2. Orientacions ètico-culturals

a. Visió de conjunt

El que s'ha dit sobre les orientacions polítiques és anàlogament aplicable a les directrius culturals [1] . El respecte i la promoció de la cultura, tant la nacional com la de les minories presents, són condicions indispensables per a la recta captació dels respectius papers de l'Estat, de les dites minories i de les minories dins altres minories. El nostre amor a la pàtria o a la nació conforma la nostra manera d'inserir-nos en la cultura universal. Hem d'estimar la nostra terra, els nostres costums, la nostra història i tradicions, la nostra llengua i, així, estimar tota la humanitat en totes les seves rectes manifestacions.

Des de la perspectiva de les minories, aquestes tenen també els seus deures. Reiterant-los novament, destaquem els següents: cooperar al bé comú; valorar el fonament de llurs reivindicacions i viure amb una actitud de pau, respecte i solidaritat amb els altres.

En referència als altres grups amb els quals les minories conviuen, els deures que tenen són:

a) en la relació autòcton Þ immigrat o estranger: quan sigui possible, acollir tot aquell que cerca la seguretat i els mitjans de vida que no pot trobar en el seu lloc d'origen [2] . En registre de fe, la Pontifícia Comissió per a la Pastoral de les Migracions i del Turisme ensenya: «La bona acollida és expressió de la caritat eclesial, entesa en la seva naturalesa profunda i en la seva universalitat. Inclou una sèrie de disposicions que van des de l'hospitalitat a la comprensió, a la valoració, que és el pressupost psicològic per al recíproc coneixement; oblida els prejudicis i cerca una serena convivència en harmonia. L'acollida es tradueix, a més, en testimoniatge cristià» [3] .

b) en els contextos pluriètnics: respectar la llengua i la cultura dels diversos grups socials tot projectant ponts envers les llengües dels altres [4] . Projectar ponts entre agrupacions ètniques distintes vol dir facilitar la comunicació i la mútua coneixença, i es tradueix en la conveniència de conèixer les llengües i els trets culturals dels grups ètnics (lingüístics, religiosos, etc.) quan aquests tinguin un pes relatiu en la societat. Hom pot pensar en territoris multilingües, com és el cas de Miami, als Estats Units, l'actual situació a Catalunya o la present (o futura, malgrat que imminent) situació dels territoris europeus amb la creixent immigració procedent del Nord d'Àfrica.

c) en la relació immigrat o estranger Þ autòcton: el deure d'integrar-se en la cultura que l'acull [5] . En el següent apartat aprofundirem en aquesta darrera relació.

Fora de l'àmbit del deure, fent referència a la relació minoria Þ comunitat política, Joan xxiii, un cop suposat l'statu quo de les minories que no han pogut assolir la condició d'Estat, mostra que és raonable una disposició positiva per al tracte amb l'altra cultura, grup humà o poble, tan positiva que porti a l'assimilació dels eventuals valors aliens. Certament, el grup, en assimilar, no desapareix, sinó que s'enriqueix. Es tracta de la lliure assimilació dels valors de l'altre per a un mutu enriquiment, sense negar el que és propi; no de l'obligació de diluir-se en el que és aliè fins a restar absorbit per l'altre.

També hem dit, i ens ho recorda el sant Pare Joan Pau ii, que hom pot passar de la pròpia cultura a una altra. Hem d'afegir, però, que hom no pot fer campanya en contra de les aspiracions històriques i culturals d'una nació o minoria. A més, el fet de passar a una altra cultura s'ha de matisar. ¿Significa, això, que hom renuncia a la pròpia cultura? Penso que no s'hauria d'interpretar així. En la mesura en què tota cultura és un valor positiu per a l'home, abdicar d'aquest valor denotaria una actitud poc assenyada. Més humà i enriquidor és voler —sense prescindir dels valors que una cultura li ha proporcionat— afegir-hi els altres que li ofereix la nova cultura, els quals considera millors, més convenients o més interessants. No és tracta, per tant, d'un dilema: d'una cultura o de l'altra, de perdre'n una per adquirir-ne una altra, sinó de posseir ambdues. Negligir l'anterior esdevindria tan absurd com el cas de qui posseís coneixements de matemàtiques i, per adquirir-ne uns altres de nous d'història, esborrés de la ment els de matemàtiques. Perdre un valor per adquirir-ne un altre, tenint la possibilitat de retenir ambdós, és desassenyat.

