Per al Papa Pau vi, la idea del respecte total a les
minories ètniques era ja madura i usual. De forma reiterada afirma que allò
que constitueix un bé natural s'ha de servar i respectar: els Estats
poderosos no tenen cap dret a fer el que vulguin.
1. Encíclica Populorum
Progressio (26.III.1967)
L'encíclica Populorum Progressio, en el context de
la justícia social, enumera tres obstacles que impedeixen la formació d'un
món més just: el liberalisme, el nacionalisme
i el racisme, i proposa la caritat universal com a criteri de
solució dels possibles conflictes nacionals.
Ofereixo a continuació, en triple
columna, un text que ens ajudarà a plantejar el problema de certes
traduccions i, doncs, un cop fet l'adient discerniment, a copsar-ne el
contingut autèntic:
|
2
Traducció divulgada
|
1
Text oficial llatí
|
3
Traducció literal del llatí
|
|
«Altres obstacles s'oposen també a la formació d'un món més just
i més estructurat dins una solidaritat universal: ens referim al nacionalisme i al racisme.
És natural que comunitats que han assolit recentment la seva
independència política siguin zeloses d'una unitat nacional encara fràgil i s'esforcin a protegir-la.
També és normal que nacions d'antiga cultura estiguin orgulloses del patrimoni llegat per la seva història.
Però aquests legítims sentiments han de ser sublimats per la caritat
universal que engloba tots els membres de la família humana.
El nacionalisme aïlla els
pobles contra allò que és el seu veritable bé. Esdevindria
particularment nociu, allí on la feblesa de les economies nacionals exigeix,
per contra, la posada en comú dels esforços, dels coneixements i
dels mitjans financers amb vista a realitzar els programes de
desenvolupament i incrementar els intercanvis comercials i culturals»
|
«Sed alia quoque obstant et impediunt, quominus humana societas, quae
nunc vivit, aequior efficiatur, eademque firmius pleniusque in mutua
universorum hominum necessitudine consistat: obstant videlicet cum propriae civitatis gloriatio
tum suae cuiusque stirpis veluti cultus.
Nam inter omnes constat, populos, qui recens tantum in re publica
administranda sui iuris facti sint, adeptae sed nondum confirmatae suae gentis unitatis
retinentissimos esse, eamque omnibus viribus tueri:
itemque nationes, vetusto civili cultu praestantes, de institutis a patribus veluti
hereditate traditis gloriari. Attamen haec animi sensa, minime
sane improbanda, ad quandam perfectionis summam evehantur oportet, per
caritatem scilicet, universum hominum genus complectens.
Suae vero nationis gloriatio
populos inter se disiungit, eorumque germanis commodis obstat; at ibi
imprimis gravissima infert detrimenta, ubi ex contrario administrandorum bonorum penuria postulat in unum conferri sive
virium contentiones, sive rerum notitias sive pecuniarum subsidia, ut
consilia de oeconomicarum rerum incremento ad effectum adducantur, et
commerciorum civilisque cultus necessitudines increscant ac
solidentur»
|
«Però també altres dades obstaculitzen i impedeixen que l'actual
societat humana esdevingui més justa i que s'estructuri d'una manera
més ferma i plena en el context de la solidaritat de tots els homes.
L'obstaculitzen, en concret, tant la glorificació de la pròpia
comunitat política, com el quasi culte de la pròpia nissaga.
En efecte, és universalment admès que els pobles que recentment han
assolit la seva independència política siguin molt zelosos de la unitat ja aconseguida, però
encara no afermada, de la seva
ètnia, i que la vulguin protegir amb totes les seves forces;
ho és també que les nacions eminents per la seva avesada cultura es gloriegin de les institucions
llegades a mode d'herència pel seus avantpassats. Ara bé,
aquests sentiments, de cap manera blasmables, cal que siguin elevats
al seu més alt grau de perfecció mitjançant la caritat que abraça
tota la gènera humana.
La glorificació de la pròpia
nació desuneix els pobles entre ells i obstaculitza els seus
autèntics béns; però infligeix danys gravíssims allí on,
contràriament, la penúria
econòmica exigeix la posada en comú sia dels esforços, sia dels
coneixements, sia dels recursos financers per a realitzar els
programes de desenvolupament econòmic i per a consolidar i augmentar
els intercanvis comercials i culturals»
|
És sabut que hi ha discussió entre
alguns especialistes dels textos del magisteri editats en llatí i en
coedició simultània de llengües modernes sobre quin d'ells és el decisiu.
Sense intentar la solució d'aquest problema, és obvi que, en cas de dubte
sobre el sentit d'un text, el recurs a la traducció respectiva —al llatí
des de la llengua moderna, o bé a la llengua moderna des del llatí—
constitueix un bon ajut interpretatiu. Doncs bé, en el fragment que ara
enfrontem podem observar el següent, seguint l'ordre 1-2-3:
a) propriae
civitatis gloriatio i nationis
gloriatio són traduïts (o viceversa, en cas d'original treballat en
italià) per nacionalisme en 2;
mentre que, en 3, són traduïts per
glorificació de la pròpia comunitat política i glorificació de la pròpia nació;
b) suae
gentis unitatis, per unitat nacional
i per unitat de la seva ètnia,
respectivament;
c) administrandorum
bonorum penuria, per economia
nacional i per penúria econòmica.
d) de
institutis a patribus veluti hereditate traditis gloriari, per que estiguin orgullosos de llur patrimoni històric i per que es gloriegin de les institucions
llegades a mode de herència pels seus avantpassats.
