Pel seu historial personal, com a
ciutadà que ha patit la prepotència alemanya primer i, després,
l'imperialisme rus, Joan Pau ii
és un home amb una especial sensibilitat doctrinal vers els drets dels pobles. És molt extensa la seva bibliografia al respecte.
Començarem amb el famós discurs a la
seu de la UNESCO (Organització de les
Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura), a París.
Aquest discurs és realment un tractat ampli i profund sobre temes de màxima
actualitat.
Els números 14 i 15 aborden el concepte
de nació, la qual cosa fa summament interessant llur contingut. Hi trobem
pensaments que fan referència directa a la realitat nacional i ens forneixen
bons materials per tal de reflexionar amb sòlid fonament i, així, poder
veure-hi més clar. Citem:
«Si, en nom del futur de
la cultura, s'ha de proclamar que
l'home té dret a “ser” més i si, per la mateixa raó, s'ha d'exigir una
suprema primacia de la família en el conjunt de l'acció educativa de l'home
per a una veritable humanitat, cal que es situï també en la mateixa línia
el dret de la nació; cal col·locar-lo alhora en la base de la cultura i de l'educació. La nació és la gran
comunitat dels homes que resten units per lligams diversos, però sobretot i
precisament per la cultura. La nació és “per” i “per a” la cultura i
així ella és la gran educadora dels homes a fi que puguin “ser més” en
la comunitat. La nació és aquella comunitat que posseeix una història que
supera la història de l'individu i de la família. És també en aquesta
comunitat, en funció de la qual tota família educa, que la família inicia
la seva educació, començant pel que és més senzill: la llengua. I així possibilita que
l'home, infant encara, aprengui a parlar per tal de fer-se membre de la
comunitat que és la seva família i la seva nació. En tot això que ara
estic proclamant i que desenvoluparé encara més, les meves paraules
tradueixen un testimoni particular en el seu gènere. Soc fill d'una nació
que ha viscut les majors experiències de la història, que ha estat
condemnada a mort pels seus veïns diverses vegades, però que ha sobreviscut
i que ha continuat essent ella mateixa. Ha conservat la seva identitat
dividida i ocupada per estrangers, ha conservat la seva sobirania nacional, no perquè es recolzés en els seus recursos de
força física, sinó recolzant-se exclusivament en la seva cultura. S'ha
esdevingut que aquesta cultura ha tingut un poder superior a totes les forces.
El que dic ací respecte als drets de la nació a fonamentar la seva cultura i
el seu esdevenidor no és, doncs, el ressò de cap “nacionalisme”, sinó que es tracta sempre d'un element estable de
l'experiència humana i de les perspectives humanistes del desenvolupament de
l'home.
»Hi ha una sobirania fonamental de la societat que
es manifesta en la cultura de la nació. Es tracta de la sobirania per la qual
l'home és, al mateix temps, sobirà suprem. I, en parlar així, penso també,
amb una profunda emoció interior, en les cultures de tants pobles antics que no han capitulat quan
s'han trobat enfrontats amb les civilitzacions dels invasors i continuen
essent per a l'home la font del seu “ser” humà en la veritat interior de
la seva humanitat. Penso també, amb admiració, en les cultures de les societats noves, d'aquelles que es
desvetllen a la vida en la comunitat de la nació pròpia —tal com la meva
nació es despertà a la vida fa deu segles— i que lluiten per mantenir la
seva identitat i els seus valors contra les influències i les pressions de
models vinguts de fora.
»M'adreço a vosaltres,
senyores i senyors, que des de fa més de trenta anys us reuniu aquí en nom
de la primacia de les realitats culturals de l'home, de les comunitats
humanes, dels pobles i de les nacions. Us dic: amb tots els mitjans a
disposició vostra, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada
nació en virtut de la seva pròpia cultura. Protegiu-la com la nineta dels
ulls per a l'esdevenidor de la gran família humana. Protegiu-la! No permeteu
que aquesta sobirania esdevingui una presa de qualsevol interès polític i econòmic.
No permeteu que arribi a ser víctima dels totalitarismes o de les hegemonies
per a les quals l'home no compta si no com a objecte de dominació i no
com a subjecte de la seva pròpia existència humana. Per a aquestes també la
seva pròpia nació o les altres compten només com a objecte de dominació i d'atracció d'interessos diversos, i no com
a subjecte de la sobirania nascuda de la cultura autèntica que els pertany en
sentit propi. ¿No hi ha, en el mapa d'Europa i del món, nacions que
posseeixen una meravellosa sobirania
històrica, nascuda de la seva cultura i que, amb tot, al mateix temps
estan privades de la seva total sobirania? ¿No és un punt important per a
l'esdevenidor de la cultura humana, important especialment en la nostra
època, quan és tan urgent d'eliminar les restes del colonialisme?».
La citació és llarga, però la seva
gran importància exigia transcriure-la. El que el Papa afirma ens recorda —en
certa mesura— allò que ja deia, ara fa gairebé cent anys, el bisbe Torras
i Bages, en La tradició catalana. Molts no l'entenien —n'hi ha que encara no l'entenen— quan
afirmava que la nació neix i viu, no per la cosa artificial que puguin fer
els homes amb decisions arbitràries, sinó per allò de natural que Déu ha
posat en ella: la història i la cultura. Bona part dels homes moderns han
comès l'errada que consisteix a crear realitats socials i polítiques que
anomenen unívocament nacions i que, o bé no ho són, o bé, essent-ho
analògicament, no ho són èticament, perquè en realitat es tracta d'Estats
que contenen en llur interior més d'una nació o d'una minoria nacional o
ètnica natural que —bo i existint abans que l'Estat creat— no són
respectades ni servides com és de justícia.
Davant aquest discurs de Joan Pau ii, el concepte d'Estat nacionalista dominador resta
ulteriorment devaluat, mentre que l'amor a la nació —la vida nacional—, tal com també l'entenia Pius xii, guanya nous punts. El mateix
document ens forneix també importants dades per a veure com el sant Pare
entén la realitat que representa la nació. Resta palesa la distinció entre
nació i Estat. L'exemple de Polònia —que deixa d'ésser Estat polonès,
però que manté alhora la seva identitat
nacional— és prou il·luminador i significatiu. El text mostra com la
nació pot sobreviure malgrat la mancança d'Estat i, alhora, indica que no
tot Estat s'avé rectament amb la nació, és a dir, no tot Estat és conforme
amb la nació (o les nacions) que enclou. Així, cal reclamar per al bé de la
nació una estructura político-administrativa adequada.
Els conceptes de cultura i de sobirania cultural o nacional, distinta
de la sobirania estatal, mereixen
una atenció especial. El parlament del Papa ens mostra el fet que una nació
és un medi generador de la
personalitat dels seus membres: «la nació és per i per a la cultura, i
així ella és la gran educadora».
Veiem, a més, que el sant Pare alinea la nació entre les societats o
aliances naturals o originals. L'enumeració dels elements descriptius de la nació —la cultura, la història, la llengua,
etc.— dóna una idea força clara de quin tipus de comunitats humanes poden
ser considerades com a nacions. Des
de la idea de sobirania cultural de les
nacions emergeixen els corresponents deures de viure-les, defensar-les i
de no envair-les.
El fet que una nació defensi la seva sobirania cultural i, juntament amb ella, l'estructura política que
l'ha de servar, no és fruit de cap nacionalisme negatiu, sinó d'un deure de
justícia vers els membres de la nació. Sorgeix, així, la necessitat de respectar, protegir i fomentar les
distintes sobiranies nacionals en
conformitat amb el seu ésser.
És molt interessant notar, per
contraposició, la càrrega negativa que atribueix al concepte de nacionalisme. Quan hom remarca els
drets de la nació a fonamentar la seva cultura i el seu esdevenidor no ho fa
en nom de l'esmentat “isme”, sinó que ho fa en funció de l'experiència
i de l'esdevenidor humans. Val, doncs, la inversa: quan hom procedeix
d'aquesta manera no pot ser blasmat pels (positivament) “nacionals” de
(negativament) “nacionalistes”. Amb tot, no posa nom propi a la que és la
idea dirigens del discurs:
l'afirmació rotunda de la vida nacional,
de la seva sobirania cultural, amb
els corresponents deures vers els propis membres i vers tota la comunitat
mundial. Aquest text mostra la importància que, davant els ulls del Romà
Pontífex, té la realitat nacional amb vista a la construcció de la societat
civil. Aquest és el concepte de nació sobre el que es basen els seus
ensenyaments.
El lector pot comparar aquest text amb el
que s'ha exposat en l'apartat Estat,
nació i pàtria, de la primera part d'aquest llibre, i comprovar-ne els
paral·lelismes. Déu vulgui que tots els ulls vegin, fins i tot els dels
convençuts que ningú no ho veu tan clar com ells.
Tal com vaig remarcant, el Papa, en
utilitzar la paraula nacionalisme
entén —de manera explícita— l'egoisme de la nació. Hem vist i seguirem
veient que en molts documents sovintegen qualificatius que expressen
ulteriorment el seu pensament. Per tant, el nacionalisme que ha estat condemnat
és, en efecte, condemnable, però no es pot identificar, sense més, amb
aquelles persones, grups o partits polítics que es denominen nacionalistes. No precisar el fet
d'aquest salt semàntic comportaria cometre injustícies, fins i tot greus, en
alguns judicis morals referits a la qüestió que ens ateny. Cal tenir
constantment presents les decisives distincions de Pius xi.
Voldríem destacar dues idees del text
que citarem a continuació. La primera fa referència a la llengua, que és
quelcom més que un simple vehicle de comunicació, ja que també és
expressió de la subjectivitat (de la personalitat) del poble. Per tant, la
llengua no resta només com un artifici amb vista a poder-nos entendre, sinó
que és una expressió de la pròpia personalitat, modelada —en part— per
la història, la cultura, les tradicions, etc. La segona idea ens remet a
relligar el concepte de nació amb el de pàtria, com el lloc dels pares i la
terra dels avantpassats, i que ara és causa comuna. Mentre existeixi qui
atribueixi unívocament el concepte de pàtria a l'Estat toparem amb
confusions i interpretacions errades.
«La cultura de cada
nació s'expressa, entre altres coses —i sobretot—, en la llengua. La llengua és la forma que
donem als nostres pensaments. En la llengua s'emmarquen uns trets particulars
de la identitat d'un poble i d'una nació. I, en un cert sentit, en ella
batega el cor d'aquesta nació perquè en la llengua, en la pròpia llengua,
s'expressa allò de què viu l'ànima en la comunitat d'una família, de la
nació, de la història.
»No ens podem eximir del
gran esforç que tira cap a construir la ciutat justa entre els fills de la
mateixa pàtria.
»Aquest esforç ha d'anar
acompanyat de l'amor envers aquesta pàtria, amor envers la seva cultura i la
seva història, amor als valors específics que decideixen sobre la posició
en la gran família de les nacions, amor, en fi, envers els connacionals,
homes que parlen la mateixa llengua i són responsables de la causa comuna que
s'anomena pàtria».
Notem la naturalitat amb què els
compatriotes són anomenats connacionals.
Tenim ací un altre text del Papa Joan
Pau ii; és un fragment del
discurs als bisbes francesos de Provença-Mediterrània:
«Voldria afegir una
paraula complementària sobre el patrimoni
cultural de les vostres regions, del qual la religió, tanmateix, és
tributària. És molt important de respectar-lo i de fer-lo respectar. És que
no està impregnat de saba i de sabor cristians? Malauradament, es treballa
sovint en una empresa de secularització d'aquestes riqueses espirituals. Hi
ha tota una correlació evident entre la cultura popular i la fe del poble.
