E. El nacionalisme: una posició ètico-moral davant la pròpia nació

1. Patriotisme i nacionalisme

Havent delimitat els conceptes de pàtria i nació, ara ens disposem a tractar d'aquelles virtuts que hi relacionen els individus. En un llibre de filosofia social podem llegir les següents definicions de patriotisme i de nacionalisme [1] :

Patriotisme: virtut moral que ens inclina a estimar la nostra pàtria i a complir tots els deures que la nostra pietat ens imposa vers tots aquells que, per qualsevol títol, són jutjats com a autors de la nostra existència. L'àmbit geogràfic d'aquesta virtut és la terra patrum limitada per les fronteres. Així, com ja s'ha comentat, els nòmades no tenen pàtria en sentit estricte, malgrat que hom pot considerar —amb una accepció més àmplia— que llur pàtria és tot el territori pel qual es desplacen habitualment [2] .

Nacionalisme: virtut moral que ens inclina a estimar la nostra nació i a complir els deures que la pietat ens imposa vers tots aquells que en formen part [3] . L'objecte del nacionalisme com a virtut és la comunitat nacional, el poble. Tal com afirma Mons. Fernando Sebastián, «en parlar de nacionalismes estem tocant el terreny profund de les estructures humanes, aquelles que no canvien i han vist impertorbables l'onatge dels temps» [4] . Amb aquest terme no ens referim a cap dels moviments ideològics d'ordre polític, o a llur tipificació genèrica, que també hem anomenat nacionalisme, sinó a aquell hàbit operatiu bo que se suscita en el cor de l'home davant la consideració de la seva realitat nacional. El fet d'emprar el mateix mot per a dos conceptes distints —malgrat que en certa mida vinculats— serà font de freqüents confusions. Aquesta vinculació aporta, no obstant això, un matís distintiu al nacionalisme-virtut enfront del patriotisme, en indicar l'exercici virtuós d'aquelles accions o actituds humanes que miren a concretar pràcticament les rectes aspiracions nacionals com a expressió de l'amor degut a la nació.

Potser cridarà l'atenció a més d'un el fet que es comenci tot definint les dimensions positives del nacionalisme, és a dir, la seva qualitat de virtut moral, enfront de la consideració més o menys estesa de la seva negativitat en la vida social i de la seva conflictivitat. Ja Aristòtil [5] mostrava la dificultat d'encertar conforme a la recta ratio, però és justament aquest in medio virtus —com diu l'aforisme— el que descriu l'acció virtuosa, i no pas els seus excessos o defectes.

Moltes vegades, ambdues virtuts són preses com a sinònimes, perquè són objecte del mateix amor. El concepte de nacionalisme, pròpiament dit, afegeix quelcom al de patriotisme. El nacionalisme afegeix a l'amor patriòtic un amor més emfasitzat —amb les corresponents actituds i activitats per al bé de la nació— que el que un simple patriota té o exerceix.

Si rellegim ara les definicions dels diversos diccionaris sobre el terme nacionalisme, detectem novament profundes discrepàncies entre ells i amb la definició ètico-moral que acabem de presentar. Cal tenir present que, en aquest apartat, ens movem dins l'àmbit de la filosofia social.

Fent un pas més, podem constatar altres definicions que complementen, contradiuen, estintolen o augmenten, segons el casos, l'ambigüitat fàctica del concepte, clarament present en el llenguatge col·loquial. Penso que si en les discussions sobre les nacionalitats ens poséssim prèviament d'acord sobre el contingut conceptual dels termes a emprar, i els referíssim amb coherència a les realitats que representen, ens estalviaríem moltes hores de disquisicions inacabables i sense sortida. Exemples de manca de comprensió i de precisió es troben, entre altres llocs, en un article que defineix el nacionalisme —des de l'àmbit filosòfico-moral— com un particularisme tancat o, en italià, “campanilismo”. Aquest particularisme implica un amor desordenat a la pròpia nació (regió) amb el rebuig de l'altre, de l'estranger. I no dubta a afirmar que «l'Església ha anomenat nacionalisme aquest vici» [6] . En el mateix article, però, i poques pàgines després, reprèn la paraula i manifesta que un «nacionalisme moderat, és a dir, aquell que hem anomenat virtut del patriotisme, comporta diversos aspectes positius en el consorci del poble i de la nació» [7] . Com és palès, no utilitza amb coherència el mateix terme que anteriorment havia pres com a vici.

