7. El Catecisme de l'Església Catòlica (1992)

El Catecisme no fa cap referència explícita al nacionalisme. De fet, aquest mot no apareix cap vegada, malgrat que hi podem trobar algunes referències implícites. Així, el Catecisme parla de nació unes setanta vegades, i de nacional dos cops. La major part de les vegades, el concepte que roman de manera latent equival al de poble en un sentit ampli. S'empra indistintament tant poble com nació per tal d'expressar la mateixa idea. Es parla del Crist «llum de les nacions i glòria d'Israel» (n. 529); de portar la «salvació a tots els pobles» (n. 74), a «totes les nacions» (n. 64); de «solidaritat dels pobles i nacions», de la «nació hebrea», del «poble d'Israel», d'Abraham com a «pare de moltes nacions» (n. 59), i podríem fer esment de molts altres passatges paral·lels.

El mateix Catecisme prova de donar una primera definició del concepte de nació: «Nacions, és a dir, (...) homes reagrupats segons els seus països, cadascun segons la seva llengua, i segons les seves famílies» (n. 56). Així, la comunitat de les nacions seria el conjunt de tots els pobles de la terra amb llurs respectives característiques identificadores. Aquesta primera accepció ve a identificar-se amb el concepte bíblic de nació [1] . A la llum d'aquesta definició, és possible —tal com farà el Catecisme, tot emprant el llenguatge bíblic— parlar d'una nació santa (1 Pe 2, 9), el tret identificador de la qual és la filiació divina en el Crist (n. 709). No es tracta de cap organització política, sinó d'una comunitat d'homes vinculats i units per un element comú que no és extern ni fruit d'un consens o d'un conveni, sinó d'una manera d'ésser participada que sobrepassa fronteres i Estats: la filiació divina.

L'element vinculant en qüestió és configurador de l'ésser de cada membre de la nació. Hom es reconeix membre de la nació. És a dir, ens trobem davant una comunitat natural que, com la família, determina i és medi generador de l'ésser dels que hi pertanyen.

El Catecisme empra un segon significat del terme nació: la comunitat política. La forma organitzativa que l'estructura és, habitualment, però no exclusivament, l'Estat (cf. n. 1915). En alguns números pot significar Estat; en altres, o bé nació pròpiament dita, o bé poble (cf. n. 1882). Hom parla, així, de comunitat de nacions (cf. n. 1911), de la solidaritat dels pobles i de les nacions (cf. n. 1941), de la defensa nacional, amb una clara connotació estatal i, doncs, de sobirania legal (cf. n. 2310), de la «necessària solidaritat entre les nacions, la política de les quals ja és interdependent» (n. 2438).

Potser ens pot ajudar la distinció entre membre d'una nació i ciutadà d'un Estat. Ciutadà és una manera concreta de ser membre d'una comunitat humana. La ciutadania implica la vinculació a una organització político-administrativa. Antigament, hom considerava ciutadà el natural de la ciutat, l'habitant de la polis. Des del segle x fins al xiii, era l'habitant laic dins del recinte emmurallat de les ciutats, enfront dels burgesos, habitants d'un burg o d'un suburbi. Des del segle xiii, a les ciutats dels països catalans i en la major part d'Europa Occidental, hom considerava ciutadà el membre del patriciat urbà que, de la mateixa manera que el burgès de les viles, es distingia dels altres estaments no privilegiats pel fet de no exercir cap ofici mecànic. En l'edat moderna hom entén per ciutadà el súbdit de l'Estat. Així, el Catecisme reconeix al poble jueu la seva condició de nació, tot i que era sota la jurisdicció de l'Imperi Romà (cf. n. 596).