Però justament per a evitar aquesta secularització cal que siguin valorats i
ajudats tots els homes de bona voluntat, cristians o no, que miren de
presentar aquest patrimoni, i a la vostra terra hi ha múltiples iniciatives
dignes d'elogi en aquest àmbit, entre els docents, entre els animadors
culturals i artistes, entre aquells que s'esforcen a preservar les llengües regionals o a retornar-hi o,
fins i tot, entre aquells que són encarregats de les emissions regionals de
la televisió o de la ràdio. Es tracta, al cap i a la fi, de respectar la
contextura cristiana d'aquest patrimoni,
el seu caràcter permanent i sempre actual, més enllà de les vicissituds
de la història. L'Església ha de ser la primera a comprendre aquesta
actitud, a interessar-s'hi i aportar-hi la seva contribució i els seus
engatjaments».
El text és substanciós i recorda el
paper que l'Església té en relació amb la promoció cultural dels pobles.
Pel seu valor vull afegir aquí un altre text fortament relacionat amb
l'anterior; en aquest cas, extret de l'al·locució del Papa als bisbes del
Sud de França en visita ad limina:
«Pel que fa més
particularment a la vostra regió de
cultura occitana o catalana, que ha desenvolupat la seva personalitat pròpia, m'he
adonat ben bé de les vostres inquietuds i de les vostres esperances. Per
exemple: els problemes de la dispersió dels cristians, la visibilitat de
l'Església, l'aïllament dels sacerdots, la fe dels joves, el llenguatge
apropiat per a arribar a l'opinió publica (...)».
Bo i continuant amb l'extensa literatura
que Joan Pau ii ens proporciona
és molt recomanable llegir el discurs que ara citem. Té per títol Els camins d'una comunitat mundial dels pobles. Els números 3 i 4
demanen una lectura reposada per tal de poder extreure'n l'essència. La
citació completa seria massa llarga i és per això que recollim només les
següents línies, que són les que majorment es refereixen al tema que ens
ocupa:
«(...) En canvi, països
sobirans que ja fa temps que són independents o que ho són de fa poc, es
veuen amenaçats alguna vegada en la seva integritat per la contestació
interior d'una part que fins i tot arriba a considerar o bé demanar una secessió. Els casos són complexos i
molt diversos i cadascun d'ells demanaria un judici diferent segons l'ètica,
que tingui en compte alhora els drets de les nacions, fundats en la cultura homogènia dels pobles
(cf. el meu discurs a la UNESCO, 2 de juny de 1982, n. 15), i els drets dels Estats a la seva integritat
i sobirania. Desitgem que, més enllà de les passions —i, de totes maneres,
evitant la violència—, s'arribi a formes polítiques ben articulades i
equilibrades que sàpiguen respectar els particularismes culturals, ètnics,
religiosos i, en general, els drets de les minories».
Cal subratllar aquesta citació per la
seva importància amb vista a la concreció político-històrica de les
nacions que no són Estats, tot conjuminant-la amb una homilia a Polònia
(Jasna Gora), que parlava no solament del dret a l'existència de les nacions,
sinó també de llur dret a l'autodecisió. Aquest dret de les nacions no implica que ni hagin d'esdevenir
necessàriament un Estat —tal com postulava el principi de les nacionalitats de Mancini—,
ni tampoc que això no sigui possible, sinó que tal fet dependrà de les
circumstàncies històriques que envoltin aquella situació concreta i, per
tant, el judici del valor ètic sobre la conveniència ha de fer-se —alhora—
amb prudència, justícia i valentia (fortalesa).
Per a copsar el fet que tot dret no ha de
conduir necessàriament a una obligació, podem considerar, per exemple, el
dret al matrimoni: tot home té dret a casar-se, però això no implica que
s'hagi de casar. En realitat, el dret és el de la lliure determinació de
l'estat d'una persona, i no tant el dret a prendre muller.
No és difícil treure una conclusió
legítima dels textos del Magisteri esmentats. El Magisteri defensa
constantment els pobles petits, les minories ètniques i nacionals, llurs
cultures i valors culturals, especialment la llengua, i tots els seus
interessos justos. El Papa, com és molt explicable, no diu —per tal de fer
justícia— quina sortida política
concreta caldria donar als pobles que tenen uns drets no respectats. És
evident, però, que reclama justícia en la mesura en què calgui.
La finalitat d'aquest estudi —tal com
ja he afirmat— tampoc no és la de concretar la darrera solució política
de les nacionalitats, perquè això no entra dins la missió i el propòsit
ètico-religiós: aquesta és una tasca dels ciutadans justos, realistes i
comprensius. Aquest llibre vol prestar un servei a aquells que romanen en un
cert grau d'ignorància o d'indiferència, a aquells que volen esdevenir més
conscients del valor de la vida nacional i a aquells que tenen prejudicis —ara
mateix ja massa anacrònics—, a fi que reflexionin per cercar la solució
d'un greu problema plantejat: el dret de les nacions. Aquest problema demana una solució justa, i no a títol
d'almoina, sinó de reconeixença d'un dret, que comporta el deure simultani
de garantir els drets dels Estats a llur integritat i sobirania.
Per tal de trobar l'esmentada solució,
cal que hi hagi més claredat, reflexió i bona disposició d'esperit, és a
dir, un clima i una mentalitat adequats. I aquesta solució no pot ésser
conjuntural, és a dir, que avui sigui i que demà es perdi pel canvi de
circumstàncies polítiques, sinó que ha de ser definitiva i estable (tenint,
tanmateix, en compte el dinamisme de la història de les nacions que no permet
de fossilitzar situacions passades ni predeterminar projectes futurs), com a
fruit madur d'un canvi profund de mentalitat i d'ambient allí on calgui, per
la qual cosa hem de menester més diàleg, més reflexió, més informació,
amb l'abandó de prejudicis, i —pel que fa als cristians— més atenció a
la DSE.
Bo i parlant del quart manament del Decàleg, i tot fent referència a l'herència que rebem dels
nostres pares, Joan Pau ii dirà
a tots els joves:
«(...) Es tracta aquí,
primer de tot, del patrimoni d'ésser home, i, successivament, d'ésser home
en una situació personal i social més definida. Pel que fa a això, fins i tot la semblança física amb els pares hi té quelcom a
veure. Encara més important és tot el
patrimoni cultural, en el centre del
qual es troba gairebé diàriament la llengua. Els pares us han ensenyat a
cadascun de vosaltres a parlar aquella llengua que constitueix l'expressió essencial del vincle social
amb la resta dels homes. Això és determinat per uns límits més amplis
que la mateixa família o que un ambient concret. Es tracta, com a mínim,
dels límits d'una tribu i, el més
sovint, dels confins d'un poble o
d'una nació en la qual heu nascut.
»L'herència familiar s'estén de la manera
esmentada. A través de l'educació familiar participeu d'una cultura
concreta, participeu també de la història del vostre poble o nació. El vincle familiar significa la pertinença comuna a una
comunitat més àmplia que la família i, alhora, una altra base d'identitat
de la persona. Si la família és la primera educadora de cadascun de
vosaltres, alhora —mitjançant la família— són també un element
educatiu la tribu, el poble o la nació amb la qual restem units per la unitat cultural, lingüística i històrica.
Aquest patrimoni constitueix també una crida en sentit ètic. En rebre la fe
i heretar els valors i continguts que componen el conjunt de la cultura de la
seva societat, de la història de la seva nació, cada un i cada una de
vosaltres rep una dotació espiritual en la seva humanitat individual.
»Aquí té una
aplicació la paràbola dels talents que hem rebut del Creador mitjançant els
nostres pares, les nostres famílies i, també, la comunitat nacional a la qual pertanyem.
En relació amb aquesta herència no podem mantenir una actitud passiva, o
fins i tot de renúncia, com féu el darrer dels servents esmentat en la
paràbola dels talents. Hem de fer tot allò que és al nostre abast per
assolir aquest patrimoni espiritual, per confirmar-lo, mantenir-lo i
incrementar-lo. Es tracta d'una tasca important per a totes les societats,
especialment, potser, per a aquelles que
es troben en els inicis de llur existència autònoma, o bé aquelles que han
de defensar la seva pròpia existència i la identitat essencial de la seva
nació enfront del perill de destrucció des de l'exterior o de
descomposició des de l'interior.
»(...) La vostra joventut
i el projecte de vida que cadascun i cadascuna de vosaltres elabora en la
jovenesa s'insereixen des del primer moment en la història d'aquestes
diverses societats, i això s'esdevé no des
de l'exterior, sinó principalment des
de l'interior. Això es converteix per a vosaltres en una qüestió de
consciència familiar i, doncs, nacional:
és una qüestió de cor, una qüestió
de consciència. El concepte de pàtria
es desenvolupa mitjançant una immediata continuïtat amb el concepte de família i, en un cert sentit, es
desenvolupen l'un dins l'àmbit de l'altre. Vosaltres, gradualment, en
experimentar aquest vincle social que és més ampli que el familiar, comenceu
a participar també en la responsabilitat pel bé comú d'aquella família
més àmplia que és la pàtria
terrena de cadascun i de cadascuna de vosaltres. Les figures il·lustres de la
història, antiga o contemporània, d'una
nació guien també la vostra joventut i afavoreixen el desenvolupament
d'aquell amor social que hom anomena sovint amor patri».
En aquest text sobresurten, entre altres
idees, el paper de la llengua, el significat de la qual transcendeix la
funció de simple vehicle de comunicació oral, per tal de ser expressió de
la pròpia personalitat comunitària d'una nació; la responsabilitat —i el
deure de justícia— de contribuir al propi patrimoni espiritual de la nació
i de confirmar-lo i incrementar-lo; la nació com a societat originària o
natural, que té la missió de ser medi
generador de la personalitat dels seus membres; i la identitat pràctica
entre pàtria i nació, assumides ambdues des de l'actitud comuna d'amor patri: ¿no flueix
espontàniament, en aquests moments, la identitat, també pràctica, entre nacionalisme i patriotisme? És una bona ocasió per a rellegir l'apartat El nacionalisme com a virtut moral de
la primera part d'aquest estudi, per tal de contrastar-lo amb aquests
ensenyaments pontificis.
En aquest document el Papa defensa les
minories de tot tipus: ètniques, religioses i històriques. Les minories
tenen dret a l'existència, a llur pròpia cultura i a la llibertat religiosa.
Aquests drets comporten deures, com és ara la disponibilitat de les parts a
llur mútua acceptació i al diàleg, sobretot si les minories tenen
reivindicacions polítiques d'independència o, si més no, d'una major
autonomia.
Ja que dedica la carta a les minories, la
comentaré en la seva totalitat, amb vista a treure'n tota l'ensenyança, de
gran riquesa per al tema que ens ocupa.
Comença la Carta tot constatant la tendència, en
el terreny polític, de part d'homes del mateix llinatge, a ser independents i
constituir-se en una sola nació. El Papa planteja un problema real i de greus
conseqüències socials, ja que molts pobles tenen el desig d'autogovern. Cal
distingir i matisar el mot independent,
que marcarà la comprensió política i magisterial de les nacionalitats. Si
per independència entenem la desconnexió, la desunió i la manca de tracte
en relació amb qualsevol altra nació o Estat, això desdiria de la recerca
del bé comú de tot el llinatge humà, que és un dels principis que regeixen
l'ensenyament social sobre les nacionalitats. Si, però, per independència
entenem un grau d'autogovern —el que la lliure opinió dels ciutadans, amb
diàleg respectuós, concreti— que possibiliti la recerca del bé comú,
aleshores es tracta de quelcom que no solament és lícit, sinó també
eventualment obligatori per tal de poder garantir el dret de les cultures a
existir i a ser aprofundides, donada llur pacífica possessió. En el fons, no es tracta ni d'independència ni d'uniformisme amb
les cultures veïnes, sinó d'interdependència, que pot resoldre's políticament mitjançant diverses formes
concretes.
