Pel seu historial personal, com a ciutadà que ha patit la prepotència alemanya primer i, després, l'imperialisme rus, Joan Pau ii és un home amb una especial sensibilitat doctrinal vers els drets dels pobles. És molt extensa la seva bibliografia al respecte.
Començarem amb el famós discurs a la seu de la UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura), a París. Aquest discurs és realment un tractat ampli i profund sobre temes de màxima actualitat.
Els números 14 i 15 aborden el concepte de nació, la qual cosa fa summament interessant llur contingut. Hi trobem pensaments que fan referència directa a la realitat nacional i ens forneixen bons materials per tal de reflexionar amb sòlid fonament i, així, poder veure-hi més clar. Citem:
«Si, en nom del futur de la cultura, s'ha de proclamar que l'home té dret a “ser” més i si, per la mateixa raó, s'ha d'exigir una suprema primacia de la família en el conjunt de l'acció educativa de l'home per a una veritable humanitat, cal que es situï també en la mateixa línia el dret de la nació; cal col·locar-lo alhora en la base de la cultura i de l'educació. La nació és la gran comunitat dels homes que resten units per lligams diversos, però sobretot i precisament per la cultura. La nació és “per” i “per a” la cultura i així ella és la gran educadora dels homes a fi que puguin “ser més” en la comunitat. La nació és aquella comunitat que posseeix una història que supera la història de l'individu i de la família. És també en aquesta comunitat, en funció de la qual tota família educa, que la família inicia la seva educació, començant pel que és més senzill: la llengua. I així possibilita que l'home, infant encara, aprengui a parlar per tal de fer-se membre de la comunitat que és la seva família i la seva nació. En tot això que ara estic proclamant i que desenvoluparé encara més, les meves paraules tradueixen un testimoni particular en el seu gènere. Soc fill d'una nació que ha viscut les majors experiències de la història, que ha estat condemnada a mort pels seus veïns diverses vegades, però que ha sobreviscut i que ha continuat essent ella mateixa. Ha conservat la seva identitat dividida i ocupada per estrangers, ha conservat la seva sobirania nacional, no perquè es recolzés en els seus recursos de força física, sinó recolzant-se exclusivament en la seva cultura. S'ha esdevingut que aquesta cultura ha tingut un poder superior a totes les forces. El que dic ací respecte als drets de la nació a fonamentar la seva cultura i el seu esdevenidor no és, doncs, el ressò de cap “nacionalisme”, sinó que es tracta sempre d'un element estable de l'experiència humana i de les perspectives humanistes del desenvolupament de l'home.
»Hi ha una sobirania fonamental de la societat que es manifesta en la cultura de la nació. Es tracta de la sobirania per la qual l'home és, al mateix temps, sobirà suprem. I, en parlar així, penso també, amb una profunda emoció interior, en les cultures de tants pobles antics que no han capitulat quan s'han trobat enfrontats amb les civilitzacions dels invasors i continuen essent per a l'home la font del seu “ser” humà en la veritat interior de la seva humanitat. Penso també, amb admiració, en les cultures de les societats noves, d'aquelles que es desvetllen a la vida en la comunitat de la nació pròpia —tal com la meva nació es despertà a la vida fa deu segles— i que lluiten per mantenir la seva identitat i els seus valors contra les influències i les pressions de models vinguts de fora.
»M'adreço a vosaltres, senyores i senyors, que des de fa més de trenta anys us reuniu aquí en nom de la primacia de les realitats culturals de l'home, de les comunitats humanes, dels pobles i de les nacions. Us dic: amb tots els mitjans a disposició vostra, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. Protegiu-la com la nineta dels ulls per a l'esdevenidor de la gran família humana. Protegiu-la! No permeteu que aquesta sobirania esdevingui una presa de qualsevol interès polític i econòmic. No permeteu que arribi a ser víctima dels totalitarismes o de les hegemonies per a les quals l'home no compta si no com a objecte de dominació i no com a subjecte de la seva pròpia existència humana. Per a aquestes també la seva pròpia nació o les altres compten només com a objecte de dominació i d'atracció d'interessos diversos, i no com a subjecte de la sobirania nascuda de la cultura autèntica que els pertany en sentit propi. ¿No hi ha, en el mapa d'Europa i del món, nacions que posseeixen una meravellosa sobirania històrica, nascuda de la seva cultura i que, amb tot, al mateix temps estan privades de la seva total sobirania? ¿No és un punt important per a l'esdevenidor de la cultura humana, important especialment en la nostra època, quan és tan urgent d'eliminar les restes del colonialisme?» [1] .
La citació és llarga, però la seva gran importància exigia transcriure-la. El que el Papa afirma ens recorda —en certa mesura— allò que ja deia, ara fa gairebé cent anys, el bisbe Torras i Bages, en La tradició catalana [2] . Molts no l'entenien —n'hi ha que encara no l'entenen— quan afirmava que la nació neix i viu, no per la cosa artificial que puguin fer els homes amb decisions arbitràries, sinó per allò de natural que Déu ha posat en ella: la història i la cultura. Bona part dels homes moderns han comès l'errada que consisteix a crear realitats socials i polítiques que anomenen unívocament nacions i que, o bé no ho són, o bé, essent-ho analògicament, no ho són èticament, perquè en realitat es tracta d'Estats que contenen en llur interior més d'una nació o d'una minoria nacional o ètnica natural que —bo i existint abans que l'Estat creat— no són respectades ni servides com és de justícia.
Davant aquest discurs de Joan Pau ii, el concepte d'Estat nacionalista dominador resta ulteriorment devaluat, mentre que l'amor a la nació —la vida nacional—, tal com també l'entenia Pius xii, guanya nous punts. El mateix document ens forneix també importants dades per a veure com el sant Pare entén la realitat que representa la nació. Resta palesa la distinció entre nació i Estat. L'exemple de Polònia —que deixa d'ésser Estat polonès, però que manté alhora la seva identitat nacional— és prou il·luminador i significatiu. El text mostra com la nació pot sobreviure malgrat la mancança d'Estat i, alhora, indica que no tot Estat s'avé rectament amb la nació, és a dir, no tot Estat és conforme amb la nació (o les nacions) que enclou. Així, cal reclamar per al bé de la nació una estructura político-administrativa adequada.
Els conceptes de cultura i de sobirania cultural o nacional, distinta de la sobirania estatal, mereixen una atenció especial. El parlament del Papa ens mostra el fet que una nació és un medi generador de la personalitat dels seus membres: «la nació és per i per a la cultura, i així ella és la gran educadora». Veiem, a més, que el sant Pare alinea la nació entre les societats o aliances naturals o originals. L'enumeració dels elements descriptius de la nació —la cultura, la història, la llengua, etc.— dóna una idea força clara de quin tipus de comunitats humanes poden ser considerades com a nacions. Des de la idea de sobirania cultural de les nacions emergeixen els corresponents deures de viure-les, defensar-les i de no envair-les.
El fet que una nació defensi la seva sobirania cultural i, juntament amb ella, l'estructura política que l'ha de servar, no és fruit de cap nacionalisme negatiu, sinó d'un deure de justícia vers els membres de la nació. Sorgeix, així, la necessitat de respectar, protegir i fomentar les distintes sobiranies nacionals en conformitat amb el seu ésser.
És molt interessant notar, per contraposició, la càrrega negativa que atribueix al concepte de nacionalisme. Quan hom remarca els drets de la nació a fonamentar la seva cultura i el seu esdevenidor no ho fa en nom de l'esmentat “isme”, sinó que ho fa en funció de l'experiència i de l'esdevenidor humans. Val, doncs, la inversa: quan hom procedeix d'aquesta manera no pot ser blasmat pels (positivament) “nacionals” de (negativament) “nacionalistes”. Amb tot, no posa nom propi a la que és la idea dirigens del discurs: l'afirmació rotunda de la vida nacional, de la seva sobirania cultural, amb els corresponents deures vers els propis membres i vers tota la comunitat mundial. Aquest text mostra la importància que, davant els ulls del Romà Pontífex, té la realitat nacional amb vista a la construcció de la societat civil. Aquest és el concepte de nació sobre el que es basen els seus ensenyaments.
El lector pot comparar aquest text amb el que s'ha exposat en l'apartat Estat, nació i pàtria [3] , de la primera part d'aquest llibre, i comprovar-ne els paral·lelismes. Déu vulgui que tots els ulls vegin, fins i tot els dels convençuts que ningú no ho veu tan clar com ells.
Tal com vaig remarcant, el Papa, en utilitzar la paraula nacionalisme entén —de manera explícita— l'egoisme de la nació. Hem vist i seguirem veient que en molts documents sovintegen qualificatius que expressen ulteriorment el seu pensament. Per tant, el nacionalisme que ha estat condemnat és, en efecte, condemnable, però no es pot identificar, sense més, amb aquelles persones, grups o partits polítics que es denominen nacionalistes. No precisar el fet d'aquest salt semàntic comportaria cometre injustícies, fins i tot greus, en alguns judicis morals referits a la qüestió que ens ateny. Cal tenir constantment presents les decisives distincions de Pius xi.
