En el preàmbul del Pacte
Internacional de Drets Econòmics, Socials i Polítics podem llegir:
«Bo i considerant que, en conformitat amb
els principis enunciats en la Carta de
les Nacions Unides, la justícia i la pau al món tenen per base la
reconeixença de la dignitat inherent a tots els membres de la família humana
i dels seus drets iguals i inalienables; tot reconeixent que aquests drets es
desprenen de la dignitat inherent de la persona humana; i reconeixent que,
conforme a la Declaració Universal dels
Drets Humans, no es pot realitzar
l'ideal de l'ésser humà lliure, alliberat del temor i de la misèria, si no es creen condicions que permetin a cada persona gaudir dels seus
drets econòmics, socials i culturals, així com dels seus drets civils i
polítics, (...)».
Això vol dir que hi ha uns drets i uns deures
comunitaris que són necessaris per a la implantació de la pau al món. A
causa de l'augment de les tensions ètniques, racials i religioses que
amenacen el teixit econòmic, social i polític dels Estats, així com també
llur integritat territorial, en els darrers anys ha sorgit un interès clar
pels problemes de les nacions, dels nacionalismes i de les minories. Satisfer
les aspiracions dels grups nacionals, ètnics, religiosos i lingüístics, i
garantir els drets de les persones que pertanyen a les minories, tot això
significa reconèixer la dignitat i igualtat de tots. Hom fomenta, així, un
desenvolupament participatiu i contribueix a fer minvar les tensions entre els
grups i les persones. Aquests elements són factors determinants d'estabilitat
i pau.
Molts dels drets i deures dels pobles, de les minories i
dels grups nacionals són recollits en distintes declaracions internacionals,
entre les quals podem citar: el Codi de
Malines; la Declaració sobre la
concessió d'independència dels països i pobles colonials; la Resolució sobre els principis que han de
guiar els Estats membres per tal de determinar si existeix o no l'obligació
de transmetre la informació que es demana en l'apartat e) de l'art. 73 de la
Carta (15 desembre 1960); la Declaració
universal dels drets dels pobles; la Carta
africana dels drets de l'home i dels pobles; la Convenció per a la prevenció i la sanció del delicte de genocidi (art.
ii); la Convenció internacional sobre l'eliminació de totes les formes de
discriminació racial (arts. 2 i 4); el Pacte internacional de drets econòmics,
socials i culturals; la Convenció
sobre els drets del nen (art. 30); la Convenció de la UNESCO relativa a la
lluita contra les discriminacions en l'esfera de l'ensenyament (art. 5);
la Declaració de les Nacions Unides
sobre els drets de les persones que pertanyen a minories nacionals o
ètniques, religioses i lingüístiques; i, finalment, la Declaració de la UNESCO sobre la raça i els prejudicis racials (art.
5).
Tot seguit farem esment d'alguns d'aquests textos i
comentarem aspectes que considerem més importants per a l'estudi present.
Transcrivim, en primer lloc, per
l'interès en el punt que tractem —atenent a la història i als seus autors—,
el següent fragment del Codi
esmentat:
«Una minoria nacional té, indubtablement,
el dret de subsistir en el si de la col·lectivitat més ampla que l'enclou,
conservant i desenvolupant les seves particularitats culturals. L'Estat al
qual pertany té el deure d'ajudar-la en això amb tot el seu poder. Si amb el
pretext de salvaguardar la seva unitat, practica, contra una minoria, una
política brutal d'assimilació i anivellament, falta a la seva missió, i
llavors el separatisme de la nacionalitat oprimida, si no disposa d'altres
mitjans, ni s'oposa al bé comú internacional, pot trobar-se legitimat».
Les sengles parts primeres del Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals i del
Pacte Internacional dels Drets Civils i
Polítics, en sengles únics articles, rapten el lector i el projecten cap a
un horitzó insospitat: el dret, no ja de les persones, dels éssers humans, de tothom (com formula reiteradament la Declaració), sinó dels pobles. Vegem-ho també seguint la dialèctica
drets-deures.