Els membres de la nació jueva abans de l'Estat actual d'Israel no eren ciutadans de la dita nació, sinó ciutadans dels diversos Estats on ells habitaven. Som més aviat membres que ciutadans d'una nació; però, si aquesta té un mínim d'estructura organitzativa, aleshores en som també ciutadans. Aquesta distinció no es contempla com a tal en el Catecisme, ja que aplica la condició de ciutadà tant a la comunitat de persones que participen de la vida d'un Estat (cf. n. 2273), com als membres de països, pobles i cultures (cf. n. 1915), com també als integrants de les distintes configuracions històriques de les comunitats polítiques (cf. n. 2239).

Pel que fa al terme pàtria, el Catecisme l'empra unes setze vegades. La majoria d'elles es refereix a la nostra pàtria del cel, la pàtria dels fills de Déu (cf. nn. 117, 1469, 1525, passim). Altres cops, té un sentit ampli: aquella comunitat humana amb la qual ens lliguen certs vincles que ens en fan subjectes de deures d'amor i de servei (cf. nn. 1676, 2239). Finalment, unes tres vegades, la pàtria ve a identificar-se amb l'Estat del qual hom és ciutadà: com una extensió del quart manament del Decàleg, els ciutadans tenen deures envers la pàtria (n. 2199), que es concreten en el servei militar (n. 2310) i en la contribució —juntament amb l'autoritat civil— al bé de la societat en un esperit de veritat, justícia, solidaritat i llibertat. Aquest amor i el servei a la pàtria formen part del deure de gratitud i de l'ordre de la caritat (n. 2239).

A la claror d'aquesta anàlisi, podem concloure que en el Catecisme de l'Església Catòlica no trobem una gran precisió terminològica i conceptual al voltant dels conceptes de pàtria, Estat i nació, cosa que ens obliga a una interpretació tot recolzant-nos en el conjunt de la DSE i de les ciències humanes.

En l'àmbit de la comunitat humana i política, el Catecisme dedica tres apartats a il·luminar els principis que guien la seva eticitat. Tots tres es troben en la tercera part: en el capítol segon de la secció primera, dedicat a la comunitat humana; en el quart manament del Decàleg, pel que fa a les autoritats en la societat civil; i, en darrer terme, en el setè manament, en el marc del qual s'expliquen alguns principis de la DSE.

a. La comunitat humana

Després de descriure la vocació de la humanitat com una crida a fer palesa la imatge de Déu i a ésser transformada en imatge del Crist —a nivell personal i comunitari— (cf. n. 1877), el Catecisme fa l'anàlisi de les relacions entre persona i societat.

a.1. El principi de subsidiarietat

El principi de subsidiarietat regeix els plantejaments d'aquest apartat: «una estructura social d'ordre superior no ha d'interferir-se en la vida interna d'un grup social d'ordre inferior; no l'ha de privar de les seves competències, sinó que més aviat l'ha de sostenir en cas de necessitat i l'ha d'ajudar a coordinar la seva acció amb la dels altres components socials, amb vista al bé comú» (n. 1883). De la mateixa manera que Déu no ha volgut retenir només per a Ell l'exercici de tots els poders, encomanant a cada criatura les funcions que és capaç d'exercir segons la seva naturalesa, així cal també configurar la vida social. El capteniment de Déu en el govern del món, que manifesta tant de respecte vers la llibertat humana, ha d'inspirar la saviesa dels qui governen les comunitats humanes, els quals han de comportar-se com a ministres de la providència divina (cf. n. 1884).

Aquest principi, per tant, «marca els límits de la intervenció de l'Estat (...) i mira d'harmonitzar les relacions entre els individus i les societats», per tal de fer possible un vertader ordre internacional (cf. n. 1885). I, a fi d'evitar un cert pelagianisme polític, recorda que sense l'ajut de la gràcia no és possible encertar el camí d'una autèntica comunitat humana. Aquest camí s'anomena caritat, és a dir, amor a Déu i al proïsme, caritat que es caracteritza pel fet d'ésser justa i oblativa: «La caritat representa el manament social més gran. Respecta els altres i els seus drets. Exigeix la pràctica de la justícia, i ella sola ens en fa capaços. Inspira una vida de lliurament de si mateix: ‘El qui busqui de salvar la seva vida, la perdrà; i el qui la perdi, la conservarà’ (Lc 17, 33)» (n. 1889).