Nogensmenys, si un té dret a passar a una altra cultura —és un dret personal—, no existeix un dret correlatiu d'eliminar una cultura amb vista a substituir-la per una altra considerada superior. Integrar i progressar, sí; suprimir per pur menyspreu, no.

Què dir —es pregunta el bisbe Masnou— dels ciutadans que han perdut la relació amb llurs arrels nacionals? [6] ¿És indiferent, èticament parlant, passar-se a una altra cultura? No ens referim als ciutadans que adquireixen i viuen nous valors culturals i nacionals i, alhora, continuen estimant llur pròpia cultura i nació originàries, sinó als qui «han perdut» llur primera herència cultural. Cal complementar i aprofundir la reflexió del paràgraf anterior amb les exigències de justícia i d'amor que brollen de la sobirania cultural de la nació. En la primera part d'aquest escrit faig esment del deure que tot membre d'una nació té d'honorar-la, estimar-la i servir-la [7] . No és, doncs, èticament indiferent la relació de cada persona amb la seva cultura i la seva nació. La Carta de Joan Pau ii als joves i a les joves del món, publicada el març de 1985, ofereix —com vam veure [8] — les següents respostes a les qüestions plantejades:

«Aquest patrimoni [cultural, lingüístic, històric] constitueix també una crida en sentit ètic. En rebre la fe i heretar els valors i continguts que componen el conjunt de la cultura de la seva societat, de la història de la seva nació, cada un i cada una de vosaltres rep una dotació espiritual en la seva humanitat individual.

»Aquí té una aplicació la paràbola dels talents que hem rebut del Creador mitjançant els nostres pares, les nostres famílies i, també, la comunitat nacional a la qual pertanyem. En relació amb aquesta herència no podem mantenir una actitud passiva, o fins i tot de renúncia, com féu el darrer dels servents esmentat en la paràbola dels talents. Hem de fer tot allò que és al nostre abast per assolir aquest patrimoni espiritual, per confirmar-lo, mantenir-lo i incrementar-lo. Es tracta d'una tasca important per a totes les societats, especialment, potser, per a aquelles que es troben en els inicis de llur existència autònoma, o bé aquelles que han de defensar la seva pròpia existència i la identitat essencial de la seva nació enfront del perill de destrucció des de l'exterior o de descomposició des de l'interior.»

Existeix una veritable responsabilitat ètica davant el patrimoni cultural que rebem. No és possible, doncs, una actitud passiva, molt menys de renúncia, enfront de la dotació espiritual que heretem. En positiu —continua el Papa— hem de fer tot el que és al nostre abast per tal d'assumir-lo, confirmar-lo, mantenir-lo i acréixer-lo. No es tracta d'una simple exhortació, sinó d'un vertader deure. Ara estem en condicions d'entendre la resposta que el bisbe Masnou dóna a la seva pregunta: «penso que la positura dels esmentats ciutadans és errada i perillosa» [9] .

Bo i desxifrant en la pràctica aquestes idees per a les minories autòctones (malgrat que aquí parlaré només de la llengua, caldria aplicar-ho igualment a les tradicions i aspiracions històriques), cal dir que és de justícia respectar i garantir el dret de tot membre d'aquestes minories –i, a fortiori, si es tracta de nacions– a expressar-se en la seva terra en la llengua pròpia [10] del territori. Això, a més, en tots els àmbits (administració pública i òrgans oficials, educació, mitjans de comunicació i noves tecnologies, cultura, economia, etc.), sense veure en això una actitud separatista o una falta d'educació. Ben al contrari, impedir per llei o perquè hom no està disposat a voler-ho entendre que algú parli en la llengua pròpia del territori és, de fet, una falta de justícia i de deferència. Òbviament, em refereixo només a aquells interlocutors que habiten establement en el territori en qüestió, entès culturalment, no estatalment; no als qui hi estan de pas o als qui acaben d'arribar al nou lloc.

