D. Joan xxiii

1. Encíclica Princeps Pastorum (28.XI.1959)

Comencem la consideració del mestratge de Joan xxiii amb dues citacions de la Princeps Pastorum. La primera, al seu torn, cita la carta apostòlica Maximum illud del Papa Benet xv:

«Seria certament lamentable que alguns missioners oblidessin la seva dignitat fins al punt de pensar més en la seva pàtria terrenal que no pas en la celestial, i es preocupessin amb excés per dilatar-ne el poder i estendre'n la glòria per damunt de tot. Seria, aquesta, certament, una pesta funestíssima per a l'apostolat que destruiria tots els nervis de la caritat del missioner envers les ànimes i afebliria la seva autoritat als ulls del poble.

» (...) cap comunitat cristiana de cap regió no manifesta realment aquella unió amb l'Església universal de la qual brolla la vida sobrenatural, si el clergat i el poble es mouen només particularment per l'afany dels seus interessos, si són impel·lits per la malvolença vers els altres pobles, si són enduts i pertorbats per un nacionalisme exagerat (suae nationis studio) que pot sotraguejar la caritat universal; caritat que fonamenta l'Església de Déu i en virtut de la qual és designada com a veritablement “catòlica”» [1] .

És important de notar en el primer fragment que l'objecte de condemna —el text parla de pesta funestíssima— és l'afany de dilatar el poder i estendre la glòria de la pàtria terrenal per damunt de tot.

Remarquem alhora que fins i tot les comunitats cristianes —i no solament les pàtries— poden foraviar-se pels mateixos viaranys.

Els qui tendeixen a contraposar patriotisme (com a realitat positiva) i nacionalisme (com a realitat negativa) sense tenir presents les implicacions i els matisos, faran bé de meditar aquests dos textos a fi de no concentrar només en la nació el punt de partença d'un “isme” evidentment condemnable.

Cal tenir les idees ben clares i la voluntat ben neta a fi de d'impedir l'osmosi entre els sentiments desviats de nació i de pàtria, d'una banda, i les vivències cristianes i eclesials de l'altra.

2. Discurs a un pelegrinatge de Bergamo (30.IV.1961)

En el discurs a un pelegrinatge de Bergamo, el mateix Papa il·lumina la tesi de les societats originàries com a medi generador de la següent manera:

«De fet, cap bon fill se separa de la seva mare fins al punt de no portar en el rostre, en els trets, en les paraules quelcom, molt o poc, de la terra d'origen que l'ha plasmat conferint-li una nota distintiva que l'atreu, amb l'ajut de Déu, vers l'òrbita de la llum i de la caritat, que és —com se sol dir— patrimoni comú d'una família, d'un poble» [2] .

3. Encíclica Pacem in Terris (11.IV.1963)

El pensament del Papa Joan xxiii sobre el nostre tema adquireix particular relleu sobretot en l'encíclica Pacem in Terris, que exposa de forma clara la doctrina sobre els drets de les minories:

«A aquest capítol [de les relacions internacionals] pertany, d'una manera especial, la tendència política que des del segle xix s'ha anat generalitzant i imposant, en virtut de la qual els homes d'una mateixa nissaga aspiren a ser amos de si mateixos i a constituir una sola nació. I, posat el fet que aquesta aspiració, per moltes causes, no sempre pot realitzar-se, s'esdevé la presència freqüent de minories ètniques dintre els límits d'una nació d'una altra nissaga, la qual cosa duu a conseqüències de molta gravetat.

»En aquesta matèria cal afirmar clarament que tot el que es faci per a reprimir la vitalitat i el desenvolupament de la nissaga viola greument els deures de justícia. Violació que esdevé molt més greu si aquests atemptats criminals van adreçats a l'anihilament de l'ètnia.

»En canvi, respon plenament a allò que la justícia preceptua, que els governants s'esmercin a promoure eficaçment els valors humans dels ciutadans de la nissaga minoritària, especialment pel que fa a llengua, cultura, costums, recursos i iniciatives econòmiques.