1) Pel que fa a l'àmbit dels drets, l'apartat primer
d'ambdós únics articles afirma de manera taxativa que tots els pobles tenen
el dret de lliure determinació, en virtut del qual estableixen lliurement
llur condició política i proveeixen el seu desenvolupament econòmic, social
i cultural; l'apartat segon estableix que, per a l'assoliment de llurs fins,
en clau positiva, tots els pobles poden disposar lliurement de llurs riqueses
i recursos naturals i, en clau negativa, que en cap cas hom podrà privar un
poble dels seus propis mitjans de subsistència.
2) Pel que fa als deures, el mateix apartat segon afirma
que la disposició de les pròpies riqueses i recursos no es pot fer amb
perjudici de les obligacions que deriven tant de la cooperació econòmica
internacional, que es basa en el principi del benefici recíproc, com del dret
internacional. I retornant al primer dret, l'apartat tercer determina que els
Estats que formen part del Pacte promouran l'exercici de lliure determinació
i el respectaran, en conformitat amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.
Els articles —idèntics— són clars en tot ço que
afirmen; deixen, però, un interrogant seriós a partir d'allò que no
precisen: quan parlen de tots els pobles,
quins són aquests pobles? Sabem pel text que, entre altres, ho són els qui
es troben en territoris no autònoms i en territoris en fideïcomís. Però
només aquests? I els que es troben, posem per cas, en territoris culturalment, però no
estatalment, propis? L'interrogant resta obert, per a
aquest i per a altres casos. A poc a poc veurem l'eventual progrés de la
doctrina i la incidència no menys important dels fets.
Si ens fixem en l'àmbit de les minories, que tractarem
amb major deteniment, llegim en l'article 27 del Pacte
Internacional de Drets Civils i Polítics:
«En els Estats en què existeixen minories
ètniques, religioses o lingüístiques, hom no negarà a les persones que
pertanyen a dites minories el dret que els correspon, en comú amb els altres
membres de llur grup, a tenir la seva pròpia vida cultural, a professar i
practicar llur pròpia religió i a emprar el seu propi idioma.»
Aquest article confereix a les persones pertinents a
minories el dret a la identitat nacional, ètnica, religiosa o lingüística,
o a una combinació d'aquestes dimensions, i a preservar les característiques
que desitgen mantenir i desenvolupar. Si és cert que l'article 27 es refereix
als drets de les minories en els Estats on existeixen, la seva aplicabilitat
no és subjecta al reconeixement oficial, per un Estat, d'una minoria donada.
Aquest article no exigeix que els Estats prenguin mesures especials, però
aquells que han ratificat el Pacte tenen
l'obligació de garantir que totes les persones que es troben sota llur
jurisdicció gaudeixin de llurs drets, per a la qual cosa pot resultar
necessari adoptar mesures concretes per tal de corregir les desigualtats de
què són objecte les minories.
El preàmbul de la Declaració
remarca, entre altres punts, els principis d'igualtat de drets i de lliure
determinació de tots els pobles; el fet que el procés d'alliberament dels
pobles és irresistible i irreversible; i que cal posar fi a tot colonialisme.
L'articulat afirma que: la subjecció dels pobles és una denegació dels
drets humans fonamentals (1); tots els pobles tenen el dret de lliure
determinació (2); llur eventual falta de preparació no pot servir de pretext
per a retardar la independència (3); cal que cessi tota acció armada i cal
respectar la integritat de llurs territoris nacionals (noteu que es parla de
territoris que depenen encara d'un altre Estat; malgrat tot, la Declaració els qualifica de territori nacional) (4); cal prendre
mesures per a traspassar tots els poders als pobles esmentats (5); l'intent de
crebantar la unitat nacional i la integritat territorial d'un país és
incompatible amb la Carta de les Nacions
Unides (6); tots els Estats han de servar les disposicions de les Nacions
Unides en aquesta matèria (7).