Un altre exemple el trobem en un editorial de la revista Razón i fe [8] , en el qual de manera desafiadora i, fins i tot agressiva, apassionada i despectiva —i en nom de l'Església i de la unitat nacional espanyola!— arremet contra el nacionalisme (segons l'editorial només n'hi ha un, i sempre és dolent) i contra el darrer llibre del bisbe Ramon Masnou, Carta sobre nacionalismes.

No són pas pocs els qui parteixen d'un concepte negatiu de nacionalisme. Tenen les seves raons i també el seu dret. Ho veurem. El que no és lícit, però, és que posteriorment facin el “salt lògic” d'afirmar que tot aquell que se sent i se sap nacionalista en un altre sentit caigui sota l'anatematització d'aquest terme tal com ells prèviament l'havien definit [9] .

Penso que no es pot ser simplista i, menys encara, quan s'interpreten els ensenyaments eclesials. Com ja hem vist, no hi ha un sol tipus de nacionalisme, sinó molts; la tipologia és abundosa i, les teories que l'acompanyen, d'allò més dispars. Cal conèixer-les per tal de poder-hi emetre un judici de valor [10] . Veurem, al llarg de l'anàlisi dels documents magisterials, la comprensió que se'n dedueix. Estic ben lluny de negar que aquest terme s'empri moltes vegades en textos pontificis de manera pejorativa; però, alhora, afirmo —i així penso mostrar-ho— que els textos magisterials també usen el terme nacionalisme en sentit positiu [11] , malgrat que minoritàriament.

Pregaria a qui, en l'àmbit dels principis, mantingui l'oposició entre patriotisme i nacionalisme com a contraposició entre el que és bo i el que és dolent, entre el que és positiu i el que és negatiu, entre l'amor recte i l'amor desordenat, que no oblidi mai que l'objecte al qual es refereix el patriotisme és la pàtria, i que aquesta es distingeix de la nació només formalment. Pàtria i nació indiquen la mateixa realitat, però considerada des de distints punts de vista. Així, no seria just que els qui defensen tal contrast entre patriotisme i nacionalisme jutgin a priori tot moviment sòcio-polític que defensi noblement les aspiracions rectes de la nació o que simplement l'estimi ordenadament —nacionalisme (polític)—, com a nacionalisme ideològicament negatiu, sinó que, essent coherents amb llurs definicions, el jutgin com a veritable patriotisme, fins i tot allí on la nació no s'identifica amb l'Estat.

Els mots no són el que més importa, sinó allò que signifiquen. Sigui quina sigui l'opció terminològica emprada, caldrà aplicar correctament la corresponent “traducció simultània” per tal de poder capir el que es pretén d'expressar: les relacions de cada persona amb la nació que ha contribuït a la forja de la seva personalitat. Tanmateix, prefereixo el sentit positiu del terme nacionalisme per raó d'evitar la contradicció nominal que ofereix el seu contrari quan es refereix al judici actitudinal dels membres de nacionalismes (polítics) que estimen rectament llur nació. Els qui advoquen per la negativitat del terme nacionalisme plantegen la següent paradoxa: tal nacionalisme (polític) no és un nacionalisme (tal com l'han definit: un vici), sinó patriotisme (en el més genuí dels sentits).

