|
| |
|
|
|
II. 2. COMUNIÓ/COMUNICACIÓ DE BÉNS
|
En el context del deure fonamental de l’amor al
proïsme, el Nou Testament ensenya l’obligació ineludible de comunicar
els béns propis al proïsme necessitat, la vàlua de l’almoina i l’essencial
connexió que tant la comunicació com l’almoina tenen amb la persona de
Jesús. En particular, els Fets dels Apòstols subratllen la plasmació
comunitària què, també en l’àmbit econòmic, duu la comunió (koinonia) cristiana. Les epístoles paulines ensenyen la comunicació de
béns a nivell intereclesial. I el Nou Testament insisteix en el deure
cristià de l’hospitalitat. Quatre idees, doncs, i també: el context
fonamental de l’amor al proïsme, la comunicació cristiana de béns
econòmics, la comunió de béns amb l’Església de Jerusalem i la
comunicació intereclesial de béns. |
A) EL CONTEXT FONAMENTAL DE L’AMOR AL PROÏSME
|
1Te 3,12
1Te 4,9-10
2Te 1,3
1Co 13,1ss.
1Co 14,1
1Co 16,14
Ga 5,13-15
Ga 6,1-2
Ga 6,8-10
Rm 12,9-10
Rm 13,8-11
Ef 5,1-2
Col 3,12-14
1Jn 2,7-11
1Jn 3,11-24
Mt 7,12
Lc 10,29ss.
|
Sant Pau no parla, com els Sinòptics, del doble
precepte (amor a Déu i al proïsme), sinó del segon: amor al proïsme,
insistint en l’amor fratern. En la seva primera carta –i primer
document del Nou Testament– escriu als de Tessalònica, palesant
el seu desig que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que es
tenen els uns als altres i a tothom, tal com Pau també els estima. Es
tracta d’aquell amor fratern concret del qual els de Tessalònica són
«teodidactes»: Déu mateix els ha ensenyat d’estimar-se els uns als
altres, com de fet fan envers tots els germans d’arreu de Macedònia.
Pau els exhorta a progressar-hi amb serenor, treball, honradesa [cf. el
que s’ha dit en II. 1. C)]. La segona carta als de
Tessalònica (possiblement molt posterior a la primera), donarà
gràcies a Déu per l’augment de l’amor que es tenen els uns als
altres. Els capítols 12 i 13 de la primera carta als Corintis
contenen una doctrina profunda sobre l’amor fratern tot exposant la seva
superioritat, obres i perennitat (cf. TOB, nota b) a 1Co 13,1). Podem
resumir el primer punt –superioritat– així: a) el qui parla,
profetitza, sap, creu, ho dóna tot, s’ofereix fins i tot al foc, però
no estima, és com les campanes que toquen, no és res, no guanya res; b)
el qui, al contrari, estima és pacient, bondadós, no té enveja, no és
presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es
venja; no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig de la veritat;
tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta; c) subsisteixen
la fe, l’esperança i l’amor, totes tres, però l’amor és la més
gran. D’aquí l’obligatorietat i urgència de posar cura a estimar.
Els de Corint són, doncs, exhortats a fer-ho tot amb amor: es tracta d’aquell
amor que, fruit de la vertadera llibertat, fa que els cristians assumeixin
una actitud conscient de servei mutu: en efecte, tota la Llei troba la
seva plenitud en un sol precepte: Estima els altres com a tu mateix. D’aquí
la lògica de la correcció fraterna i el deure de portar els uns les
càrregues dels altres; així hom compleix la llei de Crist. Sembradors de
i per a l’Esperit, els cristians no han de cansar-se de fer el bé, és
a dir, de treballar pel bé de tothom, especialment pels qui formen la
família dels creients. En la Carta als Romans, l’Apòstol
exhorta a un amor que no sigui fingit, a un vertader amor mutu, a
avançar-se a honorar-se els uns als altres. Al cristià només li és
permès un deute: el de l’amor dels uns als altres. Coneixem ja la raó,
que aquí es reitera: el qui estima el seu proïsme ha complert plenament
la Llei. En efecte, tots els manaments es resumeixen en això: Estima els
altres com a tu mateix. Estimar és la plenitud de la Llei. Els Efesis
són exhortats a estimar Déu, ja que són fills seus estimats, i a viure
estimant tal com Crist ens va estimar i s’entregà a si mateix per
nosaltres. La Carta als Colossencs ens convida a revestir-nos de
sentiments de compassió entranyable, de bondat, d’humilitat, de
dolcesa, de paciència; a suportar-nos els uns als altres, a perdonar-nos
mútuament, com ens ha perdonat el Senyor. Per damunt de tot, ens hem de
revestir de l’amor, que tot ho lliga i perfecciona. Tota la carta a
Filèmon és un testimoni i un imperatiu d’aquest amor al proïsme.
