D. Els moviments nacionalistes: els nacionalismes

1. Nacionalisme i nacionalismes

El nacionalisme pot ser considerat des dels vessants filosòfico-moral o polític. El primer aspecte posa de relleu la bonesa o la malícia de les relacions de l'ésser humà amb la nació a la qual pertany.

Des de l'àmbit polític, el nacionalisme és un moviment ideològic; és una de les forces determinants de la història contemporània [1] . Sorgeix com un fenomen modern en l'Europa del segle xviii i s'estén progressivament fins a adquirir, en els segles xix i xx, la dimensió que avui el caracteritza. Aquest mateix desenvolupament del nacionalisme ens mostra que —com a fet històric que és— apareix condicionat per idees i per realitats polítiques de la més variada índole, així com per estructures i realitats socials diverses, enmig de les quals s'ha originat, encarnat i desenvolupat. És, per tant, científicament incorrecte parlar de nacionalisme com si aquest fos un fenomen amb pretensions de construcció genèrica i, alhora, paradoxalment típica. No hi ha un sol, sinó molts i molt diversos nacionalismes; així com no és una, sinó que són moltes les cristal·litzacions històriques de la realitat que estudiem. Solament l'anàlisi del desenvolupament històric dels nacionalismes i la investigació de llurs diferents maneres de realització poden fer-nos capir l'impacte que encara avui dia presenten, així com llurs possibilitats en ordre a la llibertat i a la pau internacionals.

Com a actitud subjectiva, el nacionalisme —en un sentit ampli— existeix des de l'antiguitat en elits tan determinades com també clarament caracteritzades, entre les quals podem citar, per exemple, la família dels Macabeus del poble d'Israel. Únicament, però, a partir del segle xviii es presenta com un esdeveniment de relleu social, que configura de manera creixent la vida dels pobles, tant en llur dimensió pública com privada. Des de dates relativament recents, s'exigí que cada nacionalitat formés Estat, el seu propi Estat, i que cada Estat inclogués la nacionalitat concreta en la seva totalitat. Anteriorment, l'ideal polític no fou la nació, sinó altres concrecions de comunitats polítiques, que ja hem presentat més amunt, entre les quals, algunes de dimensió universal (Imperi, Cristiandat, etc.), aglutinants de diversos grups ètnics sobre la base d'una certa civilització i unides per un objectiu final comú.

Parlarem indistintament, en l'àmbit polític, de nacionalisme o nacionalismes, però tenint sempre en compte que la utilització en singular del mot inclou una multiplicitat de moviments polítics, cadascun dels quals requereix la corresponent valoració moral.

2. Breu consideració històrica dels nacionalismes

Mons. Fernando Sebastián proposa tres fonts principals [2] de les quals arrencaria el fenomen del nacionalisme polític. Aquest, en primer lloc, neix amb la Revolució Francesa com un moviment d'afirmació i defensa de la sobirania popular, nacional, contra l'absolutisme. És el nacionalisme revolucionari de 1789, la concepció del qual domina el segle xix sota inspiració roussoniana i jacobina.

Un segon nacionalisme sorgeix del positivisme polític anglès. Cada nació ha de tenir el seu Estat per tal que la individualitzi i l'enforteixi.

Juntament amb aquest nacionalisme de les classes mitjanes que brolla en l'Europa Occidental a l'ombra de Locke, apareix, en tercer lloc, el nacionalisme de Centre-Europa, desenvolupat al si del romanticisme alemany. Hom hi subratlla l'origen natural de l'Estat que es fon i confon amb el concepte mateix de nació. Pensadors com Fichte i Hegel incorporen la construcció de l'Estat al mateix concepte de nació. El poble, la nació, té existència pròpia, els seus propis principis, el seu propi fi, tot unificant religió, ciència, art, destí, etc. Aquí no es pensarà tant en els drets de l'individu com en els drets de la nació. Hom parlarà de l'ànima de la nació, de la seva missió nacional, etc. En aquesta línia, cal destacar —entre altres— el pensament de Johann Gottfried Herder. L'Estat serà l'instrument únic que protegeixi i dirigeixi tota l'acció de la nació. Hom pot albirar en aquesta teoria els gèrmens dels futurs nacionalismes totalitaris.

Després del fracàs de la tasca nacionalista que Napoleó es proposà, la Santa Aliança elaborà un nou ordre europeu basat en el manteniment de la pau i l'estabilitat per damunt de tot, en detriment de les noves aspiracions nacionalistes. Això ocasionà les unions a escala internacional, més sentimentals que institucionalitzades, de patriotes nacionalistes de diversos països. Tots ells anhelaven unes Constitucions liberals com a força limitadora del poder reial establert. El balanç, en aquest sentit, des de 1820 fins a la Revolució burgesa de 1830, és francament positiu. Moviments com ara la Jove Europa, de Mazzini, i, particularment, la posterior Revolució de 1848, impulsen de manera important la causa nacionalista. Entre 1859 i 1871 les classes mitjanes realitzen llurs aspiracions nacionals, però no mitjançant els idealistes i revolucionaris intel·lectuals, sinó a través de governs pre-nacionalistes; no pel poble en les barricades, sinó pels exèrcits i la diplomàcia, alhora que el suport econòmic a la causa creix considerablement [3] .

A poc a poc es va configurant la situació present. Molts són els passos intermedis que fressaren les joves nacionalitats. Cal assenyalar-ne alguns: la guerra de Crimea, les unificacions italiana i alemanya, el moviment nacionalista dels Balcans i les manifestacions nacionalistes —annexionistes i/o expansionistes— dels Estats Units d'Amèrica, que varen patir una greu crisi en llur guerra civil.

