B. Pàtria, nació i estat

Estat, nació i pàtria són conceptes d'ús molt freqüent en la literatura política moderna. Llurs sentits, tant per a la filosofia social com per al llenguatge col·loquial, són, malgrat tot, imprecisos. Part de la nostra tasca en aquest estudi serà concretar-los per tal d'evitar equívocs i facilitar l'aprofundiment en les solucions als distints problemes que, en el camp ètico-polític, genera el fet de les nacions i dels nacionalismes.

1. Pàtria

Per tal de comprendre millor el concepte de nació, delimitarem —en primer lloc— la noció de pàtria i, posteriorment, analitzarem el constitutiu formal —en expressió escolàstica— de la nació.

Pàtria prové etimològicament de la paraula pater, i significa la terra dels pares o avantpassats. En sentit estricte implica continuïtat de les famílies en un mateix territori. En un sentit ampli, però, el mot Pàtria pateix la mateixa ambigüitat que el terme nació, amb què moltes vegades s'identifica. Quan ambdós termes són emprats com a sinònims, alguns hi afegeixen certs matisos i en ressalten els aspectes espirituals pel que fa a la pàtria i els polítics fent referència a la nació. Aquesta no requereix necessàriament tenir la dita continuïtat territorial —per exemple, la nació gitana o bé la nació jueva abans de l'establiment de l'Estat d'Israel—, malgrat que tampoc l'exclou. La pàtria, en canvi, fa referència a un territori estable que ha recollit l'historial de les passades generacions. Així, podem dir que les nacions nòmades no tenen pàtria en sentit estricte, malgrat que sí, en un sentit ampli, que implicaria tots aquells territoris que les han acollides durant el seu pelegrinatge.

El culte a la pàtria va molt unit al culte als avantpassats. Aquests la configuraren amb les petjades de llur pròpia personalitat: llurs tradicions i creences, llurs gestes i les seves obres [1] . La pàtria és un factor essencialment sentimental, gairebé sagrat; és el concepte més apte per tal d'inspirar sacrificis i heroismes. En el seu discurs de 1995 davant l'ONU, el Papa Joan Pau ii pren com quasi sinònims els termes nació i pàtria, però assignant conceptualment al primer la seva major referència al naixement, mentre que la pàtria (fatherland) evoca la realitat de la mateixa família [2] .

El Diccionario de la Lengua Española defineix pàtria com a «nación propia nuestra, con la suma de cosas materiales e inmateriales, pasadas, presentes y futuras, que cautivan la amorosa adhesión de los patriotas; lugar, ciudad o país en que se ha nacido» (accepcions 1 i 2), expressions que s'identifiquen força amb les definicions del Diccionari de la Llengua Catalana: «La terra on hom ha nascut, la terra dels pares; concepte de nació o unitat espiritual amb la qual se senten identificats els qui han nascut en una col·lectivitat determinada o en formen part» (accepcions 1 i 2). Donades les generalitats del mot terra i la diferent conceptualització que ambdós diccionaris tenen respecte de la nació, podem concloure que llur concepte de pàtria no és unívoc sinó anàleg; és important, però, copsar que tant l'un com l'altre usen indistintament pàtria i nació.

2. Nació: elements “descriptius”

Etimològicament, nació prové del verb llatí nascor i tradueix el substantiu natio. Nascor significa: néixer; créixer, formar-se; originar-se, produir-se; viure, existir; ésser dotat de, ésser de tal natural. Natio, per la seva part, significa: naixement; raça, casta [3] . Tot cenyint-nos al substantiu, aquest —per metàtesi— passa a significar també el territori on un determinat poble ha nascut. En les universitats europees de l'Edat Mitjana, nationes eren els grups dels estudiants que procedien d'una mateixa àrea cultural.