A la claror dels drets i deures dels pobles i de les minories, enunciats en la carta de gener del 1989, podem concloure que la veritable caritat i el bon exercici del govern dels pobles comporta la no abdicació dels drets i la responsabilitat d'acomplir els propis deures, oberta al bé comú de part de tots (minories, nacions i Estats).

a.2. El bé comú

El bé comú és una altra de les claus de volta que ens cal per a interpretar l'eticitat de la comunitat humana i política. Es defineix, tal com ja hem vist, com «el conjunt d'aquelles condicions de la vida social, que permeten tant als grups com a cada individu, d'assolir amb més plenitud i facilitat la pròpia perfecció» [2] . Segons el Catecisme, el bé comú comporta tres elements essencials (cf. n. 1906): el respecte a la persona (cf. n. 1907), l'exigència de benestar social alhora que el desenvolupament del grup mateix (cf. n. 1908) i la pau, és a dir, l'estabilitat i la seguretat d'un ordre just (cf. n. 1909).

Bo i explicitant allò que correspon a la persona no tant com a individu, sinó en relació amb la seva dimensió comunitària (que inclou la família, la cultura, la llengua i la nació) hem d'afirmar que «en nom del bé comú, els poders públics tenen obligació de respectar els drets fonamentals i inalienables de la persona humana» (n. 1907) i que «la societat ha de permetre que cadascun dels seus membres [persones, grups intermedis, minories, nacions en Estats plurinacionals, etc.] realitzi la seva vocació. En particular, el bé comú resideix en les condicions d'exercici de les llibertats naturals que són indispensables per al desenrotllament de la vocació humana» (ibíd.), entre els quals hom troba els drets de les persones i els drets de les famílies i dels pobles.

a.3. La participació

És un principi important per a l'articulació justa de la vida social. Amb tot, el Catecisme el considera només des d'una perspectiva personal. En un primer moment, no considera, per exemple, la participació de sectors, regions, pobles, nacions i Estats en el concert mundial, encara que la idea és fa present en parlar de la solidaritat. La participació és definida com «el compromís voluntari i generós de la persona en els intercanvis socials» (n. 1913), i recorda que promoure el bé comú és un deure universal inherent a la dignitat de la persona humana.

a.4. El respecte dels drets i l'acompliment dels deures

Entrem en un punt del Catecisme que tracta de la justícia social. «La societat assegura la justícia social quan realitza les condicions que permeten a les associacions i a les persones d'obtenir allò que els és degut segons la seva naturalesa i la seva vocació» (n. 1928). Amb altres paraules, amb vista a la justícia social, tots —persones i grups intermedis— han de poder exercir llurs drets i complir llurs deures.

Aplicant-ho a l'àmbit de la nostra anàlisi, cal dir que qualsevol tipus d'organització de la vida social que no permeti a les minories i nacions d'assolir la plena realització, d'exercir els drets i d'acomplir els deures, així com també tota minoria o nació que reclami injustament drets o no acompleixi els respectius deures, seran contraris a la justícia social i, alhora, font de discòrdies. Persones i grups tenen el «deure de fer-se proïsme de l'altre i de servir-lo activament» (n. 1932). Resta implícit, per tant, que qualsevol egoisme (personal, familiar, nacional, estatal, etc.) és contrari a la veritat i a la justícia. Així, tot nacionalisme que es tanca en si mateix —que ambiciona el seu bé prescindint del bé comú general— comet una injustícia social, contrària al pla de Déu entre els homes.