Bo i citant Joan xxiii sobre la gravetat dels problemes
que neixen al voltant de les minories ètniques al si dels límits nacionals
d'un altre llinatge, el text mostra com aquests afecten no solament l'organització de
la vida social i civil a l'interior del país, sinó també la comunitat
internacional. Aquests darrers temps han vist com, de fet, els distints casos
de nacionalismes a l'Europa actual han suscitat fortes polèmiques i actituds
viscerals i contradictòries. Les solucions als problemes que sorgeixen al
voltant de les nacionalitats no són de poca importància, sinó que esdevenen
qüestions que transcendeixen llurs límits locals (vegeu els casos de
l'ex-Iugoslàvia, Euskadi, etc.).
Si el sant Pare elegeix aquesta temàtica
per a la Jornada Mundial de la Pau de l'any 1989 és perquè la pau —com
afirmà el Concili Vaticà ii—
no és la simple absència de guerra, ni pot reduir-se únicament a fer
estable l'equilibri de les forces adverses, sinó que és un procés dinàmic que ha de tenir presents tots
els elements i les causes que l'afavoreixen o el pertorben. Entre aquests
elements és important considerar el dret dels pobles, de les minories i de
les nacions. Una dita popular fa així: «Hi ha pau mentre la víctima
calla.» No és aquest el camí de la solució. Aquesta arribarà, no per
l'oblit del problema o per prescindir-ne, sinó afrontant-lo amb veritat i
justícia.
Immediatament, el sant Pare defineix el
que ell considera com a minoria:
«En quasi totes les
societats hi ha avui les minories, comunitats que tenen origen en diverses
tradicions culturals, en pertinença racial i ètnica, en creences religioses,
o també en vicissituds històriques; algunes són de data antiga, d'altres de
constitució més recent».
No estem identificant indiscriminadament
el terme minoria i el concepte nació, ja que no són sinònims,
malgrat que tot el que es diu de les minories es pugui aplicar —de fet i a fortiori— a les nacions, però no a
l'inrevés.
Les situacions que viuen les diverses
minories són tan diferents que és gairebé impossible dibuixar llur quadre
complet. D'una banda, hi ha també grups molt petits, capaços de preservar i
d'afirmar la pròpia identitat, i que resten ben integrats en les societats a
què pertanyen. En alguns casos, aquests grups minoritaris imposen directament
llur predomini sobre la majoria numèrica de la vida pública. D'una altra
banda, hom observa minories que no exerceixen influència i no gaudeixen
plenament de llurs drets, sinó que més aviat es troben en situació de
sofriment i desgràcia. Això pot portar aquestes agrupacions a una mena de
resignació apàtica, o vers un estat d'agitació i, finalment, vers la
rebel·lió. El text que estem comentant indica els límits en el viarany de
la solució:
«Amb tot, ni la passivitat
ni la violència són camins adequats per a crear les condicions d'una pau
autèntica».
Heus ací un prohibit el pas: ni passivitat, ni
violència. Tampoc no valen ni la ignorància dels fets diferencials, ni llur
imposició per la força de la violència, sinó l'acceptació de les
legítimes diferències. La pau sols es podrà aconseguir amb el respecte
sincer d'aquestes diversitats. Qualsevol sistema polític que vulgui negar,
reprimir o fer minvar les dites diferències va sempre contra els ensenyaments
del Magisteri social de l'Església.
Per tal d'afrontar la reflexió, Joan Pau
ii parteix de dos principis
fonamentals, dels qual n'extreu distintes conseqüències. El primer principi és el de la dignitat inalienable de cada persona,
sense distincions relatives al seu origen racial, ètnic, cultural, nacional o
a la seva creença religiosa. Cap persona no existeix per a ella sola, sinó
que troba la seva identitat més plena en la relació amb els altres.
El mateix cal afirmar dels grups humans.
Aquests, en efecte, tenen un dret a la identitat col·lectiva, que és tutelat
de conformitat amb la dignitat de cadascun de llurs components. Aquest dret roman inalterable fins i tot en els casos en què el
grup, o un dels seus membres, actua contra el bé comú. En aquests casos, la
presumpta acció il·lícita ha de ser examinada per les autoritats
competents, amb vista a corregir la desviació, no a suprimir el dret. Al seu
torn, els membres de les minories tenen l'obligació de tractar els altres amb
el mateix respecte i sentit de la dignitat.
La dignitat de la persona humana i dels
grups postula el dret a existir, a expressar-se i a créixer en la seva
pròpia personalitat, tant individualment com col·lectiva. Quan neguem aquest
dret a la persona o a qualsevol grup, anem contra el dret natural. En aquest
mateix missatge, el sant Pare concreta aquests drets de les minories.
El segon
principi mira la unitat fonamental del gènere humà, el qual té el seu
únic origen en Déu creador, qui —segons el llenguatge de l'Escriptura—
«va fer d'un de sol [principi] tot el llinatge dels homes perquè habitessin
damunt tota la superfície de la terra». La unitat de la gènera humana suposa que tota ella sencera, per
damunt de les divisions ètniques, nacionals, culturals, religioses, formi una
comunitat sense discriminacions entre els pobles, i tendeixi vers la mútua
solidaritat. La unitat exigeix igualment que les diversitats dels membres de
la família humana siguin posades al servei de l'enfortiment de la mateixa
unitat, en lloc de constituir un motiu de divisió.
A l'altre pol, l'obligació d'acceptar i
de tutelar la diversitat no pertany solament a l'Estat o als grups. Cada
persona, com a membre de l'única família humana, ha de comprendre i
respectar el valor de la diversitat entre els homes i ordenar-lo al bé comú.
Déu vol la unitat del llinatge humà, però no la uniformitat, sinó una
unitat basada en el respecte a la diversitat.
D'aquests dos pols —unitat i diversitat—
es deriva la no acceptació de cap nacionalisme exacerbat, que prescindeix del bé
comú i es tanca en el seu egoisme ètnic, cultural, etc. I, alhora, s'afirma
un nacionalisme ben entès, com és ara l'amor a la pàtria, als propis
costums, a la llengua, a la pròpia història, etc.
La recíproca solidaritat de què ens
parla el darrer text citat es podria formular amb l'expressió interdependència entre nacions,
pobles, cultures, Estats, persones, etc., és a dir, ni assimilació forçada,
ni egoisme de grup. I per a això cal una intel·ligència oberta, desitjosa
de conèixer millor el patrimoni cultural de les minories amb les quals hom
pren contacte. Així es contribueix a eliminar les actituds inspirades en
prejudicis que obstaculitzen les sanes relacions socials. Es tracta d'un
procés que ha de ser cercat de manera continuada. La solució del problema de
les minories requereix el coneixement i l'admissió de llurs diversitats. Amb
paraules del Papa:
«La pau a l'interior de
l'única família humana exigeix un desenvolupament constructiu d'allò que ens distingeix com a individus
i com a pobles, d'allò que representa la nostra identitat. D'altra banda,
aquesta requereix, de part de tots els grups socials que són almenys
constituïts en Estat, una disponibilitat
a contribuir a l'edificació d'un món pacífic. La microcomunitat i la
macrocomunitat estan vinculades per drets i deures recíprocs l'observança
dels quals serveix per a consolidar la pau».
Passem, tot seguint el document que
comentem, a un altre capítol temàtic de gran importància: la concreció
dels drets i deures de les distintes minories i de les comunitats polítiques
que les acullen. Una de les finalitats de l'Estat de dret és que tots els
ciutadans puguin gaudir de la mateixa dignitat, també davant la llei. Amb
tot, l'existència de minories com a grups recognoscibles a l'interior d'un
Estat planteja la qüestió d'uns drets i d'uns deures específics. Molts
d'aquests drets i deures contemplen, precisament, la relació que s'instaura
entre els grups minoritaris i l'Estat. En alguns casos, els drets han estat
codificats i les minories gaudeixen d'una específica tutela jurídica. Però
no rarament, fins i tot on l'Estat ho assegura, les minories pateixen, a
vegades, discriminacions i exclusions de fet. En aquests casos:
«L'Estat mateix té l'obligació de promoure i afavorir els
drets dels grups minoritaris, ja que la pau i la seguretat interna només
podran ser garantides mitjançant el respecte dels drets de tots els qui es
troben sota la seva responsabilitat».
e.1. Drets
Entre els drets, segons el text papal,
podem fer esment dels següents:
• El dret a existir. Aquest dret pot ser
desatès de diverses maneres, fins a arribar al cas extrem en què és negat
mitjançant formes paleses o indirectes de genocidi. El dret a la vida, com a
tal, és inalienable, i un Estat que persegueixi i/o toleri actes que
tendeixen a posar en perill la vida dels seus ciutadans que pertanyen a grups
minoritaris viola la llei fonamental que regula l'ordre social. El dret a
existir pot ser negligit també mitjançant maneres molt subtils. Alguns
pobles, en particular els qualificats com a autòctons i aborígens, sempre
han tingut una especial relació amb la seva terra, vinculada a llur mateixa
identitat, amb les pròpies tradicions tribals, culturals i religioses. En
privar-los de llur terra, perden un element vital per a la pròpia
existència, i corren el risc de desaparèixer com a poble.
• El dret de les minories a servar i
desenvolupar llur pròpia cultura. No és rar el cas d'alguns grups minoritaris que són amenaçats
amb l'extinció cultural. En alguns llocs, en efecte, s'ha adoptat una
legislació que no els reconeix el dret a emprar la pròpia llengua. A voltes,
també han estat imposats canvis dels noms patronímics i topogràfics. Altres cops, les minories veuen ignorades llurs expressions
artístiques i literàries, i no troben espai en la vida pública per a les
seves festes i celebracions, i això pot suposar la pèrdua d'una conspícua
herència cultural.
• El dret a tenir relacions amb els grups que
tenen una herència cultural i històrica comuna, i que viuen en
territoris d'altres Estats.
• El dret a la llibertat religiosa. Aquest dret pertany a totes les comunitats religioses, a més de
les persones, i inclou la lliure manifestació tant individual com
col·lectiva de la convicció religiosa. Se segueix que aquestes minories han
de poder celebrar conjuntament el seu culte segons llurs rituals. També han
de tenir la possibilitat de donar l'educació religiosa als seus membres, per
mitjà d'una ensenyança apropiada, i de disposar dels mitjans necessaris.
Els drets —a l'existència, a servar i
desenvolupar la pròpia cultura, i a tenir relacions amb els grups d'herència
cultural i històrica comuna— marcaran a
fortiori les correctes relacions entre l'Estat i les nacionalitats.
Tal com constata Joan Pau ii, els drets fonamentals de l'home
són avui dia sancionats en diversos documents internacionals i nacionals.
Però, per molt essencials que puguin ser aquests instruments jurídics, no
són encara suficients per a fer superar actituds de prejudicis i de recel,
profundament arrelats, ni per a eliminar aquelles maneres de pensar que
inspiren accions directes contra membres de grups minoritaris.
La traducció de la llei al capteniment
dels homes constitueix un procés llarg i lent, però aquest fet no impedeix
que es tracti d'una empresa urgent. No solament l'Estat, sinó també cada
persona té l'obligació de fer el possible per tal d'assolir aquesta fita.
L'Estat pot jugar un paper molt important, bo i afavorint la promoció
d'iniciatives culturals i d'intercanvis que facilitin la mútua comprensió, i
també mitjançant programes educatius que ajudin a formar els joves en el
respecte als altres i a perdre tots els prejudicis, molts dels quals es
deriven de la ignorància. Els pares tenen també una gran responsabilitat, ja
que els nens aprenen molt observant-los, i són conduïts a adoptar les
actituds que els pares mantenen en llurs relacions amb altres pobles i grups.