Actualment, existeix tal confusió semàntica que, en molts casos, s'identifiquen els conceptes de nació, poble i Estat. Tot seguint Gregorio Rodríguez de Yurre definirem nació com un «agregat ètnic, individualitzat per un conjunt de característiques.» De manera descriptiva, pot definir-se també com la «comunitat d'homes solidaritzats per la unitat d'origen, territori, cultura, llengua, consciència nacional i/o de destí històric» ^[4] .

Entre els elements que poden configurar —malgrat que no de forma necessària— els trets que confereixen el caràcter de nació a un poble, tenim, en primer lloc, la raça. Aquesta és un fenomen biològic. Avui, tot observant la panoràmica mundial, hom no pot parlar gairebé de raça pura. El concepte de raça adquireix ulteriors precisions en parlar d'ètnia, nissaga, estirp i llinatge [5] .

El territori és un segon element que pot tenir distinta influència, tant en el caràcter dels habitants, com en la cultura i en la consciència nacional, com a recordatori i aglutinant de la unitat nacional.

La cultura —un tercer element normalment decisiu— forma part també dels trets que defineixen la condició de nació. Cultura que pot ésser intel·lectual i tècnica, religiosa i moral, econòmica i política. Amb el mot cultura s'indiquen, en sentit general, «totes aquelles coses amb les quals l'home perfecciona i desenvolupa els múltiples dots de l'ànima i del cos; procura reduir al seu poder, amb el coneixement i el treball, l'orbe de la terra; fa més humana, amb el progrés dels costums i de les institucions, la vida social, tant en la família com en tota la convivència civil; finalment, [totes les coses amb les quals], en el decurs dels temps, expressa, comunica i conserva en les seves obres grans experiències espirituals i aspiracions, a fi que serveixin al progrés de molts, més encara de tota la gènera humana» [6] . La cultura és efecte propi de l'ésser humà, però —en un altre sentit— és causa de la seva humanitat [7] , essent així medi generador de la personalitat dels membres del llinatge humà.

Entre les característiques que majorment poden aglutinar i crear la consciència de nació hom troba la llengua, instrument d'expressió de la comunitat. La llengua —tal com veurem avalat pels textos magisterials al llarg d'aquest estudi— és més que un simple vehicle de comunicació; és expressió de la manera d'ésser d'un conjunt de persones, de llur subjectivitat com a poble. Hi ha llengües que ultrapassen els límits nacionals, o bé, nacions distintes que posseeixen el mateix idioma. Amb tot, en aquelles nacions on la llengua és pròpia i exclusiva, aquest element té una importància preponderant.

Bo i continuant l'enumeració dels elements que caracteritzen o poden caracteritzar una nació, trobem també la història. És un factor eficient de la nacionalitat, perquè en ella es configuren i s'uneixen els altres elements descrits fins ara. La nació és per la seva història. Aquesta no solament enclou el passat i viu el present, sinó que es projecta també vers el futur en funció d'una destinació comuna. Hi ha qui fa èmfasi en aquest factor quan defineix la nació com a «comunitat de gent que s'adona que la història l'ha realitzat —com a comunitat—, que valora el propi passat i que es vol a si mateixa tal com és, o tal com s'imagina que és, amb una certa introversió inevitable» [8] .

Tots ens adonem que aquesta definició, a més de subratllar l'element històric, n'enclou un de consciencial (s'adona) i un altre de volitiu (es vol), ambdós de net caràcter subjectiu, a diferència dels anteriors, clarament objectius.

L'element consciencial s'anomena també consciència nacional —que cal distingir bé de la consciència col·lectiva transpersonal—; és la convergència o coincidència dels individus a reconèixer i sentir la pertinença a un grup. Aquesta consciència nacional és, alhora, sentiment i raó. No es tracta d'un pur sentiment sense més, sinó que recolza en elements objectius. Es manifesta com una dada de pertinença que implica certes inclinacions i tendències, que mouen a emprar també el nosaltres per a distingir-se de l'estranger, del que no és membre de la comunitat [9] .

