III. El bé comú i el bé propi. Orientacions per al context europeu i espanyol

 

Hem arribat gairebé al final del nostre treball. En aquestes darreres pàgines voldria concretar els ensenyaments de l'Església sobre les minories i nacions, i oferir en conseqüència algunes orientacions polítiques, culturals i pastorals que giren al voltant de la vida nacional i dels nacionalismes, tenint en compte l'àmbit europeu i espanyol.

Sempre s'ha dit que una bona pràctica sorgeix d'una bona teoria, i que la millor pràctica és fruit de la millor teoria. Voldria assenyalar, amb tot, i faig meva una constatació de Mons. Fernando Sebastián, que els reconeixements dels drets i deures de les nacions que s'han fet al llarg del pensament pontifici d'aquest segle «han estat més aviat teòrics, en l'ordre de les idees i dels desigs. En la pràctica han estat més abundoses les desconfiances, les correccions, els distanciaments més o menys confessats, i, de vegades, les condemnacions i els conflictes oberts» [1] . Espero que les conclusions d'aquest estudi siguin unes conseqüències coherents i pràctiques de la teoria exposada.

A. Consideracions prèvies

L'episcopat de Catalunya finalitzava la carta Arrels cristianes de Catalunya amb les següents paraules:

«Abans de cloure aquesta reflexió ens cal dir que no voldríem pas que les consideracions sobre realitats terrenals poguessin fer pensar que oblidem el nostre destí últim. Som ben lluny d'oblidar-nos-en i tenim ben present que la nostra ciutadania en la pàtria d'ací baix és un camí, un pelegrinatge i un tast provisional de la futura ciutadania benaurada i eterna.

»Ben mirat, les dues pàtries no s'oposen, sinó que es complementen. El cristià no viu a la terra per salvar-se ell sol, desentenent-se de les realitats humanes dels germans, sinó que espera i desitja que l'exercici correcte de la seva ciutadania ajudi la dels altres i la de tota la comunitat. Així ho expressa el Concili Vaticà ii: ‘L'esperança de la nova terra no ha d'afeblir, sinó més aviat excitar la sol·licitud dels cristians. Contribuir a ordenar la societat humana interessa moltíssim al Regne de Déu. Els béns de la dignitat humana, de la llibertat (...) els tornarem a trobar. El Regne de Déu ja és present en aquesta terra’ (GS, 39). Si, doncs, el Regne de Déu ja és present ací, hem de viure com a ciutadans dignes d'aquest Regne, il·luminats per l'evangeli i ajudats per l'Església, i fidels sempre a Déu i a l'home» [2] .

L'Església té la missió de l'evangelització, la salvació i la realització de tots els homes, és a dir, que el Crist sigui conegut i estimat per tots ells, arribant així, en Ell, a la plenitud de llur humanitat, ací i en la pàtria definitiva, on s'assolirà la total realització de la unitat de tot el gènere humà. La plenitud en Crist i la fraternitat universal han de marcar les actituds bàsiques de tota tasca evangelitzadora, en la que preval la caritat. Precisament per això cal afirmar alhora la importància de la qüestió social i, per tant, dels nacionalismes, dins la història salutis que s'insereix en la història de la humanitat i la impregna, tot exigint una acció conseqüent. Aquell qui, per tal de no crear problemes, abdica dels seus drets i no acompleix els seus deures —els drets i els deures del seu poble i de la seva cultura—, bo i pensant que això no té cap tipus d'importància, obra equivocadament i no segons els desigs de Déu.

El mateix passa en l'altre extrem, quan fem de les respostes al problema de les nacionalitats la clau de volta de l'evangelització i de la vida social, tot abassegant l'atenció i monotematitzant el contingut del missatge evangèlic, prescindint així de la jerarquia de veritats o alterant-la.

La convivència social requereix, com deia Joan xxiii en la Pacem in Terris, veritat, justícia, amor i igualtat en la llibertat:

«La convivència entre els homes és, doncs, ordenada, fecunda i pròpia de la seva dignitat, si es fonamenta en la veritat, segons l'admonició de l'apòstol sant Pau: Abandoneu la mentida, digueu cadascun la veritat al vostre proïsme, que som membres els uns dels altres. Això demana que els drets recíprocs i els deures corresponents siguin reconeguts. És, a més, una convivència que es realitza segons justícia o en el respecte efectiu d'aquells drets i en el compliment lleial dels deures respectius; que és vivificada i integrada per un amor tal que fa sentir com a pròpies les necessitats i les exigències d'altri, fa els altres participants dels béns propis i procura de fer sempre més vívida la comunió en el món dels valors espirituals; i és realitzada en la llibertat d'una manera adient a la dignitat d'éssers portats per la seva mateixa naturalesa racional a assumir la responsabilitat del propi obrar» [3] .