No hi ha dubte que el desenvolupament
d'una cultura basada en el respecte als altres és essencial per a la
construcció d'una societat pacífica, però és massa evident que la
pràctica efectiva d'aquest respecte troba avui dificultats no pas minses.
D'ací sorgeixen certs deures de l'Estat: un, ja esmentat, és el d'afavorir
la promoció d'iniciatives culturals; un altre, vetllar per tal que no
sorgeixin noves formes de discriminació com, per exemple, en la recerca d'un
allotjament o d'un lloc de treball.
Però, què cal fer quan sorgeixen
problemes delicats, perquè un grup minoritari presenta reivindicacions que
tenen particulars implicacions polítiques? A vegades, el grup cerca la
independència o, si més no, una major autonomia política. La resposta de
Joan Pau ii fa així:
«Desitjo repetir que, en
aquestes delicades circumstàncies, el diàleg i les negociacions són el
camí obligat per a assolir la pau. La disponibilitat de les parts a
acceptar-se i a dialogar és un requisit indispensable per a arribar a una solució equitativa de problemes
complexos que poden atemptar seriosament
contra la pau. Al contrari, el refús del diàleg pot obrir la porta a la
violència».
En l'articulació política de les
nacionalitats entrem —bo i respectant sempre els drets de les minories i de
les nacions— en l'àmbit del que és opinable i, per tant, cal el diàleg a
fi de cercar el bé comú. Posant per cas qualsevol nació europea, la
posició de la DSE no és incompatible amb fer de la minoria nacional un Estat
(la qual cosa no equival a negar l'obertura al bé comú internacional i
mundial), com tampoc no seria incompatible amb el fet d'acceptar la minoria
com una nació dins un Estat (això tampoc no significa que els membres de la
minoria reneguin de la pròpia pàtria cultural).
Enmig d'aquestes dues alternatives poden
donar-se'n moltes d'altres, segons el grau d'autonomia que s'atorgui a la
minoria. Tant és així que, tot aplicant el que s'ha dit al cas de la
Península Ibèrica, hom podria defensar —en el diàleg— un Estat que
englobés distintes nacions, àdhuc la portuguesa, respectant i servant la
idiosincràsia de cadascuna. Cal dir el mateix —de manera anàloga— en
l'àmbit europeu. Amb altres paraules, no tot separatista ni tot uni-estatista serien contraris al bé
comú. Allò que no és conforme a la veritat i a la justícia en actituds separatistes és la no obertura al bé
comú i, en les actituds uni-estatistes,
l'assimilació forçada de les distintes cultures que formarien l'Estat
englobant.
En aquest procés de diàleg mai no és
lícit el recurs a la violència. En algunes situacions de conflicte, grups
terroristes s'apropien indegudament el dret exclusiu de parlar en nom de les
comunitats minoritàries, i així les priven de la possibilitat d'escollir
lliurement i oberta llurs propis representants, i cercar —sense
intimidacions— solucions adequades. A més, els membres d'aquestes
comunitats, molt sovint, pateixen pels actes de violència comesos abusivament
en el seu nom. En són casos notoris els assassinats comesos per ETA i pel GAL
en nom d'Euskadi i de la seguretat de l'Estat, respectivament, i entesos com a
pretesos béns de tots els bascos o de tots
els espanyols. «Que m'escoltin —dirà el sant Pare— els qui es troben
endinsats en el camí inhumà del terrorisme: colpir cegament, matar innocents
o fer represàlies sagnants no afavoreix una evolució equànime de les
reivindicacions presentades per les minories, a favor de les quals pretenen
actuar».
e.2. Deures
A la claror de la norma recordada per
Joan xxiii —tot dret, de per
si mateix, implica un deure—, entre els deures que el sant Pare assenyala a les minories,
trobem els següents:
• Deure
de cooperar, com tots els altres ciutadans, al bé comú. Les minories, en efecte,
han d'oferir una específica contribució a la construcció d'un món pacífic
que reflecteixi la rica diversitat de tots els seus habitants.
• Deure
de promoure la llibertat i la dignitat de cadascun dels seus membres, i de respectar les opcions de tots els
seus individus, fins i tot la de qui decidís passar a la cultura majoritària.
• En casos de flagrant injustícia, els
grups emigrats a l'estranger tenen el deure
de reclamar el respecte dels legítims drets per als membres de llurs
respectives minories d'origen, la qual cosa implica, òbviament, prudència i
discerniment.
• Tots els membres dels grups
minoritaris, allí on es trobin, hauran de valorar conscientment la solidesa de llurs
reivindicacions a la llum de l'evolució històrica i de la realitat
actual. No fer-ho comportaria el risc de romandre presos del passat i sense
cap perspectiva de futur.
Aquí el sant Pare fa una advertència
important a aquells que volen crear artificialment una nacionalitat inexistent
o que veritablement no sigui fruit del procés de la història que guia la
divina Providència, efectuant aleshores reclamacions injustes. És
àmpliament conegut un cas proper, el plantejament del qual ofereix seriosos
motius de dubte: la Padània. Aquest tipus de reclamacions comporta, tal com s'ha demostrat en
la pràctica, gèrmens de violència. Amb aquestes afirmacions no insinuo, com
és obvi, que tot nacionalisme acabi sempre en violències, com alguns
pretenen de fer creure per tal d'evitar qualsevol manifestació nacionalista.
El que estic afirmant és que tot nacionalisme artificial —i és important
ressaltar el qualificatiu d'artificial—
que no és fruit d'elements objectius, es tradueix pràcticament en una
exigència contrària al bé comú i, doncs, injusta.
Partint de les precedents reflexions, es
dibuixa el perfil d'una societat més justa i pacífica, la realització de la
qual reclama la responsabilitat de tots:
«La seva construcció
reclama un fort compromís per a eliminar no sols les discriminacions
manifestes, sinó també totes aquelles barreres que divideixen els grups. La
reconciliació segons justícia, respectuosa de les legítimes aspiracions de
tots els qui formen la comunitat, ha de ser la regla. Per damunt de tot i en
tot, la pacient trama per a teixir una convivència pacífica troba vigor i
acompliment en l'amor que abraça tots els pobles. Aquest amor pot
expressar-se en innombrables i concretes formes de servei a la rica diversitat
del gènere humà, u en el seu origen i en el seu destí».
La unitat del gènere humà implica, al
nostre món d'avui, una visió planetària en la constitució de l'estructura
organitzativa dels diversos pobles de la terra, les diversitats de la qual no
són motiu de divisió, sinó d'enriquiment. Aquesta idea serà aprofundida en
el discurs davant l'ONU de l'any 1995, que comentarem més endavant.
Els homes tenim com a finalitat de les
nostres vides la benaurança del cel, on no hi haurà més problemes culturals
lligats a la historicitat humana; sabent, alhora, que l'home es realitza en la
història, en una cultura concreta on ha d'encarnar la seva vida de fe. Hem
d'estimar apassionadament el món que ens ha tocat de viure i la terra de la
qual formem part —per admissió o per adopció—, com a camí (necessari)
per a concretar la nostra vocació cristiana.
La consciència creixent que advertim, a
distints nivells, de la condició vivencial de les minories constitueix en el
nostre temps —continua el Papa— un signe d'esperança certa per a les
noves generacions i per a les aspiracions d'aquests grups minoritaris. En
efecte, el respecte vers ells és considerat, en certa manera, com la clau de
volta per a una harmoniosa convivència social i com a indicador de maduresa
civil assolida per un país i per les seves institucions:
«En una societat realment
democràtica garantir la participació de les minories en la vida pública és
signe d'un elevat progrés civil, i això redunda en honor d'aquelles nacions
en les quals és garantida a tots els ciutadans una tal participació en un
clima de veritable llibertat».
Des d'una perspectiva pastoral, després
de tot el que s'ha dit, el fet de no atorgar suport a actituds que divideixen suposa una gran prudència i fermesa, que solament s'aconsegueixen
dins el marc d'un enfocament global salvífic. Però, pel fet de tractar-se de
qüestions que de manera habitual són viscudes visceralment, tota posició
concreta d'afavorir els drets d'una cultura minoritària comportarà
ordinàriament reaccions negatives de la cultura majoritària. Esdevenen del
tot necessàries una caritat justa o
una justícia amarada de caritat,
que reclama prudència i fortalesa. D'altra banda, abstenir-se sempre —passivitat—
en qualsevol direcció, per tal de no crear conflictes, és —a més d'injust—
imprudent i signe de covardia, i pot generar uns efectes desoladors en un
futur no molt llunyà. Cal, per tant, defensar els drets i exigir els deures
de tots els implicats (minories, nacions, Estats), amb les adequades dosis de
prudència, justícia i fortalesa.
En
aquest discurs trobem una nova aportació sobre el doble valor de la llengua: identitat i comunicació. El 10 de setembre de 1993, Joan Pau ii dirigí als homes de cultura i de
ciència d'Estònia un missatge al voltant de la llengua com a forja de la
unitat d'una nació. Després de recordar els canvis i sofriments viscuts pels
estonians sota el règim d'ocupació afirmà el següent:
«Els llargs anys de dictadura han pogut
mortificar la vostra identitat nacional,
però no sufocar-la. Una nació viu
de valors i de tradicions, tan profundament arrelats en l'ànima del poble que resisteixen també l'opressió política. Aquesta
resistència fou certament afavorida a Estònia per obra d'aquells homes de
cultura que des de la primera recuperació de la llibertat, a l'inici del
nostre segle, es van dedicar a l'estudi atent de la llengua estoniana, en la qual trobaren un ressò específic propi les tradicions, la cultura, la memòria
històrica del vostre poble. La llengua constitueix, en efecte, el lloc de
sedimentació en què es conserva, com en un dipòsit secular, el ric i variat
patrimoni cultural de la nació (...).
»No hi ha dubte que en aquesta obra
d'aprofundiment de la cultura estoniana cal considerar un element no secundari
per al desenvolupament de la vostra consciència
nacional. La llengua, en efecte, és vehicle de les experiències i de les
conquestes civils d'un poble. En un cert sentit, és la manifestació del seu
esperit, porta la marca del seu geni, dels seus sentiments, de les seves
lluites, de les seves aspiracions. El mateix marc complex de les seves
formulacions dialectals documenta sovint l'esforç de convivència i de
diàleg que unifica les diversitats en un horitzó cultural comú i forja la
unitat d'una nació.
»(...) El mètode històrico-filològic,
que tendeix a valorar les singularitats d'una determinada llengua, i
l'estructural, que manifesta els contextos i les constants del fenomen
lingüístic, quan no cauen en un radicalisme ideològic, es presenten com
dues aproximacions complementàries per a il·luminar les múltiples
capacitats semàntiques del llenguatge, ja sigui com a instrument d'identificació, ja sigui
com a vehicle de comunicació:
valors fonamentals, tots dos, a cultivar en una síntesi equilibrada.
»Avui, estimats amics, Estònia pot
tornar a ser ella mateixa. Torna a la seva
llengua, al seu geni, a les seves institucions. Però hi torna en
un escenari internacional marcat per grans tensions, en què és més que mai
necessari flanquejar el sentit de la
llibertat i de la identitat amb l'obertura
al diàleg i a la solidaritat. Hom demana als intel·lectuals el delicat
servei d'afavorir aquesta indispensable síntesi. Es tracta de cultivar allò que distingeix els éssers humans
sense oblidar allò que els uneix.
La llengua, en particular, ha de ser instrument d'identitat, no barrera de
separació. Això val amb més raó en
els contextos pluriètnics, en els quals l'acolliment i el respecte de la
llengua i de la cultura dels diversos grups socials és condició essencial
per a una ordenada i pacífica convivència.