Voldríem destacar dues idees del text que citarem a continuació. La primera fa referència a la llengua, que és quelcom més que un simple vehicle de comunicació, ja que també és expressió de la subjectivitat (de la personalitat) del poble. Per tant, la llengua no resta només com un artifici amb vista a poder-nos entendre, sinó que és una expressió de la pròpia personalitat, modelada —en part— per la història, la cultura, les tradicions, etc. La segona idea ens remet a relligar el concepte de nació amb el de pàtria, com el lloc dels pares i la terra dels avantpassats, i que ara és causa comuna. Mentre existeixi qui atribueixi unívocament el concepte de pàtria a l'Estat toparem amb confusions i interpretacions errades.
«La cultura de cada nació s'expressa, entre altres coses —i sobretot—, en la llengua. La llengua és la forma que donem als nostres pensaments. En la llengua s'emmarquen uns trets particulars de la identitat d'un poble i d'una nació. I, en un cert sentit, en ella batega el cor d'aquesta nació perquè en la llengua, en la pròpia llengua, s'expressa allò de què viu l'ànima en la comunitat d'una família, de la nació, de la història.
»No ens podem eximir del gran esforç que tira cap a construir la ciutat justa entre els fills de la mateixa pàtria.
»Aquest esforç ha d'anar acompanyat de l'amor envers aquesta pàtria, amor envers la seva cultura i la seva història, amor als valors específics que decideixen sobre la posició en la gran família de les nacions, amor, en fi, envers els connacionals, homes que parlen la mateixa llengua i són responsables de la causa comuna que s'anomena pàtria» [4] .
Notem la naturalitat amb què els compatriotes són anomenats connacionals.
Tenim ací un altre text del Papa Joan Pau ii; és un fragment del discurs als bisbes francesos de Provença-Mediterrània:
«Voldria afegir una paraula complementària sobre el patrimoni cultural de les vostres regions, del qual la religió, tanmateix, és tributària. És molt important de respectar-lo i de fer-lo respectar. És que no està impregnat de saba i de sabor cristians? Malauradament, es treballa sovint en una empresa de secularització d'aquestes riqueses espirituals. Hi ha tota una correlació evident entre la cultura popular i la fe del poble. Però justament per a evitar aquesta secularització cal que siguin valorats i ajudats tots els homes de bona voluntat, cristians o no, que miren de presentar aquest patrimoni, i a la vostra terra hi ha múltiples iniciatives dignes d'elogi en aquest àmbit, entre els docents, entre els animadors culturals i artistes, entre aquells que s'esforcen a preservar les llengües regionals o a retornar-hi o, fins i tot, entre aquells que són encarregats de les emissions regionals de la televisió o de la ràdio. Es tracta, al cap i a la fi, de respectar la contextura cristiana d'aquest patrimoni, el seu caràcter permanent i sempre actual, més enllà de les vicissituds de la història. L'Església ha de ser la primera a comprendre aquesta actitud, a interessar-s'hi i aportar-hi la seva contribució i els seus engatjaments» [5] .
El text és substanciós i recorda el paper que l'Església té en relació amb la promoció cultural dels pobles. Pel seu valor vull afegir aquí un altre text fortament relacionat amb l'anterior; en aquest cas, extret de l'al·locució del Papa als bisbes del Sud de França en visita ad limina:
«Pel que fa més particularment a la vostra regió de cultura occitana o catalana, que ha desenvolupat la seva personalitat pròpia, m'he adonat ben bé de les vostres inquietuds i de les vostres esperances. Per exemple: els problemes de la dispersió dels cristians, la visibilitat de l'Església, l'aïllament dels sacerdots, la fe dels joves, el llenguatge apropiat per a arribar a l'opinió publica (...)» [6] .
Bo i continuant amb l'extensa literatura que Joan Pau ii ens proporciona és molt recomanable llegir el discurs que ara citem. Té per títol Els camins d'una comunitat mundial dels pobles. Els números 3 i 4 demanen una lectura reposada per tal de poder extreure'n l'essència. La citació completa seria massa llarga i és per això que recollim només les següents línies, que són les que majorment es refereixen al tema que ens ocupa:
«(...) En canvi, països sobirans que ja fa temps que són independents o que ho són de fa poc, es veuen amenaçats alguna vegada en la seva integritat per la contestació interior d'una part que fins i tot arriba a considerar o bé demanar una secessió. Els casos són complexos i molt diversos i cadascun d'ells demanaria un judici diferent segons l'ètica, que tingui en compte alhora els drets de les nacions, fundats en la cultura homogènia dels pobles (cf. el meu discurs a la UNESCO, 2 de juny de 1982, n. 15), i els drets dels Estats a la seva integritat i sobirania. Desitgem que, més enllà de les passions —i, de totes maneres, evitant la violència—, s'arribi a formes polítiques ben articulades i equilibrades que sàpiguen respectar els particularismes culturals, ètnics, religiosos i, en general, els drets de les minories» [7] .
Cal subratllar aquesta citació per la seva importància amb vista a la concreció político-històrica de les nacions que no són Estats, tot conjuminant-la amb una homilia a Polònia (Jasna Gora), que parlava no solament del dret a l'existència de les nacions, sinó també de llur dret a l'autodecisió [8] . Aquest dret de les nacions no implica que ni hagin d'esdevenir necessàriament un Estat —tal com postulava el principi de les nacionalitats de Mancini—, ni tampoc que això no sigui possible, sinó que tal fet dependrà de les circumstàncies històriques que envoltin aquella situació concreta i, per tant, el judici del valor ètic sobre la conveniència ha de fer-se —alhora— amb prudència, justícia i valentia (fortalesa).
Per a copsar el fet que tot dret no ha de conduir necessàriament a una obligació, podem considerar, per exemple, el dret al matrimoni: tot home té dret a casar-se, però això no implica que s'hagi de casar. En realitat, el dret és el de la lliure determinació de l'estat d'una persona, i no tant el dret a prendre muller.
No és difícil treure una conclusió legítima dels textos del Magisteri esmentats. El Magisteri defensa constantment els pobles petits, les minories ètniques i nacionals, llurs cultures i valors culturals, especialment la llengua, i tots els seus interessos justos. El Papa, com és molt explicable, no diu —per tal de fer justícia— quina sortida política concreta caldria donar als pobles que tenen uns drets no respectats. És evident, però, que reclama justícia en la mesura en què calgui.
La finalitat d'aquest estudi —tal com ja he afirmat— tampoc no és la de concretar la darrera solució política de les nacionalitats, perquè això no entra dins la missió i el propòsit ètico-religiós: aquesta és una tasca dels ciutadans justos, realistes i comprensius [9] . Aquest llibre vol prestar un servei a aquells que romanen en un cert grau d'ignorància o d'indiferència, a aquells que volen esdevenir més conscients del valor de la vida nacional i a aquells que tenen prejudicis —ara mateix ja massa anacrònics—, a fi que reflexionin per cercar la solució d'un greu problema plantejat: el dret de les nacions [10] . Aquest problema demana una solució justa, i no a títol d'almoina, sinó de reconeixença d'un dret, que comporta el deure simultani de garantir els drets dels Estats a llur integritat i sobirania.
Per tal de trobar l'esmentada solució, cal que hi hagi més claredat, reflexió i bona disposició d'esperit, és a dir, un clima i una mentalitat adequats. I aquesta solució no pot ésser conjuntural, és a dir, que avui sigui i que demà es perdi pel canvi de circumstàncies polítiques, sinó que ha de ser definitiva i estable (tenint, tanmateix, en compte el dinamisme de la història de les nacions que no permet de fossilitzar situacions passades ni predeterminar projectes futurs), com a fruit madur d'un canvi profund de mentalitat i d'ambient allí on calgui, per la qual cosa hem de menester més diàleg, més reflexió, més informació, amb l'abandó de prejudicis, i —pel que fa als cristians— més atenció a la DSE.
Bo i parlant del quart manament del Decàleg, i tot fent referència a l'herència que rebem dels nostres pares, Joan Pau ii dirà a tots els joves:
«(...) Es tracta aquí, primer de tot, del patrimoni d'ésser home, i, successivament, d'ésser home en una situació personal i social més definida. Pel que fa a això, fins i tot la semblança física amb els pares hi té quelcom a veure. Encara més important és tot el patrimoni cultural, en el centre del qual es troba gairebé diàriament la llengua. Els pares us han ensenyat a cadascun de vosaltres a parlar aquella llengua que constitueix l'expressió essencial del vincle social amb la resta dels homes. Això és determinat per uns límits més amplis que la mateixa família o que un ambient concret. Es tracta, com a mínim, dels límits d'una tribu i, el més sovint, dels confins d'un poble o d'una nació en la qual heu nascut.
