C. El bé comú i el bé propi

Abans d'aturar-nos en algunes implicacions ètico-teològiques dels ensenyaments pontificis, ens cal aprofundir en la idea de bé comú. Hem encetat la secció doctrinal posant de relleu dos principis de la DSE: el de subsidiarietat i el de solidaritat. Ambdós —dèiem— són com les dues cares de la mateixa moneda. L'ésser humà és així: constitutivament individual i social. De la mateixa manera que el punt es defineix per la intersecció de dues rectes (i és punt pel fet d'ésser intersecció), també la persona humana només pot realitzar-se en plenitud i conforme a la seva veritat quan creix en la doble dimensió individual i social. Aquesta afirmació equival a l'exercici dels seus drets i l'acompliment dels seus deures, o dit d'una altra manera, equival a la conjuminació del màxim de creativitat amb el màxim d'obertura al bé comú. Podem concloure que l'estructura pròpia de l'ésser humà es configura mitjançant la llibertat oblativa o la lliure donació de si. Amb paraules de l'actual Pontífex, «l'ànima de la civilització de l'amor és la cultura de la llibertat; la llibertat dels individus i de les nacions, viscuda en una solidaritat i responsabilitat oblatives» [1] .

Tots aquests conceptes (solidaritat, subsidiarietat i responsabilitat) es relacionen amb el bé comú i tenen com a punt de partença i d'arribada la persona. Això planteja certes qüestions que exigeixen resposta. Si considerem els distints àmbits de realització de l'home (personal, familiar, local, nacional, estatal, macro-estatal, planetari), quin és el bé comú que té prioritat? En virtut del bé comú més universal, hom pot atemptar contra els béns comuns més particulars? O, es pot sobreposar el bé comú més particular al bé comú més universal? És moralment just fer com Caifàs qui, apel·lant al bé del poble jueu, digué: «val més que un sol home mori, que no pas que es perdi tot el poble» [2] ? Pot una persona, una minoria, una nació o un Estat, ser privat d'algun bé fonamental amb vista a un suposat bé comú major?

Intentaré mostrar com es relaciona el bé particular amb el bé comú i els distints nivells d'aquest darrer, amb l'objectiu de precisar el judici moral que significa tenir-lo com a punt de referència [3] .

Ja s'ha dit que la comunitat és una unió moral amb vista a un fi comú. La comunitat no és una substància a la qual s'hagin de subordinar els seus elements —les persones—, a la manera de la mà respecte del cos, o de la part respecte del tot sense més ni més. Nogensmenys, hom pot dir que la comunitat és una certa totalitat [4] —no una totalitat substancial— que implica una triple ordenació: de les parts al tot, de les parts entre si, i del tot a les parts. El fi de tota comunitat és el bé comú dels tots els seus membres.

Recordem també com Gaudium et Spes defineix el bé comú: «el conjunt d'aquelles condicions de la vida social que permeten als grups i a cada un de llurs membres aconseguir més plenament i fàcil la seva pròpia perfecció.» Això afegeix a la relació de la part respecte del tot un nou lligam del tot en relació amb la part. El bé comú comporta una relació de la persona a la comunitat, per tal de retornar a la persona. Hom parteix de la persona per a retornar a la persona. D'ací que el fonament de la nació, com també d'altres configuracions comunitàries, sigui la persona considerada en la seva dimensió comunitària. No es tracta tant d'una societat concreta com de la persona que viu i es realitza en una societat. El fet de viure en una comunitat aporta una perfecció afegida a tots i cadascun dels seus membres, que no s'assoliria actuant individualment. Pot entendre's, des d'aquesta doble vinculació part-tot, la definició de bé comú que presenta el Dr. Cardona: «aquell acte o perfecció excedent i separat, del qual una pluralitat d'éssers participa —tendencialment o actual—, rebent cadascun com a acte propi una participació, i formant tots un tot o una comunitat totalitzadora de perfecció participada i intrínseca» [5] .

Si ens preguntem què és millor, el bé propi d'un o el bé comú, en un primer moment la resposta sembla evident: el bé de molts és millor que el bé d'un tot sol [6] . Això significaria que el bé comú s'ha de preferir abans que el bé propi. Cal, però, afegir una important precisió: cal que els béns siguin d'un mateix gènere. El bé és un concepte analògic, i pot predicar-se extensivament o intensiva. Bo i mantenint el mateix gènere de bé (és a dir, que siguin intensivament iguals), el bé de molts és millor que el bé particular. Pot, però, escaure's que el bé particular sigui intensivament major que el bé de molts i, així, ésser preferible el bé de gènere major d'una persona (per exemple, espiritual) que el bé de gènere menor de molts (per exemple, material). D'aquesta manera, la vida d'una sola persona val més que l'augment de la capacitat adquisitiva de tota la comunitat. Els béns materials són sempre menys comuns que els immaterials. El major bé comú mirarà, per tant, el major gènere o intensitat de bé per a tots. En la perspectiva cristiana, el major bé comú és la participació de la bondat divina. D'aquí que sant Tomàs conclogui que «no és recta la voluntat d'un home que vol algun bé particular si no el refereix al bé comú com a fi» [7] . Aplicant-ho a l'àmbit sòcio-polític, cal dir que tota actitud o capteniment excloent, que no miri pel bé comú, desdiu de les exigències de la dignitat humana.