El sant Pare utilitza el verb gloriari per a expressar una actitud noble de les nacions davant
llur patrimoni cultural i històric, i el seu derivat substantiu gloriatio per a condemnar una
determinada forma de gloriar-se que excedeix allò que dicta la recta raó:
aquella que substantiva el gloriar-se.
Per tant, la condemna de Pau vi no
es dirigeix al nacionalisme sense més (i menys encara al
nacionalisme-virtut), sinó solament a aquelles actituds personals o
col·lectives, i a aquells moviments político-ideològics que representen una
propriae civitatis gloriatio. És a dir, aquelles degeneracions del
nacionalisme que cauen sota les categories de naciolatria, nacionalisme
exacerbat (immoderat), agressiu,
imperialista, jacobí, etc.
D'altra banda, és evident que si hom té
in mente els següents paral·lelismes: estatal = nacional; glorificació
de la pròpia comunitat política, de
la nació = nacionalisme, sense qüestionar-se per la riquesa de sentit
que els és subjacent, caurà en un reduccionisme ideològic infidel a la
realitat.
És important de ressaltar que no es pot
—ni es deu, per tal de no cometre una injustícia— incloure tots els qui
se saben o se senten nacionalistes o
els partits nacionalistes de la
societat civil i política sota aquesta concreta accepció de nacionalisme emprada per la versió n.
2 del nostre text. Bo i analitzant amb detall el text, els subjectes del nacionalisme que ací es refusa són
les nacions ja existents, que
s'identifiquen amb els Estats ja
existents, siguin recents, siguin d'antiga cultura. Per una tergiversació
ut in pluribus assumida, es dóna la
injustícia que siguin primerament comentadors i moralistes de les dites nacions els qui usen aquests textos per
a refusar altres nacionalismes que
posen en entredit llurs seguretats.
La idea que Pau vi vol transmetre és palesa: el
rebuig de l'aïllacionisme, és a
dir, de tot egoisme (personal, nacional o ètnic) que es tanca al bé comú
universal. I la solució que proposa és la caritat universal. Cal preguntar
si en virtut d'aquesta caritat es pot demanar a un poble —minoria o nació—
que abdiqui de les seves justes aspiracions en funció d'un pretès bé comú,
o si alguns pobles, Estats, nacions o minories poden obligar-ne d'altres per
tal que no exerceixin llurs drets pro
—sic dicto— bono pacis.
Amb
motiu del seu viatge al Nord d'Àfrica (1969), Pau vi fa una declaració a favor del dret
de les nacions a decidir llur propi destí: «A ningú no li agrada de viure
sotmès a poders polítics procedents de l'exterior de la seva pròpia comunitat nacional o ètnica. Per la
qual cosa, els pobles d'Àfrica han assumit la responsabilitat de llurs propis
destins. L'Església saluda amb satisfacció aquest esdeveniment». I, en la
seu del Parlament d'Uganda, dirà: «Llibertat significa independència civil, política,
autodeterminació, emancipació del domini d'altres poders». Cal situar aquestes
declaracions dins el context de la descolonització dels pobles africans,
però els principis que il·luminen aquestes afirmacions són extrapolables a
d'altres contextos, bo i servant sempre la deguda proporció, que enclou
òbviament les hipòtesis a fortiori,
com anem veient.
Podem
veure, per exemple, com parla als descendents dels primers habitants
d'Austràlia:
«És per a Nos un plaer veritable
adreçar-vos particularment la nostra cordial salutació, a vosaltres, que sou
els descendents dels primers habitants d'Austràlia. Mentre us manifestem el
nostre afecte i la nostra joia, que experimentem per la vostra visita,
desitgem també dir-vos una paraula breu sobre la situació vostra al món
d'avui. Sabem que vosaltres teniu un estil de vida propi del vostre geni
ètnic, és a dir, de la vostra cultura: una cultura que l'Església respecta
i a la qual no us demana pas que renuncieu. L'Església declara que vosaltres,
com totes les altres minories ètniques,
teniu els drets humans i civils, iguals en tot als de la majoria, com alhora
teniu també certs deures i obligacions. Per raó del bé comú, això demana
que les vostres activitats s'harmonitzin en un esperit de germanor i de
col·laboració en bé de la societat a la qual pertanyeu.
»En aquest aspecte, amb tot, ha de quedar
ben clar —i Nos ho volem subratllar— que el bé comú mai no ha de servir
de pretext legal per a fer mal als valors positius de la vostra manera
particular de viure. La societat mateixa és enriquida per la presència
d'elements culturals i ètnics diferents.