La consciència nacional conté alhora elements racionals. Aquests, anàlogament al que acabem de dir sobre els sentiments, s'adrecen també als elements objectius suara enumerats. A partir d'ells, hom no solament se sent membre d'una nació, sinó que se'n reconeix, és a dir, s'adona que realment ho és. I seran les minories intel·lectuals —segons algunes de les teories de la generació de les nacions i dels nacionalismes [10] — les que proveiran la bastida racional al sentiment nacional.

L'altre element subjectiu, la voluntat de vida col·lectiva, és evident en la seva comprensió.

3. Nació: constitutiu formal

Què configura, de fet, una nació? Quin és el seu constitutiu formal? Els intents de precisar el que configura el concepte de nació —en paraules de Weber, el sentiment nacional és empíricament multívoc [11] — són nombrosos. Gregorio Rodríguez de Yurre els resumeix en tres tendències —objectivistes, subjectivistes i objectivo-subjectivistes.

• Sentències o teories objectivistes. L'element essencial de la nacionalitat és un factor objectiu i exterior a la voluntat dels subjectes que integren la comunitat. Entre els possibles factors objectius trobem, principalment, alguns dels trets que ja hem analitzat com a elements descriptius del concepte de nació. Són, entre altres, (a) la raça —segons defensa Hitler amb el seu nacionalsocialisme— com a constitutiu i arrel i font de la resta dels valors, idees, creences i institucions; (b) la llengua com a fet diferencial del grup i constitutiu de la nació (per a Bluntschli, l'adopció d'una nova llengua suposa la pèrdua de la nacionalitat [12] ); (c) la cultura, entesa en un sentit ampli que designa totes les manifestacions de la vida nacional (els qui defensen la cultura com a constitutiu de la nació diuen que aquesta és una comunitat de vida espiritual o cultural); (d) la terra; i, (e) la història.

• Sentències o teories subjectivistes. Aquesta segona tendència assenyala algun element subjectiu, psicològic o moral, com a constitutiu de la nació. Aquest element pot ésser de caràcter cognoscitiu-sentimental (Palma [13] , Panunzio [14] , Jellinek [15] ); la consciència nacional o sentiment d'unitat i solidaritat és, així, el factor determinant de la nació. Però també pot ser-ho un element de caire volitiu: la voluntat com a factor essencial i determinant, entès com a amor mutu o voler viure col·lectivament. Entre els defensors d'aquesta teoria hom compta Le Fur [16] —la voluntat de viure en comú és l'element essencial, i els altres elements són circumstancials: acceleren o retarden l'acció del nacionalisme— i Mussolini [17] , per a qui la nació és la voluntat d'existència i de potència.

Nogensmenys, comparteixo l'afirmació de Mons. Fernando Sebastián quan diu que «situar el nacionalisme directament en la categoria dels sentiments és deixar-lo massa desemparat davant del greu risc de l'irracionalisme i de la desmesura» [18] .

• Sentències o teories objectivo-subjectivistes. La nació és una realitat complexa que no pot ésser explicada unilateralment. És el conjunt d'alguns elements subjectius i objectius. Ambdós són co-principals. La nació, tal com ja hem afirmat, és una unió moral, no substancial, els elements subjectius de la qual són la consciència nacional més la voluntat de vida col·lectiva.

La consciència nacional i la voluntat de vida col·lectiva es donen sempre unides: on és la primera, hi és present també la segona, llevat que es provoquin artificialment (per exemple, inventant la història comuna passada, creant mites o llegendes nacionals, etc.). Així, el concepte de nació implica sentir la unitat i voler la unió [19] .

Aquests aspectes subjectius informen els de caire objectiu. Entre uns i altres es dóna una pregona recirculació: els primers, d'una banda, són conseqüència d'alguna situació objectiva que inspira aquests sentiments i voluntat nacionals en els individus; de l'altra, no es limiten a ser conseqüència, sinó que paradoxalment esdevenen causa formal i, doncs, ànima dels elements objectius.

