Drets humans

    Els drets humans deriven per una lògica intrínseca de la mateixa dignitat de la persona humana. L'Església ha pres consciència de la urgència de tutelar i de defensor aquests drets, considerant aquesta tasca com formant part de la seva mateixa missió salvífica, seguint l'exemple del Jesús, que es mostrà sempre atent a les necessitats dels homes, particularment dels més pobres. L'afirmació dels drets humans neix en l'Església, abans que com un sistema teòric, orgànic i complet, com un servei concret a la humanitat. Reflexionant-hi, l'Església n'ha reconegut sempre els fonaments filosòfics i teològics, i les implicacions jurídiques, socials, polítiques i ètiques, com apareix en els documents del seu ensenyament social. Ho ha fet, però, no en el context d'una oposició revolucionària dels drets de la persona contra les autoritats tradicionals, sinó en la perspectiva del Dret inscrit pel Creador en la natura humana. La insistència amb què l'Església, especialment al nostre temps, es fa promotora del respecte i de la defensa dels drets de l'home, tant si són personals com socials, s'explica no sols pel fet que la seva intervenció, avui com ahir, estigui dictada per l'Evangeli, sinó també perquè a partir de` la reflexió sobre aquests drets es desenvolupa una nova saviesa teològica i moral per a afrontar els problemes del món d'avui. En particular, el dret a la llibertat religiosa, en tant que ateny l'àmbit més íntim de l'esperit, «es revela punt de referència i, en certa manera, esdevé mesura dels altres drets fonamentals». Avui això ho afirmen diverses Organitzacions púbiques i privades, nacionals i internacionals. Per la seva banda, l'Església catòlica es mostra d'una manera especial solidària amb els qui són discriminats o perseguits a causa de la fe, i treballa amb zel i tenacitat per tal que aquestes injustes situacions siguin superades.

Les aportacions del magisteri pontifici als drets humans

Amb el magisteri conciliar, el magisteri pontifici ha tractat i ha desenvolupat amplament el tema dels drets de la persona humana. Ja Pius XII havia enunciat els principis, fonamentats en el dret natural, d'un ordre social conforme a la dignitat de l'home, concretat en una sana democràcia, capaç de respectar millor el dret a la llibertat, a la pau, als béns materials. Successivament l'encíclica Pacem in Terris de Joan XXIII fou el primer text pontifici oficial explícitament dedicat als drets de l'home. En efecte, escrutant els «signes dels temps», l'Església sentia la necessitat de proclamar els drets «universals, inviolables i inalienables» de tots els homes, contra tota discriminació i tota concepció particularista. Per això la Pacem in Terris, a més de fonamentar els drets de l'home damunt la llei natural inherent a la creació i ordenada a la redempció, corregeix un cert aspecte individualista de la tradicional concepció de la reciprocitat dels drets-deures, inserint els drets en un con text de solidaritat i subratllant les exigències d'ordre comunitari que comporta. Al seu torn , Pau VI , en l' encíclica Populorum Progressio, sense separar els drets humans del camp de la raó, procedint en l'òptica seguida sobretot pel Concili Vaticà II, posa en evidència llur fonament cristià i mostra com la fe en transforma la mateixa dinàmica interna. Cal observar, a més, que, si la Pacem in Terris és la carta dels drets de l'home, la Populorum Progressio constitueix la carta dels drets dels pobles pobres al desenvolupament. Més tard, Joan Pau II, aprofundint aquesta reflexió, fonamenta els drets humans simultàniament en les tres dimensions de la veritat completa sobre l'home: en la dignitat de l'home com a tal, en l'home creat a imatge i semblança de Déu, en l'home inserit en el misteri del Crist. Damunt aquesta dignitat de l'home, vista a la llum de l'obra redemptora del Crist, es fonamenta la missió salvífica de l'Església; per això aquesta no pot callar quan són violats o es troben en perill els drets inviolables de l'home i dels pobles. Des del punt de vista cristià, en efecte, les nacions i les pàtries són una realitat humana de valor positiu i irrenunciable, que fonamenta uns drets inviolables en els diversos pobles, i en particular el dret dels pobles a la pròpia identitat i al propi desenvolupament.