b. Minories immigrades i estrangeres

Passem ara a aprofundir, com ja havíem anunciat, el tema de les minories immigrades o estrangeres que conviuen amb minories o nacions autòctones. Entenc per emigrant aquell qui, per raons de treball o de violència, surt del seu país i se situa en un altre, amb el propòsit de residir-hi i treballar-hi. Mentre estigui mancat de la ciutadania de l'Estat, pels motius que sigui, serà un immigrat estranger. Quan gaudeixi de la dita ciutadania, bé perquè n'és membre d'un altre territori, bé perquè l'ha adquirit legalment, hom el considerarà sempre com a immigrat i gaudirà de tots els drets i deures de qualsevol ciutadà d'aquest territori. Les minories estrangeres són un tipus de minoria immigrada. Actualment, la Comunitat Europea té tretze milions d'immigrats estrangers, i hom espera que en els pròxims anys augmenti la pressió migratòria, tant de l'Est com de l'hemisferi Sud. Els refugiats representen un cas particular d'emigració i el seu nombre a tot el món puja fins a divuit milions.

En aquests casos, com caldria aplicar el conjunt doctrinal ensenyat pels pontífexs? Què exigeixen la caritat i la justícia? Cal distingir el fenomen migratori voluntari del que és per imposició. Les deportacions de gran quantitat de població a territoris estrangers —com és el cas dels albano-kosovars— generen problemes socials, polítics i culturals, per als quals cal trobar una solució justa i pacífica, i més si el afectats esdevenen majoria en el nou territori en què s'estableixin.

Els immigrats per motius de treball col·laboren al desenvolupament del país d'acollida amb el seu treball i amb la seva qualificació laboral i tècnica, alhora que beneficia el seu país d'origen en alleujar la seva càrrega social explosiva i en enviar a la seva família una bona part del seu sou [11] .

Tots som conscients dels problemes personals, familiars i socials que poden i solen seguir-se de l'emigració [12] . Se'ns planteja ací una qüestió que no és de fàcil solució, i menys des del moment que s'escau que el nombre d'immigrants és cada cop més gran en proporció amb els nadius. Problemes semblants plantegen els turcs a Alemanya o els nord-africans a França. Ja hem vist que si un vol adherir-se a una altra cultura ho pot fer, sempre i quan no generi problemes al bé comú de la cultura inicial pacíficament posseïda. Pel que fa a minories estrangeres amb rellevància social, ja hem fet notar que les vies de solució passen per atorgar-los un estatut propi.

No es tracta, aleshores, de submergir la minoria numèrica dins la majoria, ja que, si així es fes, els immigrants en massa, en cas de superar la població nadiua, canviarien la fisonomia cultural d'un país, i els nadius es veurien constrets a canviar la cultura. Els procediments que empren alguns Estats per tal de sufocar una cultura nacional dins el seu territori consisteixen a provocar moviments massius de població, o a instaurar una educació unilateral [13] .

Quan el moviment migratori és fruit de la llibertat de cada individu i té lloc amb finalitats econòmiques i socials, aleshores, ja que tot dret implica un corresponent deure, al dret a emigrar (reconegut pel Magisteri i pel Dret Internacional) li correspon «el deure a ser acollit per persones, nacions i pobles que raonadament poden fer una adequada oferta» [14] . Això comporta, en el pla actitudinal, fer realitat l'anomenada integració harmònica, entesa com «un procés d'enriquiment recíproc en aportar i rebre, en acollir i ésser acollit». La integració harmònica no suposa mai un empobriment o una alienació. Integració significa donar i rebre, i mostrar-se agraït per això [15] .

