De forma pràctica, i com a orientacions
per als professors de teologia moral política i per als pastors, podem dir
que l'Església ha d'afavorir les distintes manifestacions culturals o
simbòliques dels pobles (inculturació)
que gaudeixen d'una pacífica possessió de llur identitat nacional, i
participar-hi.
Cal convidar els qui confonen
manifestacions culturals amb tendències polítiques a canviar llurs
estructures mentals amb vista a una major comprensió i fraternitat entre els
pobles, i no veure els ministres de l'Església que hi participen com a
instigadors subversius o partidistes. I, sempre i en tot cas, quan la cultura
nacional no gaudeix de pacífica possessió, o suscita recels de part dels
ciutadans lligats a molts condicionaments històrico-polítics, els ministres
de l'Església —pastors de tots, sense que ningú se senti exclòs— han de
practicar la quadrilogia ja
esmentada: una prudència i una fortalesa, que facin possible la justícia en
llibertat.
En el camí pedagògic vers la plena
vivència dels drets i deures de les minories, nacions i Estats és
necessària, a més, l'aplicació de la llei de la gradualitat educativa —que
no és gradualitat de la llei—, ja que una persona mai no canvia de la nit
al dia. Mai no s'ha d'adoptar una actitud passiva. En el camí de la plena
educació de les persones faríem bé d'aplicar aquell consell de concedir, sense cedir, amb afany de
recuperar, sàviament proferit en una altra situació. Concedir, a fi que allò que és més
important en la jerarquia dels valors —la fe, l'evangelització, la dignitat
de l'home, etc.— no vacil·li. Sense
cedir, és a dir, sense abdicar dels propis drets. Amb afany de recuperar, això és, amb
la intenció que els drets de tots (persones, minories, nacions i Estats)
gaudeixin del lloc que els correspon i no restin en l'ostracisme. La
prudència pastoral, amb l'ajut de la gràcia, el do de consell de l'Esperit
Sant, la profunda coneixença dels ensenyaments socials de l'Església i el
corresponent exercici de la fortalesa assenyalaran el camí adequat a cada
pastor i mestre de teologia moral política en la seva tasca de santificar i
ensenyar el poble de Déu. Pensar —com
fan alguns— que Déu no té res a veure amb les cultures i la política
significa, en el fons, prescindir de la divina Providència i negar de soca-rel els ensenyaments de la Doctrina Social de
l'Església, clau de volta
de la nova evangelització.
En la Tradició de l'Església i en el
seu Magisteri, l'atenció especial a les persones que viuen desplaçades o
tenen distinta llengua o cultura, sempre ha estat objecte de particular
preocupació de part de mestres, pastors i dels responsables de la diaconia en
la comunitat cristiana. Ho acabem de veure en les pàgines anteriors. Per a
major abundància i ulterior concreció passo a sintetitzar l'ensenyament
magisterial que ens proporciona l'episcopat espanyol.
Lleó xiii sol·licita i aprova tota
iniciativa apta per tal d'alleujar els patiments morals i materials dels
emigrants. El gran mèrit d'aquest Pontífex és, sobretot, haver instituït
la necessitat d'una assistència
específica als emigrants.
Pius x és l'organitzador de les obres
catòliques per als emigrants a Europa, Orient i Amèrica. Estableix la
creació d'una Oficina per a
l'assistència espiritual dels catòlics emigrants de ritus llatí,
dependent de la S. Congregació Consistorial. Aquest Papa insisteix que els
immigrants siguin assistits per sacerdots que parlin llur mateixa llengua.
Pius xii, que viu la Guerra de 1939-1945 i
les seves terribles petjades de deportacions massives, exilis i desterraments,
planteja l'emigració des de la perspectiva dels drets permanents i
universals, basats en el principi de la solidaritat dels homes en quant
persones. Defensa el dret natural
d'emigrar. El Papa Pacelli atorga a la pastoral migratòria una
sistematització doctrinal decisiva en la Constitució Apostòlica Exul Familia. Considera preceptiu per
als bisbes dotar aquest àmbit amb
sacerdots de la mateixa llengua. És igualment important el criteri
d'oferir als estrangers la mateixa atenció pastoral de què gaudeixen els
fidels en general. Per això s'institueixen parròquies personals o bé
missions amb facultats parroquials.