»Per a Nós, vosaltres i els valors que
representeu són altament estimats: respectem profundament la vostra dignitat
mentre renovem l'expressió del nostre gran afecte per vosaltres».
El
text mostra clarament que els valors naturals de cada poble han d'ésser
respectats pels Estats, i que aquests no poden usar el bé comú com a raó
per a atacar els drets de les minories. Així és com pensa l'Església. I no
és necessari repetir que ací, com també en els textos de Joan xxiii i del Concili, podem afirmar que
allò que val per a les minories
ètniques val a fortiori per a
les minories nacionals.
4. Sínode de Bisbes, De
Iustitia in Mundo (1971)
«Quan els pobles en camí de
desenvolupament assumeixin la causa del seu futur amb una ferma voluntat de
promoció —malgrat que no arribin a l'èxit final— manifestaran
autènticament la seva pròpia personalitat. I perquè responguin a la injusta
desigualtat de relacions dins l'actual complex social del món, un cert nacionalisme responsable confereix
a aquestes nacions l'impuls necessari per a accedir a l'així anomenada
pròpia identitat. D'aquesta autodeterminació
fonamental poden derivar sia les temptatives per instaurar nous complexos polítics que permetin als mateixos pobles
un ple desenvolupament, sia les
mesures necessàries per a superar la inèrcia que podria fer inútils
aquests esforços —com, en certs casos, la mateixa pressió demogràfica—,
sia també els nous sacrificis que
l'increment de la planificació reclama de la generació que vol construir el
propi futur».
Ens
trobem davant un altre text importantíssim pel que fa al nostre tema. En
primer lloc, perquè admet de manera totalment clara el fet i el dret d'un nacionalisme responsable, els beneficis del qual són d'un valor tan
decisiu com el de conferir l'impuls identitari. I, en segon lloc, perquè
estableix l'equivalència entre l'anterior dada i l'autodeterminació fonamental, una autodeterminació que produeix el
triple fruit positiu d'una estructuració política que possibilita el
desenvolupament, d'unes mesures dinàmiques superadores de tota inèrcia i
d'una capacitat de sacrifici generacional que construeix el propi futur. Noteu
la densitat ètico-política d'aquest fragment.
Qui
no veu que el qualificatiu de responsable
aplicat al nacionalisme s'harmonitza
connaturalment amb els de just, moderat i
temperat que Pius xi esmentava en un context virtuós?
El Missatge per a la Diada Mundial de la
Pau de 1975 reprèn la distinció de Pius xii entre vida nacional i política nacionalista emprant una nova terminologia, que parla de sentit nacional i nacionalisme respectivament. Heus ací el text:
«Reneix, per exemple, amb
el sentit nacional, expressió
legítima i desitjable de la polivalent comunió d'un Poble, el nacionalisme que, accentuant la dita expressió fins a formes
d'egoisme col·lectiu o d'antagonisme exclusivista, fa renéixer en la
consciència col·lectiva gèrmens perillosos i fins i tot formidables de
rivalitats i de ben probables conflictes».
Ens trobem davant un exemple d'accepció
negativa del mot nacionalisme, sense
cap qualificatiu. La negativitat és explicitada en una triple direcció:
egoista, antagonista i “rivalitzant”/conflictiva. Prenguem consciència
del creixent ús pejoratiu del terme sense afegitó i, alhora, de la realitat
negativa a la qual fa referència.
Faig meva la reflexió de J. R. Carreras
de Nadal feta a propòsit de l'aquest text i d'altres de semblants, que posa
de relleu, per contraposició, el valor eminentment positiu del que anomena nacionalisme identitari que enclou en la categoria de virtut: «No pocs textos de Pau vi, ni que siguin d'unes poques
línies, de vegades ocasionals, a l'interior d'altres arguments, afirmen o
desenvolupen idees que de prop o de lluny toquen el tema de la nació i de la
pròpia identitat cultural, ètnica, nacional. Encara que el Papa no empri
aquesta terminologia, no obstant això, tot aquest seguit d'afirmacions
conflueixen en el que podem anomenar nacionalisme
positiu o identitari o defensiu, oposat a un nacionalisme negatiu o agressiu que es caracteritza per ser la
negació del primer. La doctrina pontifícia i l'actitud de l'Església
constitueixen un aval a favor de l'afirmació nacional (en el nostre text, del
sentit nacional), ja que de les
seves preses de posició es desprèn una defensa decidida de les identitats
col·lectives nacionals petites o grans, incloent-hi les anomenades minories nacionals. Encara més,
l'adhesió a allò propi és legítima
perquè és natural, però, alhora, respon a una connotació ètica, a l'acompliment
d'un deure humà social i, en darrera instància, en perspectiva cristiana, a
l'exercici d'un acte virtuós».
Investiguem ara la documentació de Joan
Pau ii, amb vista a trobar
ulteriors respostes a aquestes qüestions, que són de gran interès pràctic
per a la valoració moral del procés de construcció de la ciutat terrenal.