Bé comú no significa bé igual per a tots. El bé comú no uniformitza els membres de la comunitat. Aquesta implica una ordenació vers un fi, però en l'ordre concorren tres elements: la distinció en la convivència, la cooperació i el fi. Si no hi hagués distinció tampoc no hi hauria ordre, i desapareixeria la comunitat. El mateix s'esdevindria si no es convingués en res. La unió no nega la distinció, sinó que la reclama. Tomàs d'Aquino expressa aquesta idea mostrant que tot el que existeix de perfecció, preexisteix i es conté de manera eminent en Déu. Tota perfecció és un bé i, per tant, participació del Bé suprem. Però no solament pertany a la perfecció allò en què comuniquen les criatures, sinó també allò pel que es distingeixen entre si [8] . Per tant, conclou sant Tomàs, allò en què es distingeixen les criatures també preexisteix en Déu.

La unió no es pot fer en perjudici de la varietat. Per a Aristòtil, la ciutat (la polis) consisteix en la unitat de composició, de tal manera que la ciutat unificada i uniformada produeix com a resultat paradoxal la seva pròpia dissolució [9] . L'Estagirita se serveix d'un bon exemple per a expressar aquesta idea: l'orquestra que interpreta una melodia. Si apliquem aquesta conclusió al terreny sòcio-polític, significa que tota unió que pretengui negar les diferències amb el fi d'un suposat major bé comú (polítiques assimilistes forçades) és una negació del veritable bé comú.

Seria una greu errada el fet de contraposar el bé propi al bé comú, ja que el bé del tot és també el bé de la part com a tal. Qui cerca el bé comú, en conseqüència, cerca alhora el seu propi bé, ja que el bé propi no pot donar-se sense el bé comú, sigui de la família, de la ciutat, de la nació, de l'Estat, de la humanitat. En el bé comú es dóna sempre un feedback, una reversió, vers el propi bé. La part i el tot no s'oposen. Si hom entengués això, desapareixeria l'antinòmia que s'ha volgut establir entre el comú i el propi, amb totes les conseqüències sòcio-polítiques que comporta aquesta afirmació.

El bé comú de la comunitat política exigeix també una unió d'afecte entre els qui tenen un fi comú. Solament així la relació entre els seus membres (de la part amb la part) deixarà d'esdevenir antagònica. A mesura que es té quelcom en comú, el veritable bé dels altres no ens resulta aliè sinó propi. Es fa possible, aleshores, la mútua difusió del bé entre les parts. El bé d'un esdevé comú a molts —dirà sant Tomàs— si des d'un deriva als altres per la pròpia acció [10] . Això implica una doble exigència a nivell sòcio-polític: la necessitat d'obertura i comunicació de les pròpies riqueses (espirituals, morals, materials) als altres i, en segon lloc, la valoració i perfecció pròpia per a poder-les comunicar. És a dir, les particularitats són font d'enriquiment de tots quan es viuen obertes als altres: per a comunicar-les i per a rebre-les, fent créixer així el bé de tots.

Novament se'ns fa present la tesi de Joan Pau ii segons la qual el particular i l'universal no es contraposen, no són antagònics, sinó que són la doble dimensió d'una única realitat que és l'ésser humà, constitutivament individual i social, particular i obert a la universalitat. És important, però, notar que el bé és comú en tant que bé, i no pròpiament bé en tant que comú. Així, quan algú fa el bé a un altre, pel simple fet de ser un bé, se'n beneficia no solament l'altre, sinó també tota la societat.

La freqüent mala comprensió del bé comú genera unes antinòmies insolubles a base de plantejar el problema malament. I així, «o s'afirma allò individual negant allò comunitari, o bé hom afirma allò col·lectiu a manera d'unitat substancial sense deixar una escletxa per a l'individual, o bé s'intenten els més estrambòtics equilibris amb vista a donar ‘a cadascú el que és seu’, com, per exemple, l'intent de dissociar en l'home singular la persona —estranyament acomunitària— de l'individu —estranyament desindividualitzat—, tot unint una religiositat reduïda a l'àmbit de la consciència amb una forma político-social col·lectivista» [11] .