»L'herència familiar s'estén de la manera esmentada. A través de l'educació familiar participeu d'una cultura concreta, participeu també de la història del vostre poble o nació. El vincle familiar significa la pertinença comuna a una comunitat més àmplia que la família i, alhora, una altra base d'identitat de la persona. Si la família és la primera educadora de cadascun de vosaltres, alhora —mitjançant la família— són també un element educatiu la tribu, el poble o la nació amb la qual restem units per la unitat cultural, lingüística i històrica. Aquest patrimoni constitueix també una crida en sentit ètic. En rebre la fe i heretar els valors i continguts que componen el conjunt de la cultura de la seva societat, de la història de la seva nació, cada un i cada una de vosaltres rep una dotació espiritual en la seva humanitat individual.
»Aquí té una aplicació la paràbola dels talents que hem rebut del Creador mitjançant els nostres pares, les nostres famílies i, també, la comunitat nacional a la qual pertanyem. En relació amb aquesta herència no podem mantenir una actitud passiva, o fins i tot de renúncia, com féu el darrer dels servents esmentat en la paràbola dels talents. Hem de fer tot allò que és al nostre abast per assolir aquest patrimoni espiritual, per confirmar-lo, mantenir-lo i incrementar-lo. Es tracta d'una tasca important per a totes les societats, especialment, potser, per a aquelles que es troben en els inicis de llur existència autònoma, o bé aquelles que han de defensar la seva pròpia existència i la identitat essencial de la seva nació enfront del perill de destrucció des de l'exterior o de descomposició des de l'interior.
»(...) La vostra joventut i el projecte de vida que cadascun i cadascuna de vosaltres elabora en la jovenesa s'insereixen des del primer moment en la història d'aquestes diverses societats, i això s'esdevé no des de l'exterior, sinó principalment des de l'interior. Això es converteix per a vosaltres en una qüestió de consciència familiar i, doncs, nacional: és una qüestió de cor, una qüestió de consciència. El concepte de pàtria es desenvolupa mitjançant una immediata continuïtat amb el concepte de família i, en un cert sentit, es desenvolupen l'un dins l'àmbit de l'altre. Vosaltres, gradualment, en experimentar aquest vincle social que és més ampli que el familiar, comenceu a participar també en la responsabilitat pel bé comú d'aquella família més àmplia que és la pàtria terrena de cadascun i de cadascuna de vosaltres. Les figures il·lustres de la història, antiga o contemporània, d'una nació guien també la vostra joventut i afavoreixen el desenvolupament d'aquell amor social que hom anomena sovint amor patri» [11] .
En aquest text sobresurten, entre altres idees, el paper de la llengua, el significat de la qual transcendeix la funció de simple vehicle de comunicació oral, per tal de ser expressió de la pròpia personalitat comunitària d'una nació; la responsabilitat —i el deure de justícia— de contribuir al propi patrimoni espiritual de la nació i de confirmar-lo i incrementar-lo; la nació com a societat originària o natural, que té la missió de ser medi generador de la personalitat dels seus membres; i la identitat pràctica entre pàtria i nació, assumides ambdues des de l'actitud comuna d'amor patri: ¿no flueix espontàniament, en aquests moments, la identitat, també pràctica, entre nacionalisme i patriotisme? És una bona ocasió per a rellegir l'apartat El nacionalisme com a virtut moral de la primera part d'aquest estudi, per tal de contrastar-lo amb aquests ensenyaments pontificis.
En aquest document el Papa defensa les minories de tot tipus: ètniques, religioses i històriques. Les minories tenen dret a l'existència, a llur pròpia cultura i a la llibertat religiosa. Aquests drets comporten deures, com és ara la disponibilitat de les parts a llur mútua acceptació i al diàleg, sobretot si les minories tenen reivindicacions polítiques d'independència o, si més no, d'una major autonomia [12] .
Ja que dedica la carta a les minories, la comentaré en la seva totalitat, amb vista a treure'n tota l'ensenyança, de gran riquesa per al tema que ens ocupa.
Comença la Carta tot constatant la tendència, en el terreny polític, de part d'homes del mateix llinatge, a ser independents i constituir-se en una sola nació. El Papa planteja un problema real i de greus conseqüències socials, ja que molts pobles tenen el desig d'autogovern. Cal distingir i matisar el mot independent, que marcarà la comprensió política i magisterial de les nacionalitats. Si per independència entenem la desconnexió, la desunió i la manca de tracte en relació amb qualsevol altra nació o Estat, això desdiria de la recerca del bé comú de tot el llinatge humà, que és un dels principis que regeixen l'ensenyament social sobre les nacionalitats. Si, però, per independència entenem un grau d'autogovern —el que la lliure opinió dels ciutadans, amb diàleg respectuós, concreti— que possibiliti la recerca del bé comú, aleshores es tracta de quelcom que no solament és lícit, sinó també eventualment obligatori per tal de poder garantir el dret de les cultures a existir i a ser aprofundides, donada llur pacífica possessió [13] . En el fons, no es tracta ni d'independència ni d'uniformisme amb les cultures veïnes, sinó d'interdependència [14] , que pot resoldre's políticament mitjançant diverses formes concretes.
Bo i citant Joan xxiii sobre la gravetat dels problemes que neixen al voltant de les minories ètniques al si dels límits nacionals d'un altre llinatge [15] , el text mostra com aquests afecten no solament l'organització de la vida social i civil a l'interior del país, sinó també la comunitat internacional. Aquests darrers temps han vist com, de fet, els distints casos de nacionalismes a l'Europa actual han suscitat fortes polèmiques i actituds viscerals i contradictòries. Les solucions als problemes que sorgeixen al voltant de les nacionalitats no són de poca importància, sinó que esdevenen qüestions que transcendeixen llurs límits locals (vegeu els casos de l'ex-Iugoslàvia, Euskadi, etc.).
Si el sant Pare elegeix aquesta temàtica per a la Jornada Mundial de la Pau de l'any 1989 és perquè la pau —com afirmà el Concili Vaticà ii— no és la simple absència de guerra, ni pot reduir-se únicament a fer estable l'equilibri de les forces adverses [16] , sinó que és un procés dinàmic que ha de tenir presents tots els elements i les causes que l'afavoreixen o el pertorben. Entre aquests elements és important considerar el dret dels pobles, de les minories i de les nacions [17] . Una dita popular fa així: «Hi ha pau mentre la víctima calla.» No és aquest el camí de la solució. Aquesta arribarà, no per l'oblit del problema o per prescindir-ne, sinó afrontant-lo amb veritat i justícia.
Immediatament, el sant Pare defineix el que ell considera com a minoria:
«En quasi totes les societats hi ha avui les minories, comunitats que tenen origen en diverses tradicions culturals, en pertinença racial i ètnica, en creences religioses, o també en vicissituds històriques; algunes són de data antiga, d'altres de constitució més recent» [18] .
No estem identificant indiscriminadament el terme minoria i el concepte nació, ja que no són sinònims, malgrat que tot el que es diu de les minories es pugui aplicar —de fet i a fortiori— a les nacions, però no a l'inrevés.
Les situacions que viuen les diverses minories són tan diferents que és gairebé impossible dibuixar llur quadre complet. D'una banda, hi ha també grups molt petits, capaços de preservar i d'afirmar la pròpia identitat, i que resten ben integrats en les societats a què pertanyen. En alguns casos, aquests grups minoritaris imposen directament llur predomini sobre la majoria numèrica de la vida pública. D'una altra banda, hom observa minories que no exerceixen influència i no gaudeixen plenament de llurs drets, sinó que més aviat es troben en situació de sofriment i desgràcia. Això pot portar aquestes agrupacions a una mena de resignació apàtica, o vers un estat d'agitació i, finalment, vers la rebel·lió. El text que estem comentant indica els límits en el viarany de la solució:
«Amb tot, ni la passivitat ni la violència són camins adequats per a crear les condicions d'una pau autèntica» [19] .
Heus ací un prohibit el pas: ni passivitat, ni violència. Tampoc no valen ni la ignorància dels fets diferencials, ni llur imposició per la força de la violència, sinó l'acceptació de les legítimes diferències. La pau sols es podrà aconseguir amb el respecte sincer d'aquestes diversitats. Qualsevol sistema polític que vulgui negar, reprimir o fer minvar les dites diferències va sempre contra els ensenyaments del Magisteri social de l'Església.
Per tal d'afrontar la reflexió, Joan Pau ii parteix de dos principis fonamentals, dels qual n'extreu distintes conseqüències. El primer principi és el de la dignitat inalienable de cada persona, sense distincions relatives al seu origen racial, ètnic, cultural, nacional o a la seva creença religiosa. Cap persona no existeix per a ella sola, sinó que troba la seva identitat més plena en la relació amb els altres.
