Persona-societat

    La persona humana és un ésser social per natura o sigui, per la seva indigència innata i per la seva connatural tendència a comunicar amb els altres. Aquesta sociabilitat humana és el fonament de tota forma de societat i de les exigències ètiques que hi ha inscrites. L'home no pot bastar-se ell mateix per assolir el seu ple desenvolupament, sinó que té necessitat dels altres i de la societat. Aquest principi de la interdependència persona-societat, unit essencialment al de la dignitat de la persona humana, es refereix al teixit complex de la vida social de l'home, que es regula segons lleis pròpies i adequades, perfeccionades mitjançant la reflexió cristiana. La comprensió dels diversos aspectes de la vida social avui no és sempre fàcil, vistos els ràpids i profunds canvis que es verifiquen en tots els camps, gràcies a la intel·ligència i a l'activitat creadora de l'home. Els canvis, per llur part, provoquen crisis que es reflecteixen tant en els desequilibris interns de l'home, que augmenta cada vegada més el seu poder, sense reeixir sempre a orientar-lo a fins justos, com en les relacions socials, perquè no sempre s'arriba a una exacta aplicació de les lleis que regulen la vida social.

    La societat humana és, doncs, objecte de l'ensenyament social de l'Església, des del moment que aquesta no es troba ni fora ni per damunt dels homes socialment units, sinó que existeix exclusivament en ells i, doncs, per a ells. L'Església insisteix en la «natura intrínsecament social» dels éssers humans. Hom observa, però, que ací la realitat «social» no coincideix amb la «col·lectiva» per a la qual la persona és només un mer producte. La força i el dinamisme d'aquesta condició social de la persona es desenvolupa plenament en la societat, que veu així créixer les relacions de convivència tant a nivell nacional com internacional.