Joan xxiii, davant el fenomen de la socialització, posa de relleu els
drets que miren l'emigració. Sempre que sigui possible ha de ser el capital
qui cerqui el treball, i no a l'inrevés. D'aquesta manera, s'ofereixen a
moltes persones possibilitats concretes de procurar-se un futur millor, sense
veure's obligades a trasplantar-se a un altre ambient, cosa que és gairebé
impossible de fer sense patir un desarrelament dolorós i sense difícils
períodes d'ajustament humà i d'integració social. Amb tot, insisteix en la importància de la integració, tant
des del punt de vista humà com eclesial. En efecte, des del primer angle,
«l'emigrant ha de fer l'esforç de superar la temptació de l'aïllament, que
li impediria de reconèixer els valors existencials propis del lloc que
l'acull. Ha d'acceptar les característiques particulars del nou país, tot
afanyant-se a contribuir —amb les seves pròpies condicions i amb l'estil
propi de vida— al desenvolupament de la vida de tots». Des del punt de vista eclesial, Joan xxiii presenta l'assistència
específica als emigrants com una fase
transitòria amb vista a «la integració
del nou arribat en la comunitat parroquial».
El Concili Vaticà ii, en la Gaudium et Spes, afirma el dret a
emigrar; a veure respectada la dignitat i igualtat de l'home, bo i evitant la
desigualtat en el desenvolupament econòmico-social; alhora que reconeix a
l'autoritat civil un cert dret a regular el flux migratori. Cadascun ha de
sentir l'obligació de fer-se proïsme, proper a l'emigrant. Una altra
contribució important del Concili és la insistència en el dret a la cultura
de cada poble. La Constitució Dogmàtica Lumen Gentium, encomana els emigrants a
la principal responsabilitat i competència del bisbe amb la seva Església
local.
En els documents de Pau vi, hom percep que l'autèntica
pastoral no s'ha de conformar només amb l'aspecte espiritual, sinó que
apunta cap a la promoció integral de l'home migrant i la tutela dels seus
drets humans espirituals i materials. Pau vi és autor de la instrucció Pastoralis Migratorum Cura, de la qual destaquem els següents criteris:
• a la mobilitat del món contemporani,
ha de correspondre la mobilitat de l'Església;
• les migracions constitueixen una
crida urgent a les Esglésies locals a redescobrir llur condició de poble de
Déu, que supera tot particularisme de raça i nacionalitat, de tal manera que
ningú no pugui, en ell, aparèixer com a estranger;
• l'emigració és una part integrant
de les Esglésies particulars i no una església paral·lela, convertida en un
cos estrany o conflictiu;
• la nova visió de l'Església
confereix al missioner per als emigrants un paper específic de constructor de
l'Església local, viva i diversificada, feta de gent indígena i estrangera
(paper que supera la seva anterior funció transitòria, que el posava en una
situació de precarietat i de menor importància dins l'Església local).
Finalment, Joan Pau ii subratlla amb força el valor
central de la persona humana, la dignitat de la qual no pot ser
instrumentalitzada amb finalitats polítiques o econòmiques. Insisteix a
servar la identitat del migrant i de la seva pròpia cultura; qualifica l'emigració com a ruptura dolorosa; reafirma amb força els drets dels emigrants, bo i
insistint també en els seus deures, particularment amb vista a la
convivència i a la inserció en el país d'acollida; i fa una crida als
distints responsables, de manera especial a les autoritats del país d'origen
i del d'acollida, per tal que respectin els drets dels emigrants i els
possibilitin una vida digna.
En l'àmbit parroquial, la Conferència
Episcopal Espanyola demana per als immigrants catòlics: «considerar-los com
a membres de ple dret; i en funció d'això, i en la mesura de les
possibilitats: crear per a ells serveis especials o adaptar els ja existents,
bo i posant a llur disposició locals convenients i possibilitant-los
l'aportació del seu propi estil; acollir-los positivament i servir-los des
del primer moment, tot facilitant llur procés d'integració; donar
representació proporcional de grups importants d'estrangers catòlics en el
Consell Parroquial; mantenir —els responsables de la parròquia— relació
fraterna amb el capellà o amb el missioner del grup i participar en llurs
celebracions litúrgiques».
Quina llengua ha d'emprar-se en les
activitats pastorals? Intercalo aquí el que escriu Ivon l'Escop pel que fa a
l'ensenyament de Pius xi sobre
la predicació en la llengua materna:
«Després d'haver donat
el bisbe orador una mirada de conjunt sobre les vàries unions confessionals i
interconfessionals per al germanisme en l'estranger, com a representant de la
conferència dels bisbes de Fulda, per a la cura espiritual dels catòlics
alemanys en l'estranger, i com a president de l'Associació de sant Rafael,
tractà amb més atenció i més a fons de la situació dels alemanys fora
dels límits del Reich i de les minories alemanyes situades en altres Estats.
»Amb això el bisbe va
donar una relació de la seva última audiència amb Pius xi, en la qual el Papa, rere la
pregunta dels bisbes va fer la declaració d'altíssima importància que els
fidels tenien el dret natural i sobrenatural que la instrucció religiosa els
fos comunicada, el mateix que la cura espiritual, en la seva llengua materna.
