|
| |
|
|
|
I. TRANSCENDÈNCIA
|
Jesús, que viu personalment en pobresa i se
sap enviat als pobres, exigeix als seus deixebles l'abandó dels
llurs béns econòmics; ensenya tots els homes a donar primacia
efectiva al Regne de Déu, amb la consegüent confiança en la
Providència; exhorta a viure en vetlla davant el seu adveniment,
preparant els béns eterns i esperant-los, alhora, com a
recompensa. Això implica una relativització radical dels béns
peribles i llur vivència com a signe dels béns eterns.- Quatre
punts, doncs: vida de pobresa, primacia del Regne, actitud de
vetlla, dimensió simbòlica. |
|
Lc 2,24
Lc 9,57-58
Mc 6,2-3
Mt 13,54-55
Lc 4,16-21; cfr 7,22-23
Lc 8,1-3
Lc 5,27-28
Lc 9,1-6
Lc 10,1-7
Mt 27,38.46
|
Una vegada nascut, Jesús viu en pobresa
l'ofrena per la purificació de Maria, la seva mare: un parell de
tórtores o dos colomins (Lv 12,8): es tracta de l'oblació
pròpia de les famílies humils. En el seu ministeri no té on
reposar el cap; així ho adverteix clarament a algú que vol
seguir-lo. És «el fuster», «el fill del fuster», que, com a
tal, no dóna peu per autentificar la saviesa que mostra i els
miracles que realitza. En el seu discurs programàtic de Natzaret,
es mostra conscient d'haver estat enviat per l'Esperit a anunciar
la Bona Nova als pobres, proclamar l'alliberament als captius, el
retorn de la vista als cecs, la llibertat als oprimits. En el seu
ministeri, és ajudat econòmicament, junt amb el Dotze, per dones
que Ell mateix havia guarit d’esperits malignes i de malalties.
Coherentment amb l'esmentat estil de vida i l'esmentada
consciència d'enviament, els deixebles que el segueixen més de
prop canvien la seva actitud davant els béns econòmics: Leví,
cobrador d'impostos, deixant-ho tot, s'aixeca i es posa a
seguir-lo. Els Dotze són enviats a proclamar el Regne i a guarir,
amb l'ordre de no prendre res pel camí i de restar on els
acullin; han de donar gratuïtament el que gratuïtament van
rebre. Als Setanta-dos deixebles, enviats també per Jesús, els
ordena que no portin bossa, ni sarró, ni sandàlies i, també,
que romanguin a les cases on els rebin, ja que el treballador
mereix el seu salari; no han de passar de casa en casa cercant un
més gran confort. Jesús mor crucificat, entre bandolers, clamant
a Déu pel seu abandó. |
|
Mt 6,19-21
Mt 6,24
Mt 6,25-34
Mt 5,3
Lc 18,18-22
Lc 14,26; Lc 14,33
Lc 12,32
Lc 12,33-34
|
Els deixebles de Jesús no han d'amassar
tresors a la terra, sinó al cel, on es troben segurs de tot
robament; han de ser conscients que ningú no pot servir dos
senyors a la vegada: Déu i Mamones (personificació del diner),
el qual, oposat a Déu, esdevé de fet un ídol per a qui s’hi
esclavitza; han d'alliberar-se de tota preocupació pel menjar, el
vestit, la beguda, sota pena de ser com els pagans, que per tot
això s'afanyen: al contrari, conscients de la Providència de
Déu, el seu Pare celestial, han de cercar primer de tot el Seu
Regne i la Seva Justícia, i tota la resta se’ls donarà amb
escreix; tranquils davant el demà, en tenen prou amb l'afany de
cada dia. En efecte, el Regne dels Cels escau als pobres
d'esperit, es a dir, als qui pertanyen a la gran família dels
materialment i espiritual provats (TOB). Lluc presenta quatre
benaurances; Mateu nou. Mentre que Mateu sembla enfocar actituds i
accentuar l'exhortatiu, pareix que Lluc esguarda situacions
concretes i subratlla el
seu caràcter social (ib.). Generalitzant, Lluc, en el seu
Evangeli, remarca que els deixebles ho deixen tot per a seguir
Jesús, no sols de fet (vg. un Leví, com ja vam veure), sinó
també de dret: «han de» deixar-ho tot (vg. al ric sols una cosa
li falta: vendre tot el que té, distribuir-ho als pobres –amb
la qual cosa tindrà un tresor als cels– i seguir Jesús, cosa
que el va entristir). Així doncs, el seguiment de Jesús comporta
per a tots els deixebles una radical renúncia: als nexes
familiars, a la pròpia vida, a tot el que hom té. En efecte, tot
deixeble de Jesús ha de saber que la riquesa no és la font de la
vida; que el petit ramat ha de viure sense por perquè al Pare li
ha complagut donar-li el Regne; a l'inrevés del notable, els
deixebles han de vendre tot el que tenen i donar-ho en almoina –reiteració–,
reunint així un tresor inalterable en els cels, tresor en el qual
han de tenir el cor. El que acabem de dir no es contradiu amb el
que més endavant veurem sobre la vivència cristiana dels béns
del món, però ha de ser tingut sempre en compte com a factor
codeterminant. |
|
Lc 21,34-36
Lc 16,9
Lc 12,33-34
Lc 16,19-26
Lc 12,16-21
Lc 12,34
Lc 18,28-30
Lc 22,28-30
Mt 5,40
1Co 6,1-8 |
Seguint amb l’ensenyament de Lluc, cal viure
sempre vetllant. Cal anar en compte a fi que la ment no s’afeixugui
amb el vici, la beguda i les angoixes de la vida, no sigui que,
amb tot això, el dia del judici arribi de sobte; cal estar
desperts i demanar força en tot moment per a, escapant del que
vindrà, poder-se mantenir drets davant el Fill de l’Home. Els
deixebles han de fer-se amics, amb el diner enganyós, per tal
que, un cop desaparegut aquest, aquells els acullin en les
estances eternes: es tracta dels pobres a qui s’ha ajudat en
aquesta vida (segons alguns, «ells» pot referir-se, com un
impersonal, a Déu: en aquest cas és el mateix Déu el qui
directament acull i no només els amics de Déu, els pobres).