Ja sant Agustí ho recordava citant la famosa expressió d'Isaïes 32, 17: opus iustitiae pax. Aquest és el motiu del nostre estudi: conèixer quins són els drets i els deures de les minories, nacions i Estats, per tal que, bo i fent-los vida pròpia, hom garanteixi i promogui aquesta convivència civil desitjada pel Papa i, en ella, l'home pugui assolir la seva plenitud temporal i la seva salvació eterna.

B. Circumstància espanyola

Vull fer una observació que considero important pel que fa a l'àmbit espanyol, per tal de facilitar un millor judici sobre les nacionalitats i mostrar les dificultats reals que apareixen en l'aplicació de la doctrina estudiada a les situacions concretes. Amb paraules de Linz, «Espanya és avui un Estat per a tots els espanyols; un Estat-nació per a la gran majoria; i únicament un Estat, però no una nació, per a importants minories» [4] .

Jo penso, però, que la situació encara és més complexa. Cal afegir que Espanya és, per a uns una nació de nacions, un Estat-nació plurinacional [5] ; segons altres, un Estat-nació no plurinacional [6] . A més, encara s'hi podria afegir la idea de multi-nacionalitat territorial que, aplicada a les nacions que existeixen en l'Estat espanyol, mena a considerar que aquestes són —segons alguns— simplement nacions, mentre que —segons altres—, tot considerant la realitat actual de la població, són de fet bi-nacionals, és a dir, acullen en proporcions semblants membres de la nació que participa del fet diferencial i, alhora, membres de la nació espanyola sense més determinacions, compartint físicament el mateix territori sense cap solució de continuïtat. És a dir, no s'esdevé com al Canadà (on francòfons i anglòfons resideixen majoritàriament en zones geogràfiques distintes), sinó que en les mateixes ciutats, en els mateixos carrers, en els mateixos blocs de pisos, es donaria la presència d'ambdós tipus de pertinences nacionals.

Hi ha qui ha avançat que podria donar-se en un futur no molt llunyà una polinacionalitat creixent, si continua en grans proporcions la immigració magrebí o llatinoamericana. Tot això condicionarà el diàleg, la comprensió de les qüestions que se susciten i l'aplicació de la doctrina del Magisteri.

Així, els qui consideren que Espanya és un Estat-nació no plurinacional no poden concebre que hom parli de distintes realitats nacionals espanyoles. Des d'aquest punt de vista, dir que hom és nacionalista —pel fet de pertànyer a alguna de les minories nacionals existents— significa, o bé que hom és separatista, o bé que hom demana reivindicacions injustes, insolidàries, ja que en el si d'Espanya no hi hauria més que una única nació. Segons ells, tots els drets i deures que s'atorguen a les nacions es refereixen únicament al conjunt del poble espanyol. Contràriament, els qui sostenen que Espanya manca d'un caràcter nacional i es consideren membres d'alguna nació existent, fàcilment qualificaran qualsevol política estatal com a centralista i opressora, i serà difícil que valorin amb objectivitat la comuna història i la realitat actual.

Per tal d'evitar, tant com sigui possible, el diàleg de sords que té lloc quan es planteja la qüestió nacional partint del concepte de nació, penso que és millor començar afrontant-lo des de la consideració de les minories, ja que —objectivament— ningú no pot negar l'evidència d'aquestes minories, ni el pes que tenen en l'àmbit estatal. Qui sigui capaç d'adjectivar amb el qualificatiu de nacionals les minories corresponents podrà treure amb més facilitat les conseqüències que d'aquí es dedueixen.

En el document Arrels cristianes de Catalunya, els bisbes de les terres catalanes resumien llur actitud, el motiu del document i la síntesi de la DSE pel que fa a les minories, pobles i nacions, dient:

«Com a bisbes de l'Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d'història i també reclamem per a ella l'aplicació de la doctrina del Magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels Estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària» ^[7] .

Resumint, hi ha obligació de respectar i promoure els drets de les minories, pobles i nacions dins un Estat. La pau i la seguretat internes només podran ésser garantides mitjançant el respecte dels drets de tots els qui es troben sota la responsabilitat de l'autoritat estatal. I aquests drets són, com hem vist, els d'existir, preservar i desenvolupar la pròpia llengua i cultura, relacionar-se amb els altres grups que posseeixen una herència cultural i històrica comuna i viuen en els territoris d'altres Estats, modelar llur vida segons les pròpies tradicions, i construir el futur tot donant a les generacions més joves una educació apropiada. Cal portar a la pràctica aquests drets per tal de realitzar una societat justa. Tot sistema, partit polític, institució o persona que, per llei o mitjançant actuacions o actituds, no permeti a les minories (nacionals, ètniques, etc.), pobles i nacions l'exercici dels propis drets no actua segons justícia i veritat.