La consigna donada per la Carta als Hebreus serveix per a coronar
aquesta breu antologia: «No deixeu d’estimar-vos com a germans!». Pel
seu cantó, la teologia joànica subratlla també amb força la vessant de
l’amor fratern en els manaments. 1Joan parla del manament que
és, alhora, vell i nou; i concreta: El qui afirma que està en la llum,
però odia el seu germà, encara està en la foscor. El qui estima el seu
germà està en la llum. La mateixa carta insisteix més endavant en el
fet que el missatge rebut des del principi és aquest: que ens estimem els
uns als altres. Precisament, el criteri que hem passat de la mort a la
vida –que hem ressuscitat– és que estimem els germans. Com Jesús,
nosaltres hem de donar la vida pels germans. D’aquí que veure el germà
que passa necessitat i tancar-li les entranyes no és compatible amb la
possessió de l’amor de Déu; s’ha d’estimar amb les obres. Dels
Evangelis recordem aquestes dues deus: a) la regla d’or: feu als altres
tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i
dels Profetes; b) la concreció del proïsme: només el samarità (no el
sacerdot, no el levita) es feu pròxim del malferit arran del camí.
Nosaltres hem de fer el que ell va fer: «Ves i tu fes igual!»; es
tracta, novament, de fets, no de meres paraules. La síntesi que acabem
de veure és vàlida per a totes les àrees del comportament cristià
(individual, familiar, cultural, polític, etc.); però té, bíblicament
explicitades, àmplies connotacions en el terreny econòmic. És el que
veurem seguidament, començant per la comunicació de béns i l’almoina. |
B) LA COMUNIÓ/COMUNICACIÓ CRISTIANA DE BÉNS ECONÒMICS
|
Lc 6,30
Lc 14,12-14
Lc 21,1-4
Rm 12,13
Tt 3,14
He 13,16
1Tm 6,17-19
Ef 4,28
|
Comencem per un principi general, el sentit del qual s’anirà
explicitant al llarg de la reflexió. Es tracta de la consigna «dóna a
qui et demana», consigna que creix en importància a la claror del marc
de l’amor als enemics en què es troba escrita. Aquest donar evangèlic
es perfila nítidament des de l’angle de no esperar contrapartida: en
fer un banquet, cal invitar els pobres per antonomàsia («pobres,
invàlids, coixos i cecs»): ells no tenen res per a recompensar-ho; la
recompensa serà rebuda en la resurrecció dels justos. Es perfila també
des del punt de vista de comunicar fins i tot allò necessari, tal com va
fer la viuda pobra: ella va donar més que tots els altres. Altres
concrecions d’aquest donar són: cal comunicar els béns propis al poble
sant (=als cristians) en les seves necessitats. Que els nostres (=ídem)
aprenguin a sobresortir en la pràctica de les bones obres i a ajudar els
qui ho necessiten. Els cristians no hem d’oblidar de fer el bé i de
compartir, ja que aquests són els sacrificis que agraden a Déu. Els rics
d’aquest món –lluny de ser orgullosos i confiar en riqueses
fugisseres (confiança que només es pot posar en Déu, que ens proveeix
de tot amb abundància perquè en fruïm)– que: facin el bé, que s’enriqueixin
d’obres bones, que donin generosament, que sàpiguen compartir (tenir «koinonia») amb els altres. Així aniran acumulant per al futur un
tresor magnífic i segur, i podran assolir la vida veritable. El qui
robava i s’ha convertit i viu la nova vida cristiana, que procuri
treballar honestament amb les seves mans i així pugui donar al qui passa
necessitat. A causa de la seva importància, destaquem en els paràgrafs
següents dos tipus de comunicació de béns que, donada llur envergadura