Aquesta resolució és important perquè explica el
concepte de territori no autònom
(s'aplica a un estat dinàmic
d'evolució i progrés vers la plenitud de govern propi); concreta els
elements bàsics del territori en procés d'alliberament (ha de ser distint
des del punt de vista geogràfic i ètnic o cultural; poden afegir-s'hi altres
elements de caràcter administratiu, polític, jurídic, econòmic o
històric); i especifica que un territori no autònom assoleix la plenitud de
govern propi quan esdevé Estat independent o sobirà, quan estableix lliure
associació amb un Estat independent o bé quan s'hi integra. Aquesta mateixa
idea apareixerà en el discurs de Joan Pau ii a l'ONU, octubre 1995.
Inserim aquí la
Declaració Universal dels drets dels pobles (proclamada a Alger, l'any
1976, per la Lliga Internacional per als drets i l'alliberament dels pobles)
pel vigor de la seva formulació. El seu articulat afirma el dret dels pobles:
a) a l'existència, que enclou els drets a la identitat i
cultura, al territori i a no ser objecte de carnisseria, tortura, deportació
i expulsió, alhora que el dret a no ser sotmès a unes condicions de vida que
comprometin la identitat o integritat del poble en qüestió;
b) a l'autodeterminació, que engloba els drets a
l'alliberament del domini colonial o estranger, alhora que dels règims
racistes; i a un règim democràtic;
c) a l'economia, que comprèn un dret exclusiu a les
riqueses i recursos naturals del poble, a participar del progrés científic i
tècnic, a un pagament just del treball i a uns intercanvis internacionals
iguals i equitatius, a autodonar-se el sistema econòmic i social que els
sigui plaent i a seguir el seu propi camí vers el desenvolupament econòmic;
d) a la cultura: a parlar la seva llengua i a preservar i
desenvolupar la seva cultura, a les pròpies riqueses artístiques,
històriques i culturals, a no deixar-se imposar cap cultura estranya;
e) a l'espai exterior i als recursos comuns, ço és, a
la conservació, protecció i millorament del seu entorn, a usar els
patrimonis comuns de la humanitat (alta mar, fons dels mars, espai
extra-atmosfèric);
f) al respecte de les minories: quan un poble constitueix
una minoria dins un Estat, té dret que hom li respecti la seva identitat, les
seves tradicions, la seva llengua, el seu patrimoni cultural; els membres de
les minories han de gaudir dels mateixos drets que els altres súbdits de
l'Estat i han de participar igual que ells en la vida pública.
Aquesta Declaració
enclou també, inserits dins l'articulat dels drets, alguns deures dels pobles
en qüestió: en l'àmbit econòmic s'afirma que els drets d'aquest sector
s'han d'exercir amb esperit de solidaritat entre els pobles del món; en
l'àmbit cultural, s'assevera que el desenvolupament de la pròpia cultura
contribueix a l'enriquiment de la cultura de la humanitat; i pel que fa als
drets de les minories, s'estableix que l'exercici d'aquests drets s'ha de fer
en el respecte dels interessos legítims de la comunitat en conjunt: no
s'autoritzarà un atemptat a la integritat territorial i a la unitat política
de l'Estat, quan aquest es comporti conforme a tots els principis enunciats en
la Declaració. Aquesta fineix amb
una llista de garanties i sancions.
Observeu, pel que fa a la terminologia, que, a partir del
fet d'un poble que constitueix una minoria dins un Estat, es pot parlar de minoria popular, paral·lelament a minoria nacional; semblantment es pot
parlar de poble minoritari
parionament a nació minoritària.
Aquestes precisions terminològiques no són debades, car ajuden a una
delimitació i comprensió creixents dels continguts en qüestió.
