D. Orientacions conclusives

1. Orientacions ètico-polítiques

a. Visió de conjunt

En comentar la doctrina del Concili Vaticà ii sobre el tema que ens ocupa, subratllàrem que en funció del curs de la història i de la voluntat d'ésser d'una nació o d'una minoria nacional, aquestes poden existir legítimament de forma político-administrativa en un Estat plurinacional, en un Estat uninacional, o en totes aquelles variants que entre ambdós es puguin donar, sempre que es respecti el dret a l'autodeterminació i l'obertura al bé comú universal. En el discurs davant l'ONU de l'any 1995, el Papa feia referència a distintes possibles concrecions: Estats nacionals, Estats federats, Confederacions o Estats amb autonomies.

Però totes aquestes cristal·litzacions tenen llurs limitacions ètiques, ja que no tot Estat plurinacional és de conformitat amb la DSE, és a dir, amb la veritat i la justícia, com tampoc tot Estat uninacional no es pot defensar des dels ensenyaments pontificis. Tot aquell que conceptualment, políticament o amb la seva activitat o actitud defensa unes estructures que no respectin, promoguin o afavoreixin els drets de les minories i, en les nacions, impedeixin el dret a l'autodeterminació, no s'ajusta al que l'ensenyament de l'Església proposa (proposta que, repetim-ho, es fonamenta en el dret natural).

La idea d'Estat-nació no plurinacional portada als seus extrems, on això signifiqués una sola llengua, una sola cultura, un sol règim polític, sense cap mena d'autonomia, que assumís totes les cultures dins una de sola, per via d'absorció o d'assimilació, és totalment contrària a la concepció que brolla de la justícia i de la veritat, tal com hem vist.

L'autodeterminació, però, incloent-hi la seva versió més extrema —la separació— també té la seves exigències peremptòries: l'acompliment dels deures propis de la nació, entre els quals cal destacar l'obertura al bé comú. Amb paraules d'Antoni M. Oriol, ni dependència (en el sentit d'assimilisme o d'absorció), ni independència (en el sentit d'egoisme de nació que mira només per a ella mateixa, tot prescindint del destí i del futur de les altres nacions), sinó interdependència (en el sentit de convivència en llibertat i cooperació en funció del bé comú). I, aquesta interdependència, té distintes possibles configuracions. Amb el diàleg democràtic respectuós, i cercant sempre el bé comú, s'hauria de concretar l'estructura político-administrativa més convenient.

S'esdevé també que alguns, atribuint-se una suposada neutralitat i procurant sortir del cercle nacionalista, apel·len —amb paraules de Popper— al tòpic que tot nacionalisme genera nacionalisme. Segons aquesta opinió, hom inicia una espiral que no té fi. Els qui això afirmen no s'adonen que moltes vegades el no fer nacionalisme és ja una manera de nacionalisme, habitualment impositiu, que sol identificar-se amb el nacionalisme legal de què ens parla el bisbe Ramon Masnou [1] .

b. El dret a l'autodeterminació

Des d'un punt de vista teòric —afirma Mons. Fernando Sebastián— «la doctrina catòlica ha defensat sempre el dret dels pobles a llur autodeterminació, com a exigència del respecte dels drets de la persona i dels pobles. Amb tot, en les aplicacions concretes d'aquest principi s'ha mostrat sempre cauta i prudent» [2] . Tant és així que els problemes que susciten les aspiracions nacionals a una major autodeterminació no són tractats de manera uniforme en els discursos papals. Cal tenir en compte que les situacions que es presenten no són idèntiques. En els casos de Croàcia i de l'antiga Txecoslovàquia (actualment Txèquia i Eslovàquia), en un primer moment, abans de la separació i de la independència, es recomana la unitat de l'Estat i la pau interior, respectant —això sí— les particularitats pròpies de cadascun. Un cop consumada la separació es reconeix el dret a la independència i també la seva nova configuració nacional. Ambdues formes de tractar la qüestió tenen en comú l'acceptació d'un cert statu quo [3] .

