Jesús i els Apòstols contraposen nítidament els rics i els pobres de béns d’aquest món; alerten sobre els perills i els mals que envolten els rics; subratllen els mals inherents a les riqueses; i anuncien un terrible judici escatològic als qui s’han endurit en el mal ús de les riqueses. Aquests són els quatre aspectes en què ens detindrem: contraposició, perills i mals dels rics, els mals inherents a les riqueses, el judici escatològic.

Jm 2,1-4

Són ben coneguts els contrastos del Magnificat: Déu intervé amb el seu poder dispersant els superbs, derrocant els poderosos i, a l’inversa, exaltant els humils: és el Déu que curulla de béns els famolencs i fa que els rics se’n tornin sense res. Jesús proclama feliços els pobres, perquè d’ells és el Regne dels cels, i desgraciats els rics, que ja han rebut el seu consol; feliços els qui ara passen gana, perquè Déu els saciarà, i desgraciats els tips, perquè tindran gana; feliços els qui ara ploren, perquè riuran, i desgraciats els que ara riuen, perquè es doldran i ploraran; feliços els perseguits per causa del Fill de l’Home i desgraciats els qui són lloats com ho eren els falsos profetes. Els bens vestits i luxosos, diu el Senyor, viuen al revés de com ho fa Joan, en els palaus dels reis. El germà de posició humil ha de gloriar-se d’haver estat enaltit, escriu Jaume; i, el ric, perquè l’han humiliat: segons TOB, p. 702, lletra l) tan socialment, als ulls dels no convertits, com eclesialment, en haver de sacrificar una part dels seus béns a la comunitat. El ric ha de recordar que es marcirà en els seus negocis. ¿No va ser Déu qui va escollir els pobres als ulls del món perquè fossin rics en la fe i hereus del Regne que ell va prometre als qui l’estimen? No s’ha de fer accepció de persones, procedint a favor dels rics i arraconant els pobres.

Jm 4,13-17

La llavor que cau enmig dels cards són els qui escolten, però les precupacions, les riqueses i els plaers de la vida els arrosseguen i acaben per ofegar-los, i no arriben a donar fruit madur. El ric que s’entristeix davant l’invitació de vendre tot el que té, donar-ho als pobres i seguir-lo, fa exclamar a Jesús: «Què n’és de difícil, per als qui tenen riqueses, d’entrar al Regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla, que no pas que un ric entri al Regne de Déu.» Només Déu pot assolir-ho, convertint l’home. És macabra la descripció que Marc fa del convit d’Herodes, adúlter i homicida. De fet, els qui volen enriquir-se cauen en temptacions i paranys i en molts desigs insensats i perniciosos, que enfonsen els homes en la ruïna i en la perdició (…); per l’amor al diner, alguns s’han desviat de la fe i ells mateixos s’han clavat a l’ànima molts sofriments. ¿No són els rics els qui oprimeixen els senzills, als qui s’adreça Jaume?; ¿no són ells els qui els porten als tribunals, els qui injurien aquell bell nom que va ser imposat a aquests germans en la fe? Les guerres i les lluites venen del desig de plaer: s’anhela i no s’obté; s’enveja i no s’assoleix; es lluita i es guerreja; es demana malament i no s’assoleix allò que es demana, perquè es demana solament per a satisfer els desigs. El qui desitja ser amic del món, es fa enemic de Déu. Els qui planegen fer negoci i guanyar diners en el futur, no saben ni tan sols com serà demà llur vida; són com boira que s’esvaeix. En comptes de remetre’s a la voluntat de Déu, no paren de fer ostentació i pequen, perquè sabent com fer el bé, no el fan.

Ap 13,16-17

D’altra banda, cenyint-nos a les riqueses en si mateixes, aquestes són de tal mena que Jesús exhorta: guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l’abundància, la vida d’un home no prové pas dels seus béns (=els béns no donen consistència definitiva a l’existència humana). Allò amuntegat, fins al punt de proposar-se, un home ric, ampliar el seu graner, descansar i donar-se la bona vida ¿per a qui serà, un cop el Senyor el cridi per a donar comptes? (=els béns comporten un destí incert). Més encara, els béns d’aquest món cauen sovint en mans de lladres (recordem que hi ha lladres de moltes menes) i són destrossats per les arnes (=els béns no són segurs de forma definitiva). El diner, en concret, és amb tanta freqüència injust (o enganyós) que directament és qualificat com a tal en la paràbola del criat infidel; és superficial, aliè a l’home (=aliè a l’ésser humà); és contraposat a Déu («No podeu servir Déu i el diner»): la cobdícia és una idolatria, llegim en la carta als de Colosses. No solament és sovint una idolatria; a vegades fa arribar, fins i tot, al sacrilegi: els grans sacerdots i els oficials del temple es van comprometre a donar diners a Judes per tal que els entregués Jesús; Judes va acceptar el pacte i no va parar fins trobar l’ocasió propícia per a lliurar-lo. Semblantment, els grans sacerdots, assessorats pels ancians, van donar als soldats una quantitat important de diner per tal que divulguessin que el cadàver de Jesús havia estat robat. Hem vist anteriorment el càstig d’Ananias i Zafira, en mentir al mateix Esperit Sant en matèria de comunicació de béns. Hi ha qui pensa que la pietat és un negoci, observa l’autor de la 1Tm. En l’Apocalipsi llegim que la segona bèstia imposa un senyal a la mà a fi que només aquells que la porten puguin comprar i vendre.

Ap 18-20

Al servidor que es refia perquè el Senyor tarda i maltracta els seus companys i menja i s’emborratxa, Aquest se li presentarà sobtadament, sense saber el dia ni l’hora, l’expulsarà i li farà compartir la sort dels infidels. Els convidats que s’excusen davant del banquet del Regne (adquisició d’un camp o de cinc parelles de bous, casament) no tastaran el convit del seu Senyor. El sobtat adveniment del judici trobarà a molts desprevinguts, com en els dies de Noé. El temple, admirable per les seves pedres i exvots, arribarà un dia que serà enderrocat fins a no quedar pedra sobre pedra, ja que Israel refusà d’acollir el seu Senyor. La mesura del judici final serà l’atenció donada a Jesús en els famolencs, assedegats, despullats, pelegrins, malalts i presos. El sí o el no a aquesta cura decideix sobre la sort eterna. Els rics han de plorar per les desgràcies que els sobrevindran: la seva riquesa s’ha podrit, els seus vestits s’han arnat, el sou que van escatimar clama i arriba a les orelles del Senyor dels exèrcits; van viure amb luxe a la terra, es van donar la gran vida, van engreixar els seus apetits: tot això els preparava per al dia de la matança; van condemnar i assassinar l’innocent, que no els posava resistència. El judici serà sense pietat per aquells que no han tingut pietat. Ap 18 descriu la caiguda de Babilònia amb accents i lamentacions inoblidables (podríem fer la lectura de tot el capítol i, seguidament, contrastar-la amb el cant de triomf de la gran multitud [19,1-5], el cant d’alegria de les noces de l’Anyell [19,6-10], la visió de la victòria del Messies [19,11-16], la visió de l’àngel que convida al gran convit de Déu [19,17-18] i la visió [que reprèn el càstig] del destí de la bèstia, del fals profeta i de la resta que el seguia [19,19-21]. Podem passar després a Ap 20,7-22,5 on es descriuen la victòria final, els nous cels i la nova terra, i la nova Jerusalem.)