El mateix cal afirmar dels grups humans. Aquests, en efecte, tenen un dret a la identitat col·lectiva, que és tutelat de conformitat amb la dignitat de cadascun de llurs components [20] . Aquest dret roman inalterable fins i tot en els casos en què el grup, o un dels seus membres, actua contra el bé comú. En aquests casos, la presumpta acció il·lícita ha de ser examinada per les autoritats competents, amb vista a corregir la desviació, no a suprimir el dret. Al seu torn, els membres de les minories tenen l'obligació de tractar els altres amb el mateix respecte i sentit de la dignitat [21] .
La dignitat de la persona humana i dels grups postula el dret a existir, a expressar-se i a créixer en la seva pròpia personalitat, tant individualment com col·lectiva. Quan neguem aquest dret a la persona o a qualsevol grup, anem contra el dret natural. En aquest mateix missatge, el sant Pare concreta aquests drets de les minories.
El segon principi mira la unitat fonamental del gènere humà, el qual té el seu únic origen en Déu creador, qui —segons el llenguatge de l'Escriptura— «va fer d'un de sol [principi] tot el llinatge dels homes perquè habitessin damunt tota la superfície de la terra» [22] . La unitat de la gènera humana suposa que tota ella sencera, per damunt de les divisions ètniques, nacionals, culturals, religioses, formi una comunitat sense discriminacions entre els pobles, i tendeixi vers la mútua solidaritat. La unitat exigeix igualment que les diversitats dels membres de la família humana siguin posades al servei de l'enfortiment de la mateixa unitat, en lloc de constituir un motiu de divisió [23] .
A l'altre pol, l'obligació d'acceptar i de tutelar la diversitat no pertany solament a l'Estat o als grups. Cada persona, com a membre de l'única família humana, ha de comprendre i respectar el valor de la diversitat entre els homes i ordenar-lo al bé comú. Déu vol la unitat del llinatge humà, però no la uniformitat, sinó una unitat basada en el respecte a la diversitat.
D'aquests dos pols —unitat i diversitat— es deriva la no acceptació de cap nacionalisme exacerbat, que prescindeix del bé comú i es tanca en el seu egoisme ètnic, cultural, etc. I, alhora, s'afirma un nacionalisme ben entès, com és ara l'amor a la pàtria, als propis costums, a la llengua, a la pròpia història, etc.
La recíproca solidaritat de què ens parla el darrer text citat es podria formular amb l'expressió interdependència entre nacions, pobles, cultures, Estats, persones, etc., és a dir, ni assimilació forçada, ni egoisme de grup. I per a això cal una intel·ligència oberta, desitjosa de conèixer millor el patrimoni cultural de les minories amb les quals hom pren contacte. Així es contribueix a eliminar les actituds inspirades en prejudicis que obstaculitzen les sanes relacions socials. Es tracta d'un procés que ha de ser cercat de manera continuada. La solució del problema de les minories requereix el coneixement i l'admissió de llurs diversitats. Amb paraules del Papa:
«La pau a l'interior de l'única família humana exigeix un desenvolupament constructiu d'allò que ens distingeix com a individus i com a pobles, d'allò que representa la nostra identitat. D'altra banda, aquesta requereix, de part de tots els grups socials que són almenys constituïts en Estat, una disponibilitat a contribuir a l'edificació d'un món pacífic. La microcomunitat i la macrocomunitat estan vinculades per drets i deures recíprocs l'observança dels quals serveix per a consolidar la pau» [24] .
Passem, tot seguint el document que comentem, a un altre capítol temàtic de gran importància: la concreció dels drets i deures de les distintes minories i de les comunitats polítiques que les acullen. Una de les finalitats de l'Estat de dret és que tots els ciutadans puguin gaudir de la mateixa dignitat, també davant la llei. Amb tot, l'existència de minories com a grups recognoscibles a l'interior d'un Estat planteja la qüestió d'uns drets i d'uns deures específics. Molts d'aquests drets i deures contemplen, precisament, la relació que s'instaura entre els grups minoritaris i l'Estat. En alguns casos, els drets han estat codificats i les minories gaudeixen d'una específica tutela jurídica. Però no rarament, fins i tot on l'Estat ho assegura, les minories pateixen, a vegades, discriminacions i exclusions de fet. En aquests casos:
«L'Estat mateix té l'obligació de promoure i afavorir els drets dels grups minoritaris, ja que la pau i la seguretat interna només podran ser garantides mitjançant el respecte dels drets de tots els qui es troben sota la seva responsabilitat» [25] .
Entre els drets, segons el text papal, podem fer esment dels següents:
• El dret a existir. Aquest dret pot ser desatès de diverses maneres, fins a arribar al cas extrem en què és negat mitjançant formes paleses o indirectes de genocidi. El dret a la vida, com a tal, és inalienable, i un Estat que persegueixi i/o toleri actes que tendeixen a posar en perill la vida dels seus ciutadans que pertanyen a grups minoritaris viola la llei fonamental que regula l'ordre social. El dret a existir pot ser negligit també mitjançant maneres molt subtils. Alguns pobles, en particular els qualificats com a autòctons i aborígens, sempre han tingut una especial relació amb la seva terra, vinculada a llur mateixa identitat, amb les pròpies tradicions tribals, culturals i religioses. En privar-los de llur terra, perden un element vital per a la pròpia existència, i corren el risc de desaparèixer com a poble [26] .
• El dret de les minories a servar i desenvolupar llur pròpia cultura [27] . No és rar el cas d'alguns grups minoritaris que són amenaçats amb l'extinció cultural. En alguns llocs, en efecte, s'ha adoptat una legislació que no els reconeix el dret a emprar la pròpia llengua. A voltes, també han estat imposats canvis dels noms patronímics i topogràfics [28] . Altres cops, les minories veuen ignorades llurs expressions artístiques i literàries, i no troben espai en la vida pública per a les seves festes i celebracions, i això pot suposar la pèrdua d'una conspícua herència cultural.
• El dret a tenir relacions amb els grups que tenen una herència cultural i històrica comuna, i que viuen en territoris d'altres Estats [29] .
• El dret a la llibertat religiosa [30] . Aquest dret pertany a totes les comunitats religioses, a més de les persones, i inclou la lliure manifestació tant individual com col·lectiva de la convicció religiosa. Se segueix que aquestes minories han de poder celebrar conjuntament el seu culte segons llurs rituals. També han de tenir la possibilitat de donar l'educació religiosa als seus membres, per mitjà d'una ensenyança apropiada, i de disposar dels mitjans necessaris.
Els drets —a l'existència, a servar i desenvolupar la pròpia cultura, i a tenir relacions amb els grups d'herència cultural i històrica comuna— marcaran a fortiori les correctes relacions entre l'Estat i les nacionalitats.
Tal com constata Joan Pau ii, els drets fonamentals de l'home són avui dia sancionats en diversos documents internacionals i nacionals. Però, per molt essencials que puguin ser aquests instruments jurídics, no són encara suficients per a fer superar actituds de prejudicis i de recel, profundament arrelats, ni per a eliminar aquelles maneres de pensar que inspiren accions directes contra membres de grups minoritaris.
La traducció de la llei al capteniment dels homes constitueix un procés llarg i lent, però aquest fet no impedeix que es tracti d'una empresa urgent. No solament l'Estat, sinó també cada persona té l'obligació de fer el possible per tal d'assolir aquesta fita. L'Estat pot jugar un paper molt important, bo i afavorint la promoció d'iniciatives culturals i d'intercanvis que facilitin la mútua comprensió, i també mitjançant programes educatius que ajudin a formar els joves en el respecte als altres i a perdre tots els prejudicis, molts dels quals es deriven de la ignorància. Els pares tenen també una gran responsabilitat, ja que els nens aprenen molt observant-los, i són conduïts a adoptar les actituds que els pares mantenen en llurs relacions amb altres pobles i grups.
No hi ha dubte que el desenvolupament d'una cultura basada en el respecte als altres és essencial per a la construcció d'una societat pacífica, però és massa evident que la pràctica efectiva d'aquest respecte troba avui dificultats no pas minses. D'ací sorgeixen certs deures de l'Estat: un, ja esmentat, és el d'afavorir la promoció d'iniciatives culturals; un altre, vetllar per tal que no sorgeixin noves formes de discriminació com, per exemple, en la recerca d'un allotjament o d'un lloc de treball [31] .
Però, què cal fer quan sorgeixen problemes delicats, perquè un grup minoritari presenta reivindicacions que tenen particulars implicacions polítiques? A vegades, el grup cerca la independència o, si més no, una major autonomia política. La resposta de Joan Pau ii fa així:
«Desitjo repetir que, en aquestes delicades circumstàncies, el diàleg i les negociacions són el camí obligat per a assolir la pau. La disponibilitat de les parts a acceptar-se i a dialogar és un requisit indispensable per a arribar a una solució equitativa de problemes complexos que poden atemptar seriosament contra la pau. Al contrari, el refús del diàleg pot obrir la porta a la violència» [32] .