Mons. Fernando Sebastián proposa alguns elements de judici per a valorar fins a quin punt són justes les aspiracions de minories o nacions a llur autodeterminació en situacions històricament compartides amb altres pobles o cultures, o amb patrimonis culturals comuns. Es pregunta: «Com s'aplica amb realisme i justícia el principi d'autodeterminació? Si cal servar les diferències, també el patrimoni comú i els vincles establerts mereixen respecte i atenció. D'altra banda, si els ciutadans viuen barrejats, quins són els qui s'han d'autodeterminar?, com s'estableixen els límits dels territoris, els habitants dels quals hagin d'exercir llur dret a l'autodeterminació?, quin valor d'autodeterminació cal atorgar als anys de convivència i a les decisions col·lectives que els ciutadans han anat prenent en una societat lliure i democràtica?» [4] .

El mateix bisbe pren posició, pensant en l'Estat espanyol i en la situació del poble basc, i s'inclina preferentment per una «actitud reformista que camini vers l'Estat sincerament plurinacional, més que cap a actituds de trencament i enfrontaments» [5] . I demana que l'autodeterminació es verifiqui en funció d'una sèrie de dades, entre les quals destaca:

a) el grau de discriminació i d'opressió que pateixi la nació o minoria nacional;

b) el valor i la utilitat del patrimoni cultural comú, elaborat i viscut històricament per algunes nacions en un procés d'integració i convivència;

c) la viabilitat, els avantatges i les característiques socials i polítiques de la nova institució o del nou Estat que hom vol crear [6] .

Estic d'acord amb Mons. Sebastián que aquest principi no és de fàcil aplicació; la mateixa doctrina pontifícia parla d'una multitud de factors, irreductibles a un pur planteig apriorístic. Això dependrà de la idiosincràsia i del voler dels components de cada nació. És evident que tal decisió no pot restar vinculada al voler d'una minoria o d'un partit, sinó a la voluntat de la majoria dels membres de la comunitat nacional.

Ara bé, si tal verificació significa que hi ha el deure de ponderar aquestes dades i que, després de valorar-les —tot considerant que hom no atempta contra el bé comú—, la dita nació pot autodeterminar-se lliurement, hi estic plenament d'acord: la vertadera justícia va sempre acompanyada de la virtut de la prudència. Però, si per verificació hom entén una limitació a l'exercici del dret a l'autodeterminació quan aquestes dades no són considerades com a definitives des de i per l'statu quo, malgrat que no atemptin contra el bé comú, aleshores una tal autodeterminació seria —en lloc d'un dret fonamental d'una nació— un dret polític, concedit per una autoritat superior dins els límits que aquesta autoritat assenyala (que, paradoxalment, diu cercar el bé comú) [7] .

Si s'entén bé el concepte de nació des de la perspectiva analògica (on l'analogat principal és aquella extensió de la família que fa de medi generador de la personalitat dels seus membres), el conjunt de les persones que integren una comunitat nacional, que se saben, se senten i volen ser tal agrupació nacional, tenen el dret de decidir quina és la millor forma d'autodeterminar-se [8] malgrat que a la resta dels membres d'altres comunitats nacionals o estatals es negués aquesta determinació. Aquest dret —tornem a insistir— sempre aniria acompanyat del deure de cooperar al bé comú i de valorar la solidesa de les reivindicacions (excloent-ne el terrorisme) a la llum de l'evolució històrica i de la realitat actual.

Els qui neguen un dret apel·lant a les dificultats de la seva aplicació, han de recordar que aquestes no sols no el suprimeixen, sinó que exigeixen amb una urgència més gran tant la solució ètica com la determinació jurídico-política que en garanteix eficaçment la pràctica.