Adaptada per la divuitena Conferència dels Caps d'Estat
i de Govern, la Carta Africana dels
drets de l'home i dels pobles, elaborada al si de l'Organització de la
Unitat Africana, conjumina els dos vessants, individual i col·lectiu,
tractats per separat en anteriors documents. En la seva primera part junyeix
també explícitament els drets amb els deures. En destacarem els articles:
19: tots els pobles són iguals en dignitat i drets; res
no justifica el domini d'un poble sobre un altre;
20: afirma el dret a l'existència, a
l'autodeterminació, a l'alliberament en cas de colonització i a l'ajut dels
altres pobles en aquesta hipòtesi;
21: remarca la lliure disposició de les pròpies
riqueses, la indemnització en cas d'espoli, la cooperació internacional
alhora que la unitat i solidaritat africanes i refusa els monopolis
internacionals;
22: sosté el dret al desenvolupament;
23: afirma el dret a la pau i a la seguretat; el principi
de solidaritat ha de presidir les relacions entre els Estats; precisa normes
en els camps de l'asil i de la subversió;
24: posa de relleu el dret a l'environament.
Entre els deures podem remarcar,
ja en el mateix context dels drets, el d'assegurar el desenvolupament, el de
respectar els drets i les llibertats de la present Carta i el de garantir la independència dels tribunals; i, en
capítol propi, els relatius a la família, la comunitat nacional i l'Estat,
als valors culturals africans i a la unitat africana (29).
Finalment, i ja des de l'àmbit regional europeu —Conferència
sobre la seguretat i la cooperació d'Europa—, cal remarcar les afirmacions:
1. de l'Acta final
d'Hèlsinki (1.VIII.1975): en la primera part (declaració sobre els
principis que regeixen les mútues relacions dels Estats participants),
l'apartat viii tracta de la
igualtat dels drets dels pobles pel que fa a l'autodisposició: tots els
pobles tenen sempre el dret, amb tota llibertat, de determinar, quan ells ho
desitgen i com ells ho desitgen, llur estatut polític intern i extern, sense
ingerència exterior, i de perseguir al seu albir llur desenvolupament
polític, econòmic, social i cultural;
2. del Document de
clausura de la reunió de Viena sobre les seqüeles de la Conferència
anterior (15.I.1989): en tractar de les qüestions relatives a la
seguretat europea, s'estableix una munió de principis; el 4 referma amb les
mateixes paraules l'anterior posició;
3. de la Carta de
París per a la nova Europa (21.XI.1990): reafirma la igualtat dels drets
dels pobles i llur dret a l'autodeterminació en conformitat amb la Carta de les Nacions Unides i amb les
normes del Dret Internacional.
La reflexió feta més amunt sobre la minoria popular convida a fer un nou pas amb vista a l'aprofundiment
del tema bessó de la minoria nacional.
Si la doctrina sobre la no discriminació sintetitzada en el vessant especial
considera nombroses situacions en què els grups minoritaris veuen refusada la
igualtat de tracte i emergeix com a resultat el principi de tracte igual a favor dels membres
individuals dels grups minoritaris, un nou pas —el que tracta dels drets especials— s'imposa a la
nostra reflexió a fi de dur a plenitud el principi d'igualtat en llibertat. Drets especials no s'identifica amb drets de privilegi; tot el contrari. Aquesta mena de drets implica
una acció constructiva que possibilita a les minories servar llurs
característiques i tradicions; són, doncs, tan importants com la no
discriminació amb vista a realitzar la igualtat de tracte.
El tema de les minories s'ha anat imposant gradualment a
partir d'una resolució de l'Assemblea General de les Nacions Unides de 1948,
que declara que l'ONU no pot romandre indiferent davant l'esmentat problema,
malgrat que sigui conscient de la seva dificultat per raons de complexitat i
de delicadesa. El 4 de novembre de 1966, la UNESCO proclamava una Declaració dels principis sobre la
cooperació cultural internacional. L'article primer afirma taxativament que
tota cultura té una dignitat i un valor que han de ser respectats i
protegits; tot poble té el dret i el deure de desenvolupar la seva cultura; i
totes les cultures formen part del patrimoni comú de la humanitat. Com veurem
tot seguit, aquestes afirmacions tenen una íntima relació amb la qüestió
de les minories nacionals. L'elaboració de la reflexió sobre els drets de
les minories ha progressat sobretot a Europa (reunions de Viena, Copenhaguen,
París i Ginebra).