Davant el conflicte que de vegades es genera pels moviments migratoris vull fer esment de la resposta que dóna el bisbe Masnou, resposta que requereix una conversió d'ambdues parts. De fet, la tensió existeix, tot i que no amb les mateixes proporcions que alguns mitjans de comunicació social pretenen de fer-nos veure:

«Quant a aquest últim, cal fer bon ambient de convivència exemplar, de respecte, d'elegància social sense cap mena de discriminació: que si els immigrats volen estar amb nosaltres, s'hi trobin sempre bé; que no agafin o mantinguin actituds ressentides per culpa d'indelicadeses d'aquells qui són del país; que el civisme modèlic i la germanor cristiana dominin sempre totes les situacions. I a ells, als immigrats, cal recomanar-los amb mitjans oportuns —escola, etc.— que ens tractin també a nosaltres igualment; que tinguin present que en totes les migracions, exteriors i interiors, hi ha una norma segons la qual l'immigrat ha de ser respectat i estimat de debò, però que ell també ha d'estar a la recíproca, respectant i estimant, sense atribuir-se privilegis, adaptant-se honestament a allò que troba, sense voler fer passar el seu punt de vista per sobre de les actituds raonables dels naturals del país. Ell ha de cercar la bona convivència, fer-se respectar en els seus drets, no crear conflictes innecessaris i no fer res que pugui traduir-se en acte d'ingratitud envers el país que l'acull. Comportar-se així no equival a cap humiliació ni complex d'inferioritat, sinó que reflecteix un tarannà honorable i elegant» [16] .

Tota minoria té dret a existir, però també es dóna una subordinació que marcarà la pauta del capteniment de les minories dins les nacions o minories nacionals autòctones; d'altra manera ens endinsaríem en un procés interminable. Els immigrants tenen dret a llur cultura i tradicions, però no poden imposar-les a la nació que els acull, tot posant en perill la cultura autòctona. Tampoc els membres de les minories culturals no han de voler imposar llurs cultures i tradicions a la resta de l'Estat. La minoria immigrada, però, està subordinada a la nació o minoria nacional que l'acull i, per tant, en el seu capteniment ha de garantir l'exercici dels drets dels membres de la cultura que l'ha acollit i ha d'integrar-se, per tal de no enquistar-se en el nou lloc de residència. El Magisteri de l'Església recorda manta vegada aquest deure d'integració [17] . Els nadius tenen dret a llur llengua, tradicions, etc.

Com deia Pius xii en l'Evangelii Praecones (2.VI.1950), «l'estil missioner de l'Església ha de respectar, estimar i afavorir els valors de les cultures dels pobles que evangelitza». I aquesta fórmula de respectar, estimar i afavorir la cultura i el mode d'ésser —sempre que sigui ordenable a Déu— dels nous territoris d'acollida és la clau de volta per a poder capir el paper de persones i institucions que accedeixen a establir-se en una nova nació o minoria nacional. Hom entén llavors les paraules que hem citat del bisbe emèrit de Vic, molt semblants a alguns dels articles de la posterior Declaració Universal dels Drets Lingüístics, on es prova de donar resposta amb gran encert i realisme a l'articulació dels drets i deures entre comunitats lingüístiques i grups lingüístics [18] :

«Art. 2. 1. Aquesta Declaració considera que, en els casos en què diferents comunitats i grups lingüístics concorren en un territori compartit, l'exercici dels drets formulats en aquesta Declaració s'ha de regir pel respecte entre tots i dins les màximes garanties democràtiques.

» Art. 2. 2. A l'hora d'establir un equilibri sòcio-lingüístic satisfactori, és a dir, l'adequada articulació entre els drets respectius d'aquestes comunitats i grups lingüístics i de les persones que en formen part, cal tenir en compte, a més de la seva historicitat relativa i la seva voluntat expressada democràticament, factors que poden aconsellar un tracte reequilibrador, d'objectiu compensatori: el caràcter forçat de les migracions que han conduït a la convivència de les diferents comunitats i grups, o el seu grau de precarietat política, sòcio-econòmica i cultural.»

«Art. 4. 1. Aquesta Declaració considera que les persones que es traslladen i s'estableixen al territori d'una comunitat lingüística diferent de la pròpia tenen el dret i el deure de mantenir-hi una relació d'integració. La integració s'entén com una socialització addicional d'aquestes persones de manera que puguin conservar les seves característiques culturals d'origen, però comparteixin amb la societat que les acull prou referències, valors i comportaments per a permetre un funcionament social global sense més dificultats que les dels membres de la comunitat receptora.