Se'ns plantegen dos problemes de gran interès pràctic amb vista a la construcció de la Unió Europea i al futur d'Espanya. El primer: qui ha de prevaler en el dret a l'autodeterminació en estructures político-administratives configurades com a nació de nacions? És el cas de la macro-estructura formada per la Unió Europea —hem vist que podia defensar-se el seu caràcter analògic de nació— amb els respectius Estats i nacions que la integren. També, en l'àmbit hispànic, la Constitució reconeix Espanya com a Estat-nació plurinacional [9] . Cenyint-nos primerament a aquesta, si argumentéssim —i vull expressar així una primera hipòtesi de treball per tal de mostrar les conseqüències que es derivarien d'una tal posició— que el bé comú major preval sobre el bé comú menor (major i menor els emprem ara en sentit extensiu, no intensiu), la conclusió seria que aquella nació que predomina sobre les altres tindria la primacia. Així, un cop autodeterminada la nació major, ja no restaria per a la menor cap possibilitat de decidir conforme al seu propi tarannà, amb la qual cosa els seus drets romandrien subordinats al voler de la nació major.

En aquesta hipòtesi retornaríem novament a una situació en la qual els drets de la nació menor serien simplement drets polítics concedits per l'autoritat major, i no drets fonamentals. S'esdevindria, en conseqüència, que el bé comú major només seria participat pels membres de la nació englobant, però no pels components de les nacions englobades. Un bé comú d'aquest caire no és un vertader bé comú, i es confon amb un mer interès general i, encara, aquest, unilateralment entès. Recordeu que el bé comú emmena les persones i entitats vers llur plena vocació, i redunda en bé de tots i cadascun dels seus membres.

Imagineu que la Unió Europea decidís una política econòmica, fiscal, educativa o religiosa —per posar un exemple— amb la qual Espanya no estigués d'acord. Espanya conservaria la llibertat de continuar en el projecte comú europeu, bo i considerant la totalitat dels béns que això representa per a ella, i per a tota Europa, malgrat que suposés un cert sacrifici (sacrifici que seria aparent des del moment que el bé comú que reverteix en bé propi continuaria essent major formant part de la Unió, que no pas trencant-hi relacions). Però, si després de sospesar aquestes polítiques considerés que atempten contra els seus valors i drets fonamentals i, en conseqüència, decidís construir el seu futur sense formar part de la Unió Europea, també tindria dret a fer-ho.

Seguint amb el mateix exemple, si hom raonés —tal com fèiem en la hipòtesi de treball— que la nació major té prioritat, aleshores Espanya no gaudiria de tal dret i no podria decidir el seu futur sense el permís de la Unió Europea (l'entitat major que hauria de concedir o no concedir la possibilitat que Espanya pogués autogovernar-se).

Gràcies a Déu, els principis del tractat de Maastricht [10] i d'Amsterdam [11] no argumenten així, sinó que accepten com a constitutiu de la Unió el principi de subsidiarietat.

Tal com hem vist en l'estudi sobre el bé comú, hom parteix de la persona per tal de tornar a la persona, bo i passant per la societat. El criteri consisteix a eixir de l'entitat menor, tot prenent en compte el bé de l'entitat major. Això implica que la primacia en el dret a l'autodeterminació de les nacions comença sempre per les nacions englobades —l'entitat menor—, no per les englobants, però —alhora— sense prescindir de les entitats majors, per al bé de totes i de cadascuna. Aquesta és la lògica pròpia de qui entén correctament el bé comú i els principis de subsidiarietat i solidaritat. «El bé comú —conclou el Catecisme de l'Església Catòlica— rau en les condicions d'exercici de les llibertats naturals que són indispensables per al desenvolupament de la vocació humana» [12] . Aquesta és alhora —repetim-ho— personal i comunitària; d'ací que els drets de les persones i els drets de les famílies i dels pobles només puguin ser exercits i fornits en un context de llibertat oblativa.