És important de destacar que cap d'aquestes dades, tota sola, no és suficient per a parlar de nació. Retornant a les dades objectives cal, però, subratllar que el seu nombre i la seva intensitat no són negligibles, ans al contrari. Tots som conscients que el concepte de nació s'enriqueix en la mateixa proporció que territori, cultura, llengua, història, etc., es consoliden com a fets existencials en si mateixos i en llur interrelació. Aquesta consolidació pot esdevenir tan intensa que possibiliti de parlar, quan manquen els elements subjectius, d'una nació en potència o latent.

I reprenent les dades subjectives, cal anàlogament posar de relleu que com més fortes són la consciència nacional i la voluntat d'ésser nació, major densitat adquireixen els elements objectius.

La possessió intencional subjectiva —en el subjecte— de les dades objectives és el que hem denominat consciència nacional; «de la mà del pensament comunitarista s'anomena comunitat de memòria. La voluntat d'ésser pot reposar sols en la comunitat de memòria o, alhora, aportar un horitzó de sentit als projectes personals de la vida. Es configura, aleshores, la nació com a comunitat de projecte» [20] .

Aquestes són les raons per les quals el sentiment nacionalista tendeix a defensar, a bon dret, el fet diferencial de la pròpia nació.

Podríem interpretar analògicament el concepte de nació —amb totes les limitacions que suposa, ja que la nació, com tota societat de persones, no és una substància—, amb la teoria hilemòrfica aristotèlica, on els co-principis serien certs elements subjectius (forma) i un conjunt de factors objectius (matèria).

Resumint aquestes idees i prenent posició personal, l'essència de la nació —segons el meu parer— és constituïda per dues característiques fonamentals: una de subjectiva (en una doble direcció —la consciència nacional i la voluntat de vida en comú—) i, l'altra, d'ordre objectiu —la suma i intensitat d'elements objectius que, dins el marc de la plural convivència humana configuren, en un determinat lloc i temps, l'estructura d'un grup humà concret.

Com hom pot observar, m'identifico amb la tendència o teoria objectivo-subjectivista, que crec que és la que millor reflecteix el constitutiu de la nació [21] , però amb el matís d'evitar-ne qualsevol “arqueologització” i, alhora, d'atorgar dinamisme al mateix fet nacional [22] .

Derivats d'aquest concepte de nació prenen ulterior sentit les idees d'identitat, esperit i caràcter nacional. La identitat posa en joc l'ésser de la nació, l'esperit el seu dinamisme, i el caràcter el seu tarannà.

Juntament amb aquestes teories, n'apareixen d'altres de tall historicista, que pretenen reduir el concepte de nació a la seva gènesi històrica, sigui en el seu vessant bíblic [23] , o bé considerant com a nació allò que configurà les primeres nacions reconegudes amb aquest terme en l'àmbit de la cristiandat [24] . En aquest estudi ens referirem sempre a la nació que sorgeix com a configuradora de la comunitat política des del segle xviii [25] .

És evident que prendre posició a favor d'una o altra teoria dificultarà el diàleg posterior i, fins i tot, matisarà la interpretació que hom doni dels ensenyaments de l'Església. No prendre partit, però, o mantenir-se en la més absoluta neutralitat, implica la completa impossibilitat d'iniciar el diàleg. Suggereixo al lector que, després de llegir els textos pontificis proposats per a la reflexió [26] , comprovi la coherència de la sentència objectivo-subjectivista amb el concepte de nació al qual es refereixen els mateixos documents magisterials.