»La història i la cultura del nostre
temps sembla que convergeixen a invitar-nos a parlar les nostres llengües, però construint
ponts vers les llengües dels altres i,
sobretot, esdevenint oients i lectors atents d'aquell gran llenguatge de l'univers, que uneix
els pobles en l'esforç continu i inexhaurible de desxifrar-ne el misteri.
»Llibertat
i solidaritat, doncs; identitat i
diàleg. L'Església Catòlica, junt amb els altres cristians de diversa
denominació presents també en el vostre territori, vol testimoniar aquests
grans i inseparables valors».
Una
lectura atenta d'aquesta citació ens permet de veure com són usats els
conceptes de nació, llengua, consciència nacional, diàleg, solidaritat i
identitat. Són idees que anaren apareixent al començament del nostre estudi,
en abordar —des de la filosofia social— els elements constitutius de la
nació i de les seves diferències respecte de l'Estat.
El
Papa aprofundeix aquí el criteri per a articular les relacions entre grups
lingüístics distints en territoris comuns o propers, és a dir, en contextos
pluriètnics: d'una banda, respecte a les llengües i les cultures dels
diversos grups socials i, de l'altra, projecció de ponts vers les llengües
dels altres, amb vista al mutu enriquiment cultural.
9. Carta a
les Famílies (2.II.1994)
En aquest document trobem també algunes
referències als nacionalismes. La primera, en contra de l'egoisme. Després
d'assenyalar que l'amor és exigent, té presents els perills que
constitueixen una amenaça per a la civilització de l'amor:
«Que hom pensi primer de
tot en l'egoisme, no solament en l'àmbit individual sinó també de la
parella o, en un àmbit encara més gran, en l'egoisme social, per exemple de
classe o de nació (nacionalisme). L'egoisme, en qualsevol de les seves
formes, s'oposa directament i radical a la civilització de l'amor».
El sant Pare torna a usar el concepte de nacionalisme en el sentit de
nacionalisme egoista o exacerbat. L'explicació entre parèntesis de nacionalisme com a expressió de
l'egoisme s'ha de llegir a la llum dels ensenyaments papals que —tal com hem
anat veient— usen aquest concepte adesiara amb qualificacions negatives,
adesiara sense elles, presentant-lo com a directament negatiu. En el primer
cas sorgeix l'interrogant de si les esmentades qualificacions són additives (i,
doncs, resta oberta la possibilitat d'un nacionalisme positiu) o merament explicitatives (i, doncs, en tot cas el
nacionalisme és tractat com un fenomen negatiu). El problema és estudiat
detingudament en el volum de pròxima aparició «Nació i nacionalisme. Antologia del Magisteri pontifici
contemporani», a càrrec d'Antoni M. Oriol, amb la col·laboració de
J.R. Carreras de Nadal i Joan Costa, que presenta una antologia comentada de textos sobre la nostra
qüestió. La nostra resposta opta per la primera hipòtesi, posat el fet dels
textos del Magisteri que parlen d'un nacionalisme just, moderat, temperat i responsable.
Em ve a la memòria la citació de
Grygiel, que insistia en els ismes.
Anomenem —diu— l'amor desordenat a un mateix egoisme; l'amor desordenat envers
l'amistat, sectarisme; l'amor
desordenat a la parella, sense obrir-se al bé dels fills i tancant-se a
l'aliança amb Déu, matrimonialisme;
l'egoisme de la família que no s'obre a la societat, familiarisme; i, prosseguint amb la mateixa lògica batejadora,
parla de nacionalisme en referir-se
a l'amor desordenat envers la pròpia nació. La conseqüència que hom
dedueix és evident: tot nacionalisme és, així, pecat, un mal per a l'home i
per a la societat. Continuant la tasca de rebatejar
mots i idees, voldria fer notar que —amb aquesta mateixa lògica— el patriotisme significaria l'amor egoista
i desordenat a la pàtria; el cristianisme,
el seguiment sectari de Crist; i, finalment, el catolicisme, una fidelitat hipertròfica a l'Església Catòlica.
Aquest baptisme terminològic es correspon amb
la reflexió feta des de l'àmbit polític dels Estats que tenen en llur
interior distintes nacions, al·legant la negativitat dels particularismes,
com un mal contra el bé comú. Recordem, per exemple, el que escriví Ortega,
quan deia que el nacionalisme ha convertit la nacionalitat i la consciència
nacional en una cosa no autèntica, i afirmava —en un diàleg polèmic amb
Toynbee— que, com tots els altres ismes, també el nacionalisme ha estat catastròfic.
Amb aquesta reflexió voldria estalviar
les simplificacions que hom troba habitualment en la discussió sobre les
minories o nacionalitats, i aportar una major precisió conceptual sobre
aquests termes. Caldria, en aquesta línia, referir-se a l'amor desordenat a
la pròpia nació —tal com ja he repetit al llarg d'aquestes pàgines— amb
expressions com nacionalisme exacerbat, nacionalisme
imperialista, naciolatria, etnocentrisme, etc. Penso que aquestes
expressions s'avenen millor a allò que volem assenyalar.
Tot parlant del quart manament de la Llei
de Déu, Joan Pau ii afirma que
aquest precepte fa referència a la família, a la seva cohesió interna i a
la seva solidaritat, i que ha estat col·locat després dels preceptes
fonamentals que afecten la relació de l'home amb Déu, ja que pare i mare
són per als fills els representants de Déu, són els qui els han donat la
vida i els han introduït en l'existència humana: «(...) en un llinatge, una
nació i una cultura (...). Aquí hi ha una certa analogia amb el culte degut
a Déu».
Estretament vinculada al manament de
l'amor, l'honra inclou no solament la família sinó també la nació i la
cultura en què, a través de la família, quedem inserits. Però més clar
resta el paper de la nació i de l'Estat, pel que fa a la família, en els
paràgrafs que comentem de la Carta a
les Famílies:
«En primer lloc, hi ha
el vincle gairebé orgànic que s'instaura entre família i nació. Naturalment, hom no pot parlar
en tots els casos de nació en sentit propi. Hi ha grups ètnics que, malgrat
que no puguin considerar-se com a veritables nacions, no obstant realitzen, en
certa manera, la funció de gran societat.
En una i altra hipòtesi, el vincle de la família amb el grup ètnic o amb la
nació es fonamenta abans que res en la participació en la cultura. Els pares
engendren els fills, en un cert sentit, també per a la nació, a fi que en
siguin membres i participin del seu patrimoni històric i cultural. Des del
principi, la identitat de la família es va delineant d'alguna manera sobre la
base de la identitat de la nació a la qual pertanyen.
»La família, en
participar del patrimoni cultural de la nació, contribueix a la sobirania
específica que deriva de la cultura i llengua pròpies. He parlat d'aquest
tema en l'assemblea de la UNESCO a París, l'any 1980, i m'hi he referit
després altres vegades a causa de la seva innegable importància. En altre
cas, esdevindria molt difícil explicar molts esdeveniments de la història
dels pobles, especialment dels europeus; esdeveniments antics i moderns,
esperançadors i dolorosos de victòries i derrotes, dels quals emergeix el
fet de com la família resta vinculada a la nació i la nació a la família.
»Davant l'Estat, aquest vincle de la família és
en part semblant i en part distint. En efecte, l'Estat es distingeix de la nació per la
seva estructura menys familiar, en estar organitzat segons un sistema
polític i de forma més burocràtica.
Nogensmenys, el sistema estatal té també, en certa mesura, la seva ànima, en la mesura en què respon a
la seva naturalesa de “comunitat política” jurídicament ordenada al bé
comú. Aquesta ànima estableix una
relació estreta entre la família i l'Estat, precisament en virtut del principi de subsidiarietat.
Efectivament, la família és una realitat social que no disposa de tots els
mitjans necessaris per a realitzar els seus propis fins, incloent-hi els camps
de la instrucció i de l'educació. L'Estat és cridat, llavors, a intervenir
en virtut de l'esmentat principi: allí on la família és autosuficient, cal
deixar-la actuar autònomament; una excessiva intervenció de l'Estat
esdevindria perjudicial, a més d'irrespectuosa, i constituiria una violació
palesa dels drets de la família; només allí on la família no és
autosuficient, l'Estat té la facultat i el dret d'intervenir».
Defensar la nació, la seva cultura,
llengua, història o, en el seu cas, el grup ètnic, és —per tant—
defensar les famílies que la integren i, en definitiva, les persones. És per
això que el sant Pare clou l'exposició afirmant que:
«Una nació veritablement
sobirana i espiritualment forta és formada sempre per famílies fortes,
conscients de la seva vocació i de la seva missió en la història».
La persona es troba a si mateixa, es reconeix,
quan s'adona de la seva inserció dins una família, una cultura i unes
arrels, que la defineixen i que donen resposta a la pregunta qui sóc jo? Quan algú perd les seves
arrels, l'experiència psicològica mostra que en aquest ésser humà es
produeix una profunda trencadissa de la seva personalitat (tenim els exemples
de nois i de noies adoptats que, en descobrir la seva condició, han patit
crisis de personalitat, o bé el fet semblant d'aquells que han sofert
amnèsia). Aquestes experiències ens ensenyen que, per tal d'aconseguir
personalitats madures i equilibrades, cal —malgrat que no és suficient—
saber-se membre d'una família, d'unes tradicions, d'una història, d'una
cultura: tots aquests elements apunten vers els conceptes de grup ètnic i de
nació.
La nació —i aquesta és una de les
idees del sant Pare en la Carta a les
Famílies— s'insereix dins aquella noció que defineix la persona, que
la constitueix com a tal. Resulta lògic, per tant, concloure destacant
l'obligació —i no solament el dret— d'estimar la pròpia cultura, nació
i pàtria. Dins aquest context s'entén l'expressió sobirania espiritual que utilitza el
Papa.
El
Papa Joan Pau ii tracta directament la relació particular–universal en
aquest discurs als membres del Consell Pontifici Justícia i Pau. Així
s'expressa el sant Pare:
«L'equilibri que caracteritza la doctrina
de l'Església en el sector econòmic i social permetrà també de contribuir
útilment a la solució de les grans dificultats que deriven de la preocupant
oposició entre, d'una part, el procés d'internacionalització i d'ampliació mundial dels problemes i, de
l'altra, les reivindicacions inspirades en el nacionalisme i el regionalisme.
També en aquest cas es tracta de crear
una relació de reciprocitat entre les diverses realitats. La doctrina
social de l'Església reconeix el valor de la pertinença a una nació (cf.
CA, 50); malgrat tot, aquesta ha rebutjat sempre netament el punt de vista
d'aquells que en fan un factor natural de concurrència i d'oposició. Cal
més aviat actuar talment que, en la cultura de les nacions i dels governs, es
desenvolupi el sentit de la comunitat
internacional en un esperit de solidaritat (cf. SRS, 39-40). L'objectiu de
les nacions i dels Estats no ha d'ésser servir-se de la comunitat
internacional amb la sola finalitat d'augmentar el propi poder i el propi
benestar; hauria d'incloure, al contrari, els serveis que es poden prestar al
conjunt de la comunitat humana amb els mitjans a disposició. En aquesta
perspectiva tan important als nostres ulls, els cristians són cridats a obrar
amb coherència i amb amplitud de mires, inspirant-se en l'ensenyament social
de l'Església, sia en la teoria, sia en la pràctica».
Davant
el problema que sorgeix de l'oposició entre el procés d'internacionalització i les
reivindicacions inspirades en el nacionalisme
i el regionalisme, el Pontífex
ofereix la via de solució adequada: crear una relació de reciprocitat entre
ambdues realitats. Del fet que ambdues es relacionen recíprocament sense
constituir problema se segueix, evidentment, que no són en si dolentes ni
són tampoc la causa de l'esmentat problema. Es blasma només la seva
oposició. La internacionalització, el nacionalisme i el regionalisme són,
altra volta —notem-ho bé—, fets positius mentre s'adiguin amb les
respectives virtuts de la humanitas pel
que fa al primer, i de la pietas, del
patriotisme i del nacionalisme,
pel que fa al segon i al tercer.