»Art. 4. 2. Aquesta Declaració considera, en canvi, que l'assimilació,    —entesa com l'aculturació de les persones en la societat que les acull, de tal manera que substitueixin les seves característiques culturals d'origen per les referències, els valors i els comportaments propis de la societat receptora— en cap cas no ha de ser forçada o induïda, sinó resultat d'una opció plenament lliure» [19] .

A mida que tots, nacionals autòctons i immigrants, facin seus aquests drets i deures, la pau en la convivència civil esdevindrà assegurada. Els problemes sorgiran si algun dels grups s'extralimita en els seus drets o no compleix els seus deures —realitat, malauradament, freqüent. La coneixença i l'exercici dels propis drets i deures serà el camí de la vertadera pau social.

Per tal de copsar per què i quan s'ha de donar aquesta subordinació d'integració dels immigrants dins una altra cultura autòctona —malgrat que els primers siguin majoria numèrica respecte dels nadius— cal que la nació, entre els seus trets descriptius, inclogui la territorialitat, la seva vinculació a la terra. En la primera part d'aquest estudi hem vist que el territori és, malgrat que no necessàriament, un dels elements normals del caràcter nacional. Trobem aquesta idea en el missatge del sant Pare en la Jornada mundial de la pau (1989), en referir-se als aborígens o poblacions autòctones:

«El dret a existir pot ser insidiat també amb formes més subtils. Alguns pobles, en particular els qualificats com a autòctons i aborígens, sempre han tingut amb llur terra una especial relació, vinculada a llur mateixa identitat, amb les pròpies tradicions tribals, culturals i religioses. Quan les poblacions indígenes són privades de llur terra, perden un element vital de la pròpia existència i corren el risc de desaparèixer com a poble» [20] .

Quan es té en compte la dimensió territorial ordinàriament inclosa en la identitat de les nacions vinculades a un territori concret, s'atura el procés vers l'infinit de la minoria dins una altra minoria, i així successivament.

Podria ser interessant d'afegir a les orientacions polítiques i culturals les implicacions econòmiques que comporta la vida nacional i la seva relació amb l'Estat. Només —i a manera d'anotació— recordem, a nivell internacional, el Pacte Internacional del Drets Econòmics, Socials i Culturals [21] , i, en l'àmbit magisterial, les afirmacions de Pius xii i de Joan xxiii, entre altres. El Pacte Internacional —en l'apartat primer, en referir-se als pobles— afirma que tenen el dret de lliure determinació, en virtut del qual estableixen lliurement llur condició política i promouen llur desenvolupament econòmic, social i cultural. I, en l'apartat segon, estableix que, per tal d'assolir aquests fins, poden disposar lliurement de llurs riqueses i recursos naturals, i que en cap cas hom no podrà privar un poble dels seus propis mitjans de subsistència.

Tot equilibrant els drets amb els respectius deures, l'esmentat apartat segon manifesta que la disposició de les pròpies riqueses i recursos no es pot realitzar amb perjudici de les obligacions que es deriven tant de la cooperació econòmica internacional (que es basa en el principi del benefici recíproc) com del Dret Internacional.

Pius xii, en el seu radiomissatge de Nadal de 1941, diu: «En el camp del nou ordre, fonamentat sobre principis morals, no hi ha lloc per a una opressió oberta o amagada de les peculiaritats culturals i lingüístiques de les minories nacionals, per a l'obstaculització o la reducció de llur pròpia capacitat econòmica, per a la limitació o supressió de llur fecunditat natural» [22] . Trobem una idea anàloga, bo i fent referència a les minories, en l'encíclica Pacem in Terris de Joan xxiii: «En canvi, respon plenament a allò que la justícia preceptua, que els governants s'esmercin a promoure eficaçment els valors humans dels ciutadans de la nissaga minoritària, especialment pel que fa a la llengua, cultura, costums, recursos i iniciatives econòmiques» [23] . Aquell qui intel·ligentment capeixi aquestes afirmacions podrà deduir-ne les conseqüències: una solidaritat en la llibertat o, el que és el mateix, una llibertat solidària pel que fa als recursos econòmics. No serien moralment lícites ni la solidaritat imposada, ni la llibertat egoista que gira l'esquena al bé comú [24] .