H. Conclusió

Acabo aquí la referència documental al Magisteri dels Romans Pontífexs des de Pius xi. Resten, certament, discursos i textos que no han estat comentats [1] , però els que han estat objecte d'anàlisi contenen fonamentalment el missatge del Magisteri per a una correcta comprensió dels conceptes de nació i nacionalisme, i de les exigències morals que comporten.

Per tal d'evitar una repetició d'idees, em remeto al comentari del darrer document —el Discurs a l'Assemblea General de l'ONU (5.X.1995)—, com a síntesi actualitzada dels ensenyaments pontificis sobre la qüestió nacional. Tant és així que força textos dels últims quatre anys (molts dels quals han estat citats en aquest llibre a peu de pàgina) tenen aquest discurs com a referent. Malgrat tot, i a tall de peroració, em permeto de insistir en les següents idees:

·        El valor analògic del concepte nació.

·        El valor positiu de la vida nacional.

·        L'articulació particular-universal, tant en sentit positiu de recíproca potenciació com en sentit negatiu d'evitar la contraposició d'ambdós conceptes emfasitzant-ne un en detriment de l'altre.

·        El sentit fàcticament equívoc del terme nacionalisme, que requereix precisions adequades tant en l'àmbit del Magisteri com del món civil. Aquest mot s'obre a accepcions que van des del nacionalisme com a virtut fins al nacionalisme exacerbat en les seves diverses variants.

·        El fet que el nacionalisme exacerbat té com a subjecte responsable principal (analogatum princeps) els Estats nacionals.

·        La necessitat d'una correcta correspondència entre els drets i deures de les minories, de les nacions i dels Estats per a l'assoliment de la pau.

Qui vulgui considerar ulteriorment, bo i seguint la indicació de Pau vi en Octogesima Adveniens (n. 4) [2] , els ensenyaments episcopals de les diverses esglésies locals, en trobarà un bon tast en el llibre de Kurt Egger que tracta d'aquestes qüestions [3] .