programàtica i institucional, excel·leixen en el llibre dels Fets dels
Apòstols i en les Cartes paulines: la posada en comú dels béns de l’Església
de Jerusalem i l’organització de les col·lectes en les Esglésies
gentils a favor de la dita Església. |
C) LA COMUNIÓ/COMUNICACIÓ DE BÉNS EN L’ESGLÉSIA DE
JERUSALEM
|
Ac 2,44-45
Ac 4,32-35
Ac 6,1-6
1Co 11,21-22 |
El primer recull de Lluc relatiu a la comunitat de
Jerusalem ressalta que tots els creients vivien units i ho posaven tot al
servei de tots. Venien les propietats i els béns per distribuir els
diners fruit de la venda segons les necessitats de cadascú. Es tracta d’una
idealització tensional que, lluny de dissenyar idealismes inassequibles,
delinea un horitzó l’indeficient poder d’atracció del qual mostra,
segle rere segle, a tots els grups cristians conscients, una fita que és
la pedra de toc per a tota fraternitat genuïna en Crist. La multitud de
creients –reitera sant Lluc en un nou sumari– tenia un sol cor i una
sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que
posseïa. Ningú d’entre ells no vivia en la indigència, perquè els
qui eren propietaris de terres o de cases les venien, portaven el producte
de la venda, i el dipositaven als peus dels apòstols. Després era
distribuït segons les necessitats de cadascú. Aquest va ser, posem pel
cas, el gest de Josep-Bernabé. Es tracta, doncs, d’una disposició
lliure (Ac 5,4), però del tot coherent amb la fe i l’amor cristians; i
mentir en relació amb ella, és mentir contra l’Esperit Sant; això
implicà un pecat i un càstig consegüent (cf. el cas d’Ananies i
Safira). D’altra banda, aquesta comunió/comunicació de béns
cristal·litza també per altres camins, com per exemple, el referent a
les viudes (creació del grup dels Set i consegüent posterior
rellevància de la tasca central dels Dotze: pregària i paraula). Convé
també recordar aquí, per doble reminiscència de comunió–atenció als
necessitats, la interpel·lació que sant Pau adreça als corintis: en el
moment de l’àpat, cadascú menja el sopar que ha portat (el sopar
«seu», oposada al sopar «del Senyor»). Què s’esdevé, aleshores? a)
que mentre els uns passen gana els altres beuen massa. La TOB comenta:
«En comptes de reunir-se plegats i posar-ho tot en comú, es formen grups
separats, sens dubte, a tenor dels diversos ambients socials; així, la
desigualtat queda subratllada quan, al contrari, hauria de
desaparèixer»: cf. lletra g); b) i que els que obren així menyspreen l’Església
de Déu (= l’assemblea de Déu) i ofenen els qui no tenen res: els qui,
en grup, «es queden amb gana», contemplant com l’(els) altre(s)
grup(s) «s’embriaguen». |
D) LA COMUNIÓ INTERECLESIAL DE BÉNS
|
1Co 16,1-4
Ga 2,10
1Co 16,1-4
2Co 8,1-24
Rm 15,15-28
Rm 12,13
Flm 22
He 13,1
1Tm 5,9-10
1Tm 3,2
3Jn 5.8; 9-10 |
Al final de la seva primera Carta als Corintis,
sant Pau escriu que, pel que fa a la col·lecta pel poble sant, es faci
tot tal com va ordenar a les esglésies de Galàcia. Precisament en Ga
2,10, al final de la narració de la seva anada a Jerusalem i de l’aprovació
que rebé de part de les columnes de l’Església, diu que l’únic
compromís que hom l’instà –i que ell acceptà– va ser aquest: el
de recordar-se dels pobres, cosa –prossegueix– que ha procurat fer amb
tot l’interès. Calia que les esglésies del món gentil amb recursos es
recordessin d’ajudar amb els seus béns l’església mare de Jerusalem.