El
text explicita aquesta tesi en un doble moment. En primer lloc afirmant, en
positiu, que pertànyer a una nació és valuós i cal viure-ho amb sentit de
comunitat internacional, en esperit de solidaritat, amb l'objectiu de servir
la comunitat humana. En negatiu, el Papa refusa fer de la pertinença a la
nació un factor natural de concurrència i d'oposició. Les nacions i els
Estats no han de proposar-se com a objectiu servir-se de la comunitat
internacional per a augmentar el poder i el benestar propis. Aquest és,
doncs, l'ensenyament social de l'Església en el qual s'han d'inspirar els
cristians i tots els homes de bona voluntat.
Ens
trobem de nou davant un text que no desqualifica el nacionalisme pel mer fet
de ser nacionalisme, sinó que només el desmereix quan hom l'empra en
oposició amb la internacionalització, és a dir, quan, en excloure
l'obertura, perd la rectitud que li escau i, doncs, perd la categoria de
virtut.
El
sant Pare torna a fer esment dels nacionalismes en la seva Carta Apostòlica Tertio Millennio Adveniente, bo i
advertint el que succeeix quan no es respecten els drets de les nacions. En
aquest document trobem una clara denúncia del nacionalisme imperialista del
passat i del present, qualificat com a violador
sistemàtic dels drets de les nacions. Alhora exigeix a les nacions europees
un seriós examen de consciència i el reconeixement de les culpes i dels
errors comesos, sense el qual es fa impossible el projecte comú de construir
una societat justa i solidària. «Reconèixer els fracassos d'ahir és un
acte de lleialtat i de valentia que ens ajuda a reforçar la nostra fe i ens
fa capaços i disposats a fer front a les temptacions i a les dificultats
d'avui». Aquesta «purificació de la memòria demana a tots un acte de valentia i
humilitat per a reconèixer les faltes comeses»
[53]
i
possibilita el camí de la pau veritable arrelada en el perdó. Vegem aquest
text:
«Després del 1989 han sorgit, tanmateix,
nous perills i noves amenaces. Als països de l'antic bloc oriental, després
de la caiguda del comunisme, ha aparegut el greu risc dels nacionalismes, com
desgraciadament demostren els contratemps dels Balcans i d'altres àrees
pròximes. Això obliga els pobles d'Europa a un seriós examen de
consciència, reconeixent culpes i errors comesos històricament, en el
camp econòmic i polític, en relació amb les nacions els drets de les quals
han estat sistemàticament violats pels
imperialismes del segle passat i del present».
Aquí
tenim un nou exemple de com el terme nacionalisme
s'empra en un cert sentit pejoratiu, negatiu i amenaçador de la pau.
Distingeix entre els nacionalismes que reaccionen davant els imperialismes i
els nacionalismes exacerbats i imperialistes. Els primers comporten perills,
amenaces i riscos; i el sant Pare ens n'alerta degudament. Els segons, però,
han comès —de fet— culpes i errors, i han violat sistemàticament altres
països. Això darrer és, precisament, el que demana un examen de
consciència seriós amb vista a la conversió pel que fa als drets de les
nacions (amb el llenguatge de Pius xii
diríem a la vida nacional), drets
que constitueixen l'objecte dels nacionalismes justos.
De publicació més recent tenim aquesta
carta apostòlica, escrita coincidint amb el centenari d'Orientalis Dignitas, que escriví Lleó
xiii. Citem un paràgraf d'Orientale Lumen:
«En un temps en el qual
s'admet cada vegada més que el dret de
tot poble a expressar-se d'acord amb el seu patrimoni de cultura i pensament es
fonamental, l'experiència de distintes esglésies d'Orient se'ns presenta com
un genuí exemple d'inculturació ben realitzada.
»D'aquest model es dedueix
que, si volem evitar el ressorgiment de particularismes
i també de nacionalismes exacerbats,
hem de comprendre que l'anunci de l'Evangeli ha d'estar profundament arrelat
en el caràcter específic de les cultures i, alhora, obert a confluir en una
universalitat que és un intercanvi per a l'enriquiment comú».
Tornem a topar, ací, amb la pedra
angular del pensament de l'Església: la doble tensió d'amor a la diversitat
com a realitat de mutu enriquiment i, alhora, d'obertura al bé comú
universal, que desdiu del nacionalisme egoista i exacerbat.
13. Discurs a l'Assemblea General de
l'ONU (5.X.1995)
Donada la gran ressonància internacional
que ha tingut el seu darrer discurs a la seu de l'ONU, em limitaré a comentar
els seus punts més importants.
Joan Pau ii començà el seu discurs indicant
el que l'Església vol aportar a la reflexió sobre el decurs de la història.
Constata l'anhel de llibertat dels pobles com un dels signes dels temps. I
dirigeix les vies de solució envers la llei natural com a «gramàtica que
serveix al món per afrontar aquesta discussió sobre el propi futur». Així
descobrim que la pau dels pobles arrela en el compromís moral de defensar
tota nació i cultura d'agressions injustes i violentes. Vet ací els
fragments més interessants:
«La recerca de la
llibertat en la segona meitat del segle xx
ha compromès no sols els individus, sinó també les nacions. A
cinquanta anys del final de la Segona Guerra Mundial és important recordar
que aquell conflicte sorgí a causa de
les violacions dels drets de les nacions. Moltes d'elles han sofert
terriblement per l'única raó de ser considerades altres. Van ser comesos crims terribles
en nom de doctrines nefastes que predicaven la inferioritat d'algunes nacions i
cultures. En un cert sentit, es pot dir que l'Organització de les Nacions
Unides ha nascut de la convicció que les dites doctrines eren incompatibles
amb la pau; i l'esforç de la Carta de salvar
les futures generacions del flagell de la guerra (Preàmbul) implicava
certament el compromís moral de defensar tota nació i cultura d'agressions
injustes i violentes».
«La Declaració universal dels Drets de
l'Home, adoptada en 1948, ha tractat de manera eloqüent dels drets de les
persones; però encara no hi ha un acord anàleg internacional que afronti de
manera adequada els drets de les nacions. Es tracta d'una situació que ha de
ser atentament considerada per les qüestions urgents que planteja sobre la
justícia i la llibertat en el món contemporani».
Juntament amb els drets de les persones,
existeixen els drets dels pobles, de les nacions, de totes aquelles entitats
que tenen una personalitat moral. El sant Pare dirà més endavant que els
drets de les nacions són els mateixos drets de les persones considerades en
llur vessant comunitària, dimensió antropològica ineludible de la persona,
que és alhora un ésser individual i social. Les comunitats tenen, així, una
subjectivitat pròpia, distinta de la mera agregació de persones, malgrat que
—usant el llenguatge tomista— no podem parlar d'una substància, cosa que portaria a
defensar els col·lectivismes. Per a la correcta articulació de la subjectivitat de les comunitats pot ser
útil una bona comprensió del concepte de bé comú.
En realitat, el
problema de la plena reconeixença dels drets dels pobles i de les nacions
s'ha presentat repetidament a la consciència moderna de la humanitat,
suscitant també una notable reflexió ètico-jurídica, a la qual ens hem
referit en un dels apartats d'aquest estudi.
Avui —continua el sant Pare— el
problema de les nacionalitats es situa en un nou horitzó mundial,
caracteritzat per una forta mobilitat que fa cada vegada menys marcats els
mateixos confins ètnico-culturals, sota la pressió de múltiples dinamismes
com són ara les migracions, els Mass
Media i la mundialització de l'economia. Però també avui, i precisament
enmig d'aquest horitzó d'universalitat, sorgeixen amb força alguns
particularismes ètnico-culturals, gairebé com una necessitat impetuosa
d'identitat i de supervivència, una mena de contrapès a les tendències
homologants. Aquesta doble tensió en l'Europa actual és tot un fet: els
distints nacionalismes estan arribant a les pàgines dels diaris pels diversos
enfrontaments que generen, i, d'altra banda, pels espectaculars avenços
tecnològics (entre els quals Internet)
que homogeneïtzen la cultura i el llenguatge de la comunicació. La
renaixença d'aquests particularismes és una dada que convé no menystenir
com si es tractés d'una simple deixalla del passat. Això demana, més aviat,
d'ésser desxifrat amb una profunda reflexió en el pla antropològic i
ètico-jurídic.
Apareix, doncs, una tensió entre el
particular i l'universal, cosa que és inherent al mateix ésser humà. La
correcta comprensió d'aquest fet aportarà grans llums per a la solució del
problema de la concreció político-administrativa de les nacions. Amb
paraules del sant Pare:
«Aquesta tensió entre
el particular i l'universal, de fet es pot considerar immanent a l'ésser
humà. La naturalesa comuna mou els homes a sentir-se, tal com són, membres
d'una única gran família. Però per la concreta historicitat d'aquesta
mateixa naturalesa, estan necessàriament lligats d'una manera més intensa a
particulars grups humans; en primer lloc a la família, després als diversos
grups de pertinença, fins al conjunt del respectiu grup ètnico-cultural que, no
casualment indicat amb el terme de nació,
evoca el néixer, mentre que, indicat amb el terme de pàtria (fatherland),
evoca la realitat de la mateixa família. La condició humana és posada així
entre aquests dos pols —la universalitat i la particularitat— en tensió
vital entre ells; una tensió inevitable, però singularment fecunda, si és
viscuda amb equilibri serè.
ȃs sobre aquest fonament
antropològic que es basen també els drets de les nacions, que no són altra
cosa que els drets humans presos en
aquest específic nivell de la vida comunitària. Una reflexió sobre aquests
drets certament no és fàcil, tenint en compte la dificultat de definir el
concepte de nació que no
s'identifica a priori i necessàriament amb el d'Estat. És, malgrat tot, una
reflexió improrrogable si es volen evitar els errors del passat, i ajudar a
un just ordre mundial».
Aquesta citació mereix ésser llegida
amb atenció. Ací, el sant Pare, tot i que constata la dificultat per a
definir el concepte de nació, fa una primera aproximació descriptiva del
terme: llaços més intensos de grups humans particulars, per la qual cosa
fa referència al respectiu grup
ètnico-cultural. Afegeix altres afirmacions que, d'alguna manera,
confirmen idees tractades en els primers apartats d'aquest estudi: la
distinció entre nació i Estat, no sols conceptualment
sinó també extensivament (en
aquest darrer sentit es reconeix la possibilitat que existeixin
Estats-nació); la nació és una societat original o natural, extensió de la
família; i, finalment, el matís que distingeix nació i pàtria, essent conceptes que tenen per
objecte material la mateixa realitat.
El Papa enuncia els drets de les nacions
de la mateixa manera que ho va fer amb els drets de les minories en la Jornada mundial de la pau de l'any 1989. Bo i seguint el mateix
text, els aniré mencionant:
• Dret a l'existència
«El seu dret a
l'existència és certament el pressupòsit dels altres drets d'una nació:
ningú, per tant —ni un Estat, ni una altra nació, ni una organització
internacional—, no té mai dret a creure que una determinada nació no sigui
digna d'existir. Aquest dret fonamental a l'existència no exigeix
necessàriament una sobirania estatal, essent possibles diverses formes
d'agregació jurídica entre diverses nacions, com per exemple succeeix en els
Estats federats, en les Confederacions, o en Estats que es caracteritzen per
àmplies autonomies regionals. Pot haver-hi circumstàncies històriques en
les quals, agregacions diverses d'una sobirania estatal poden esdevenir, fins
i tot, aconsellables, però amb la
condició que això es faci en un clima de veritable llibertat, garantida per
l'exercici de l'autodeterminació dels pobles».
