesura que embrions «estadísticament» no viables hagin pogut desenvolupar-se en alguna ocasió −i això ho han de confirmar els científics−, el fet faria entendre que no es tractava d’embrions morts amb cèl·lules vives que han començat novament el seu desenvolupament embrionari, sinó d’embrions vius amb cèl·lules mortes que han pogut continuar el seu desenvolupament existencial. A més, hi ha la possibilitat que un embrió no viable sigui un embrió «ferit», fins i tot ferit de mort, però no mort, amb totes les conseqüències morals que això comporta.

Ningú, ara com ara, que jo sàpiga, no pot determinar la qüestió científica de si es tracta d’un embrió mort, llevat que totes les seves cèl·lules estiguin mortes; en cas contrari, cal considerar-lo viu excepte que es demostri el contrari. El criteri estadístic de viabilitat no pot equivaler a la certificació mèdica de defunció de l’embrió.

Aquest criteri genera, al seu torn, un problema jurídic seriós, tal com estava redactada la llei de reproducció assistida, ja que no és legal investigar amb embrions viables, i la seva viabilitat no es coneix si no és descongelant l’embrió i intentant reanimar-lo mitjançant un cultiu in vitro.

La doctora López Moratalla proposa un altre criteri per a la determinació de la mort en estat embrionari, l’enunciat del qual sembla equivalent al de viabilitat, però la realitat del qual no s’identifica. La seva opinió, com ella mateixa expressa, es basa en la capacitat de prosseguir el procés vital embrionari: «En cada una de les etapes inicials de l’existència, cada embrió requereix un mitjà i unes interaccions específiques molt precises per desenvolupar-se en un procés de desenvolupament embrionari que és continu. Sense aquestes condicions imprescindibles l’embrió mor, en aturar-se les funcions vitals que té en aquells moments: creixement i diferenciació cel·lular entorn d’uns eixos precisos dorso-ventral i antero-posterior. Aquesta funció vital de creixement diferencial organitzat, en l’espai corporal i en el temps, tingué la seva arrencada en l’activació mútua dels gàmetes en la fecundació que originà el zigot. Un cop detinguda la vida per congelació, cessa tot seguit la funció vital que està parada si, després de la descongelació, no té les condicions requerides per començar de nou i posteriorment continuar el procés vital de desenvolupament. De forma anàloga a com la detecció d’activitat cerebral permet constatar si s'ha esdevingut ja, o no, la mort de l’individu, la impossibilitat fàctica de reprendre el procés de desenvolupament orgànic és, segons la meva opinió, indicativa que la mort de l’embrió ha tingut lloc.» Podem resumir aquest criteri com la constatació de la pèrdua irreversible de la funció vital unitària com a organisme.

Aquesta tesi requereix tenir en compte, per a la seva verificació, quan es tracta d’embrions descongelats que evidentment tenen suspeses les seves funcions vitals, la reanimació. En la mesura que la reanimació tingui efecte, podem afirmar que, ontològicament, l’embrió era de veritat un individu humà viu amb les seves funcions vitals suspeses. La no reanimació de l’embrió descongelat, encara que estigués mort, implica, per la incertesa de la seva comprovació, deixar morir un ésser humà de forma implícita. I, en la mesura que la seva reanimació tingui efecte, ens trobem davant l’obligació moral d’oferir-li la possibilitat de continuar el seu desenvolupament mitjançant la implantació en l’úter matern.

Aquestes opinions sobre el criteri de determinació de la mort tenen prou, certesa científica i moral per procedir a investigar amb les cèl·lules vives del suposat cadàver embrionari? En l’àmbit dels adults, s’ha suscitat un debat anàleg sobre la determinació del moment de la mort. El criteri de mort cerebral ha estat imputat per alguns científics per fets com la reanimació de malalts amb diagnòstic de mort cerebral durant un llarg període. En el debat, s’han proposat altres criteris basats en la integració orgànica del subjecte, recolzant en diversos conjunts de funcions vitals segons diferents autors. Si es plantegés el dubte raonable de la ineficàcia del criteri de mort cerebral per determinar físicament el moment de la defunció, els protocols per a l’extracció d’òrgans per a trasplantaments sofririen un seriós daltabaix. El papa Joan Pau II, en una recent intervenció en ocasió del XVIII Congrés Internacional de la Societat de Trasplantaments, ha il·luminat la qüestió del moment a partir del qual una persona s’ha de considerar morta amb plena certesa. «Sobre això −afirma el sant Pare− convé recordar que existeix una sola "mort de la persona", que consisteix en la total desintegració d’aquest conjunt unitari i integrat que és la persona mateixa, com a conseqüència de la separació del principi vital, o ànima, de la realitat corporal de la persona. La mort de la persona, entesa en aquest sentit primari, és un esdeveniment que cap tècnica científica o mètode empíric no pot identificar directament. Però l’experiència humana ensenya també que la mort d’una persona produeix inevitablement signes biològics certs, que la medicina ha après a reconèixer cada vegada amb més precisió. En aquest sentit, els "criteris" per certificar la mort, que la medicina utilitza avui, no s’han d’entendre com la determinació tècnico-científica del moment exacte de la mort d’una persona, sinó com una manera segura, brindada per la ciència, d'identificar els signes biològics que demostren que la persona ja ha mort realment.