Doncs bé, a fi d’acomplir aquest programa, s’organitzen coŀlectes
en diverses esglésies paulines, amb més o menys rapidesa i eficàcia
segons les persones i indrets: els corintis, certament, no sobresortiren
de moment en cap dels dos àmbits. L’ordre donada als corintis va ser
aquesta: el primer dia de cada setmana (=els diumenges), que cadascú posi
a part el que hagi pogut estalviar, sense esperar que Pau arribi per a
recollir els donatius. Una vegada arribat, Pau enviarà, amb cartes de
presentació, els qui els mateixos corintis hagin elegit per portar llurs
ofrenes a Jerusalem; si convé que hi vagi Pau mateix, faran el viatge amb
ell. Tanmateix, és en la segona Carta als Corintis on es donen
més detalls sobre la coŀlecta: Vegem-ho. El capítol 8 es pot
resumir així: Pau estableix, no sense un intent estimulant, una
comparació amb els macedonis, sempre promptes a la generositat. a) Els
macedonis: per gràcia de Déu, són generosos; i ho són enmig de grans
tribulacions; amb gran goig; en extrema pobresa; amb dilapidació de
generositat; segons llurs possibilitats i més enllà i tot. Amb tota
espontaneïtat i amb viva instància demanen a Pau la gràcia de poder
contribuir (és a dir, són conscients que, en ajudar, més que fer un
favor, el reben); el seu ajut és un vertader servei a favor dels sants.
Finalment, i més encara, són ells mateixos els qui es donen al Senyor i
al propi Pau, a tenor de la voluntat de Déu. b) Els corintis: Pau
comença afirmant que ha demanat a Titus que doni acabament a aquesta obra
de generositat que ell va començar entre els corintis; aquests,
semblantment a com abunden en dons espirituals, han d’abundar ara en
generositat; la referència al zel dels altres possibilita que ells
adverin l’autenticitat de la seva generositat; han de mirar l’exemple
de Crist, el qual, essent ric, es va fer pobre per nosaltres per a
enriquir-nos amb la seva pobresa. Pau se situa en el terreny del consell:
parteix del fet que, des de la iniciativa que hi hagué (de propòsit i d’execució
i) ha transcorregut ja un any; es tracta, doncs, d’acabar la
realització; tot, tanmateix, segons els mitjans que es tenen a mà, a
tenor de la bona voluntat; no es tracta d’alleujar els altres passant
necessitat; es tracta d’establir una igualtat: avui l’abundància dels
corintis remeia l’estretor dels jerosolimitans, un dia l’abundància d’aquests
remeiarà el que els falti als corintis, segons el criteri d’equitat que
veiem en Ex 16,18. c) Pau invita Titus i envia un company designat per les
Esglésies per tal que, posteriorment, l’acompanyi en aquesta obra de
generositat. Obra així, entre d’altres raons, per a evitar tota
crítica en la gestió d’aquestes quantitats importants. Al seu costat
envia, a més, un altre germà.
En la perícopa que segueix al capítol vuitè –probablement
independent de 2Co i afegida posteriorment– Pau insisteix que els
corintis el facin quedar bé davant dels macedonis, ja que els ha alabat
molt, i que cadascú doni el que pugui i ho doni de bona gana, perquè
Déu estima el qui dóna amb goig. Déu té poder per a donar-los el
necessari i el sobrer amb abundor, amb el fi que facin bones obres: Ell
els farà rics en tot. Aquest servei, a més de la seva vessant d’ajut,
té les d’estimular en els beneficiaris la glorificació de Déu (per l’obediència
a l’Evangeli de Crist i per la generositat en el compartir: amb ells i
amb tots) i de provocar també la pregària a favor dels qui donen.
En el capítol 15 de la carta als romans, Pau
escriu que, de moment, se’n va a Jerusalem a servir el poble sant. La
raó és que tant Macedònia com Acaia han decidit de mostrar-los la seva
generositat. En tenien obligació, ja que, si els pagans han participat
dels seus béns espirituals, és just que els ajudin amb els materials.
Quan Pau hagi complert aquesta missió i consignat el fruit de la coŀlecta,
anirà a Espanya.
Acabem aquest apartat citant alguns versets que fan
referència als deures de l’hospitalitat cristiana. Pau exhorta els
romans a esforçar-se en l’hospitalitat i demana a Filèmon que li
prepari allotjament. L’autor de la Carta als hebreus exhorta a no
oblidar l’hospitalitat, ja que, gràcies a ella, alguns, sense saber-ho,
han acollit àngels. Hospitalària ha de ser la vídua inscrita en el
registre (en el grup de les viudes); hospitalari ha de ser el
bisbe/prevere; hospitalari és Gaius (i per això és lloat per l’autor
de la tercera carta de sant Joan). No ho és, al contrari, Diòtrefes, que
serà objecte de denúncia. |
|
|
|
|