Agraeixo, ja des del començament d'aquestes pàgines, al Prof. Antoni M. Oriol, Director del SEDASE (Seminari de Doctrina i Acció Social de l'Es­glésia) de la Facultat de Teologia de Catalunya, l'accés als seus escrits, els seus ensenyaments i el seu pacient mestratge. Aquest llibre ha estat fruit d'una reflexió conjunta i d'un diàleg fecund amb ell. Agraeixo alhora al Sr. J. R. Carreras de Nadal la seva aportació en l'elabora­ció de l'antologia de textos del Magisteri.

Vull afegir-hi també Mn. Antoni Carol i Hostench, que n'ha fet possible la publicació, i Mn. Carles Riera i Fonts, que n'ha assegurat la correcció lingüística. Cal recordar ensems el Sr. Fernando Fernández, President de l'asso­ciació AEDOS (Asociación para el Estudio de la Doctrina Social de la Iglesia), que tingué la iniciativa de la publicació castellana d'aquest treball; el Prof. José Andrés Gallego, per les seves observacions i aportacions al primer esborrany amb vista a l'elaboració final del text; i tots aquells que han col·laborat amb llurs suggeriments, aportacions, comentaris i esmenes.

Aquest estudi ha estat motivat per diferents preocupacions —teolò­gi­ques i pastorals— que he anat vivint en la meva labor acadèmica i sacer­dotal [1] . És l'intent de donar resposta a la qüestió següent: què pot ensenyar —i què ha d'ensenyar— un professor de moral política i sacerdot sobre certes qüestions que susciten fortes polèmiques i actituds viscerals entre creients i/o no creients? Cal recordar, pel renou que provocà, el llibre del bisbe emèrit d'una diòcesi catalana que es presentava a si mateix com a català nacionalista [2] .

Molts són conscients que el nacionalisme és una de les “grans parado­xes del nostre temps” [3] , que requereix una adient reflexió. Aquest treball vol aportar algunes consideracions sobre les exigències de la vida nacional i els nacionalismes que poden ésser d'utilitat tant en l'àmbit ètico-polític, com en l'exercici de l'activitat pastoral de l'Església. Tinc l'esperança de contribuir, així, a una major comprensió d'aquest fenomen social, a fi de facilitar el diàleg i la mútua comprensió.

La reflexió poua dels ensenyaments socials de l'Església, especialment dels documents pontificis i del Magisteri ordinari dels bisbes. No obstant això, caldrà aprofundir també les aportacions que ens ofereixen les ciències humanes sobre l'estat de la qüestió.

No cal dir que en aquest estudi és present la preocupació d'oferir algunes orientacions concretes en els àmbits del camp temporal [4] . També cal esbrinar fins a quin punt són opinables determinats temes, atenent als principis ètics i observant, alhora, el transcurs de la història i l'època actual. ¿Es tracta realment de qüestions que hom deixa a la lliure discussió dels laics en un diàleg obert i respectuós? I, ¿en la construcció de la comunitat política, es limita la tasca dels pastors i docents de moral política a assenyalar uns límits i denunciar els errors que contenen els sistemes opinables? Voldria tenir present l'advertència de Lleó xiii:

«Quan es consideren qüestions purament polítiques, per exemple, la mi­llor constitució de l'Estat o el mode d'administrar-lo, és possible la diversitat d'opinions sense contradir la llei moral. No és, per tant, just censurar altres opinions pel sol fet que divergeixen de la pròpia, i la injustícia és pitjor en­cara quan hom les culpa d'haver-se apartat de la fe o de ser-hi infidels, com de vegades ha passat» [5] .

El Concili Vaticà ii ens oferí una interessant reflexió sobre el que ano­menà l'autonomia de les realitats terrenals:

«Si per autonomia de les coses terrenals entenem que les coses creades i les societats mateixes gaudeixen de lleis i valors propis, que han de ser dis­cernits, usats i ordenats gradualment per l'home, exigir-la és del tot recte (…).

»Però, si amb els mots autonomia de les coses temporals hom entén que les coses creades no depenen de Déu i que l'home pot usar-ne talment que no les refereixi al Creador, ningú que admeti Déu no sent com són de falses aquestes opinions» [6] .

Cal respectar l'autonomia de les ciències i de totes les dimensions hu­manes —així ho ha volgut Déu—, bo i sabent que totes fan referència al Creador. El criteri per a discernir la moralitat de totes les obres humanes rau en la seva ordenació vers el qui és Principi i Fi de tota la història. Autono­mia, sí; independència de Déu, no. L'Església, amb el seu Magisteri i amb els seus teòlegs, s'ha esforçat, al llarg dels segles, a il·luminar l'activitat humana amb la llum de la fe i de la raó, oferint el servei de la diaconia de la veritat [7] .

La Doctrina Social de l'Església (DSE) constitueix un preuat patrimoni que l'Església ha adquirit progressivament, pres de la Paraula de Déu i fent atenció a les situacions canviants dels pobles en les diverses èpoques de la història, per a donar resposta a les qüestions que han sorgit en el món modern. «L'Església, davant la comunitat política —tot respectant i afirmant llur autonomia recíproca en el propi camp, ja que totes dues estan al servei de la vocació individual i social de les persones humanes—, afirma la pròpia competència i el propi dret d'ensenyar la doctrina social amb vista al bé i a la salvació dels homes» [8] .

Fidel a la seva missió espiritual, l'Església afronta aquests problemes sota els aspectes moral i pastoral que li són propis. Té el dret i el deure d'ense­nyar tot allò que s'ordena al bé dels homes i de la societat. «Avui, la doc­trina social és cridada, amb una urgència cada vegada més gran, a aportar el seu propi servei específic a l'evangelització, al diàleg amb el món, a la interpretació cristiana de la realitat i a les orientacions de l'acció pastoral, per il·luminar les diverses iniciatives en el pla temporal amb prin­cipis rec­tes. En efecte, les estructures econòmiques, socials, polítiques i culturals experimenten profundes i ràpides transformacions, que posen en joc el futur de la societat humana i requereixen en conseqüència una segura orienta­ció» [9] .

Tant la vida nacional com el nacionalisme s'emmarquen dins l'estructu­ració de la comunitat política. Aquest treball vol ser, de la mà dels textos magisterials i de la ciència i la filosofia polítiques, una interpretació —re­coneixent que no és l'única— dels principis rectes més importants per a una justa organització de la dita comunitat. Espero no trair els ensenyaments dels documents pontificis, que el mateix lector podrà contrastar al llarg del llibre. D'altra banda —ho reitero— no vull, tampoc, restar en l'àmbit dels principis, sinó arribar a propostes [10] concretes d'actuació —orientacions per a l'acció [11] —, tant personals com institucionals; línies d'acció que impliquen, en certs casos, la conversió sincera, no sempre fàcil pel pes que la història ha deixat en les nostres pròpies vides. Les orientacions que clouran el llibre sorgeixen, doncs, de la doctrina i l'acció social de l'Església, i romanen en l'àmbit moral il·luminat per la fe.