»Es ben sabut que, des de fa temps, diverses motivacions científiques per a la certificació de la mort han desplaçat l’accent dels tradicionals signes cardio-respiratoris a l'anomenat criteri "neurològic", és a dir, a la comprovació, segons paràmetres clarament determinats i compartits per la comunitat científica internacional, de la cessació total i irreversible de tota activitat cerebral (en el cervell, el cerebel i el tronc encefàlic). Això és considerat com el signe que s’ha perdut la capacitat d’integració de l’organisme individual com a tal.

»Enfront dels actuals paràmetres de certificació de la mort −tant els signes "encefàlics" com els signes més tradicionals cardio-respiratoris−, l’Església no fa opcions científiques. Es limita a complir el seu deure evangèlic de confrontar les dades que brinda la ciència mèdica amb la concepció cristiana de la unitat de la persona, posant en relleu les semblances i els possibles conflictes que podrien posar en perill el respecte de la dignitat humana.

»Des d'aquesta perspectiva, es pot afirmar que el criteri recent de certificació de la mort suara esmentat, és a dir, la cessació total i irreversible de tota activitat cerebral, si s’aplica escrupolosament, no sembla que entri en conflicte amb els elements essencials d’una correcta concepció antropològica. En conseqüència, l’agent sanitari que tingui la responsabilitat professional d’aquesta certificació pot basar-se en aquest criteri per arribar, en cada cas, a aquell grau de seguretat en el judici ètic que la doctrina moral qualifica amb el terme de "certesa moral". Aquesta certesa moral és necessària i suficient per poder actuar de manera èticament correcta. Així doncs, només quan existeixi aquesta certesa serà moralment legítim iniciar els procediments tècnics necessaris per a l’extracció dels òrgans per al trasplantament, amb el previ consentiment informat del donant o dels seus representants legítims.»

Els elements que enumera el Papa per a la validesa del criteri científic són interessants: 1. la mort, entesa en el sentit primari de total desintegració d’aquest conjunt unitari i integrat que és la persona mateixa, com conseqüència de la separació del principi vital, o ànima, de la realitat corporal de la persona, és un esdeveniment que cap tècnica científica o mètode empíric no pot identificar directament; 2. Comprovació, segons paràmetres clarament determinats i compartits per la comunitat científica internacional (en aquest cas, posat el fet que la comunitat científica no ha elaborat encara un criteri comú, és lloable la discussió científico-moral de tots aquells que, amb els seus estudis i opinions, aporten elements per a la seva clarificació. En aquest sentit, faciliten el camí al Magisteri amb vista a discernir ulteriorment llur validesa i aplicabilitat. Tanmateix, les esmentades opinions han de mantenir-se dins de l'àmbit que és propi de l'opinió, del debat científic i moral; a causa, però, de la prudència que els temes que estem tractant requereixen a propòsit de la vida humana i de la seva dignitat, no han de ser portats a l'àmbit de la vida pública amb un cert aval de certesa, ja que, cas de fer-ho, pot produir desconcert i escàndol; més encara, si posteriorment el Magisteri s'hi manifestés en contra) 3. Aplicació escrupolosa (en principi, la reforma legal prevista, en establir el control per part del Centre Nacional de Trasplantaments i Medicina Regenerativa, pretén garantir aquesta aplicació escrupolosa. Convé, nogensmenys, evitar les interferències esbiaixades dels interessats en les cèl·lules embrionàries i les clíniques de reproducció assistida); 4. Certesa moral.