Cal esmentar que el dret a l'existència
no implica per si sol l'exercici de la independència
político-administrativa. Ara bé, aquesta no pot ser obstaculitzada per
elements aliens a la cultura o a la nació, ja que existeix un veritable dret
a l'exercici de l'autodeterminació o autodecisió dels pobles (tal com aquest
paràgraf ens indica i el mateix sant Pare ja havia afirmat en un discurs a
Jasna Gora en parlar del dret a l'existència i a l'autodecisió, dret a la pròpia cultura i al
seu desenvolupament multiforme). Serà el judici prudent de la història i el seu desenvolupament
en el temps els que dictaran la solució més convenient per a cada cas
concret. La conseqüència lògica del dret a l'existència implica —de
manera natural— els següents drets:
• Dret a la pròpia
llengua i cultura
«El dret a l'existència
implica també urgentment, per a tota nació, el dret a la pròpia llengua i
cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la que jo en diria
la seva original sobirania
espiritual. La història demostra que en circumstàncies extremes (com les que
s'han vist en la terra en què jo he nascut) és precisament la seva mateixa
cultura la que permet a una nació sobreviure a la pèrdua de la pròpia
independència política i econòmica».
• Dret a modelar la pròpia vida segons les pròpies tradicions
Cal excloure, lògicament, tota violació
dels drets humans fonamentals i, particularment, l'opressió de les minories. El Papa està parlant del dret de les nacions, no dels Estats. Per tant,
afirmar el dret a modelar la pròpia vida de conformitat amb la idiosincràsia
de la respectiva nació implica també que les nacions en el territori de les
quals convisquin minories —lingüístiques, religioses, culturals,
ètniques, etc.— tenen el deure de respectar-les i de garantir l'exercici de
llurs drets i deures. Aquest criteri serà la clau de volta per a la
construcció de la convivència justa i pacífica en situacions històriques,
tant de nacions que s'alberguen en una altra nació —nació de nacions—,
com en el cas de minories dins altres nacions —estatals o no.
• Dret a construir el propi futur tot donant a les generacions més
joves una educació apropiada.
Com a corol·lari dels anteriors drets,
brolla de forma natural —ho acabem d'avançar— el dret a l'autodeterminació, que exclou
—negativament— una dependència sistemàtica i inclou —positivament—
un tarannà d'espontaneïtat i d'autorrealització.
Com a conseqüència de la particularitat
emergeixen els drets; en virtut de la universalitat brollen els deures, entre
els quals convé destacar el de viure amb una actitud de pau, de respecte i de
solidaritat amb les altres nacions. Així, l'exercici del dret de les nacions, equilibrat per
l'afirmació i la pràctica dels deures, promou un fecund intercanvi de dons que enforteix la
unitat entre tots els homes.
La tensió entre particularitat i
universalitat resta superada quan la diferència no es veu com un pes o una
amenaça, sinó com un mutu enriquiment, obert a la solidaritat universal, en
funció del qual un no ignora l'altre, sinó que el fa motiu del seu esforç. Al final de discurs, el sant Pare farà —amb lúcida expressió—
una síntesi del que és la veritable vida de les persones i de les nacions,
és a dir, la «cultura de la llibertat: la llibertat dels individus i de les
nacions, viscuda en una solidaritat i responsabilitat oblatives».
Quan això no es dóna, apareix sempre la
violència, no pas per l'existència dels nacionalismes, sinó pel fet de la
negació de l'esmentada cultura de la
llibertat, oberta a la solidaritat universal. Si hom no capeix
correctament això, s'acaba afirmant el prejudici que tot nacionalisme genera nacionalisme,
atorgant al terme nacionalisme un
sentit pejoratiu, egoista i contrari al bé de l'home i de la societat. És un
fet que la ideologització i degeneració per excés dels nacionalismes ha
portat freqüents guerres i violències. Cal també afirmar amb força, però,
si volem trobar solució al problema que afecta Europa i gran part del món,
que existeix un nacionalisme sa, i que tots aquells que, per tal d'evitar revoltes, no volen ni tan sols sentir
parlar de la qüestió, en el fons estan afavorint un nacionalisme agressiu que no permet als pobles
d'ésser el que són i volen ser.
Hem d'aprendre a conviure amb i en la diversitat,
tal com ens han recordat dolorosament els esdeveniments als Balcans o a
l'Àfrica Central. La realitat de la diferència
i la peculiaritat de l'altre poden,
a vegades, sentir-se com un pes o, fins i tot, com una amenaça. La por a la diferència, alimentada per
ressentiments de caràcter històric —i exacerbada per manipulacions de
persones sense escrúpols—, pot menar vers la negació de la mateixa
humanitat de l'altre, provocant que
les persones entrin en una espiral de violència, de la qual ningú —ni tan
sols els nens— s'escapoleix. Situacions d'aquest gènere ens resulten avui
dia ben conegudes:
«Fruit d'amarga
experiència, per tant, nosaltres sabem que la por de la diferència, especialment quan
s'expressa a través d'un estret i excloent nacionalisme que nega tot dret a
l'altre, pot portar a un veritable
malson de violència i de terror. I, malgrat això, si ens esforcem a valorar
les coses amb objectivitat, nosaltres podem veure que, més enllà de totes
les diferències que distingeixen els individus i els pobles, hi ha una
fonamental comunió, ja que les diverses cultures no són en realitat més que
maneres diverses de plantejar la qüestió del significat de l'existència
personal. I precisament aquí podem identificar una font del respecte que és
degut a tota cultura i a tota nació: tota cultura és un esforç de reflexió
sobre el misteri del món i en particular de l'home: és una manera de donar
expressió a la dimensió transcendent de la vida humana. El cor de tota
cultura és constituït per la seva obertura al més gran dels misteris: el
misteri de Déu».
«Estranyar-se de la
realitat de la diversitat —o, pitjor, intentar extingir aquesta diversitat—
significa excloure la possibilitat de penetrar la profunditat del misteri de
la vida humana. La veritat sobre l'home és l'immutable criteri amb el qual
totes les cultures són judicades, però tota cultura té quelcom per ensenyar
sobre una o altra dimensió d'aquesta veritat complexa. Per tant, la diferència que alguns troben tan
amenaçadora, pot convertir-se, mitjançant un diàleg respectuós, en la font
d'una més profunda comprensió de l'existència humana».
L'articulació particular-universal, que abans hem
presentat, és una clau de volta per a copsar el pensament del sant Pare en
aquesta matèria. L'altre no és una
competència enfront meu, sinó un
complement; complement necessari per a la comprensió de l'home, el món i
Déu. I, perquè vull el que és meu —els meus costums, la meva terra, la
meva nació, la meva família, etc.—, vull també que l'altre vulgui el que és seu; i també a l'inrevés: ja que els
altres tenen dret a estimar el que és seu, vull —alhora— que em permetin
d'estimar el que és meu. No es tracta d'un simple joc de paraules, sinó
d'una contraposició dialèctica que conté una de les més profundes
comprensions de l'home, que és ésser individual i, alhora i de manera
inseparable, social; particular i, alhora i inseparablement, obert a la
universalitat. Per amor —i no solament per respecte— a la particularitat ens
obrim a la universalitat; i per amor a la universalitat fonamentem un correcte
amor a allò que és particular.
Una analogia en l'àmbit econòmic i
polític es troba en l'articulació-tensió entre els principis de
subsidiarietat i solidaritat, que crec que és millor de formular-los com un únic principi de doble direcció: una subsidiarietat tancada a la solidaritat
nega la dimensió social de l'ésser humà i degenera en liberalisme
individualista; una solidaritat que nega o impedeix la subsidiarietat anul·la
la dimensió individual de l'home, la seva llibertat i degenera en
col·lectivisme estatista. Així, subsidiarietat i solidaritat no són dos
principis que s'hagin d'harmonitzar, sinó les dues cares d'un únic principi
que ex-pressa —alhora i sense divisió— la doble dimensió de l'únic
ésser humà que és, també, a la vegada i constitutivament, individual i
social.
L'obertura de la particularitat de cada
nació vers la universalitat és formulada per Grygiel amb l'expressió tónos: la unió de la nació és una unió moral que implica un tónos, una intentio que porta —més enllà de si mateixa— a coedificar amb
la resta de les nacions la casa comuna de tot el gènere humà. Parlant amb el llenguatge filosòfico-moral emprat en la primera
part d'aquest treball, podríem dir que el nacionalisme, com a virtut, es
conjumina, alhora, amb l'altra virtut que anomenem humanitas.
Afegim ara una nova citació d'aquest
fruitós discurs del sant Pare, que ens serà ocasió per a concretar
ulteriorment el nostre pensament:
«En aquest context cal
aclarir la diferència essencial entre una insana forma de nacionalisme, que
predica el menyspreu per les altres nacions o cultures, i el patriotisme que,
al contrari, és el just amor pel propi país d'origen. Un veritable patriotisme no cerca mai de
promoure el bé de la pròpia nació en perjudici d'altri. Això, de fet,
acabaria per fer mal també a la pròpia nació i produiria efectes
perjudicials tant per a l'agressor com per a la víctima. El nacionalisme, especialment en les seves
expressions més radicals, està, per tant, en antítesi amb el veritable patriotisme, i avui dia hem
de treballar per fer que el nacionalisme exacerbat no continuï proposant en formes noves les aberracions del
totalitarisme. És un compromís que val òbviament quan s'assumeix, com a
fonament del nacionalisme, el mateix
principi religiós, com per desgràcia s'esdevé en certes manifestacions de
l'anomenat fonamentalisme».
Si efectuem una anàlisi terminològica
d'aquest fragment, notarem que apareixen formulacions tan diverses com les
següents: insana forma de
nacionalisme, el nacionalisme exacerbat,
el nacionalisme, el patriotisme i el veritable patriotisme. Més endavant,
el Papa parlarà de nacionalisme agressiu.
Aquest text fa llum sobre l'equivocitat fàctica del mot nacionalisme. Algunes d'aquestes qualificacions podrien entendre's
només com a merament explicitatives (exacerbat,
agressiu), però n'hi ha d'altres que constitutivament reclamen el seu
contrari (insà, mal entès). Que hi hagi una insana o mal entesa forma de nacionalisme
suposa que n'hi ha també una de sana o ben entesa. El
mateix s'escau amb els adjectius positius que hem anat trobant en el decurs de
l'anàlisi magisterial (just, moderat, temperat i responsable), que comporten
els seus oposats. Si tot nacionalisme fos immoral, no hauríem de menester
afegir qualificatius. Podem copsar novament que els qualificatius que
acompanyen aquest mot, en coherència amb tots els ensenyaments estudiats fins
ara, són additius i no merament explicitatius.
A l'altre extrem, parlar d'un veritable patriotisme implica l'admissió de la possibilitat d'un fals patriotisme. Si el primer cerca el
bé de la pròpia nació sense perjudici de les altres, el segon es dóna en
la mateixa mesura en què —comenta el Papa— promovent el bé de la pròpia
nació en perjudici de l'altra, fineix fent-li mal també a ella mateixa i
produint efectes perjudicials tant per a l'agressor com per a la víctima.
A més, cal subratllar novament que
aquest nacionalisme insà i exacerbat té com a subjecte la nació menyspreadora, neototalitària i fonamentalista.
Notem també, d'una banda, que el text
identifica, sense més ni més, nació
i pàtria; i, de l'altra, que el problema més gran s'esdevé quan hom
trasllada la dita terminologia a l'àmbit político-civil, on molts ciutadans
i partits que se senten i s'anomenen nacionalistes resten, així, automàticament desqualificats. L'experiència, si
més no, mostra que això és el que amb freqüència succeeix. Aquesta
desqualificació és injusta quan les aspiracions nacionals que es defensen
són honestes, nobles i obertes al bé comú. És més, la major part dels
comentaris que utilitzen el concepte negatiu de nacionalisme solen matisar en algun
moment, parlant de la licitud i bondat de la vida nacional o d'un nacionalisme
moderat, que acaben identificant amb el patriotisme.