2. El nacionalisme com a virtut moral

Continuant, però, amb el nacionalisme considerat en el seu vessant de virtut moral, en quina raó objectiva recolza? Sabem que l'home neix dotat d'intel·ligència per a capir les idees, i de voluntat i sensibilitat per tal d'assimilar les distintes formes i costums; alhora que amb una completa indigència, tant material com espiritual que demana un medi favorable que li subministri els hàbits i maneres que han de bastir i desenrotllar la seva personalitat. Aquests medis són les anomenades societats o aliances originals (naturals) [12] , com són la família i la nació. La darrera, per tant, és com una mena de clima cultural (llengua, idees, creences, costums, institucions, etc.) que va penetrant en tots els seus membres i els enriqueix del caràcter nacional. La nació és, així, un vertader òrgan de transmissió de la concepció de l'univers.

Les virtuts del patriotisme i del nacionalisme es basen en el fet que la nació és un medi generador [13] . La nació ens forma a la seva imatge i semblança, i això implica una dependència de l'individu en relació amb ella.

Des d'aquesta òptica ens podem preguntar: és bo que hi hagi nacionalismes? El bisbe emèrit de Vic constesta: «Crec que no es pot respondre amb un simple monosíl·lab: sí o no». I, acte seguit, concreta el seu pensament en dos moments. D'una banda, tenint davant els ulls la complexitat i la càrrega negativa de molts fets històrics, afirma: «Seria bo que no hi hagués nacionalismes i que cap no fos necessari. N'hi hauria prou amb l'amor just a la pàtria, amb l'amor equilibrat i eficaç envers la pròpia nació, i, més, amb l'amor i respecte a les altres nacions, particularment les més pobres del tercer món, que manquen d'aliments, d'atencions mèdiques, de cultura i de tot allò que cal per a viure com a persones al final del segle xx, davant la mirada indiferent i cruel de molts ciutadans del primer món, cobejosos de plaers, de malbaratament, de luxe i de tota mena d'abusos dels diners. Dit d'altra manera, si al món hi hagués una gran abundor de justícia i d'amor veritable, en lloc de tantes injustícies, immoralitats i riqueses mal esmerçades, els nacionalismes serien innecessaris» [14] . I, d'una altra, recupera en to positiu l'expressió o terme nacionalisme, entès aquest com a virtut moral [15] .

Abundant en aquesta doble línia, jo matisaria ulteriorment: si per nacionalisme entenem aquell corrent o moviment político-cultural que esdevé necessari com a reacció defensiva davant tantes injustícies comeses en el món contra les nacions i els grups nacionals que viuen llurs valors en obertura als altres, aleshores seria del tot desitjable que unes relacions totalment correctes entre les nacions fessin del tot innecessàries l'esmentada reacció positiva. Si, però, per nacionalisme entenem aquella virtut moral que emmena vers el recte amor a la nació, evidentment, és bo que tal nacionalisme existeixi. Ara bé, davant l'ambigüitat creixent en la comprensió d'aquest concepte de part de molts, al llarg de l'estudi anirem concretant i precisant —tant com ens sigui possible— les distintes accepcions i dimensions que abasta el terme, com també les diverses tipologies que poden contenir-se sota aquesta denominació.

El nacionalisme és, en si mateix, una virtut i, per tant, un hàbit operatiu bo que perfecciona l'home en quant home. També, com s'escau amb totes les virtuts, pot degenerar tant per defecte com per excés. El primer s'anomena internacionalisme apàtrida i, el segon, nacionalisme exacerbat o naciolatria, donada la càrrega irracional que aquest posseeix.

De forma anàloga als deures de justícia i d'amor que tenim amb els pares, podem enumerar els deures relatius a aquelles societats originàries o naturals (entre les que trobem la nació) que són medi generador de la personalitat de llurs membres. En primer lloc, el deure de donar culte —no en el sentit de l'adoració idolàtrica— que es fonamenta en el fet de la generació espiritual. La nació no ens crea, però aporta el clima espiritual que ens forma. Aquest culte és d'homenatge i de respecte. En el nacionalisme exagerat es “divinitza” la nació i es postula un culte que no li pertany, perquè és exclusiu de Déu (el culte de «latria»).

