Bé comú

    En parlar de les lleis o dels principis que regulen la vida social, cal tenir present en primer lloc el «bé comú». Aquest, encara que «en els seus aspectes essencials i més profunds no pot ser concebut en termes doctrinals i menys encara determinat en els seus continguts històrics», amb tot pot ser descrit com «el conjunt d'aquelles condicions socials que permeten i afavoreixen en els éssers humans el desenvolupament integral de la persona». Per tant, encara que sigui superior a l'interès privat, és inseparable del bé de la persona humana, i compromet els poders públics a reconèixer, respectar, acomodar, tutelar i promoure els drets humans i a facilitar-ne el compliment dels respectius deures. En conseqüència, l'actuació del bé comú pot considerar-se la mateixa raó de ser dels poders públics, els quals estan obligats a dur-lo a terme en bé de tots els ciutadans i de tot l'home -considerat en la seva dimensió terrena-temporal i transcendent-, bo i respectant una justa jerarquia dels valors i els postulats de les circumstàncies històriques. Considerat, doncs, el bé comú de l'Església com un valor de servei i d'organització de la vida social i del nou ordre de la convivència humana, aquesta en posa en relleu el sentit humà i la idoneïtat per a animar les estructures socials en llur totalitat i en llurs sectors particulars estimulant les transformacions en profunditat segons el criteri de la justícia social.