|
|
|
Dic: "Cristians: eutanàsia, no!", perquè fa tremolar que molts de nosaltres caiguem en la trampa. Vigilem, que en alguns casos és molt perillosa! No podem estar d'acord amb l'aprovació de la despenalització de l'eutanàsia ni en un sol cas. Ningú no té dret a precipitar la mort d'una altra persona. Sols Déu és amo i senyor de la vida. Anirem per parts. En plantejar-nos el problema, intentaran de fer-nos caure en la trampa del bon cor i no mancaran paraules d'amor: "Una persona que estimes, no és just de veure-la patir, bo i pensant que no hi ha remei". Aquí hi pot haver molt bona intenció, però estiguem atents, que l'afer es presta a molta demagògia. Els fins polítics contraris a la fe cristiana fan estralls. No caiguem en l'oblit, si som cristians, de com es varen plantejar les lleis del divorci i de l'avortament. Pel que fa a la del divorci deien, entre d'altres coses: "Veureu com no seran tants els que se separin". Com a mostra, un botó: al meu poble, que és molt bonic, ja esdevé difícil de comptar els divorciats; en canvi és fàcil de veure la manca d'amor. Quant a la llei de l'avortament, l'astúcia fou més malèvola. Primer se centraren en tres casos extrems, amb vista a que, a partir del bon cor, es pogués avortar. Ja tenim un principi de poder privar la vida de molts innocents. A partir d'aleshores ja es pot privar impunement de la vida a dojo, tant, que hem arribat, a Catalunya, al punt de 10.762 avortaments l'any 1994, 11.362 l'any 1995, 11.592 l'any 1996 i 10.913 l'any 1998. (A Espanya, l'any 1998: 53.847 avortaments, gairebé 17.000 més que 10 anys enrere). Sostenint que els supòsits eren encara insuficients, maldaren i malden per ampliar la llei. Tornem ara a l'objectiu d'aquest escrit: l'eutanàsia. Aquí també ens hi hem de fer com uns galls. Els cristians no podem fer el sord ni el cec davant tantes aberracions. Si amb l'avortament estronquen la font de la vida, amb l'eutanàsia l'anihilen. No oblidem que el sofriment hi és, i qui més ho sap és Jesucrist. Ell és l'amo de la vida i del sofriment. Tant és així que d'ambdós en fa una escola de l'amor. La vida no té sentit sense el sofriment, fins i tot parlant només en l'àmbit purament humà. Res d'ètic no s'aconsegueix sense un esforç, sovint acompanyat de sofriment. Els cristians, que sabem que som transcendents amb Jesucrist, no podem callar sobre les veritats temporals i eternes. Sense aquestes veritats, no cal ser massa intel·ligent per veure els resultats. Hem de defensar l'escola de l'amor! Deixeu-me dir com veig aquesta escola. Ho exposaré a través d'un cas real, farcit d'experiència. Podria explicar força casos, però n'he escollit un d'especial. Al marit d'un matrimoni amic li declaren un càncer sense remei. El diagnòstic fou: té vida per tres mesos. A aquesta parella, ferma i bona cristiana, no li mancava alguna o altra discrepància que feia que, de tant en tant, no anés tot com una seda. D'això no cal estranyar-se'n, perquè passa a totes les famílies. El que no és tan freqüent, és el creixent testimoni que donaven a mesura que anava empitjorant la malaltia. Ell, el marit, es va enamorar tant de Jesucrist que li sortia pels ulls. Mai ningú no el va veure trist. Era un home senzill, obrer, amb no massa estudis, però quin savi i quin mestre a donar testimoni! T'esperava per parlar-te de Déu i escoltar que n'hi parlessin. Estava sempre a punt de resar el Parenostre, es preocupava per la família i pels amics, donava la impressió de no voler deixar res penjat. I cregueu que ho aconseguia! Era tant el que despertava la seva fe, que els de la consigna de l'hospital havien de preguntar qui era aquella persona que atreia tantes visites. Algú va preguntar si era una gran personalitat, fins es deia que era un bisbe. Imagineu-vos tots els qualificatius que li vulgueu atorgar. Ens arrencava dels nostres seients perquè poguéssim gaudir de l'única i inequívoca veritat que existeix. L'escola d'aquest amor la completava la família, sobretot la muller. És un goig parlar amb ella, actualment vídua, perquè t'adones com s'hi féu per atendre'l fins l'últim detall i així pagar amb escreix aquells moments desagradables dels quals hem parlat anteriorment. Arribats aquí, deixeu-me repetir que cal recolzar sobre la base de l'escola de l'amor, el mestre i senyor de la qual és Jesucrist. Cal estimar i ser estimat! Quan es fuig d'aquí tot és un error. Diguem-ho als qui volen despenalitzar l'eutanàsia. Si ho entenen, es salvaran moltes vides. Si m'arribés el cas, una prevenció que penso fer és penjar-me un medalló al coll que digui: "Per favor, no feu el que Déu ja farà"! Pius Pujol
|