Si apliquem aquestes afirmacions, fent-les extensibles a la realitat embrionària, ¿es pot afirmar que la certesa moral que s’obté de l’opinió sobre un criteri de mort que, com indica el Papa, cap tècnica científica o mètode empíric no poden identificar directament i que, a més, no gaudeix d’unanimitat entre la comunitat científica internacional, és suficient per procedir a la licitud de la investigació amb les seves cèl·lules vives? Penso que la resposta és que mentre no hi hagi un ampli consens de la comunitat científica i una veritable certesa moral no fonamentada en una opinió, no s’ha de procedir a la investigació amb les cèl·lules vives d’un embrió suposadament mort. Potser, amb el progrés de la ciència, alguns dels criteris exposats gaudeixin en un futur més o menys immediat de consens i serveixin moralment per garantir l’ús de cèl·lules d’embrions morts. Ara, segons l’estat actual de la ciència, em sembla imprudent i immoral la seva utilització.

De fet, la lògica moral més elemental davant la incertesa científica i moral de la condició d'«embrió mort» porta a la no licitud de la destrucció d’embrions amb cèl·lules vives per obtenir el material biològic necessari per a l’experimentació.

Només en la mesura que, després del procés de descongelació, es pogués demostrar científicament que es tracta d’un embrió mort amb cèl·lules vives, podria plantejar-se la licitud sobre la investigació, amb les mateixes condicions i límits de l’ús de teixits o òrgans adults. Aprofundim aquesta qüestió en el següent apartat.

¿Què passaria posat el cas de la certesa biològica i moral constatable de la mort d’embrions no congelats o d’embrions descongelats reanimats que no mantenen les seves funcions vitals? L’ús, aleshores, de cèl·lules vives d’aquests embrions, segons alguns, seria lícit, de la mateixa manera que és moralment bo l’ús de cèl·lules vives i fins i tot d'òrgans d’adults amb la certesa moral de la seva mort i amb el consentiment necessari.

No tothom hi està, però, d’acord. La intrínseca i total estructura de pecat que envolta la situació actual d’aquests embrions −fabricats, seleccionats i congelats− determina, segons altres, dels quals formo part, la no licitud de la seva utilització, anàlogament a com no seria lícita l’extracció d’òrgans de subjectes que han estat sotmesos a vexacions injustes −penseu, per exemple, en els experiments dels nazis amb jueus i membres d’altres ètnies− que els ha portat a la mort. ¿Qui veuria amb bons ulls el fet d'extreure els òrgans o d'experimentar amb un cos d’un nen maltractat pels seus progenitors fins al punt de provocar-li la mort, ni que fos amb el consentiment patern? L’associació Metges cristians de Catalunya s’ha manifestat sobre la investigació amb embrions descongelats amb els següents termes, amb els quals estic totalment d’acord: «Es tracta d’una sortida que no respecta la dignitat de l’ésser humà. Si l’embrió descongelat i reanimat és un ésser humà viu, hom no pot experimentar-hi si no és en profit d'ell i amb pocs riscos per a la seva integritat. Si es tracta d’un ésser humà mort, amb algunes cèl·lules vives, la no eticidat de la seva manipulació amb fins d’investigació prové: de la manipulació del seu origen i del seu mateix confinament en el congelador; del desconeixement, per la ciència actual, dels criteris de mort de l’embrió; de la possibilitat que una sola cèl·lula, convenientment tractada, pugui reproduir l’embrió complet (clonació); de la llacuna en experimentació amb mamífers superiors; i de la mateixa congelació com a biaix inevitable de qualsevol resultat que es pogués obtenir.»

A més, per jutjar la moralitat dels actes humans, convé atendre tots els elements presents en l’obrar. Podria donar-se la paradoxa que, si s’accepta la licitud d’investigar amb els suposats embrions morts després del procés de descongelació que té lloc en les clíniques de fertilitat, altres clíniques i universitats catòliques poguessin anar-hi per adquirir l’esmentat «material», que elles mateixes no poden generar per motius morals. L’escàndol i l’ambigüitat d'aquesta situació recorda la prohibició que el sant Pare dictà davant de la participació dels catòlics en els consultoris d’assessorament d’avortament a Alemanya. Per motius semblants, aquesta és una nova raó per la qual considero inacceptable la investigació amb el material biològic dels embrions suposadament morts.