a.5. Les diferències i l'aspiració a la igualtat

Tot tractant d'aquesta qüestió, el Catecisme ensenya les exigències      —personals i comunitàries— que comporta el fet de les diversitats, cosa que Déu ha volgut i/o ha permès en la vida social. Des d'una perspectiva personal, «les diferències encoratgen i sovint obliguen les persones a la magnanimitat, a la benvolença i a la compartició» (n. 1937). El fet de no considerar l'altre com un oposat o un enemic, sinó com un proïsme amb vista al mutu enriquiment, és una altra de les afirmacions importants per tal de discernir el vertader tarannà que han de posseir les minories, les nacions i els Estats.

a.6. El principi de solidaritat

A continuació veurem que subsidiarietat i solidaritat són els dos vessants d'una única realitat [3] : no pot existir l'una sense l'altra. El principi de solidaritat, «enunciat també amb el nom d'amistat o de caritat social, és una exigència directa de la fraternitat humana i cristiana» (n. 1939) i «suposa l'esforç a favor d'un ordre social més just, en el qual les tensions podran ser reabsorbides millor i on els conflictes trobaran més fàcilment camins de negociació» (n. 1940). El diàleg serà, aleshores, el camí per a assolir les justes aspiracions de les nacions i de les minories [4] . Resta exclòs el recurs al terrorisme i a la violència [5] .

La solidaritat abasta diversos àmbits: «Solidaritat dels pobres entre ells, dels rics i dels pobres, dels treballadors entre ells, dels caps d'empresa i dels empleats de l'empresa, solidaritat entre les nacions i entre els pobles» (n. 1941). Aquesta solidaritat internacional és una exigència de l'ordre moral i una altra de les característiques que ha de presidir el capteniment i les aspiracions de les persones, institucions, famílies, minories, nacions i Estats. Tal com afirma el Catecisme, «en depèn, en part, la pau del món» (ibíd.). Els nacionalismes com els qualificats en la nostra tipologia ètica d'exacerbats o agressius [6] no es corresponen amb aquest ordre moral que mira al bé de tots i que considera l'altre com un proïsme. En el comentari del setè manament tornarem sobre aquest principi.

b. El quart manament del Decàleg

En comentar aquest manament de la Llei de Déu, el Catecisme de l'Església Catòlica fa l'anàlisi de les relacions entre l'autoritat i els ciutadans; relacions que expressa en deures, tant per a l'autoritat com també per als ciutadans.

b.1. Deures de l'autoritat

És important tenir presents els distints àmbits de l'exercici de l'autoritat —municipal, regional, nacional, macro-estatal i mundial— per tal d'extreure'n conseqüències ètiques. Partim d'una afirmació essencial: l'exercici de l'autoritat és un servei (cf. n. 2235), que té com a finalitat «facilitar l'exercici de la llibertat i la responsabilitat de tots» (n. 2236), bo i respectant els drets fonamentals de la persona humana (cf. n. 2237).

La distinció entre drets polítics i drets fonamentals és de cabdal interès en el nostre estudi. Els drets fonamentals són inherents a la nostra condició humana —en la doble dimensió personal i comunitària. Es tracta d'aquells drets que posseïm pel simple fet d'ésser persones. No són quelcom concedit, sinó reconegut per l'autoritat. Els drets polítics són aquells que es refereixen a la nostra condició de ciutadans. Aquests poden i deuen ser concedits per l'autoritat, segons les exigències del bé comú, malgrat que no puguin ser suspesos pels poders públics sense motiu legítim i proporcionat (cf. n. 2237).

Cal recordar que tots els drets i deures de les minories i de les nacions que es dedueixen dels discursos i documents pontificis s'emmarquen dins l'àmbit dels que són fonamentals [7] , malgrat que puguin posseir —segons les distintes estructures on s'insereixin— altres drets polítics dels que ara no ens ocupem (com, per exemple, el grau i model de participació política, fiscal, legal, etc.).