Les relacions entre racisme i totalitarisme esdevenen objectiu ideològic en el nacionalisme biològic, l'antisemitisme, els nacionalismes totalitaris, els feixismes, etc. Lentament, i ja ens trobem al nostre segle, el nacionalisme trenca els motlles europeus i, des de la fi de la I Guerra Mundial, assistim a un moviment nacionalista a escala mundial.

És cert que les ideologies nacionals sorgiren i es desenvoluparen a partir de la Revolució Francesa i que el crit de Visca la nació! s'oposava al de Visca el Rei! També és cert que del principi que afirmava que les nacions eren les dipositàries de la sobirania, es derivaria —més tard— el principi de les nacionalitats formulat per Mancini. Així, el nacionalisme, que estava fermentant en la foscor, entrà en violenta ebullició en 1848. Els italians s'aixecaren des dels Alps fins al Mediterrani, tot arrossegant amb ells llurs governants; els magiars proclamaren llur independència; els txecs establiren un govern a Praga; els alemanys liberals convocaren un Parlament nacional a Frankfurt per tal de discutir la creació d'un únic Imperi. Només els polonesos, encara esporuguits pel càstig de 1831, romangueren quiets.

Tot i que la Revolució de 1848 fracassà en allò que es refereix a l'aspecte militar de les revoltes, no obstant això, llançà Europa per un pla inclinat vers els nacionalismes. A poc a poc se n'anirien palpant les conseqüències. Un cop posat en marxa el principi nacionalista, era del tot impossible preveure on s'aturaria. De fet, hi ha un creixent procés nacionalista de caràcter bidimensional —d'una banda sa; d'una altra, inflacionista— que arriba fins als nostres dies i, àdhuc, s'accentua després de la darrera guerra [4] . Ara podem percebre l'artificialitat dels intents del segon tipus esmentat. En 1871, després de la unificació completa d'Alemanya i Itàlia, hi havia a Europa catorze nacions organitzades políticament; en 1912, vint i, en 1924, vint-i-sis. En menys de cinquanta anys gairebé es doblà el nombre d'Estats europeus independents. Aquesta fragmentació s'incrementà a l'acabament de la I Guerra Mundial, per obra del principi d'autodeterminació nacional: qualsevol nació que es considerés com a tal tenia el dret d'erigir-se com a Estat independent. D'aquesta manera, el moviment que esquarterà Àustria-Hongria i creà Iugoslàvia i Txecoslovàquia fou immediatament seguit pels moviments que desmembraren —amb el mateix dret— Iugoslàvia i Txecoslovàquia. Des del 1918, el principi fou generosament utilitzat pel món àrab, per l'Índia i per l'Extrem Orient.

3. Tipologia sòcio-política

A l'hora d'analitzar les teories presents en els nacionalismes, A. D. Smith planteja quatre qüestions: «Sota quines condicions i per quins mecanismes sorgeixen els moviments nacionalistes?; quins són els elements de cultura i d'ideologia (històrics, pedagògics, religiosos, etc.) que arrosseguen la consciència de nacionalisme (englobant fenòmens com ara el sentiment nacional, la conscienciació, la voluntat, etc.) i es tradueixen —posteriorment— en un moviment nacionalista?; com s'organitza aquest moviment i quines exigències presenta?; quins grups o classes socials són els sostenidors de la ideologia que mena vers el nacionalisme?» [5] . No vull donar resposta a aquestes preguntes, ja que no són l'objecte propi d'aquest treball. Penso, però, mostrar l'extens ventall de fenòmens que hom inclou sota l'expressió nacionalismes, i evitar així futures simplificacions quan calgui pronunciar un determinat judici de valor.

Smith, en la primera part del seu llibre, proposa distintes teories per tal d'explicar els processos que han forjat els nacionalismes: la idealista, la teoria de la desintegració, la del conflicte i la de la modernització (en un doble vessant: el de les comunicacions i el de l'occidentalització). I dedica tot un capítol a analitzar diverses tipologies proposades per distints autors, presentant —en acabar— la seva pròpia. Sense cap afany de donar-ne a conèixer les particularitats, i amb l'única intenció de mostrar-ne la complexitat, passo a enunciar-ne algunes caracteritzacions [6] .

Des d'un criteri històric, Snyder classifica els nacionalismes en fissípars, racials, político-religiosos, anticolonials, populistes, de gresol i messiànics; Carlton Hayes els classifica com a humanitaris, jacobins, liberals, tradicionals, proteccionista-econòmics i totalitarismes integradors; Khon, per la seva banda, els classifica en orientals i occidentals; finalment, Martins, en desenrotllistes, mixtos, orgànics i voluntaristes.

Des del criteri sociològic, Handman proposa dividir-los en irredentistes, d'opressió, de precaució i de prestigi; Wirth parla de nacionalismes hegemònics, particularistes o de secessió, marginals i minoristes; Worsley, per la seva banda, els divideix en unitaris, heterogenis i pannacionals; Kautsky els redueix a anticolonials i lingüístics; Symmons-Symonolewicz els distingeix segons siguin segregatius, pluralistes, restauratius, revitalistes, ètnics, auctòctono-secessionistes, anticolonialistes i nativistes. I Smith [7] , finalment, proposa l'esquema següent, amb els exemples corresponents.

Si cenyim l'anàlisi a l'àmbit local, aleshores la complexitat augmenta [8] . N'hi hauria prou en assenyalar algunes tipologies per tal de constatar la dificultat pràctica d'elaborar judicis generals sobre els nacionalismes, sense endinsar-nos-hi a nivell de detalls. Amb vista a l'interès d'aquest treball, ens convé, malgrat tot, un altre tipus de classificació, ja no feta amb criteris historicistes o sòcio-polítics, sinó ètico-morals.