¿Significa tot això la impossibilitat d’investigar sobre les primeres etapes de la vida humana? Convé matisar la resposta.

El procés del desenvolupament embrionari ens mostra que les cèl·lules del nou ser són, en principi, totipotents en les primeríssimes divisions cel·lulars. Una vegada arribades a l’estat de blastòcit, les cèl·lules que el formen són ja pluripotents. En els inicis de la FIV se solia realitzar el procés de congelació dels embrions durant els seus primers dies. Actualment es realitza a partir del dia quart o cinquè. El material que es necessita per a la investigació de teràpies regeneratives són, en principi, les cèl·lules mare que s’obtenen de la massa cel·lular interna, un cop destruït l’embrió.

Les cèl·lules totipotents poden originar un nou embrió, en la mesura que es cultivin en un mitjà adequat i es tractin convenientment. El desenvolupament i la destrucció de l'esmentat embrió seria necessàri per a l’obtenció de cèl·lules mare de la massa cel·lular interna. Evidentment, això és immoral.

La cèl·lules totipotents de l’embrió, separades de la unitat orgànica de la qual formen part, tenen capacitat d’iniciar un nou cicle vital i donar lloc a un nou ésser. Només serien capaces d'iniciar un nou desenvolupament, com a bessó del primer embrió, en unes condicions molt concretes de col·locació en un embolcall similar a una zona pelúcida d’òvul, mitjans especials de cultiu, etc. Mentre aquestes cèl·lules pertanyen a un tot orgànic, no són, evidentment, embrions dins d’altres embrions. Però sorgeix la qüestió de si, aïllades, tenen prou dinamisme intern per generar per elles mateixes un nou organisme, que requereix per al seu desenvolupament unes condicions concretes, o són aquestes condicions especials les que desencadenen que les cèl·lules totipotents acabin convertint-se en un embrió. En el primer cas, es tractaria d’un embrió que no pot iniciar les seves funcions vitals sense el context necessari; en el segon cas, no són més que cèl·lules. Així ho afirma, en principi, la comunitat científica. Si no tinguessin l’empremta marcada de procedir d’embrions fabricats, congelats i descongelats, el seu ús per a investigació seria lícit sempre que no fos per produir un nou embrió que caldria destruir per obtenir les cèl·lules mare desitjades.

Per a ulteriors clarificacions, cal considerar també la distinció entre l’embrió i les organitzacions o estructures embrioides, l’embrió pronuclear o partenogenétic, el nuclóvul i el cos embrioide. El que alguns anomenen embrió pronuclear o partenogenétic és la transformació d’un òvul en una cèl·lula capaç de dividir-se (que equival a l’ou xarbot). Els científics afirmen que la partenogènesi o multiplicació, sense altra reprogramació del material genètic, només genera un grapat de cèl·lules més o menys organitzades, i no pas un embrió.

També s'esdevé que la transferència del nucli d’una cèl·lula adulta a un òvul desnucleat no sempre produeix un embrió. En la mesura que aquest òvul amb la dotació nuclear d'una altra cèl·lula no ha aconseguit una bona reprogamació, es pot dividir durant certes etapes, però no pot donar lloc a una nova vida. En aquest cas estem davant un conglomerat de cèl·lules que s'associen de forma semblant a la d'un embrió, però no davant un embrió no viable. En ambdós casos estem davant d’estructures embrioides, però no pas davant veritables embrions.

Hom entén com a cossos embrioides les estructures que es formen quan hom cultiva cèl·lules mare embrionàries. Òbviament no són embrions, sinó línies cel·lulars. I hom denomina nuclòvul la cèl·lula resultant de la transferència d'un nucli de cèl·lula somàtica a un ovòcit. Potencialment és un «zigot artificial», que pot donar lloc per multiplicació i diferenciació a un organisme complet. Però si aquest inicia la divisió per mitosi, en un medi de cultiu adequat, dóna lloc a un cúmul creixent de cèl·lules, un clon cel·lular, en el qual totes les cèl·lules són molt similars entre si i, sobretot, no té informació per convertir-se en un «embrió generat artificialment».