Un segon deure és el d'amor. Tota paternitat reclama amor, i això per un doble fonament: per la relació de dependència genètica i per una raó psicològica (l'home tendeix a estimar tots aquells amb els quals es troba unit per una comunitat de naturalesa, d'educació i de destí). Aquest amor ha d'ésser afectiu i de preferència (l'amor ha de ser ordenat, i, per tant, comença pels més propers) i, alhora, no exclusiu, per distintes raons: de tipus cultural (nihil humanum a me alienum puto); sobrenaturals (som cridats a formar una sola família de fills de Déu) i socials (tota nació és deutora d'altres nacions, ja que la realització històrica de cadascuna fa que la nació no sigui una realitat estàtica, sinó dinàmica, on juga un important paper el contacte històric amb les altres nacions).

El servei a la nació és un tercer deure. Deure que podem fer realitat tot prestant la nostra col·laboració a la seva existència i conservació [16] , bo i enfortint la unió d'ànims mitjançant la justícia social i el mutu respecte, i garantint la llibertat. Pel fet que la nació és un clima cultural i que la seva finalitat és essencialment educativa —formar la personalitat dels seus individus—, requereix de part dels seus membres una adient contraprestació: aquella precisament que contribueix a l'augment del seu patrimoni cultural.

En un únic quadre sinòptic podem observar les relacions entre l'objecte, el fonament, la virtut i l'actitud que l'acompanya [17] :

3. Tipologia ètica dels nacionalismes

Recordem la citació d'Aristòtil: «A més a més, hom pot errar de moltes maneres, per tal com el mal forma part de l'indeterminat; i el bé, del determinat, com imaginaven els pitagòrics. Procedir rectament, en canvi, només es pot fer d'una manera. Per això, una cosa és fàcil, i l'altra, difícil; és fàcil d'esguerrar l'objectiu, però difícil d'assolir-lo. Per tot plegat, doncs, l'excés i la mancança pertanyen al vici; el terme mitjà, a la virtut. “Som bons d'una sola manera; dolents, de moltes”» [18] . Potser per aquest motiu alguns tendeixen a considerar el nacionalisme en els seus excessos o defectes, i no justament en el seu bell mig. També hem vist que les desviacions del nacionalisme poden menar vers greus mals. La panoràmica de l'Europa actual és una prova fefaent d'això. La raó i la gran dimensió d'aquest perill es troba en algunes de les mateixes forces que l'inspiren [19] .

a. Degeneracions

Les distintes degeneracions del nacionalisme, tant a nivell personal com també polític, que van contra el mateix home i la societat, i que solen ser font de violències i discòrdies, poden classificar-se de la següent manera:

a.1. Per excés:

• Naciolatria: inclou, entre altres desviacions, l'etnocentrisme —hipertròfia dels elements irracionals— i el racisme. És l'elevació de la nació a la categoria d'Ésser transcendent i absolut; és la divinització de la nació. Aquesta esdevé un organisme, superior als individus, amb vida pròpia i amb una finalitat històrica independent del fi de l'home. Com a conseqüència de la naciolatria tenim la nacionalització de l'home: l'individu és, així, una criatura de la nació i davalla a la categoria de medi i instrument de les finalitats nacionals. Tot s'hauria de sacrificar per la nació. Aquesta —i no l'home— esdevindria fi i criteri de la vida social. A més, es produiria la nacionalització dels valors humans: la nació se situa més enllà del bé i del mal; la nació seria font creadora de totes les normes morals; seria bo i just allò que serveix per a la nació. També hi trobaríem la nacionalització de la religió: la concepció de la nació com a ésser absolut mena vers la creació d'una religió nacional, que tindria per objecte (o, en el seu cas, per co-objecte) el culte a la pròpia nació. Neixen, així, les esglésies nacionals.