El sant Pare va adduir en aquest punt la ferma tradició de l'Església
catòlica, recordà la recent resolució del Concili Provincial dels bisbes de
Catalunya, repetí les declaracions del seu jove Cardenal Piffl sobre aquesta
matèria i remembrà l'antic Arquebisbe de Gnesen-Posen, comte Ledochowski,
veritable màrtir de la causa de la llengua materna i per això mateix elevat
a la dignitat cardenalícia pel Papa Pius ix»
[7]
.
Vegeu també el que escriu el bisbe
Torras i Bages entorn d'aquesta qüestió:
«Manà Crist Senyor nostre
que el seu Evangeli fos predicat en totes les llengües i en totes es predicà
i es predica. Mai potser no hi ha hagut llengües més aristocràtiques,
literàriament parlant, ni més esteses, que les que dominaven en temps dels
Apòstols, i no obstant aquests enviats de Déu, il·luminats per l'Esperit de
Veritat, parlen cada u amb la seva llengua vulgar. No és la sagrada
predicació un exercici literari, sinó una arma espiritual, per la qual
l'objecte de l'home apostòlic és essencialment pràctic i fins podrem dir
utilitari en el bon sentit de la paraula. No és un artista que s'esforça a
delectar; no és un home de món que cerca la fama de distingit: no aspira a
ésser comptat entre el nombre dels que es regeixen per la llei del que el
món en diu el bon gust: és essencialment amic del poble. Salvar ànimes: vet
ací l'empresa del predicador apostòlic. I per a assolir aquest objecte no hi
ha mitjà més a propòsit que el d'usar la llengua popular i materna»
[8]
.
Amb aquests dos textos i la doctrina
exposada tenim elements suficients per tal de provar una resposta adient. En
primer lloc, cal garantir que els membres de la comunitat lingüística del
territori siguin atesos en la llengua pròpia del lloc.
Cal també atendre, en la mesura en què
sigui possible, els immigrats recents en llurs pròpies llengües (actualment
tenim en algunes zones d'Espanya una gran immigració catòlica filipina,
entre altres, que ha mogut alguns bisbats a establir una parròquia personal
filipina amb mossèn propi), amb la intenció de facilitar el procés
d'integració.
Joan xxiii ens forneix un tercer criteri en
parlar d'una fase transitòria fins
a la plena integració. No es tracta d'una pastoral que pretén de perpetuar
grups lingüístics i, menys encara, des del moment que l'experiència mostra
que els descendents dels immigrats que provenen d'altres territoris
lingüístics solen ser plenament bilingües i adquireixen les maneres i els
costums del lloc. En aquest sentit, i quan la llengua de la minoria immigrada
és coneguda per la comunitat autòctona, el recurs a un bilingüisme intel·ligent que respecti
l'oient i, alhora, faciliti la integració, pot ser el millor camí
pedagògic.
Finalment quan els grups lingüístics presents en
determinats territoris tenen una certa rellevància social —i en la mesura
de la disponibilitat del sacerdot— és convenient també la celebració dels
sagraments en les llengües d'aquests grups lingüístics, per tal
d'atendre'ls així en llur llengua
materna sense cap minvament per als nadius del lloc. Amb tot, sempre que hom tracti de l'atenció personal, de parlar de Déu en la
intimitat d'un individu, cal fer-ho en la seva llengua materna, la llengua del
cor, i això val per a tots. Per tant, en la confessió i en l'acompanyament
espiritual sempre caldrà parlar-los en la llengua amb la qual preguen i es
dirigeixen al Nostre Pare Déu.
Vull acabar aquest llibre adherint-me a
la pregària del Sant Pare amb motiu de la «Jornada del perdó» per a la purificació
de la memòria pels errors del passat. Aquesta “consisteix en el procés
orientat a alliberar la consciència personal
i comuna de totes les formes de ressentiment o de violència que l'herència
de culpes del passat pot haver-nos deixat, mitjançant una valoració
renovada, històrica i teològica, dels esdeveniments implicats, que
condueixi, en cas d'ésser just, a un corresponent reconeixement de la culpa i
contribueixi a un camí real de reconciliació”. No es tracta, doncs, de presentar un plec de càrrecs d'uns
contra els altres, sinó del reconeixement comú de les pròpies culpes amb el
desig sincer de començar de nou a caminar tots junts fent realitat els drets
de les persones i dels pobles:
«Senyor del món, Pare de tots els
homes,
per
mitjà del teu Fill ens has demanat d'estimar els enemics,
fer bé a tots els que ens odien i pregar
per tots els que ens persegueixen.
Tanmateix, sovint, els cristians han
desmentit l'Evangeli
i, cedint a la lògica de la força, han
violat els drets d'ètnies i pobles;
menyspreant les seves cultures i
tradicions religioses:
mostreu-vos pacient i misericordiós amb
nosaltres i perdoneu-nos.
Per Crist, Senyor nostre. Amén».