¿Què diferencia un conjunt de cèl·lules humanes vives més o menys organitzades d’un ésser humà viu individual? El criteri de discerniment és d'una importància cabdal per al judici moral sobre la licitud de la investigació. ¿Hi ha algun criteri biològic clar, que no deixi lloc a dubtes, per discernir si es tracta d’un embrió o d’un simple agregat de cèl·lules? Segons la doctora Natalia López Moratalla, la ciència biològica actual pot precisar quan i com comença a emetre un missatge genètic. «Les dades més recents permeten distingir la simple presència d’una dotació genètica completa a la cèl·lula òvul del procés de preparació i harmonització de tots els components cel·lulars (i no només dels cromosomes) perquè comenci a viure un nou individu; és a dir, perquè comenci l’emissió del missatge que el constitueix i li pertany.»

Si realment és així −i no tinc prou informació per garantir la unanimitat de criteri dels científics−, no veig cap inconvenient en l’ús de cèl·lules vives de les estructures embrioides per a la investigació, perquè no representa cap atemptat contra la vida o la dignitat d’un ésser humà. Ara bé, si la producció de cossos embrioides no té prou garantia perquè no puguin generar-se embrions humans, llavors el judici moral és, òbviament, negatiu.

L’honestedat científica i moral requereix invertir prèviament en experimentació amb realitats de l’àmbit animal, mai per mai humanes, fins a assolir un nivell de coneixement suficient per garantir sempre el bé de la vida humana des del seu inici.

Sobre la destinació dels embrions crioconservats hi ha, actualment, disparitat d’opinions morals. La lectura de la literatura moral −fidel al magisteri− sobre aquesta qüestió no té unanimitat. No hi ha consens quant a la seva solució. Algunes persones i entitats cristianes han optat clarament per l’adopció prenatal. Aquesta presa de posició, que en principi sembla la més respectuosa amb la dignitat de l’embrió, no deixa de suscitar alguns inconvenients morals que considero importants.

Personalment, defenso la licitud moral de l’adopció prenatal en algun cas concret, i l’argument sembla obvi −i subratllo sembla perquè no penso que pugui afirmar que és obvi−: si és lícita l’adopció de nens per a seu bé, també ho serà quan els adoptats (éssers humans en estat embrionari) només posseeixin escassos dies d’existència.

Ara bé, l’argument no és totalment evident. Hi ha moralistes que, a la claror de la intrínseca obertura a l’alteritat sexuada de l’estructura genital humana com a condició de possibilitat d’origen i desenvolupament inicial de la vida humana, dubten de la bondat de l’adopció prenatal com a camí ètic de solució a la situació dels embrions crioconservados.

A més, l’acte moral no s’ha d’analitzar només des d’una perspectiva aïllada. El seu context és també d’enorme importància per a la seva valoració moral. I el context de l’adopció prenatal, coneixent la condició humana dels membres de la nostra societat, tinc el convenciment −compartit per molts− que els qui adoptin embrions no voldran habitualment que puguin ser defectuosos. ¿Qui, sia'm permesa la comparança, s’atreviria a menjar un peix congelat de més de cinc anys? A causa de les dificultats d’implantació i de les molèsties que representa per a la dona, assegurar l’èxit de la transferència comportarà una selecció d’embrions, seguint la lògica inhumana −amb tot el que aquesta entranya d’abandonar els més febles, i generaria, a mitjà i a llarg termini, la consciència social de la permissió, no solament de l’adopció prenatal, sinó també de la mateixa bondat moral de la fecundació in vitro. L’argument del pendent lliscant, tan usat per refutar qüestions com l’avortament o l’eutanàsia, s’ha de tenir molt en compte en aquest tema. Només cal veure, si no, la discussió paral·lela que ha suscitat a Alemanya la participació de l’Església a la xarxa de consultoris d’assessorament enfront de l’avortament. No podem pretendre, per tant, que l’Església es manifesti, en un punt que encara està en estudi i en procés de clarificació, a favor d’una mesura que és d'una manera o d'una altra opinable.

Per això penso que la defensa, sense cap explicació, de l’adopció prenatal no és un bon camí per al futur context cultural valoratiu sobre l’inici de la vida; més encara, crec que en comportarà detriment. Amb aquesta consideració no veig gens clara la licitud moral de campanyes que afavoreixin l’adopció prenatal.

Si, malgrat tot, la legislació segueix admetent la reproducció assistida, fóra molt necessària la regulació de l'esmentada adopció prenatal amb vista a evitar mals pitjors.