• Nacionalisme exacerbat (immoderat): aquella actitud que exagera el propi fet diferencial i, eventualment, denigra tot allò que és estranger. Considera els valors nacionals propis com els únics vàlids i es creu superior als altres. Vers l'interior, hipertrofia els seus propis valors, fins al punt de considerar-los paradigmàtics i com els únics dignes. Vers l'exterior, en lloc de respectar els altres nacionalismes legítims, és injust i es mostra prepotent davant d'ells. És cec i mut per al diàleg. En realitat, un nacionalisme d'aquesta mena concret no pateix alhora tots aquests defectes, però pot caure en un o en alguns d'ells. Pot cristal·litzar en una pluralitat de modalitats: des dels trists models o exemples del nacionalisme soviètic i del nacionalsocialisme alemany, fins altres nacionalismes actuals que, malgrat ésser menys sorollosos, més suaus i tàctics, són més eficaços. Amb paraules de la Comissió Pontifícia Justícia i Pau, el nacionalisme exacerbat va «més enllà del legítim orgull per la pròpia pàtria i, àdhuc, d'un superficial chauvinisme, tot degenerant després fàcilment en xenofòbia o, fins i tot, en odi racial» [20] .

• Nacionalisme agressiu: aquell que emfasitza el rebuig de l'altre, de l'estranger, enfront del qual mostra abrivament i odi. Podríem dir que substancialment és coincident amb el tipus de nacionalisme suara esmentat, però accentuant el seu vessant ad extra: passa per sobre dels drets dels altres nacionalismes legítims, els sotmet, els envaeix.

• Nacionalisme homogeneïtzador o jacobí: es tractaria d'una variant de l'anterior. En nom d'una ideologia individualista i igualitària, imposa a tots els membres d'una determinada comunitat política la uniformitat cultural, que és pròpia del grup que manté el poder. En el cas d'un Estat plurinacional, no respecta, sinó que molesta, ataca o persegueix les nacions contingudes (o la nació continguda) dins les seves fronteres, i això ho fa amb vista a l'assimilació, absorció o uniformitat, per tal que l'Estat deixi d'ésser plurinacional i es consagri una total unitat. En l'àmbit anglosaxó, se sol anomenar expansionist nationalism.

• Nacionalisme imperialista: és aquell que, en nom dels interessos polítics i econòmics de la nació —ideologitzada com a primera potència o com a potència superior—, agredeix i, eventualment, conquereix altres països, tot constituint els imperis colonials o neocolonialistes. En fi, es tracta d'una altra variant del nacionalisme agressiu, com ho és també el messianisme imperialista, que sosté que la nació és escollida de Déu o una encarnació del que és diví: l'agressió i la conquesta es fan en nom d'un pretès destí providencial o d'una pretesa missió divina. En ell el crim esdevé heroisme, i l'odi es torna virtut.

• Nacionalisme capriciós: és aquell que sorgeix emotivament de l'entusiasme d'un grup humà que vol constituir-se en nació, amb ocasió d'unes idees o fets determinats, però sense fonamentar-se en els trets característics propis de les nacions naturals històriques, que solen ser la causa dels nacionalismes que coneixem. Aquest tipus expressa, més que res, una vel·leïtat, i es fonamenta únicament en la voluntat d'ésser, sense que existeixin uns vertaders elements objectius que pugui cimentar una consciència nacional.

• Nacionalisme legal: es pot donar en el cas d'un ciutadà d'un Estat plurinacional, el nacionalisme del qual —en realitat— és exacerbat i no tracta justament les altres nacions (o nació) que formen part del seu territori. L'educació que aquest ciutadà ha rebut a les escoles, l'herència dels seus pares, l'ambient en què viu i les lleis de l'Estat han deformat la seva consciència i, per això, no s'adona que el seu nacionalisme exagerat (en opinions i actituds) està d'acord amb la idea nacionalista de l'Estat i amb totes les seves expressions impositives en lleis, ensenyança, propaganda, etc. Aquesta persona viu —no per passió, sinó per inèrcia i sense saber-ho— un nacionalisme exacerbat, bo i protegint-se en la legislació que és vigent. La seva hipervaloració del que és nacional és inversament proporcional a la seva infravaloració del que concep com a nacionalista. D'aquesta manera resta francament tranquil, amb una tranquil·litat, però, sense fonament. Aquí hi hauria una confusió de la legalitat amb la veritat i la bondat, realitats que no es poden ni s'han de confondre, perquè són diferents. No tot allò que és legal és també bo i vertader, ni tot el que és bo i vertader és, alhora, legal. Es tracta de possibles lleis immorals que, de fet, a vegades hi són.