Podem, en fi, enunciar un corol·lari pel que fa a les estructures polítiques plurinacionals: tot Estat ha de garantir el lliure desenvolupament —els drets fonamentals— de les nacions que es trobin en el seu territori.

b.2. Deures dels ciutadans

L'autoritat, però, no és l'únic subjecte dels deures. També els ciutadans i les entitats són subjectes de deures, que es concreten així: «contribuir amb els poders civils al bé de la societat amb esperit de veritat, de justícia, de solidaritat i de llibertat (...); l'amor i el servei a la pàtria; [i l'acompliment de la pròpia] funció en la vida de la comunitat política» (n. 2239).

Per la seva banda, en quant subjectes comunitaris, «les nacions —enteses en sentit ampli— més riques tenen l'obligació d'acollir, tant com els sigui possible, l'estranger que cerca la seguretat i els recursos vitals que no pot trobar en el seu país d'origen. Les autoritats polítiques, amb vista al bé comú, del qual tenen la responsabilitat, poden subordinar l'exercici del dret d'immigració a diverses condicions jurídiques, principalment en allò que fa referència al respecte dels deures dels emigrants amb el seu país d'adopció. L'immigrat té l'obligació de respectar amb reconeixença el patrimoni material i espiritual del país que l'ha acollit, d'obeir les seves lleis i de contribuir a les seves càrregues» (n. 2241).

No crec que fes justícia si interpretés el mot nació d'aquest número del Catecisme en sentit estricte, ja que identifica nació amb país que posseeix unes autoritats civils, però pot ajudar-nos per tal de conèixer el tarannà que ha de prevaler entre nacionals i immigrants.

c. El setè manament

Els ensenyaments del setè manament de la Llei de Déu es concreten en qüestions que són del tot fonamentals per a la DSE, com ara el destí universal dels béns, la propietat privada, el respecte de la dignitat humana, l'activitat econòmica, la solidaritat i l'opció preferencial pels pobres.

c.1. El destí universal dels béns

Prosseguint l'exposició dels principis que han de regir l'ordre social just, el Catecisme ensenya la subordinació de la propietat al destí universal dels béns. Així, «els béns de la creació són destinats a tot el llinatge humà» (n. 2402). Alhora afirma la legitimitat de la propietat: «L'apropiació dels béns és legítima per garantir la llibertat i la dignitat de les persones, per ajudar cadascun a subvenir a les seves necessitats fonamentals i a les necessitats d'aquells la cura dels quals té encarregada; (...) ha de permetre que es manifesti una solidaritat natural entre els homes» (ibíd.), la qual cosa —aplicada en l'àmbit de les nacions— implica el dret d'aquestes a disposar del necessari per tal d'assolir llur ple desenvolupament (idea que ja havia estat expressada en els pactes internacionals [8] ).

No obstant això, aquest dret de propietat s'ha d'exercir tot considerant les coses exteriors que hom posseeix «no solament com a pròpies, ans encara com a comunes, en el sentit que no sols li puguin fer profit a ell, ans també als altres» [9] . La propietat d'un bé fa del seu propietari un administrador de la Providència per tal de fer-lo fructificar, d'usar-ne rectament i de comunicar-ne els beneficis als altres, primer als seus pròxims i als necessitats.

En el concert de les nacions, aquest principi significa que tota nació que prescindeixi, en l'administració dels seus béns i en el seu projecte de futur, del destí de les altres nacions o Estats, i miri sols pel seu propi bé al marge dels altres pobles, actua de manera injusta i desordenada. Es tractaria, en aquest cas, d'aquella degeneració del nacionalisme que podem denominar nacionalisme egoista.

Temprança, justícia i solidaritat són les tres virtuts que el Catecisme exigeix a les persones (i a les unions morals, com ara les famílies, nacions, Estats, etc.) per tal de respectar la dignitat humana —personal i comunitària— en matèria econòmica.

c.2. Justícia i solidaritat entre les nacions

En aquesta mateixa part del Catecisme (comentari al setè manament) trobem un apartat dedicat a la justícia i solidaritat entre les nacions, i també un segon paràgraf, en aquest cas referit a l'amor preferent pels pobres. Hi trobem novament el terme nació que, com ja s'ha dit, cal entendre en sentit ampli, i conceptes com els de poble, nació, país o Estat.