La relació de la part amb el tot i de la part amb la part, ens porta a la conclusió que el bé comú és el fi de les persones singulars que viuen en comunitat, com el fi del tot és el fi de qualsevol de les seves parts. Amb tot, el bé d'una persona singular no és el fi de l'altra. Aquesta afirmació pot extrapolar-se a les unions morals personals, com ara la família, la nació, etc. Però si prenem també en compte la relació del tot amb la part, el fi de la comunitat política és el fi de l'home en la mesura en què l'home és part d'aquesta comunitat. Unint harmònicament totes aquestes relacions (part ó part, part ð tot, tot ð part) i llurs exigències, concloem que el bé comú comprèn els béns propis de cada membre de la comunitat.

Si en traiem conseqüències, per exemple en l'àmbit legal, una llei que distribueixi desproporcionadament les càrregues entre la multitud és injusta, i deixa de tendir vers el veritable bé comú de la societat.

Les aplicacions d'aquest plantejament en el terreny polític són realment interessants. Si els responsables de la política es prefixessin un fi en ordre a un suposat bé comú que no prengués en compte el bé propi dels membres de la comunitat, s'arribaria a la següent paradoxa: el bon ciutadà —que acompleix l'ordenació política—, precisament en la mesura en què fos un bon ciutadà, seria un home dolent, un home injust [12] . Recordem la definició de nacionalisme legal [13] . Comunicar el bé propi, sentir com a propi el bé aliè i contribuir al bé comú fent créixer el bé propi de tots, requereix, com hem dit suara, una unió d'afecte (l'amistat). Per això, sant Tomàs d'Aquino afirmava que «cal considerar com a just en grau màxim, allò que conserva l'amistat» [14] , per la qual cosa «els legisladors tenen més cura de conservar l'amistat entre els ciutadans que la mateixa justícia» [15] .

Tota aquesta exposició sobre el bé comú pot semblar un model ideal on tot conflueix al bé i a la perfecció, en acomplir cada part el seu fi. La realitat, però, ens mostra l'existència de tensions i, fins i tot, la necessitat de sacrificar algun bé propi amb vista al bé comú, anàlogament a com és necessari extirpar una mà gangrenada per tal d'atendre al bé de la totalitat del cos. ¿Es pot, moralment parlant, sacrificar algun bé propi amb vista al bé comú? El Dr. Cardona, glossant Tomàs d'Aquino, respon magistralment a la qüestió: «Essent el bé comú millor que el bé propi d'un de sol, no s'ha d'infringir el que convé al bé públic, malgrat que no convingui a una persona privada. No oblidem, però, que realment ha de convenir al bé públic  —que és una cosa ben distinta de l'anomenat interès general o pública utilitat. Per això, seria més clar dir que, quan quelcom convé realment al bé públic, pot exigir el sacrifici privat d'un bé de naturalesa inferior, redundant sempre en un bé superior de tots, fins i tot d'aquell a qui se li exigeix el sacrifici, ja que és un membre o part d'aquella comunitat que resulta enriquida amb el seu sacrifici. Des d'aquesta perspectiva, aquest sacrifici resulta ser més aparent que real, com s'escau també amb la mà colpida, que, tot i que colpida, rep més benefici que no pas si el cop l'hagués rebut el cap —des d'on arriba la vida a la mà—, ja que en aquest cas la mà hauria perdut no solament el seu bene esse sinó també el seu mateix esse» [16] .

Posem un altre exemple: ¿podria l'autoritat, amb vista al bé comú, desunir els membres d'alguna família per tal d'augmentar la qualitat de vida de la població? Observeu que els membres de la família que han estat desunits no gaudirien d'aquest hipotètic bé comú, ja que llur qualitat de vida minvaria en mancar la unió familiar. Aquest pretès bé comú no ho seria; en aquest cas se'l confon amb una mena d'interès general. A més, el bé comú que hom pretén —la qualitat de vida— és de naturalesa inferior al bé propi dels membres de la família esmentada —la unió familiar. Exigir un tal sacrifici esdevindria immoral.

Resumint: primacia del bé comú? Sí, però que sigui un vertader bé comú i no solament una pública utilitat (sempre que es tracti de béns de la mateixa naturalesa). En canvi, no sempre hauria d'ésser així quan el bé comú sigui de naturalesa inferior al bé propi que suposadament s'hauria de sacrificar [17] . Per tant, bé propi, bé comú, i gradació en la naturalesa del bé són elements que ens ajudaran al discerniment de la valoració moral de l'activitat política.

Parlar de gradació en el bé significa tant com parlar d'analogia. Això vol dir que el bé comú no tindrà les mateixes determinacions segons que es consideri en un àmbit més local o en una dimensió més universal. Els elements que configuren el bé d'una comunitat tindran distinta importància segons l'àmbit comunitari que hom encari. El Catecisme de l'Església Catòlica conclou assenyalant que, en nom del bé comú, les autoritats estan obligades a respectar els drets fonamentals i inalienables de la persona humana —individual i comunitària—, tot permetent de realitzar la seva vocació a cadascun dels seus membres.