N.B.– Cal afegir —i és fonamental copsar-ho i afirmar-ho— que el Magisteri empra molt sovint el mot nacionalisme sense cap afegitó per a designar una concreta ideologia de caire substancialment negatiu que enclou alhora, si bé que amb termes propis, sia totes les accepcions negatives suara enunciades, sia algunes, sia una de sola. Ho veurem més endavant, en exposar els principals documents dels Papes, des de Pius xi fins avui [21] .

a.2 Per defecte:

• Cosmopolitisme apàtrida: per defecte, tenim els corrents internacionalistes exagerats que no veuen la possibilitat de conciliar el que és nacional amb allò que és internacional. Hom podria citar aquí el corrent humanitari, que propugna la supressió de totes les fronteres nacionals en nom d'una concepció de l'home entesa exclusivament com a ciutadà del món. Es tracta, per tant, de l'anomenat cosmopolitisme apàtrida, que podria definir-se com la pèrdua de l'estima pel propi país i per la seva cultura [22] . En aquesta línia, el marxisme conseqüent, que defensa la idea que la nació i la pàtria són productes burgesos, propugna la internacional marxista, i assegura que les fronteres classistes són un obstacle a superar. Aquests corrents poden sorgir davant del nacionalisme agressiu, en qualsevol dels seus vessants.

b. Nacionalismes positius

• Nacionalisme natural: és aquell nacionalisme que brolla de les realitats espirituals, sentimentals i justes dels ciutadans a partir de les arrels, valors i drets històrics de llur nacionalitat. Es distingeix pel fet que les seves expressions o manifestacions són honestes, ordenades i positives a l'interior de la seva pròpia nació i, en relació amb altres nacions o nacionalismes, les seves formulacions o accions són obertes, dialogants i cooperatives, ben lluny d'ésser exacerbades, injustes, prepotents o agressives.

• Nacionalisme defensiu: el concepte i la realitat del nacionalisme defensiu es dedueixen clarament del concepte i realitat del nacionalisme agressiu. El defensiu desitja viure lliurement el que és seu i no pretén disposar del que pertany ètnicament i històrica a una altra o altres nacionalitats. No admet la substitució dels seus valors per altres que una nació més forta li imposa o li vol imposar. El nacionalisme defensiu, si no és atacat en els seus valors, resta a casa amb el que és seu i respecta el que és dels altres. Si resulta atacat, sobretot si l'opressió és secular i permanent, es defensa segons l'ètica i el dret, pacíficament, sense violència i amb mitjans honestos. Considera que la violència i les armes no són mitjans ordinaris idonis ni ètics per tal de resoldre problemes de drets humans, siguin persones, siguin grups de persones. Es tracta del també anomenat coalescent nationalism [23] que atorga cohesió i capacitat defensiva al poble oprimit.

• Nacionalisme educatiu: és aquell que fomenta les conviccions i els sentiments adreçats a reforçar el veritable patriotisme. La nació i la virtut del nacionalisme, aquesta com qualsevol altra virtut, són dimensions positives de la vida humana. Quan l'actuació de l'home —sobretot en l'àmbit social al qual s'adreça la realitat nacional— no és severament disciplinada pels principis de la consciència, és a dir, no segueix la recta raó, aleshores és capaç de destruir tot el sentit humà que ha tramès el cristianisme, i degenera en paganisme [24] . D'ací que tantes persones temin qualsevol tipus de nacionalisme. La vertadera concepció de nació i de nacionalisme, però, no ha estat mai font de malures, sinó que —amb paraules de Pius xii, tot referint-se a la vida nacional— ha estat un motiu d'honor del poble, que es pot i s'ha de promoure [25] . Només cal témer la degeneració del nacionalisme o de la vida nacional.