En l'articulació política de les nacionalitats entrem —bo i respectant sempre els drets de les minories i de les nacions— en l'àmbit del que és opinable i, per tant, cal el diàleg a fi de cercar el bé comú. Posant per cas qualsevol nació europea, la posició de la DSE no és incompatible amb fer de la minoria nacional un Estat (la qual cosa no equival a negar l'obertura al bé comú internacional i mundial), com tampoc no seria incompatible amb el fet d'acceptar la minoria com una nació dins un Estat (això tampoc no significa que els membres de la minoria reneguin de la pròpia pàtria cultural).
Enmig d'aquestes dues alternatives poden donar-se'n moltes d'altres, segons el grau d'autonomia que s'atorgui a la minoria [33] . Tant és així que, tot aplicant el que s'ha dit al cas de la Península Ibèrica, hom podria defensar —en el diàleg— un Estat que englobés distintes nacions, àdhuc la portuguesa, respectant i servant la idiosincràsia de cadascuna. Cal dir el mateix —de manera anàloga— en l'àmbit europeu. Amb altres paraules, no tot separatista ni tot uni-estatista serien contraris al bé comú. Allò que no és conforme a la veritat i a la justícia en actituds separatistes és la no obertura al bé comú i, en les actituds uni-estatistes, l'assimilació forçada de les distintes cultures que formarien l'Estat englobant.
En aquest procés de diàleg mai no és lícit el recurs a la violència. En algunes situacions de conflicte, grups terroristes s'apropien indegudament el dret exclusiu de parlar en nom de les comunitats minoritàries, i així les priven de la possibilitat d'escollir lliurement i oberta llurs propis representants, i cercar —sense intimidacions— solucions adequades. A més, els membres d'aquestes comunitats, molt sovint, pateixen pels actes de violència comesos abusivament en el seu nom. En són casos notoris els assassinats comesos per ETA i pel GAL en nom d'Euskadi i de la seguretat de l'Estat, respectivament, i entesos com a pretesos béns de tots els bascos o de tots els espanyols. «Que m'escoltin —dirà el sant Pare— els qui es troben endinsats en el camí inhumà del terrorisme: colpir cegament, matar innocents o fer represàlies sagnants no afavoreix una evolució equànime de les reivindicacions presentades per les minories, a favor de les quals pretenen actuar» [34] .
A la claror de la norma recordada per Joan xxiii —tot dret, de per si mateix, implica un deure [35] —, entre els deures que el sant Pare assenyala a les minories, trobem els següents:
• Deure de cooperar, com tots els altres ciutadans, al bé comú. Les minories, en efecte, han d'oferir una específica contribució a la construcció d'un món pacífic que reflecteixi la rica diversitat de tots els seus habitants.
• Deure de promoure la llibertat i la dignitat de cadascun dels seus membres, i de respectar les opcions de tots els seus individus, fins i tot la de qui decidís passar a la cultura majoritària [36] .
• En casos de flagrant injustícia, els grups emigrats a l'estranger tenen el deure de reclamar el respecte dels legítims drets per als membres de llurs respectives minories d'origen, la qual cosa implica, òbviament, prudència i discerniment.
• Tots els membres dels grups minoritaris, allí on es trobin, hauran de valorar conscientment la solidesa de llurs reivindicacions a la llum de l'evolució històrica i de la realitat actual. No fer-ho comportaria el risc de romandre presos del passat i sense cap perspectiva de futur [37] .
Aquí el sant Pare fa una advertència important a aquells que volen crear artificialment una nacionalitat inexistent o que veritablement no sigui fruit del procés de la història que guia la divina Providència, efectuant aleshores reclamacions injustes. És àmpliament conegut un cas proper, el plantejament del qual ofereix seriosos motius de dubte: la Padània [38] . Aquest tipus de reclamacions comporta, tal com s'ha demostrat en la pràctica, gèrmens de violència. Amb aquestes afirmacions no insinuo, com és obvi, que tot nacionalisme acabi sempre en violències, com alguns pretenen de fer creure per tal d'evitar qualsevol manifestació nacionalista. El que estic afirmant és que tot nacionalisme artificial —i és important ressaltar el qualificatiu d'artificial— que no és fruit d'elements objectius, es tradueix pràcticament en una exigència contrària al bé comú i, doncs, injusta.
Partint de les precedents reflexions, es dibuixa el perfil d'una societat més justa i pacífica, la realització de la qual reclama la responsabilitat de tots:
«La seva construcció reclama un fort compromís per a eliminar no sols les discriminacions manifestes, sinó també totes aquelles barreres que divideixen els grups. La reconciliació segons justícia, respectuosa de les legítimes aspiracions de tots els qui formen la comunitat, ha de ser la regla. Per damunt de tot i en tot, la pacient trama per a teixir una convivència pacífica troba vigor i acompliment en l'amor que abraça tots els pobles. Aquest amor pot expressar-se en innombrables i concretes formes de servei a la rica diversitat del gènere humà, u en el seu origen i en el seu destí» [39] .
La unitat del gènere humà implica, al nostre món d'avui, una visió planetària en la constitució de l'estructura organitzativa dels diversos pobles de la terra, les diversitats de la qual no són motiu de divisió, sinó d'enriquiment. Aquesta idea serà aprofundida en el discurs davant l'ONU de l'any 1995, que comentarem més endavant.
Els homes tenim com a finalitat de les nostres vides la benaurança del cel, on no hi haurà més problemes culturals lligats a la historicitat humana; sabent, alhora, que l'home es realitza en la història, en una cultura concreta on ha d'encarnar la seva vida de fe. Hem d'estimar apassionadament el món que ens ha tocat de viure i la terra de la qual formem part —per admissió o per adopció—, com a camí (necessari) per a concretar la nostra vocació cristiana.
La consciència creixent que advertim, a distints nivells, de la condició vivencial de les minories constitueix en el nostre temps —continua el Papa— un signe d'esperança certa per a les noves generacions i per a les aspiracions d'aquests grups minoritaris. En efecte, el respecte vers ells és considerat, en certa manera, com la clau de volta per a una harmoniosa convivència social i com a indicador de maduresa civil assolida per un país i per les seves institucions:
«En una societat realment democràtica garantir la participació de les minories en la vida pública és signe d'un elevat progrés civil, i això redunda en honor d'aquelles nacions en les quals és garantida a tots els ciutadans una tal participació en un clima de veritable llibertat» [40] .
Des d'una perspectiva pastoral, després de tot el que s'ha dit, el fet de no atorgar suport a actituds que divideixen [41] suposa una gran prudència i fermesa, que solament s'aconsegueixen dins el marc d'un enfocament global salvífic. Però, pel fet de tractar-se de qüestions que de manera habitual són viscudes visceralment, tota posició concreta d'afavorir els drets d'una cultura minoritària comportarà ordinàriament reaccions negatives de la cultura majoritària. Esdevenen del tot necessàries una caritat justa o una justícia amarada de caritat, que reclama prudència i fortalesa. D'altra banda, abstenir-se sempre —passivitat— en qualsevol direcció, per tal de no crear conflictes, és —a més d'injust— imprudent i signe de covardia, i pot generar uns efectes desoladors en un futur no molt llunyà. Cal, per tant, defensar els drets i exigir els deures de tots els implicats (minories, nacions, Estats), amb les adequades dosis de prudència, justícia i fortalesa.
En aquest discurs trobem una nova aportació sobre el doble valor de la llengua: identitat i comunicació. El 10 de setembre de 1993, Joan Pau ii dirigí als homes de cultura i de ciència d'Estònia un missatge al voltant de la llengua com a forja de la unitat d'una nació. Després de recordar els canvis i sofriments viscuts pels estonians sota el règim d'ocupació afirmà el següent:
«Els llargs anys de dictadura han pogut mortificar la vostra identitat nacional, però no sufocar-la. Una nació viu de valors i de tradicions, tan profundament arrelats en l'ànima del poble que resisteixen també l'opressió política. Aquesta resistència fou certament afavorida a Estònia per obra d'aquells homes de cultura que des de la primera recuperació de la llibertat, a l'inici del nostre segle, es van dedicar a l'estudi atent de la llengua estoniana, en la qual trobaren un ressò específic propi les tradicions, la cultura, la memòria històrica del vostre poble. La llengua constitueix, en efecte, el lloc de sedimentació en què es conserva, com en un dipòsit secular, el ric i variat patrimoni cultural de la nació (...).
»No hi ha dubte que en aquesta obra d'aprofundiment de la cultura estoniana cal considerar un element no secundari per al desenvolupament de la vostra consciència nacional. La llengua, en efecte, és vehicle de les experiències i de les conquestes civils d'un poble. En un cert sentit, és la manifestació del seu esperit, porta la marca del seu geni, dels seus sentiments, de les seves lluites, de les seves aspiracions. El mateix marc complex de les seves formulacions dialectals documenta sovint l'esforç de convivència i de diàleg que unifica les diversitats en un horitzó cultural comú i forja la unitat d'una nació.