Enfront de les diferències i desigualtats existents entre les nacions, que atorguen a la qüestió social una dimensió mundial, el Catecisme ensenya la necessitat i urgència de l'exercici de la solidaritat que faci possible finir els mecanismes perversos que obstaculitzen el desenvolupament dels països menys avançats [10] , tot substituint «els sistemes financers de caràcter abusiu o usurari, les relacions comercials iniqües entre les nacions i la cursa d'armaments, per un esforç comú que mobilitzi els recursos vers objectius de desenvolupament moral, cultural i econòmic» (n. 2438), per a la qual cosa «caldrà tornar a fixar les prioritats i les escales de valors» (ibíd). Una tal solidaritat ha de fer-se efectiva amb ajudes directes —necessàries, malgrat que no suficients— i, especialment, amb la reforma de les institucions internacionals que promouen i potencien relacions equitatives amb els països menys desenvolupats (cf. n. 2440).

En aquest mateix apartat trobem un punt que, malgrat que sembla no tenir relació amb l'àmbit de la solidaritat —pel prejudici cultural de reduir aquesta virtut a la mera qüestió econòmica—, té una importància cabdal amb vista a menar les nacions vers el seu ple desenrotllament: «Fer créixer el sentit de Déu i el coneixement d'un mateix és la base de tot desenvolupament complet de la societat humana. Aquest desenvolupament multiplica els béns materials i els posa al servei de la persona humana i de la seva llibertat. (...) Fa créixer el respecte de les identitats culturals i l'obertura a la transcendència» (n. 2441) [11] .

El respecte de les identitats culturals i l'obertura a la transcendència són elements fonamentals per al ple desenvolupament dels pobles. Bo i usant el llenguatge propi de l'antropologia, particular i universal [12] , i ambdues simultàniament, són dues dimensions que es reclamen per tal de conduir l'home envers la plenitud de la seva vocació. Sorgeix un nou corol·lari que podem aplicar a les nacions i als Estats: tota nació o Estat que negui, assimili per la força o limiti identitats culturals existents introdueix un greu desordre en la societat i posa en perill la pau social. En contrapartida, i dient-ho positivament, implica respectar, afavorir i fomentar les identitats culturals i l'obertura a la transcendència.

c.3. L'amor pels pobres

Amb aquest títol acaben els ensenyaments del Catecisme referits a la DSE. L'amor preferencial pels pobres és el darrer principi enumerat en aquest text del Magisteri. «Els qui es troben aclaparats per la misèria són objecte d'un amor preferencial per part de l'Església, la qual, des dels orígens, a despit de les defallences de molts dels seus membres, no para de treballar per consolar-los, defensar-los i alliberar-los» (n. 2448). Sabem que «Déu beneeix els qui ajuden els pobres i reprova els qui se n'aparten» (n. 2443).

Quan parla dels pobres es refereix tant a persones com a comunitats    —minories, països, nacions o Estats—, i abasta no solament la pobresa material sinó també les nombroses formes de pobresa cultural i religiosa [13] . L'amor als pobres és incompatible amb l'amor desordenat a les riqueses o al seu ús egoista. Citant sant Joan Crisòstom, el Catecisme ens recorda que l'amor als pobres no és una opció de caritat, sinó un deure de justícia: «No fer participar els pobres dels nostres béns és arrencar-los la vida. No tenim els béns nostres, tenim els d'ells» (n. 2446).

Sentir com a responsabilitat pròpia el desenvolupament i la perfecció dels altres ha de considerar-se entre els deures fonamentals, tant en l'àmbit personal com en el comunitari. Aquesta és, en el Catecisme, la darrera característica indicada sobre el tarannà que han de posseir les nacions i els Estats en ordre a la veritat, la justícia i la caritat en la llibertat.