Ens adonem que no és possible elaborar una definició cartesiana, clara i distinta, d'allò que constitueix la nació. I constatem alhora que és prou difícil, amb els elements enunciats, determinar concretament quina comunitat de persones és —de fet— una nació. Malgrat tot, la nació no deixa de ser una realitat —i important!—, tal com ens ho mostra la història més recent d'Europa. Nació no és un concepte unívoc, sinó anàleg. Solament qui estigui habituat a la coneixença analògica pot entendre el que significa nació. I, àdhuc, bo i avançant idees, seria lícit parlar de nació de nacions, ja que l'analogat principal és una comunitat de persones, la dimensió constitutiva de la qual és dinàmicament actuada (via superació englobant, que inclou redimensionant) pels elements bàsics que configuren la teoria objectivo-subjectivista. El nucli inicial de l'esmentat analogatum princeps és aquella extensió de la família que n'esdevé el medi generador [27] i, per tant, segons la perspectiva des d'on es consideri, adquiriran major importància uns o altres factors.

Havent delimitat ja el concepte de nació, serà necessari distingir-lo del d'Estat [28] , per la raó que, tant l'àmbit col·loquial com certs tractats de ciència política o filosofia social solen identificar o usar indistintament ambdós mots.

4. Estat: elements

L'Estat destaca entre les agrupacions socials modernes [29] . De l'estructuració política medieval sorgeix una nova configuració caracteritzada per la unificació i centralització del poder (al voltant del monarca sobirà), la secularització (en el sentit d'independència respecte del poder religiós), la delimitació territorial (que supera els vincles de la fidelitat interpersonal), l'objectivització (burocràcia, dret, economia), la pluralitat (d'estructures del tipus esmentat, és a dir, d'Estats-Monarquies), l'evolució (hom passarà lentament de Monarquia a nació, sia de manera harmònica, sia de forma alternativa; i d'Estat a Trans-estat: considereu l'actual procés de construcció de la Comunitat política europea).

Cal distingir entre comunitat política i Estat. La comunitat política ha tingut distintes concrecions jurídico-polítiques al llarg de la història [30] . Així, tenim cronològicament els antics imperis (perses, mesopotàmics, etc.), la polis grega, la civitas romana, la cristiandat amb les seves diferents expressions (imperis, regnes, comtats, feus, etc.), l'Estat modern, els macro-Estats (USA), i es tendeix vers una Autoritat mundial, vers un sistema polític de tipus planetari. L'Estat és una de les formacions, històricament tipificada, de la comunitat política. Aquesta relativització de l'Estat —que no equival a un menyspreu— és fonamental per a tota consciència ciutadana rectament formada i, encara molt més, per a tota raó cristianament il·lustrada, que sempre es resistirà —per múltiples causes— a una cristal·lització absolutitzadora d'aquell.

El seu atribut més característic és la sobirania que, en l'àmbit intern, implica el poder suprem —no equivalent a absolut i il·limitat— del qual brollen les normes jurídiques i en el que hom resol tota competència. En l'àmbit extern significa la independència respecte de les altres potències, en allò que es refereix al govern i a l'administració de la res publica. De la sobirania sorgeix el vincle característic de l'Estat: la llei. Una llei que és universal i ineluctable per a tots els membres de l'Estat, i coercitiva, és a dir, capaç de sancionar. L'Estat disposa d'exèrcit, moneda, tributs i òrgans polítics propis. Davant les actuals configuracions macro-estatals cal matisar el concepte de sobirania i independència, i revisar la pròpia definició d'Estat.

El territori és un segon factor que configura l'Estat [31] : la superfície de sòl habitable en relació amb la població (ordinàriament permanent). El domini que posseeix l'Estat sobre el territori no és de propietat, sinó de jurisdicció (amb tot, pot posseir-ne una part en propietat per al servei públic, com per exemple, les platges, certes indústries, etc.).

Un darrer element per a la descripció de l'Estat és el poble [32] , la multitud d'individus que formen l'Estat, és a dir, els seus ciutadans. Alguns encara afegeixen a la dita tríade —sobirania, poble i territori [33] — altres aspectes, com són l'ordre jurídic, la institucionalització de funcions i el bé públic comú [34] . Definim l'Estat, bo i sintetitzant aquestes idees, inspirant-nos en Sánchez Agesta [35] , com una «comunitat organitzada en un territori definit, mitjançant un ordre jurídic autònom i centralitzat, servit per un cos de funcionaris, que tendeix a realitzar-hi el bé comú».