»(...) El mètode històrico-filològic, que tendeix a valorar les singularitats d'una determinada llengua, i l'estructural, que manifesta els contextos i les constants del fenomen lingüístic, quan no cauen en un radicalisme ideològic, es presenten com dues aproximacions complementàries per a il·luminar les múltiples capacitats semàntiques del llenguatge, ja sigui com a instrument d'identificació, ja sigui com a vehicle de comunicació: valors fonamentals, tots dos, a cultivar en una síntesi equilibrada.
»Avui, estimats amics, Estònia pot tornar a ser ella mateixa. Torna a la seva llengua, al seu geni, a les seves institucions. Però hi torna en un escenari internacional marcat per grans tensions, en què és més que mai necessari flanquejar el sentit de la llibertat i de la identitat amb l'obertura al diàleg i a la solidaritat. Hom demana als intel·lectuals el delicat servei d'afavorir aquesta indispensable síntesi. Es tracta de cultivar allò que distingeix els éssers humans sense oblidar allò que els uneix. La llengua, en particular, ha de ser instrument d'identitat, no barrera de separació. Això val amb més raó en els contextos pluriètnics, en els quals l'acolliment i el respecte de la llengua i de la cultura dels diversos grups socials és condició essencial per a una ordenada i pacífica convivència.
»La història i la cultura del nostre temps sembla que convergeixen a invitar-nos a parlar les nostres llengües, però construint ponts vers les llengües dels altres i, sobretot, esdevenint oients i lectors atents d'aquell gran llenguatge de l'univers, que uneix els pobles en l'esforç continu i inexhaurible de desxifrar-ne el misteri.
»Llibertat i solidaritat, doncs; identitat i diàleg. L'Església Catòlica, junt amb els altres cristians de diversa denominació presents també en el vostre territori, vol testimoniar aquests grans i inseparables valors» [42] .
Una lectura atenta d'aquesta citació ens permet de veure com són usats els conceptes de nació, llengua, consciència nacional, diàleg, solidaritat i identitat. Són idees que anaren apareixent al començament del nostre estudi, en abordar —des de la filosofia social— els elements constitutius de la nació i de les seves diferències respecte de l'Estat.
El Papa aprofundeix aquí el criteri per a articular les relacions entre grups lingüístics distints en territoris comuns o propers, és a dir, en contextos pluriètnics: d'una banda, respecte a les llengües i les cultures dels diversos grups socials i, de l'altra, projecció de ponts vers les llengües dels altres, amb vista al mutu enriquiment cultural.
En aquest document trobem també algunes referències als nacionalismes. La primera, en contra de l'egoisme. Després d'assenyalar que l'amor és exigent, té presents els perills que constitueixen una amenaça per a la civilització de l'amor:
«Que hom pensi primer de tot en l'egoisme, no solament en l'àmbit individual sinó també de la parella o, en un àmbit encara més gran, en l'egoisme social, per exemple de classe o de nació (nacionalisme). L'egoisme, en qualsevol de les seves formes, s'oposa directament i radical a la civilització de l'amor» [43] .
El sant Pare torna a usar el concepte de nacionalisme en el sentit de nacionalisme egoista o exacerbat. L'explicació entre parèntesis de nacionalisme com a expressió de l'egoisme s'ha de llegir a la llum dels ensenyaments papals que —tal com hem anat veient— usen aquest concepte adesiara amb qualificacions negatives, adesiara sense elles, presentant-lo com a directament negatiu. En el primer cas sorgeix l'interrogant de si les esmentades qualificacions són additives (i, doncs, resta oberta la possibilitat d'un nacionalisme positiu) o merament explicitatives (i, doncs, en tot cas el nacionalisme és tractat com un fenomen negatiu). El problema és estudiat detingudament en el volum de pròxima aparició «Nació i nacionalisme. Antologia del Magisteri pontifici contemporani», a càrrec d'Antoni M. Oriol, amb la col·laboració de J.R. Carreras de Nadal i Joan Costa [44] , que presenta una antologia comentada de textos sobre la nostra qüestió. La nostra resposta opta per la primera hipòtesi, posat el fet dels textos del Magisteri que parlen d'un nacionalisme just, moderat, temperat i responsable [45] .
Em ve a la memòria la citació de Grygiel, que insistia en els ismes. Anomenem —diu— l'amor desordenat a un mateix egoisme; l'amor desordenat envers l'amistat, sectarisme; l'amor desordenat a la parella, sense obrir-se al bé dels fills i tancant-se a l'aliança amb Déu, matrimonialisme; l'egoisme de la família que no s'obre a la societat, familiarisme; i, prosseguint amb la mateixa lògica batejadora, parla de nacionalisme en referir-se a l'amor desordenat envers la pròpia nació. La conseqüència que hom dedueix és evident: tot nacionalisme és, així, pecat, un mal per a l'home i per a la societat [46] . Continuant la tasca de rebatejar mots i idees, voldria fer notar que —amb aquesta mateixa lògica— el patriotisme significaria l'amor egoista i desordenat a la pàtria; el cristianisme, el seguiment sectari de Crist; i, finalment, el catolicisme, una fidelitat hipertròfica a l'Església Catòlica.
Aquest baptisme terminològic es correspon amb la reflexió feta des de l'àmbit polític dels Estats que tenen en llur interior distintes nacions, al·legant la negativitat dels particularismes, com un mal contra el bé comú. Recordem, per exemple, el que escriví Ortega, quan deia que el nacionalisme ha convertit la nacionalitat i la consciència nacional en una cosa no autèntica, i afirmava —en un diàleg polèmic amb Toynbee— que, com tots els altres ismes, també el nacionalisme ha estat catastròfic [47] .
Amb aquesta reflexió voldria estalviar les simplificacions que hom troba habitualment en la discussió sobre les minories o nacionalitats, i aportar una major precisió conceptual sobre aquests termes. Caldria, en aquesta línia, referir-se a l'amor desordenat a la pròpia nació —tal com ja he repetit al llarg d'aquestes pàgines— amb expressions com nacionalisme exacerbat, nacionalisme imperialista, naciolatria, etnocentrisme, etc. Penso que aquestes expressions s'avenen millor a allò que volem assenyalar.
Tot parlant del quart manament de la Llei de Déu, Joan Pau ii afirma que aquest precepte fa referència a la família, a la seva cohesió interna i a la seva solidaritat, i que ha estat col·locat després dels preceptes fonamentals que afecten la relació de l'home amb Déu, ja que pare i mare són per als fills els representants de Déu, són els qui els han donat la vida i els han introduït en l'existència humana: «(...) en un llinatge, una nació i una cultura (...). Aquí hi ha una certa analogia amb el culte degut a Déu» [48] .
Estretament vinculada al manament de l'amor, l'honra inclou no solament la família sinó també la nació i la cultura en què, a través de la família, quedem inserits. Però més clar resta el paper de la nació i de l'Estat, pel que fa a la família, en els paràgrafs que comentem de la Carta a les Famílies:
«En primer lloc, hi ha el vincle gairebé orgànic que s'instaura entre família i nació. Naturalment, hom no pot parlar en tots els casos de nació en sentit propi. Hi ha grups ètnics que, malgrat que no puguin considerar-se com a veritables nacions, no obstant realitzen, en certa manera, la funció de gran societat. En una i altra hipòtesi, el vincle de la família amb el grup ètnic o amb la nació es fonamenta abans que res en la participació en la cultura. Els pares engendren els fills, en un cert sentit, també per a la nació, a fi que en siguin membres i participin del seu patrimoni històric i cultural. Des del principi, la identitat de la família es va delineant d'alguna manera sobre la base de la identitat de la nació a la qual pertanyen.
»La família, en participar del patrimoni cultural de la nació, contribueix a la sobirania específica que deriva de la cultura i llengua pròpies. He parlat d'aquest tema en l'assemblea de la UNESCO a París, l'any 1980, i m'hi he referit després altres vegades a causa de la seva innegable importància. En altre cas, esdevindria molt difícil explicar molts esdeveniments de la història dels pobles, especialment dels europeus; esdeveniments antics i moderns, esperançadors i dolorosos de victòries i derrotes, dels quals emergeix el fet de com la família resta vinculada a la nació i la nació a la família.
»Davant l'Estat, aquest vincle de la família és en part semblant i en part distint. En efecte, l'Estat es distingeix de la nació per la seva estructura menys familiar, en estar organitzat segons un sistema polític i de forma més burocràtica. Nogensmenys, el sistema estatal té també, en certa mesura, la seva ànima, en la mesura en què respon a la seva naturalesa de “comunitat política” jurídicament ordenada al bé comú. Aquesta ànima estableix una relació estreta entre la família i l'Estat, precisament en virtut del principi de subsidiarietat. Efectivament, la família és una realitat social que no disposa de tots els mitjans necessaris per a realitzar els seus propis fins, incloent-hi els camps de la instrucció i de l'educació. L'Estat és cridat, llavors, a intervenir en virtut de l'esmentat principi: allí on la família és autosuficient, cal deixar-la actuar autònomament; una excessiva intervenció de l'Estat esdevindria perjudicial, a més d'irrespectuosa, i constituiria una violació palesa dels drets de la família; només allí on la família no és autosuficient, l'Estat té la facultat i el dret d'intervenir» [49] .