Així mateix, els deixebles, amb les almoines, s’han de procurar
bosses que no es facin malbé, reunint al cel un tresor que no s’acaba.
Tot això palesa una actitud previsorament intel·ligent davant i
per a l’eternitat. Hom no ha de procedir, ans al contrari, com
el ric de la paràbola, insensible davant Llàtzer, el qual, per
la seva duresa de cor i la seva manca d’atenció, va passar, amb
la mort, de la felicitat temporal a sofriment etern. Tampoc com l’altre
ric a qui la terra li donava molt i que planejava ampliar els seus
graners i després reposar, beure i divertir-se; i de sobte, sent
que Déu li reclamava la vida: per a qui serà tot el que ha
acumulat? Si on hi ha el tresor allí hi ha el cor, el tresor s’ha
de col·locar en el cel, no fos que l’home perdi allò més
decisiu de si mateix. En realitat, l’autèntica recompensa es
troba, per a aquells que ho deixen tot, en un misteriós «molt
més» en el temps present seguit per la vida eterna en el món
futur. Aquells que perseveren amb Jesús en els moments de prova,
un dia menjaran i beuran a la seva taula en el seu Regne i s’asseuran
en trons i jutjaran les dotze tribus d’Israel: veuran, en
efecte, que se’ls atorga la reialesa que el Pare ha concedit a
Jesús. Tot això comporta, en determinades circumstàncies i des
d’una actitud global, un «saber perdre» l’enfocament radical
del qual trobem en el Sermó de la Muntanya: a qui et vulgui posar
un plet per quedar-se la túnica (que serveix de vestit
indispensable durant el dia), dóna-li també el mantell (que
serveix per a tapar-se de nit); les concrecions particulars
porten, per exemple, a cedir en els plets amb germans cristians
abans d'anar als tribunals pagans; més encara, abans d’arribar
al mateix plet entre germans. |
|
Jn 2,1-12
Jn 6,1-13
Jn 6,14-15
Jn 6,27
Jn 11,1-44
Jn 11,15
Jn 11,26
Jn 11,42
1Co 10,31-11,1
|
En la teologia de sant Joan, la conversió de l’aigua
en vi manifesta sobretot la glòria de Jesús, com a inici dels
seus signes; la multiplicació dels pans no solament no ha de ser
interpretada a la claror d’un profetisme d’alliberament
polític, sinó que, en el seu darrer sentit i més enllà del
benestar temporal que proporciona, intenta obrir els ulls a la
multitud per tal que no treballi per l’aliment que es fa malbé,
sinó pel que dura i dóna vida eterna: aquell que donarà el Fill
de l’Home, perquè és ell el qui el Pare ha marcat amb el seu
segell. La resurrecció de Llàtzer ha d’enfocar-se, sobretot,
com una realitat que provoca la fe, fe que acaba en Jesús, que
és la resurrecció i la vida: el qui creu en Ell, encara que mori
viurà; i tot aquell que viu i creu en Ell, no morirà mai més.
Jesús, que sap que el Pare sempre l’escolta, li dóna gràcies
perquè, d’aquesta manera i en aquest moment –el de la
resurrecció de Llàtzer– també l’escolta: i això ho diu per
la gent que l’envolta, per a que creguin que Déu l’ha enviat.
De fet, molts jueus van creure en Jesús, però no tots; i, encara
menys, els grans dirigents. Amb un altre registre, Pau exhorta:
feu el que feu –menjar, beure, el que sigui–, feu-ho tot a
glòria de Déu; el voler darrer de Pau és, en tot el seu obrar,
cercar el bé de tots, a exemple de Crist, perquè se salvin. |
|
|
|
|