»Cal advertir, però, que aquests ciutadans minoritaris, ja sigui per la situació que han de suportar de mala gana, ja sigui per la pressió dels records històrics, tenen propensió moltes vegades a exaltar més del que cal les seves pròpies característiques ètniques, fins a arribar a posposar els valors propis de tots els homes, com si el bé de la família humana hagués de subordinar-se al bé de la seva ètnia. El que és raonable, en canvi, és que aquests ciutadans reconeguin també els avantatges que la seva situació actual els ofereix, per tal com contribueix, no pas poc, al perfeccionament humà el contacte diari amb els ciutadans d'una cultura distinta, posat el fet que a poc a poc poden assimilar els valors que pertanyen a l'altra ètnia. Això només podrà esdevenir-se si els ciutadans minoritaris es decideixen a participar amigablement en els usos i tradicions dels pobles que els rodegen; però no podrà assolir-se si ells fomenten topades mútues que són causa de mals innombrables i retarden el progrés civil de les nacions» [3] .

Aquest text es refereix a minories ètniques frustrades, és a dir, aquelles que no han assolit llur condició de Nació —entesa com a Estat nacional. Són descrites en funció d'un statu quo que, pràcticament, hom considera fixat. El text, per tant, no considera la possibilitat d'un dinamisme que permeti d'assolir en el futur allò que encara no s'ha atès en el moment present. De fet, allò que en si és o pot ésser una nacionalitat passa a ser considerat com una minoria no ja nacional, sinó ètnica.

A la dita limitació del plantejament, encara s'afegeix una altra, a causa de l'enquadrament del text dins un determinat context històric: Joan xxiii se cenyeix a la descripció d'una tendència que s'inicia i creix del segle xix ençà. Així, els problemes de les nacionalitats anteriors al segle xix només poden rebre una llum indirecta partint d'aquestes reflexions. Afirmació que cal posar de relleu quan es tracta de pobles que tingueren l'estatut d'Estat   —en sentit ampli— durant segles, i que al llarg de la història han mantingut la consciència nacional, tot i haver perdut llur estructura política. Cal ressaltar, d'altra banda, que el plantejament i la solució del Papa s'elaboren en el capítol tercer, referent a les relacions internacionals, i no en el segon, que es refereix a la comunitat política. En aquest sentit hi ha un enfocament que sobrepassa d'arrel l'àmbit merament estatal. Més encara, el tema es tracta a la llum de la justícia i no de la solidaritat.

Suposat l'statu quo esmentat, Joan xxiii, en un primer moment, exigeix als Estats uns deures de justícia: en negatiu, el de no «reprimir la vitalitat i el desenvolupament de les minories» i, en positiu, el de «promoure amb eficàcia llurs valors», entre els quals enumera la llengua, la cultura, les tradicions, els recursos i les iniciatives econòmiques. En un segon moment, exhorta les minories —aquí no parla d'exigència— a mantenir una disposició positiva vers el tracte amb l'altra cultura, grup humà o poble que possibiliti l'assimilació dels seus valors. Certament, el grup, en assimilar-los, no desapareix, sinó que s'enriqueix. L'abundor de terminologia (en el text original apareixen els termes stirps, gens, natio, civilis cultus, populus, als quals cal afegir aquells mots que apareixen en la resta de l'encíclica: communitas civilis, respublica, civitas) fa créixer la imprecisió conceptual i dóna raó de la diversitat de traduccions.

Aquesta doctrina del Papa Joan xxiii ofereix un punt de partença sòlid per a un nacionalisme, o —bo i usant la terminologia de Pius xii—, una vida nacional que es fonamenta en el dret natural i que no té res de subversiu, ensenyament que afirma el contrari del que han fet no solament els colonitzadors de països estrangers, sinó també del que fan —a la seva manera— els Estats d'Europa, que han practicat ad intra sense gaires miraments un capteniment assimilista i unitarista que peca en el doble vessant d'eliminar valors de les minories —i, a fortiori, dels pobles assimilats— que consideren perillosos per a la unitat i d'imposar, en canvi, els valors que jutgen convenients per a llurs fins.

Així, doncs, un cop exposat el que és de justícia de part dels Estats respecte a les minories —i això sempre suposat— hom demana en reciprocitat que nacions i minories acceptin i reconeguin llur actual situació amb vista a un mutu enriquiment, tot adoptant i assimilant els valors positius de les altres cultures. Podem resumir de la següent manera aquesta ensenyança: ni assimilar l'altre, ni tancar-se a l'altre, sinó enriquir-se amb l'altre: intercanvi i interdependència.