Defensar la nació, la seva cultura, llengua, història o, en el seu cas, el grup ètnic, és —per tant— defensar les famílies que la integren i, en definitiva, les persones. És per això que el sant Pare clou l'exposició afirmant que:
«Una nació veritablement sobirana i espiritualment forta és formada sempre per famílies fortes, conscients de la seva vocació i de la seva missió en la història» [50] .
La persona es troba a si mateixa, es reconeix, quan s'adona de la seva inserció dins una família, una cultura i unes arrels, que la defineixen i que donen resposta a la pregunta qui sóc jo? Quan algú perd les seves arrels, l'experiència psicològica mostra que en aquest ésser humà es produeix una profunda trencadissa de la seva personalitat (tenim els exemples de nois i de noies adoptats que, en descobrir la seva condició, han patit crisis de personalitat, o bé el fet semblant d'aquells que han sofert amnèsia). Aquestes experiències ens ensenyen que, per tal d'aconseguir personalitats madures i equilibrades, cal —malgrat que no és suficient— saber-se membre d'una família, d'unes tradicions, d'una història, d'una cultura: tots aquests elements apunten vers els conceptes de grup ètnic i de nació.
La nació —i aquesta és una de les idees del sant Pare en la Carta a les Famílies— s'insereix dins aquella noció que defineix la persona, que la constitueix com a tal. Resulta lògic, per tant, concloure destacant l'obligació —i no solament el dret— d'estimar la pròpia cultura, nació i pàtria. Dins aquest context s'entén l'expressió sobirania espiritual que utilitza el Papa.
El Papa Joan Pau ii tracta directament la relació particular–universal en aquest discurs als membres del Consell Pontifici Justícia i Pau. Així s'expressa el sant Pare:
«L'equilibri que caracteritza la doctrina de l'Església en el sector econòmic i social permetrà també de contribuir útilment a la solució de les grans dificultats que deriven de la preocupant oposició entre, d'una part, el procés d'internacionalització i d'ampliació mundial dels problemes i, de l'altra, les reivindicacions inspirades en el nacionalisme i el regionalisme. També en aquest cas es tracta de crear una relació de reciprocitat entre les diverses realitats. La doctrina social de l'Església reconeix el valor de la pertinença a una nació (cf. CA, 50); malgrat tot, aquesta ha rebutjat sempre netament el punt de vista d'aquells que en fan un factor natural de concurrència i d'oposició. Cal més aviat actuar talment que, en la cultura de les nacions i dels governs, es desenvolupi el sentit de la comunitat internacional en un esperit de solidaritat (cf. SRS, 39-40). L'objectiu de les nacions i dels Estats no ha d'ésser servir-se de la comunitat internacional amb la sola finalitat d'augmentar el propi poder i el propi benestar; hauria d'incloure, al contrari, els serveis que es poden prestar al conjunt de la comunitat humana amb els mitjans a disposició. En aquesta perspectiva tan important als nostres ulls, els cristians són cridats a obrar amb coherència i amb amplitud de mires, inspirant-se en l'ensenyament social de l'Església, sia en la teoria, sia en la pràctica» [51] .
Davant el problema que sorgeix de l'oposició entre el procés d'internacionalització i les reivindicacions inspirades en el nacionalisme i el regionalisme, el Pontífex ofereix la via de solució adequada: crear una relació de reciprocitat entre ambdues realitats. Del fet que ambdues es relacionen recíprocament sense constituir problema se segueix, evidentment, que no són en si dolentes ni són tampoc la causa de l'esmentat problema. Es blasma només la seva oposició. La internacionalització, el nacionalisme i el regionalisme són, altra volta —notem-ho bé—, fets positius mentre s'adiguin amb les respectives virtuts de la humanitas pel que fa al primer, i de la pietas, del patriotisme i del nacionalisme, pel que fa al segon i al tercer.
El text explicita aquesta tesi en un doble moment. En primer lloc afirmant, en positiu, que pertànyer a una nació és valuós i cal viure-ho amb sentit de comunitat internacional, en esperit de solidaritat, amb l'objectiu de servir la comunitat humana. En negatiu, el Papa refusa fer de la pertinença a la nació un factor natural de concurrència i d'oposició. Les nacions i els Estats no han de proposar-se com a objectiu servir-se de la comunitat internacional per a augmentar el poder i el benestar propis. Aquest és, doncs, l'ensenyament social de l'Església en el qual s'han d'inspirar els cristians i tots els homes de bona voluntat.
Ens trobem de nou davant un text que no desqualifica el nacionalisme pel mer fet de ser nacionalisme, sinó que només el desmereix quan hom l'empra en oposició amb la internacionalització, és a dir, quan, en excloure l'obertura, perd la rectitud que li escau i, doncs, perd la categoria de virtut.
El sant Pare torna a fer esment dels nacionalismes en la seva Carta Apostòlica Tertio Millennio Adveniente, bo i advertint el que succeeix quan no es respecten els drets de les nacions. En aquest document trobem una clara denúncia del nacionalisme imperialista del passat i del present, qualificat com a violador sistemàtic dels drets de les nacions. Alhora exigeix a les nacions europees un seriós examen de consciència i el reconeixement de les culpes i dels errors comesos, sense el qual es fa impossible el projecte comú de construir una societat justa i solidària. «Reconèixer els fracassos d'ahir és un acte de lleialtat i de valentia que ens ajuda a reforçar la nostra fe i ens fa capaços i disposats a fer front a les temptacions i a les dificultats d'avui» [52] . Aquesta «purificació de la memòria demana a tots un acte de valentia i humilitat per a reconèixer les faltes comeses» [53] i possibilita el camí de la pau veritable arrelada en el perdó. Vegem aquest text:
«Després del 1989 han sorgit, tanmateix, nous perills i noves amenaces. Als països de l'antic bloc oriental, després de la caiguda del comunisme, ha aparegut el greu risc dels nacionalismes, com desgraciadament demostren els contratemps dels Balcans i d'altres àrees pròximes. Això obliga els pobles d'Europa a un seriós examen de consciència, reconeixent culpes i errors comesos històricament, en el camp econòmic i polític, en relació amb les nacions els drets de les quals han estat sistemàticament violats pels imperialismes del segle passat i del present» [54] .
Aquí tenim un nou exemple de com el terme nacionalisme s'empra en un cert sentit pejoratiu, negatiu i amenaçador de la pau. Distingeix entre els nacionalismes que reaccionen davant els imperialismes i els nacionalismes exacerbats i imperialistes. Els primers comporten perills, amenaces i riscos; i el sant Pare ens n'alerta degudament. Els segons, però, han comès —de fet— culpes i errors, i han violat sistemàticament altres països. Això darrer és, precisament, el que demana un examen de consciència seriós amb vista a la conversió pel que fa als drets de les nacions (amb el llenguatge de Pius xii diríem a la vida nacional), drets que constitueixen l'objecte dels nacionalismes justos.
De publicació més recent tenim aquesta carta apostòlica, escrita coincidint amb el centenari d'Orientalis Dignitas, que escriví Lleó xiii. Citem un paràgraf d'Orientale Lumen:
«En un temps en el qual s'admet cada vegada més que el dret de tot poble a expressar-se d'acord amb el seu patrimoni de cultura i pensament es fonamental, l'experiència de distintes esglésies d'Orient se'ns presenta com un genuí exemple d'inculturació ben realitzada.
»D'aquest model es dedueix que, si volem evitar el ressorgiment de particularismes i també de nacionalismes exacerbats, hem de comprendre que l'anunci de l'Evangeli ha d'estar profundament arrelat en el caràcter específic de les cultures i, alhora, obert a confluir en una universalitat que és un intercanvi per a l'enriquiment comú» [55] .
Tornem a topar, ací, amb la pedra angular del pensament de l'Església: la doble tensió d'amor a la diversitat com a realitat de mutu enriquiment i, alhora, d'obertura al bé comú universal, que desdiu del nacionalisme egoista i exacerbat.
Donada la gran ressonància internacional que ha tingut el seu darrer discurs a la seu de l'ONU, em limitaré a comentar els seus punts més importants.