Dir que el nacionalisme és un vici i
afirmar que el nacionalisme moderat
és positiu, tot plegat és una contradictio
in terminis. Un exemple ens ajudarà a capir-ho millor. Definir l'egoisme com un amor desordenat a un mateix significa afirmar que
sempre —per definició— l'egoisme és un mal, pel fet de ser-ho i no per
ser un tipus d'amor. Després d'afirmar, posem per cas, que l'egoisme i que la
luxúria són vicis, seria un contrasentit dir que un egoisme moderat, una luxúria moderada són bons per a
la persona. Com afirma l'aforisme, bonum ex integra causa, malum ex quocumque defectu. L'egoisme moderat, la luxúria moderada, per molt moderats que siguin, són sempre egoisme i luxúria; i res —mentre segueixin essent egoisme i luxúria— no els convertirà en quelcom recte, ordenat i
bo. En una expressió formada per un substantiu adjectivat, el qualificatiu
és un accident del substantiu.
Així, si el substantiu significa maldat,
per molts adjectius que el qualifiquin, l'expressió sempre significarà
maldat, vici —en major o menor grau—, però mai bondat. Per tal que un substantiu
adjectivat expressi bondat, cal que tant el substantiu com l'adjectiu la
impliquin, és a dir, que siguin expressions que per llur significat
manifestin la conformitat amb la raó, el recte ordre, la mesura. És per
això que substantius que són en si mateixos bons, qualificats amb adjectius
que signifiquin desordre o maldat, configuren la totalitat de l'expressió com
a dolenta, immoral.
Aplicant tot això al nostre cas, parlar
d'un nacionalisme moderat com
quelcom positiu implica moralment que tant el nacionalisme com la moderació expressen rectitud conforme
a la recta raó. Per això, no em canso de repetir que hom no pot afirmar
coherentment que el nacionalisme és per definició un amor desordenat a la
pròpia nació i, tot seguit, admetre un nacionalisme
moderat. I, també per aquest motiu, tant una munió de textos pontificis
que denuncien el nacionalisme com molts dels seus comentaristes necessiten
contínuament afegir adjectius que donen idea de la qualitat moral del tipus
de nacionalisme que intenten expressar —per exemple, en negatiu: insà, exacerbat, egoista, excloent;
i, en positiu: moderat, sa, etc. Amb tot això, donen peu a
entendre o, almenys, a sostenir que, en si, el nacionalisme no implica aquesta desqualificació moral, sinó que la
virtut, el terme mig i la mesura de l'amor recte a la nació seria el nacionalisme, mentre que la
degeneració d'aquesta virtut residiria en aquell desordre —exacerbat, insà, egoista, estret, excloent—, que
denominacions com són ara etnocentrisme,
naciolatria, etc., expressen
adientment.
Insistim en la idea de l'equivocitat. Un
dels grans obstacles que enfrontem rau en el fet que el mot nacionalisme s'empra en tres àmbits —polític, ètic i
magisterial— que, a més d'interpenetrar-se, posseeixen significats
distints, tot i que parteixin d'una comuna arrel: la nació. En l'àmbit
polític representa les actituds i moviments socials d'aquells que defensen
realitats o aspiracions nacionals. En l'àmbit ètic, es qualifica com a
virtuós o viciós segons la bondat o malícia de les realitats o aspiracions
en qüestió. En l'àmbit magisterial s'empra, com hem vist, sia en sentit
positiu, sia —gairebé sempre— en sentit negatiu de dues maneres: o bé
amb qualificatius que concreten el tipus de negativitat, o bé, simpliciter, com a amor intrínsecament
desordenat a la pròpia nació. Identificar amb el mateix nom realitats
distintes comporta el perill de discussions, d'errades, de judicis sense
fonament; en fi, de confusió i d'injustícies. Saber mantenir-se en cada un
dels àmbits esmentats, amb el sentit precís que els correspon, requereix una
coherència que no tots són capaços de portar a la pràctica. Solució:
precisar la pròpia posició, canviar els noms, unificar conceptes o afegir sempre adjectius.
Quelcom d'anàleg s'escau en altres
paraules, com per exemple, l'amor.
Aquest pot considerar-se com a passió,
acte i també com a virtut. En tant que passió
es defineix per aquell moviment que es
complau en allò que és apetible. Si es considera l'amor com a acte, significa voler el bé per a algú. I, com a virtut, l'amor s'identifica amb l'amistat o la caritat. La passió i l'acte, en llurs genera naturae,
no tenen una consideració moral: no són ni bons ni dolents. Ara bé, en
quant acte o passions concretes d'una persona, és a dir, quan fan referència
a una voluntat lliure, requereixen alhora de tenir presents llurs genera moris, és a dir, llur bondat o
malícia moral. Estimar és un acte que, considerat en la seva fisicitat, no
és bo ni dolent moralment parlant. Però, en la mesura en què s'introdueix
en ell un ordre o un desordre respecte de la recta raó, és bo o dolent
respectivament. Retornem al nostre cas. El nacionalisme, en el seu genus naturae, és l'actitud o moviment
polític que fa referència a la vida nacional. La seva bondat o malícia no
pot prejutjar-se a priori; dependrà
del tipus d'actitud o moviment polític concret que es dóna en cada cas. En
principi, però, no solament no és dolent, sinó que, en tant que amor a la
pròpia nació, és, de per si mateix, bo. Si aquest amor és recte i habitual
esdevé una virtut.
Denominar també nacionalisme a la degeneració d'aquest nacionalisme és tenir la
confusió assegurada. Imagineu-vos denominar amor a la degeneració de l'amor! I això és el que succeeix
freqüentment amb la col·loquial expressió fer l'amor. De la mateixa manera que
per tal de valorar moralment els actes amorosos cal referir-los a la persona
que estima —a qui estima, amb quin tipus d'amor (per plaer, per utilitat,
per benevolència), etc.—, així mateix esdevé necessari conèixer el tipus
de nacionalisme concret que volem jutjar per tal de poder-lo valorar moralment
d'una forma adequada.
El fet que usem freqüentment adjectius
per a qualificar el tipus de nacionalisme negatiu, fa que resti més palès el
seu caràcter substancialment positiu. Alhora, hem d'afirmar amb la mateixa
força que ens trobem davant un mal nacionalisme quan aquest, hipertrofiant la
pròpia nació, propugna el menyspreu per les altres cultures o nacions, en
pretén el domini i l'assimilació, o es despreocupa del bé comú universal:
aquest és el nacionalisme que condemna el Magisteri. Aquesta insana forma pot tenir distintes arrels, entre les quals el Papa
enumera la incorrecta comprensió de la llibertat que mena vers el
llibertinatge en la vida personal i, en la vida política, a l'arbitrarietat
dels més forts i a l'arrogància del poder. Una altra mostra de llibertat no
ordenada a la veritat de l'home és l'utilitarisme:
«Amb aquesta perspectiva
s'entén que l'utilitarisme,
doctrina que defineix la moralitat no tenint en compte el que és bo, sinó el
que dóna avantatge, sigui una amenaça a la llibertat dels individus i de les
nacions, i impedeixi la construcció d'una veritable cultura de la llibertat.
Això té aspectes sovint devastadors perquè inspira un nacionalisme agressiu, des del qual
subjugar, per exemple, una nació més petita o més feble és presentat com
un bé només perquè respon als interessos nacionals. No són pas menys greus
els èxits de l'utilitarisme econòmic que
empeny els països més forts a condicionar i a explotar els més dèbils».
A la llum d'aquest paràgraf hem de
constatar —per enèsima vegada— tant el fet i la importància de
l'adjectiu qualificatiu com la dada quasi constant que el prototipus del mal
nacionalisme és aquell que té per protagonista la nació forta, que en
funció dels seus interessos nacionals, subjuga la dèbil.
Quin contrasentit històric! L'analogat
principal del nacionalisme negatiu, en els textos del Magisteri, és el nacionalisme exacerbat d'Estat. I, no obstant això, en tractar-se d'exemplificar-lo en els fets,
la major part dels comentaristes —i dels polítics— que pertanyen a l'establishment de llurs respectius Estats, el concreten en els
nacionalismes —naturals, defensius, educatius— que reaccionen davant els
exacerbaments i/o agressions dels primers en nom dels valors que ells mateixos
han trepitjat. Certament, aquesta reacció comporta el perill i la
possibilitat d'amenaça d'una eventual exageració; és cert que, de fet, n'hi
ha més d'un que passa a l'acció negativa, però tot això no legitima la
reducció de la negativitat moral al seu sol àmbit.
El Papa continua el discurs tot demanant
que l'ONU esdevingui un centre no solament administratiu sinó també moral de
la família de les nacions,
expressió que donarà peu a entendre el fonament antropològic (la ratio) de la nació, que caldrà cercar en la seva condició d'extensió de la família com a analogat
principal:
«El concepte de família evoca immediatament quelcom que va més enllà de les
simples relacions funcionals o de la sola convergència d'interessos. La
família és, per la seva naturalesa, una comunitat fundada en la confiança
recíproca, en el sosteniment mutu, en el respecte sincer. En una autèntica
família no hi ha el domini dels forts; al contrari, els membres més dèbils
són, precisament per la seva feblesa, doblement acollits i servits».
Quan aquesta família de les nacions esdevingui una
realitat, afegirem a l'expressió “existir
amb” la d'“existir per a” els altres.
Ja en Centesimus Annus, el sant Pare afirmava
que una cultura que es tanqui en ella mateixa, que miri de perpetuar formes de
vida antiquades i que rebutgi qualsevol canvi i confrontació sobre la veritat
de l'home es torna estèril i entra en decadència. Cal un intercanvi de dons, els avantatges del qual seran:
«Només amb aquesta
condició s'arribarà a la superació no solament de les guerres guerrejades sinó també de les
guerres fredes; no solament a la
igualtat de dret entre tots els pobles sinó també a la seva activa
participació en la construcció d'un futur millor; no solament al respecte de
cada una de les identitats culturals sinó a la seva plena avaluació, com a
riquesa comuna del patrimoni cultural de la humanitat. ¿No és, potser,
aquest l'ideal assenyalat per la Carta
de les Nacions Unides, quan posa com a fonament de l'Organització el principi de la sobirana igualtat de tots
els seus membres (art. 2,1), o quan la compromet a ‘desenvolupar entre
les nacions relacions amistoses, fonamentades en el respecte del principi de
la igualtat dels drets i de l'autodeterminació’ (art. 1,2)? Aquest és el
camí mestre que demana ser recorregut fins al final (...)».
Els darrers punts del discurs inviten a
perdre la por de construir la civilització
de l'amor i a moure's vers l'esperança d'un home obert a la
transcendència. I, així, el sant Pare fa pública professió que la seva
confiança està fonamentada en el Crist, en el qual tots els homes han estat
redimits. Hem de vèncer la nostra por al futur —dirà Joan Pau ii—; no podem, però, vèncer-la del tot si no ho fem
conjuntament. La resposta a la por
no és la coacció, ni la repressió, ni la imposició d'un únic model social
per a tot el món. La resposta a la por que entenebreix l'existència humana a
la fi del segle xx és l'esforç
comú per a construir la civilització de l'amor, fonamentada sobre els valors
cabdals de la pau, solidaritat, justícia i llibertat. I l'ànima de la
civilització de l'amor és la «cultura
de la llibertat, la llibertat dels
individus i de les nacions, viscuda en una solidaritat i responsabilitat oblatives»
[89]
. Heus ací, expressat amb belles paraules, tot el resum de
la interdependència de les nacions amb vista al bé comú universal.