D'altra banda, i cenyint-nos a les minories, aquestes tenen —com hem vist—, al seu torn, un conjunt de deures amb les comunitats polítiques on s'insereixen. En primer lloc, el de cooperar al bé comú amb tots els altres ciutadans. Les minories, en efecte, han d'oferir llur contribució específica en la construcció d'un món pacífic que reflecteixi la rica diversitat de tots els seus habitants. En segon lloc, un grup minoritari té el deure de promoure la llibertat i la dignitat de cadascun dels seus membres, i respectar les opcions de tots els seus individus, fins i tot si algú decidís passar a una cultura majoritària. També, els deures de valorar el fonament de les reivindicacions i de viure amb una actitud de pau, respecte i solidaritat amb els altres [8] . 

És factible aplicar anàlogament aquests principis al cas d'Espanya respecte d'Europa, així com també a les nacions que conformen Espanya i als grups lingüístics presents en les nacions de l'Estat espanyol.

Per exemple, en el cas de Catalunya, es forma part d'un Estat de dret, en què la major part dels seus ciutadans han votat la Constitució [9] , i en què   —aspecte encara més important, des del punt de vista magisterial— els bisbes constaten l'existència d'una història comuna de pobles:

«Val a dir que, en recordar la necessària clarificació entre els conceptes de Nació i d'Estat per a una correcta interpretació de la realitat, no preteníem pas reduir els llaços de germanor i solidaritat entre els pobles d'Espanya a unes relacions purament administratives. La història comuna, amb tot allò que té de bo i en el que hi ha estat negatiu, la interrelació, augmentada en el nostre temps pels fenòmens migratoris, les grans afinitats de fons entre les quals té un lloc importantíssim la fe que compartim, han teixit una base sòlida per a la comprensió, l'afecte i la col·laboració entre tots. Però només serà possible avançar en aquesta direcció si les formes político-administratives que l'Estat adopti, mai no privin el desenvolupament natural de cada poble, ans l'afavoreixin i el serveixin» [10] .

Tot això ens implica en la col·laboració al bé comú d'aquest Estat, del qual —per ara— hom no pot prescindir sense més ni més. Els judicis serien diferents allí on no existís el citat procés històric secular, o si la majoria no hagués votat la Constitució [11] . No obstant això, existeix sempre el deure de contribuir al bé comú, amb el benentès que les formes polítiques que han de garantir aquest bé comú poden estructurar-se de diversa manera.

Una situació anàloga —deia— es presenta davant la construcció de la Unió Europea. Alguns dels principis que han de regir la futura estructuració política d'Europa es troben també en aquesta doctrina exposada. Penso que és lícit o, si més no, defensable, parlar —a la llum de la història comuna del nostre Continent (que reuneix un conjunt d'aquells aspectes que contribueixen a formar el caràcter nacional)— de la nació europea, si juntament amb la consciència de pertànyer a un mateix món cultural es dóna, alhora, la voluntat majoritària de viure'l i desenvolupar-lo, bo i forjant un projecte comú [12] . Cal reconèixer, tant a les nacions i a les minories que formen part d'Europa com a la macrocomunitat política europea en formació, els drets i deures que els corresponen; drets i deures que són anàlegs als que hem esmentat en l'anterior capítol d'aquest estudi.

El camí per a assolir la recta harmonització dels drets i deures de les minories, de les nacions, dels Estats i dels macro-Estats és el diàleg [13] en la caritat, no la passivitat ni la violència. I en tota hipòtesi de treball, sigui quina sigui l'opció político-administrativa que en sorgís, han de restar garantides les exigències d'una profunda solidaritat i d'una nítida llibertat.

No atorgar suport a actituds que divideixen i, en canvi, donar-lo a actituds que promouen la solidaritat en la llibertat, comporta una gran prudència amarada d'un profund sentit de justícia i d'un ferm exercici de fortalesa, assequible quan hom mira la salus animarum i el bé comú de tots i de cadascú. La dimensió prudencial —i, per tant, pedagògica— de l'actuació tant magisterial com també personal o comunitària ha de tenir presents els condicionaments històrics que, de vegades, incapaciten els interlocutors per a entendre correctament el missatge que hom vol transmetre.

Per exemple, quan un bisbe diu que un país és una nació, si hom subjectivament entén que nació i Estat s'identifiquen, arriba a la conclusió que aquest pastor està fent política i condicionant unilateralment els fidels vers una opció opinable concreta que malmet el poble cristià, en sentir-se exclosos els qui no pensen així. El mateix val, anàlogament, quan un publicista cristià (teòleg i filòsof) assumeix una posició determinada que presenta com a indiscutiblement òbvia des del punt de vista eclesial. Mentre aquests conceptes no siguin assumits unitàriament per l'entorn social, sempre caldrà explicar la definició de cada mot i obrir-se a l'acceptació objectiva del seu contingut.