5. Estat i nació: distinció

El Vaticà, Holanda i la Gran Bretanya són igualment Estats. Tots tenen atributs equivalents, però en el primer cas la nació no existeix, en el segon s'ha format una nació holandesa a partir del mateix Estat i, a la Gran Bretanya, l'Estat acull distints fets nacionals.

Estat i nació es distingeixen per diverses raons. Per a una millor comprensió de les diferències, les exposaré de manera comparativa [36] :

Vull advertir que aquesta distinció és teòrica, això és, remarca els trets predominants d'ambdós conceptes; trets que, però, no sempre són separables, especialment en els Estats-nació, on la configuració político-històrica ha estat passiva i positivament acceptada i volguda. En aquests casos l'amor que hom té a la nació inclou, d'una o altra manera, l'amor a l'Estat.

Aquesta diferenciació, a més, no és, ni ha estat, comunament acceptada. Històricament [37] , la valoració del paper de la nació i de la identitat nacional resta íntimament vinculada, des de finals del segle xvii, amb el desenvolupament de les dues escoles de dret fonamental d'Occident: l'escola racionalista del dret natural dels segles xvii i xviii (Groci, Puffendorf, Hobbes, etc.) i l'escola històrica del segle xviii i, particularment, del xix (de Savigny, Grimm). L'escola racionalista del dret natural considerava l'home com un individu desvinculat dels seus llaços socials. Cada individu té, per naturalesa, drets i deures inalienables que l'Estat ha de respectar. A cada Estat li serveix de base un contracte (originari): un grup d'individus determina unir-se en un Estat sota uns o altres supòsits. L'Estat és, per tant, una organització que funda un ordenament jurídic entre aquests individus mútuament, i entre ells i la prefectura que la presideix. El fonament per a la formació de l'Estat no és el parentiu —la nissaga— o la comunitat nacional, sinó solament la voluntat dels interessats en la seva creació i manteniment, sota la base d'experiències comunes. A l'Estat li serveix de base únicament una comunitat de destí.

L'escola històrica que, en tot cas hauríem de considerar en part com a reacció enfront de l'escola racionalista de dret natural, resta estretament vinculada amb el Romanticisme, segons el qual, un ésser humà és primàriament part d'una comunitat (família, poble), determinada per una llengua i cultura pròpies. L'Estat és l'associació jurídica d'una comunitat nacional.

Ambdues escoles han marcat la comprensió del dret del món occidental. L'escola racionalista del dret natural abstrau l'individu respecte de la xarxa de vincles socials amb què l'home es troba entreteixit. En aquesta escola es fa èmfasi amb molta força en la universalitat dels drets humans: cada ésser humà té sempre uns drets inalienables que s'han de reconèixer en la Ratio. L'escola històrica no accentua el que és etern i universal dels drets fonamentals, sinó el que ha crescut històricament, el que és orgànic; també destaca amb força el paper del dret consuetudinari i, conjuntament, la peculiaritat dels diferents sistemes jurídics.

Un cop acabats el deliri racista del nacionalsocialisme i la ii Guerra Mundial, reaparegueren a l'escenari —després de molts anys de positivisme jurídic— els drets humans i els drets fonamentals, els quals haurien d'assenyalar la relació entre l'Estat i els seus ciutadans. Sobre la base de les experiències tingudes amb el nacionalsocialisme, que emfatitzava el que és propi del poble, la raça, etc., era lògic que hom no partís de la comprensió del dret fonamental de l'escola històrica, sinó de les interpretacions de l'escola racionalista del dret natural.