La minoria es pot definir com un grup nacional ètnic,
religiós o lingüístic diferent d'altres grups a l'interior d'un Estat
sobirà. En són criteris especificadors: el numèric (dialèctica major-menor); el situacional: es tracta d'una situació
no dominant (hi ha minories dominants que no necessiten protecció i que fins
i tot violen els principis d'igualtat, de no discriminació i de l'expressió
de la voluntat popular); el diferencial: les dades ètnica o nacional, cultural, lingüística,
religiosa constitueixen trets característics estables que diferencien la
minoria de la majoria de la població de l'Estat on viuen; l'actitudinal: està en joc una voluntat
d'especificitat, de caràcter distintiu (pot esdevenir-se, però, que un
membre de la minoria passi voluntàriament a la població majoritària). Les
minories no equivalen a poble autòcton.
La Comissió dels drets de l'home en la seva
quaranta-vuitena sessió (1992) va adoptar una Declaració dels drets de les persones que
pertanyen a minories nacionals o ètniques, religioses i lingüístiques.
Podem reduir les seves afirmacions a dos apartats, segons que les
protagonitzin les persones o els Estats. Pel que fa a les persones, l'article
2, 1-5 proclama els drets de gaudir de la pròpia cultura, de practicar i
professar la pròpia religió i d'utilitzar la pròpia llengua; de participar
plenament en la vida cultural, religiosa, social, econòmica i pública; de
participar, tant en el nivell nacional com en el regional, en les decisions
que les concerneixen (segons modalitats no incompatibles amb la legislació
nacional); de regir les pròpies associacions; de contactar amb persones de la
pròpia minoria o d'altres minories, intra- o extra-estatalment; l'article 3,
1-2 afirma la facultat d'exercir els propis drets tan individualment com
comunitària, sense que això representi un desavantatge per a les persones
que pertanyen a una (altra) minoria.
Pel que fa als Estats, aquests han de protegir
l'existència i la identitat nacional o ètnica, cultural, religiosa i
lingüística de les minories en llurs territoris respectius, adoptant les
mesures adients (art. 1, 1-2); l'article 4,1 engatja els Estats a prendre
mesures per a garantir a les persones de les minories l'exercici de tots els
drets de l'home i de totes les llibertats fonamentals. No ens estenem més en
altres mesures a càrrec dels Estats, ja que es mouen dins la línia de les ja
enunciades i n'esdevenen una extensió coherent.
En 1995, bo i veient la necessitat de trobar solucions
pacífiques i constructives als problemes que susciten les minories,
s'establí el Grup de Treball sobre les
Minories, de conformitat amb la resolució 1995/31 del Consell Econòmic i
Social (25.VII.1995). Aquest grup de treball és un òrgan subsidiari de la
Subcomissió de Prevenció de Discriminacions i Protecció de les Minories. Es
reuneix anyalment a Ginebra, generalment l'última setmana de maig, durant
cinc dies hàbils. S'ha confiat a aquest Grup de Treball la tasca de promoure
els drets esmentats en la Declaració sobre
persones pertinents a minories.
Els dies 6 al 8 de juny de 1996, es varen reunir a
Barcelona seixanta-sis ONGs, quaranta-un Centres PEN i també quaranta-un
experts en dret lingüístic, procedents d'arreu del món. La convocatòria de
la Conferència Mundial de Drets Lingüístics fou una iniciativa del Comitè
de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Club Internacional i del CIEMEN
(Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions),
amb el suport moral i tècnic de la UNESCO. L'Assemblea de Participants
aprovà la Declaració Universal de Drets Lingüístics per aclamació en un
acte celebrat, el dia 6, al Paranimf de la Universitat de Barcelona.
