El capítol iv de la segona part de constitució
pastoral sobre l'Església en el món actual, Gaudium et Spes, tracta de la comunitat política. Tal com diu el
bisbe Masnou, és un capítol que cap cristià no hauria de desconèixer. Sota
la idea dels canvis culturals, socials i econòmics, deixa clar que han tingut
lloc transformacions profundes en l'estructura i en les institucions dels
pobles. El pensament dominant i il·luminador és que es respectin sempre els
drets de les persones com a fruit de la consciència de llur dignitat. Per
això, la línia que cal seguir és la de crear un ordre polític i jurídic
que servi millor aquests drets legítims, els quals no brollen de l'Estat ni
de la societat com a tal, sinó de la mateixa persona dignificada per Déu en
la creació, i encara més dignificada per la redempció feta pel Crist.
En aquest camp dels drets, tan
profundament fonamentats i aclarits per la doctrina de l'Església, i
sostinguts i enaltits per la cultura assenyada d'ara, les conseqüències dels
principis no solament fan referència a les persones, sinó també als pobles
que —com és obvi— són formats per persones. De fet, tal com dirà Joan
Pau ii en la Carta dels drets dels pobles, els drets de les nacions no són altra cosa que els drets humans
assumits en aquest específic nivell de la vida comunitària. Si les persones
tenen dret a la llibertat ben entesa, també l'han de tenir els pobles en la
línia de llur “personalitat”, i no hi ha cap raó seriosa per la qual es puguin limitar o
suprimir arbitràriament els drets legítims que posseeixen. Deu ser en aquest
sentit, que el capítol esmentat diu:
«Juntament amb el
progrés cultural, econòmic i social, es reforça en molts el desig d'una
major participació en l'ordenació de la vida de la comunitat política. En
la consciència de molts augmenta l'anhel que siguin servats els drets de les minories d'una nació,
sense descurar-ne els deures envers la comunitat política; a més a
més, creix dia a dia el respecte envers els homes que professen una altra
opinió o una altra religió; alhora s'estableix una cooperació més
àmplia a fi que tots els ciutadans, i
no solament alguns, adornats de privilegis, puguin gaudir efectivament
dels drets personals».
Antoni M. Oriol, professor de Teologia
Moral Social a la Facultat de Teologia de Catalunya, resumeix així
l'aportació que el Concili —i, generalitzant, el Magisteri— fa dels drets
de les minories: «El Concili aplica en particular aquestes dues afirmacions
fonamentals —negativa i positiva— al cas de les minories ètniques. Cal
advertir que els documents del Magisteri, amb l'expressió minories ètniques designen un fenomen
complex, que presenta una gradació molt ampla. Enclou des de grups aborígens, passant per comunitats lingüístiques minoritàries dins un
Estat, fins a veritables nacions sense Estat que viuen o són obligades a
viure dins una estructura estatal que no en deriva directament. Allò que de
les minories ètniques s'afirma val,
a fortiori, de manera màxima per al
grau més intens de l'escala: per a aquells grups nacionals que, conscients de
llurs característiques i amb voluntat d'ésser, fiten naturalment la plena
maduració política.
»Doncs bé, un grup nacional d'aquest
tremp —o, si volem, una nació— té dret a realitzar-se ja sigui en un
Estat uninacional, fet a la seva mesura directa —en el qual cas Estat i
Nació coincideixen pràcticament—; o bé en un Estat plurinacional,
capaç, per la idoneïtat de les seves estructures, de servir les diverses
nacions que engloba. Capaç de servir-les, diem; és a dir, de reconèixer-les, de respectar-les i de
promoure-les amb justícia total:
sense privilegiar-ne cap, sense assumir-ne una de determinada i erigir-la,
per via d'identificació, en una situació d'hegemonia que deprimeix i
senyoreja les altres».
En el decret Ad gentes, el Concili elucida la tesi
d'una actitud positiva enfront de les diverses cultures dels pobles. Ho fa tot
partint del Crist i de l'Església, de l'activitat missional, dels fidels en
general i dels diferents ministeris eclesials:
«Crist i l'Església,
que en dóna testimoniatge mitjançant la predicació evangèlica,
transcendeixen tota peculiaritat de nissaga o de nació, i per això no poden ser
considerats estranys a ningú ni enlloc».
«Dos mil milions
d'homes, el nombre dels quals creix diàriament i que, mitjançant estables
lligams culturals, antigues tradicions religioses, ferms vincles de relació
social, conformen grans i concretes comunitats, encara no han sentit, o ho
han fet amb prou feines, l'anunci evangèlic; d'ells, uns segueixen alguna
de les grans religions, altres romanen aliens al coneixement del mateix
Déu, altres en neguen expressament l'existència, més encara de vegades la
combaten. L'Església a fi de poder oferir a tothom el misteri de la
salvació i la vida portada per Déu, s'ha d'inserir en tots aquests grups amb el mateix
impuls amb què el mateix Crist, amb la seva encarnació, es va vincular a
determinades condicions socials i culturals dels homes amb els quals
convivia».
«Cal que l'Església
sigui present en aquests grups humans
per mitjà dels seus fills que conviuen enmig d'ells o que hi són enviats».
«L'obra de la plantació
de l'Església en un determinat grup d'homes assoleix una certa meta quan la
congregació dels fidels, ja arrelada en la vida social i configurada
d'alguna manera a la cultura del lloc, frueix d'una certa estabilitat i
fermesa».
Aquesta petita antologia conciliar no
afecta directament l'àmbit temporal; l'he adduïda, però, per dues raons. En
primer lloc, perquè ens referma en la consciència del tarannà encarnatori de l'Església; en segon
lloc, perquè amplia la nostra perspectiva vers els grans grups culturals i
humans. Doncs bé, també per a ells, com per a les nacions i minories, val la
llei del respecte i de la inserció, a la llum del Crist que «es va vincular
a determinades condicions socials i culturals dels homes amb els quals
convivia». Aquesta Església respectuosa i encarnada és la que, amb el seu
Magisteri, ens fa llum sobre la nació i els nacionalismes.