Podem entendre, a la vista d'aquestes consideracions històriques, per què del dèficit en la reflexió dels drets dels pobles, idea dirigens en el discurs de Joan Pau ii davant l'ONU, l'octubre de 1995.

6. Nació i Estat: implicació

Fent un nou pas en la reflexió sobre els conceptes de nació i Estat, direm que aquests, si bé no s'identifiquen, tampoc no es contraposen: es reclamen recíprocament [38] . La nació és una comunitat de persones dotades d'unes característiques pròpies —no pas comunes, com ara la dignitat que Déu ha atorgat a tots els homes i dones en llur qualitat de fills seus, segons la revelació cristiana—, trets tots ells que són valors que les enriqueixen; que no s'oposen als de les altres comunitats, sinó que es potencien mútuament; i que les acompanyen en llur història. Si les persones que la integren estableixen relacions personals i socials, si comparteixen necessitats i serveis, si tendeixen a un bé comú i se'n beneficien, salta als ulls que es fa necessària una entitat que dirigeixi, ordeni, fomenti, protegeixi, mani o prohibeixi tot el que calgui per tal que l'esmentat bé comú existeixi i sigui participat degudament i justa pels seus actors i beneficiaris. Aquesta entitat que han de menester tant els individus, les famílies, les institucions o grups intermedis, com la comunitat-nació és l'Estat. Aquest és el fiador del bé comú de la nació, tant en allò que es refereix a l'organització de la vida del propi territori com en les relacions amb comunitats semblants [39] ; és el marc o instrument polític d'una o de diverses nacions.

La nació, per tant, no pot reduir-se a l'Estat, sinó que el precedeix i el transcendeix. L'Estat no és una de les aliances originals —de les quals parla Grygiel: matrimoni, família, amics, nació i humanitat— i això implica que hom pot canviar la seva pertinença a l'Estat sense trair-lo, però que no pot abandonar la muller, la família, els amics, la nació i, àdhuc, la gènera humana, la humanitat, sense cometre un adulteri, en el sentit etimològic de la paraula —ad alterum: alterar-se, passar-se a un altre—, ja que falsificaria aquestes aliances.

La vinculació entre nació i Estat no és senzilla. Tot dependrà del que s'entengui per un i altre concepte [40] . Per exemple, per a alguns, la nació és el substrat de l'Estat, la comunitat base sobre la qual se superposa l'Estat com la seva organització, la comunitat que s'organitza o pot organitzar-se en Estat [41] . Així sembla que nació i Estat es distingeixen sols pel fet organitzatiu. No és l'únic que pensa així. Max Weber [42] observà en un estudi empíric les manifestacions històriques del sentit nacional en els diversos pobles per tal d'assenyalar un sentit històric comú. «El concepte de nació —diu— el trobem sempre orientat vers el poder polític, i, així, el que s'expressa amb la veu nacional —si hom pot assignar-li un sentit unitari— és una específica manera de pathos (sentiment apassionat), que en un grup d'homes, lligats mitjançant una comunitat de llengua, confessió, costums o destí, enllaça amb la idea d'una organització de poder ja existent o desitjada.» Amb això, Weber atribueix a la nació el fet de ser l'aglutinant d'un poble, bo i capacitant-lo per tal d'actuar com un Estat.

Malgrat que en part estic en desacord amb aquesta tesi, és interessant de veure com, tot i que nació i Estat són conceptes que es mouen en àmbits distints [43] —més cultural (en sentit ampli) el primer, i més jurídico-organitzatiu el segon—, no es donen aïllats, sinó que hi ha una circumincessio de nivells, i hom constata que la idea de nació no es mou al marge d'una organització política.