Malgrat que es tracta d'una declaració no oficial, és
important per les precisions conceptuals i per les aportacions que afegeix a
les ja iniciades en altres declaracions d'organismes internacionals. Entén
per comunitat lingüística «tota societat humana que, assentada
històricament en un espai territorial determinat, reconegut o no,
s'autoidentifica com a poble i ha desenvolupat una llengua comuna com a mitjà
de comunicació natural i de cohesió cultural entre els seus membres». La
denominació llengua pròpia d'un
territori fa referència a l'idioma de la comunitat històricament
establerta en aquest espai (art. 1.1). S'entén per grup lingüístic «tota
col·lectivitat humana que comparteix una mateixa llengua i que es troba
assentada en l'espai territorial d'una altra comunitat lingüística, però
sense una historicitat equivalent, com succeeix en casos diversos com ara
immigrats, refugiats, deportats o els membres de les diàspores» (art. 1.5).
L'article 2 recull el criteri que articula la relació
entre comunitats lingüístiques i grups lingüístics que concorren en el
mateix territori: «l'exercici dels drets formulats en aquesta Declaració s'ha de regir pel respecte
entre tots i dins de les màximes garanties democràtiques (2.) A l'hora
d'establir un equilibri sòcio-lingüístic satisfactori, és a dir,
l'adequada articulació entre els drets respectius d'aquestes comunitats i
grups lingüístics i de les persones que en formen part, cal tenir en compte,
a més de la seva historicitat relativa i la seva voluntat expressada
democràticament, factors que poden aconsellar un tracte reequilibrador,
d'objectiu compensatori: el caràcter forçat de les migracions que han
conduït a la convivència de les diferents comunitats i grups, o el seu grau
de precarietat política, sòcio-econòmica i cultural».
Encara podem afegir l'article 4.1: «Les persones que es
traslladen i s'estableixen en el territori d'una comunitat lingüística
diferent de la pròpia tenen el dret i el deure de mantenir amb ella una
relació d'integració.»
La Declaració
entén per integració una
socialització addicional d'aquestes persones de manera que puguin conservar
les seves característiques culturals d'origen, però comparteixin amb la
societat que les acull prou referències, valors i comportaments per a
permetre un funcionament social global sense més dificultats que les dels
membres de la comunitat receptora.
Entre els drets lingüístics esmentats, enumera —des
de l'àmbit individual— «el dret a ser reconegut com a membre d'una
comunitat lingüística; el dret a l'ús de la llengua en privat i en públic;
el dret a l'ús del propi nom; el de relacionar-se i associar-se amb altres
membres de la comunitat lingüística d'origen; el dret a mantenir i
desenvolupar la pròpia cultura i la resta dels drets de contingut
lingüístic reconeguts en el Pacte
Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals de la mateixa
data» (art. 3.1).
Des de l'àmbit col·lectiu, es reconeix «el dret a
l'ensenyament de la pròpia llengua i cultura; el dret a disposar de serveis
culturals; el dret a una presència equitativa de la llengua i la cultura del
grup en els mitjans de comunicació; el dret a ser atesos en la seva llengua
en els organismes oficials i les relacions sòcio-econòmiques» (art. 3.2).
Tots aquests drets seran posteriorment desenvolupats en els següents àmbits
de la Declaració: administració
pública i òrgans oficials; educació; onomàstica; mitjans de comunicació i
noves tecnologies; cultura i, finalment, àmbit sòcio–econòmic.
La raó de ser dels drets lingüístics es basa en què
«totes les llengües són expressió d'una identitat col·lectiva i d'una
manera distinta de percebre i descriure la realitat» (art. 7.1). Tindrem
ocasió de mostrar el paral·lelisme entre aquestes afirmacions i els
ensenyaments pontificis, en especial, els de Joan Pau ii.