La Conferència Episcopal Espanyola (CEE) es decanta per la descongelació i la permissió de deixar morir els embrions. El punt 6 de la seva Nota recent pren partit per una qüestió àmpliament debatuda i sobre la qual la Santa Seu no s’ha pronunciat definitivament. No obstant això, són molts els estudiosos en bioètica que defensen també aquesta posició. La CEE compara l’estat dels embrions crioconservats amb una situació anàloga a allò que significaria l'acarnissament terapèutic, en el sentit de mantenir en vida un ésser humà en un context que ja no és humà, i l’estat de congelació −antinatural i anòmala− és evident que no ho és.

De part meva, defenso també la licitud d’aquesta mesura; penso, però, que l’argument que ofereix la CEE necessita clarificació, ja que és palès a tothom que deixar morir equival a matar si aquesta és la intenció de l’agent. Crec que argumentar amb tan poques línies a la llum de la tesi del voluntari indirecte és, avui en dia i en qüestions tan delicades, molt perillós, perquè considero que el voluntari indirecte no dóna resposta a molts problemes morals i genera, com en aquest cas, més apories o conflictes que els pretén de solucionar.

Voluntari és tot allò que cau sota el domini de la voluntat, i deixar morir, sabent que hom morirà a causa de la nostra acció, és òbviament voluntari. Argumentar per què seria lícita la descongelació dels embrions amb la certesa de la seva mort, requereix una comprensió de la racionalitat pràctica que no és de fàcil explicació, anàleg a intentar explicar per què emborratxar-se quan no es disposa d’anestèsia de cara a suportar una operació quirúrgica no és pròpiament un acte moral d’embriaguesa, sinó d’anestèsia i, per tant, lícit; o bé per què matar conscientment, no per accident, un agressor injust (i amb això no vull, ni de bon tros, insinuar que els embrions congelats són injustos agressors, res més lluny de la meva intenció) no constitueix un acte moral d’assassinat, sinó només de legítima defensa. El desenvolupament d’aquesta argumentació moral requeriria molts matisos i explicacions que no considero adient dur a terme en aquest comentari. A la llum de la legítima defensa, però, podem adonar-nos que hi ha un matar o deixar morir que, des de la perspectiva poiètica o física, pot no ser moralment dolent, fins i tot sent totalment voluntari. El matar o deixar morir, des d’un punt de vista poiètic, no posseeix encara consideració moral. La moralitat no sorgeix de la neutralitat d’un acte al qual s'uneix una intenció, sinó de la totalitat d'allò que el subjecte agent realitza voluntàriament. La qüestió és si deixar morir els embrions crioconservats voluntàriament, descongelant-los, és moralment lícit o no. Jo m’inclino a pensar que és lícit, com fa la Nota de la CEE, però rebutjo −com ja he argumentat prèviament− la licitud d’utilitzar, un cop morts, les seves cèl·lules vives per a investigació.

Sintetitzem, a continuació, les conclusions de la present reflexió: el rebuig moral de les tècniques de reproducció assistida per la lògica d'inhumanitat que incorporen; la no acceptació de la nova proposta legislativa entorn de les tècniques de reproducció assistida i a la destinació dels embrions crioconservats; el rebuig del vot parlamentari i la necessitat de presentar altres alternatives legals que ofereixin veritables solucions concordes amb la dignitat humana; la necessitat d'aprofundir en els criteris de discerniment de mort en l'etapa embrionària i la necessitat de mesures prudencials mentre no existeixi una vertadera clarificació; la disconformitat moral amb l'ús de material biològic producte de la descongelació dels embrions congelats; la possible licitud ètica, en determinades condicions, com a sortida humana a un previ procés inhumà −fabricar, seleccionar i congelar− i no consentit, de descongelar els milers d'embrions que actualment estan en congeladors per treure'ls d'una situació indigna d'existència, amb la consciència que això significarà la seva mort; i la dificultat d'acceptar campanyes que promoguin l'adopció prenatal pels problemes morals que suscita.

Com a alternativa, m’adhereixo, per motius ètics i científics, a la defensa que fan científics i moralistes de la investigació amb les cèl·lules mare dels teixits adults, com ha manifestat també l’Església en algunes ocasions, i a la crítica que suposa de la manipulació de certs àmbits informatius −tant dels mitjans de comunicació com científics− que pretenen mostrar la necessitat d’obtenir cèl·lules mare d’origen embrionari. Els arguments són prou coneguts per tots els que defensen el bé de la vida humana des dels seus inicis.