La nació ha de romandre vinculada a l'organització política [44] . El problema serà discernir quina és l'adient, i com s'ha d'articular, qüestions a les quals intentaré donar resposta des dels ensenyaments magisterials amb la següent tesi: tota nació ha de vincular-se lliurement a aquella forma administrativo-jurídica que millor respongui a la seva idiosincràsia, i això pot donar-se en l'anomenat Estat nacional, en un Estat plurinacional, en un Estat federal, en un Estat d'autonomies [45] o en un Estat confederal. El matís de lliurement és del tot important, ja que res ni ningú no pot (o no deu) obligar les distintes nacions a viure en aquelles situacions organitzatives que no siguin de conformitat amb llurs respectius tarannàs. Tesi que espero avalar —reitero— amb les ensenyances pontifícies. Amb tot, convé de recordar que el subjecte al qual es refereix l'adverbi lliurement no és un determinat partit polític (encara que sigui majoritari), sinó la comuna voluntat dels membres de la nació, els quals, per mitjans sempre racionalment contrastables i, per tant, èticament cohonestables —amb el diàleg, i no per la força—, han de fer realitat llurs aspiracions.

Com s'ha dit abans, amb aquests continguts nocionals, és totalment vàlid parlar d'una nació dins una altra nació i anar estructurant, així, cercles concèntrics superiors. Haurem de precisar els sentits estricte i extens del terme. Ja he afirmat que nació és un concepte anàleg, a diferència del d'Estat, la definició del qual resta cartesianament aclarida a través de la sobirania, el territori i la llei [46] .

Anàleg no vol dir que qualsevol agrupació humana pugui caracteritzar-se amb el nom de nació. Amb una comparació —i, per tant, tot salvant les distàncies— ho podrem entendre millor. Quan algú visita una sala d'art, després d'admirar la qualitat artística dels distints pintors, en cadascun d'ells pot descobrir trets que els caracteritzen. Trets que, malgrat no ser exclusius d'un d'ells capaciten per a poder atribuir una determinada obra a un dels autors sense equivocar-nos. Si observem els quadres d'un d'aquests pintors, ens causarà sorpresa que potser no hi hagi entre pintura i pintura cap traç idèntic; en el seu conjunt, però, som capaços d'adonar-nos que pertanyen al mateix autor. I, fins i tot, si apareix un tret pictòric de cert autor en l'obra d'un altre autor, també som capaços de dir que tal obra no pertany al primer. Quan hom descriu els trets d'aquest autor, estem descrivint quelcom tan real com el fet que determinats quadres són fruit del seu art. Però també és palès que no totes les obres d'art que posseeixen aquestes mateixes característiques són factura del mateix pintor.

Quelcom semblant s'escau amb la nació. No tot conjunt d'elements descriptius de la nació constitueix per si mateix una nació. D'aquesta manera, quan he afirmat la possibilitat de cercles concèntrics nacionals, no em referia a cercles concèntrics existencials. Emprant l'exemple que ens proporciona Luis Suárez [47] , suposem el cas típic d'algú que ha nascut a un vilatge de terres de Zamora: una sèrie de cercles concèntrics, el llogaret natal, la comarca zamorana, la terra de Castella i finalment Espanya, modelen el seu patrimoni, la seva personalitat —dirà Suárez. Aquests cercles concèntrics als quals es refereix són existencials, però no nacionals. A més, fidels a la coherència lògica, caldria afegir que els cercles continuen: la personalitat d'aquest individu no fineix a Espanya, sinó que forma part, a més, d'Europa i de la humanitat. Ara bé, dins l'àmbit nacional, l'esmentat personatge pertany també a la nació castellana i, en un sentit més ampli, a la nació europea (en la mesura en què la Unió Europea, realitat política ja existent i creixentment operativa, conté elements —objectius i subjectius— de caràcter nacional). No obstant això, és del tot evident que ni el seu llogaret, ni la seva comarca constitueixen una nació, ni tan sols en sentit ampli. Insisteixo novament: qui no entengui l'analogia no es troba capacitat per a entendre aquesta exposició. El concepte d'analogia és directament proporcional al de racionalitat i inversament proporcional al de racionalisme.