Si a aquesta reflexió unim aquella petició que va fer Joan Pau ii al cos diplomàtic (gener de 1984), demanant l'harmonització dels drets de les nacions, dels Estats (integritat i sobirania) i de les minories, aleshores entendrem la posició dels bisbes europeus:

«Un dels interessos a llarg termini dels Estats nacionals i dels seus governs és el d'eliminar totes les raons susceptibles de fer sorgir en el si de les minories el desig de secessió i de rectificació de les fronteres, per via de democratització i d'ampliació de les possibilitats de participació en els processos de decisió política, així com per l'adopció de formes de govern federal i de mesures autonòmiques. Malgrat que l'esmentada política ensopegui amb dificultats considerables, es mostra con l'única alternativa al perllongament i a la intensificació de conflictes previsibles i de greus conseqüències, fins al punt de posar en perill l'existència dels Estats» [13] .

El segon problema, que volíem plantejar, es basa en la possibilitat de territoris bi-nacionals (o multi-nacionals) sense separació geogràfica. Aquest seria, per exemple, el cas d'Irlanda o el de Terra Santa, entre altres. La Conferència Episcopal Espanyola constata que «les societats del futur i les del present en general» —sens dubte Espanya i Europa— «són societats multinacionals, multiètniques, plurilingüístiques i plurireligioses. Aquest fet —continuen els bisbes— haurà d'ésser pres en consideració per tal d'evitar, d'una banda, polítiques i actituds d'absorció, submissió, assimilació forçosa i manca de respecte vers les minories; i, de l'altra, el perill de ghetto, d'atomització i d'anarquia» [14] .

Quan es dóna aquesta realitat multinacional, quina nació té preferència pel que fa a l'autodeterminació? Cal recordar la distinció entre minories estrangeres, autòctones i immigrades [15] aplicada anàlogament a les nacions. Quan una de les nacions és autòctona i l'altra no, sembla evident que la nació autòctona gaudeix de la primacia en el dret a l'autodeterminació, però sempre tenint en compte els drets de les altres nacions o minories nacionals. Això vol dir que serien contraris a la justícia i a la veritat els fets d'exterminar, expulsar o assimilar per la força la nació no autòctona (penseu en el conflicte entre serbis i albano-kosovars, que s'hauria pogut solucionar pel camí d'una àmplia i intensa autonomia).

Per tal de poder garantir els drets de les nacions o minories nacionals, quan aquestes siguin estrangeres, la solució més apropiada consistirà a atorgar-los un estatut propi. Amb tot, aquestes minories o nacions estrangeres o immigrades també gaudeixen, en allò que els és propi, del dret d'autodeterminació: poden acceptar la configuració político-administrativa del territori al qual han emigrat; tornar a llurs territoris d'origen; negociar l'estatut propi que se'ls reconeix i concedeix; emigrar a altres territoris nacionals l'estructura política dels quals els resulti més adient, etc. [16]

Ara bé, amb el pas dels anys molts dels membres de les minories nacionals estrangeres o immigrades formen ja part de la vida del territori que els acollí, fins al punt que senten com a pròpia la terra i han adquirit la condició de ciutadans amb els mateixos drets i deures que els autòctons. En aquestes condicions, el dret d'autodeterminació queda redimensionat —sempre que la immigració hagi estat voluntàriament acceptada i volguda, i no forçada des de fora— pel diàleg democràtic i el consegüent voler de la majoria ciutadana, que s'expressa a les urnes. Això no impedeix que amb el temps —i com a fruit del mutu enriquiment— es pugui configurar una nova nació autòctona, que tindrà algunes característiques noves i altres del passat que continuen. És la dimensió dinàmica de les nacions.

Acabo aquesta reflexió sobre l'autodeterminació expressant —també jo— un desig: si entenem el nacionalisme, des de la seva perspectiva sòcio-política, com «el moviment ideològic i polític que reclama per a un poble el reconeixement dels drets que deriven de la seva personalitat nacional», aleshores, tant de bo que ben aviat arribi el moment de deixar d'ésser nacionalistes per tal d'arribar a esdevenir senzillament bons nacionals i bons patriotes [17] .