Joan Pau ii començà el seu discurs indicant el que l'Església vol aportar a la reflexió sobre el decurs de la història. Constata l'anhel de llibertat dels pobles com un dels signes dels temps. I dirigeix les vies de solució envers la llei natural com a «gramàtica que serveix al món per afrontar aquesta discussió sobre el propi futur». Així descobrim que la pau dels pobles arrela en el compromís moral de defensar tota nació i cultura d'agressions injustes i violentes. Vet ací els fragments més interessants:
«La recerca de la llibertat en la segona meitat del segle xx ha compromès no sols els individus, sinó també les nacions. A cinquanta anys del final de la Segona Guerra Mundial és important recordar que aquell conflicte sorgí a causa de les violacions dels drets de les nacions. Moltes d'elles han sofert terriblement per l'única raó de ser considerades altres. Van ser comesos crims terribles en nom de doctrines nefastes que predicaven la inferioritat d'algunes nacions i cultures. En un cert sentit, es pot dir que l'Organització de les Nacions Unides ha nascut de la convicció que les dites doctrines eren incompatibles amb la pau; i l'esforç de la Carta de salvar les futures generacions del flagell de la guerra (Preàmbul) implicava certament el compromís moral de defensar tota nació i cultura d'agressions injustes i violentes» [56] .
«La Declaració universal dels Drets de l'Home, adoptada en 1948, ha tractat de manera eloqüent dels drets de les persones; però encara no hi ha un acord anàleg internacional que afronti de manera adequada els drets de les nacions. Es tracta d'una situació que ha de ser atentament considerada per les qüestions urgents que planteja sobre la justícia i la llibertat en el món contemporani» [57] .
Juntament amb els drets de les persones, existeixen els drets dels pobles, de les nacions, de totes aquelles entitats que tenen una personalitat moral. El sant Pare dirà més endavant que els drets de les nacions són els mateixos drets de les persones considerades en llur vessant comunitària, dimensió antropològica ineludible de la persona, que és alhora un ésser individual i social. Les comunitats tenen, així, una subjectivitat pròpia, distinta de la mera agregació de persones, malgrat que —usant el llenguatge tomista— no podem parlar d'una substància, cosa que portaria a defensar els col·lectivismes. Per a la correcta articulació de la subjectivitat de les comunitats pot ser útil una bona comprensió del concepte de bé comú [58] .
En realitat, el problema de la plena reconeixença dels drets dels pobles i de les nacions s'ha presentat repetidament a la consciència moderna de la humanitat, suscitant també una notable reflexió ètico-jurídica, a la qual ens hem referit en un dels apartats d'aquest estudi.
Avui —continua el sant Pare— el problema de les nacionalitats es situa en un nou horitzó mundial, caracteritzat per una forta mobilitat que fa cada vegada menys marcats els mateixos confins ètnico-culturals, sota la pressió de múltiples dinamismes com són ara les migracions, els Mass Media i la mundialització de l'economia. Però també avui, i precisament enmig d'aquest horitzó d'universalitat, sorgeixen amb força alguns particularismes ètnico-culturals, gairebé com una necessitat impetuosa d'identitat i de supervivència, una mena de contrapès a les tendències homologants. Aquesta doble tensió en l'Europa actual és tot un fet: els distints nacionalismes estan arribant a les pàgines dels diaris pels diversos enfrontaments que generen, i, d'altra banda, pels espectaculars avenços tecnològics (entre els quals Internet) que homogeneïtzen la cultura i el llenguatge de la comunicació. La renaixença d'aquests particularismes és una dada que convé no menystenir com si es tractés d'una simple deixalla del passat. Això demana, més aviat, d'ésser desxifrat amb una profunda reflexió en el pla antropològic i ètico-jurídic.
Apareix, doncs, una tensió entre el particular i l'universal, cosa que és inherent al mateix ésser humà. La correcta comprensió d'aquest fet aportarà grans llums per a la solució del problema de la concreció político-administrativa de les nacions. Amb paraules del sant Pare:
«Aquesta tensió entre el particular i l'universal, de fet es pot considerar immanent a l'ésser humà. La naturalesa comuna mou els homes a sentir-se, tal com són, membres d'una única gran família. Però per la concreta historicitat d'aquesta mateixa naturalesa, estan necessàriament lligats d'una manera més intensa a particulars grups humans; en primer lloc a la família, després als diversos grups de pertinença, fins al conjunt del respectiu grup ètnico-cultural que, no casualment indicat amb el terme de nació, evoca el néixer, mentre que, indicat amb el terme de pàtria (fatherland), evoca la realitat de la mateixa família. La condició humana és posada així entre aquests dos pols —la universalitat i la particularitat— en tensió vital entre ells; una tensió inevitable, però singularment fecunda, si és viscuda amb equilibri serè.
»És sobre aquest fonament antropològic que es basen també els drets de les nacions, que no són altra cosa que els drets humans presos en aquest específic nivell de la vida comunitària. Una reflexió sobre aquests drets certament no és fàcil, tenint en compte la dificultat de definir el concepte de nació que no s'identifica a priori i necessàriament amb el d'Estat. És, malgrat tot, una reflexió improrrogable si es volen evitar els errors del passat, i ajudar a un just ordre mundial» [59] .
Aquesta citació mereix ésser llegida amb atenció. Ací, el sant Pare, tot i que constata la dificultat per a definir el concepte de nació, fa una primera aproximació descriptiva del terme: llaços més intensos de grups humans particulars, per la qual cosa fa referència al respectiu grup ètnico-cultural. Afegeix altres afirmacions que, d'alguna manera, confirmen idees tractades en els primers apartats d'aquest estudi: la distinció entre nació i Estat, no sols conceptualment sinó també extensivament (en aquest darrer sentit es reconeix la possibilitat que existeixin Estats-nació); la nació és una societat original o natural, extensió de la família; i, finalment, el matís que distingeix nació i pàtria, essent conceptes que tenen per objecte material la mateixa realitat.
El Papa enuncia els drets de les nacions de la mateixa manera que ho va fer amb els drets de les minories en la Jornada mundial de la pau de l'any 1989. Bo i seguint el mateix text, els aniré mencionant:
• Dret a l'existència
«El seu dret a l'existència és certament el pressupòsit dels altres drets d'una nació: ningú, per tant —ni un Estat, ni una altra nació, ni una organització internacional—, no té mai dret a creure que una determinada nació no sigui digna d'existir. Aquest dret fonamental a l'existència no exigeix necessàriament una sobirania estatal, essent possibles diverses formes d'agregació jurídica entre diverses nacions, com per exemple succeeix en els Estats federats, en les Confederacions, o en Estats que es caracteritzen per àmplies autonomies regionals. Pot haver-hi circumstàncies històriques en les quals, agregacions diverses d'una sobirania estatal poden esdevenir, fins i tot, aconsellables, però amb la condició que això es faci en un clima de veritable llibertat, garantida per l'exercici de l'autodeterminació dels pobles» [60] .
Cal esmentar que el dret a l'existència no implica per si sol l'exercici de la independència político-administrativa. Ara bé, aquesta no pot ser obstaculitzada per elements aliens a la cultura o a la nació, ja que existeix un veritable dret a l'exercici de l'autodeterminació o autodecisió dels pobles (tal com aquest paràgraf ens indica i el mateix sant Pare ja havia afirmat en un discurs a Jasna Gora en parlar del dret a l'existència i a l'autodecisió, dret a la pròpia cultura i al seu desenvolupament multiforme [61] ). Serà el judici prudent de la història i el seu desenvolupament en el temps els que dictaran la solució més convenient per a cada cas concret. La conseqüència lògica del dret a l'existència implica —de manera natural— els següents drets:
• Dret a la pròpia llengua i cultura
«El dret a l'existència implica també urgentment, per a tota nació, el dret a la pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la que jo en diria la seva original sobirania espiritual. La història demostra que en circumstàncies extremes (com les que s'han vist en la terra en què jo he nascut) és precisament la seva mateixa cultura la que permet a una nació sobreviure a la pèrdua de la pròpia independència política i econòmica» [62] .
• Dret a modelar la pròpia vida segons les pròpies tradicions
Cal excloure, lògicament, tota violació dels drets humans fonamentals i, particularment, l'opressió de les minories [63] . El Papa està parlant del dret de les nacions, no dels Estats. Per tant, afirmar el dret a modelar la pròpia vida de conformitat amb la idiosincràsia de la respectiva nació implica també que les nacions en el territori de les quals convisquin minories —lingüístiques, religioses, culturals, ètniques, etc.— tenen el deure de respectar-les i de garantir l'exercici de llurs drets i deures. Aquest criteri serà la clau de volta per a la construcció de la convivència justa i pacífica en situacions històriques, tant de nacions que s'alberguen en una altra nació —nació de nacions—, com en el cas de minories dins altres nacions —estatals o no.
• Dret a construir el propi futur tot donant a les generacions més joves una educació apropiada [64] .
Com a corol·lari dels anteriors drets, brolla de forma natural —ho acabem d'avançar— el dret a l'autodeterminació, que exclou —negativament— una dependència sistemàtica i inclou —positivament— un tarannà d'espontaneïtat i d'autorrealització.
Com a conseqüència de la particularitat emergeixen els drets; en virtut de la universalitat brollen els deures, entre els quals convé destacar el de viure amb una actitud de pau, de respecte i de solidaritat amb les altres nacions [65] . Així, l'exercici del dret de les nacions, equilibrat per l'afirmació i la pràctica dels deures, promou un fecund