B. Pius xi ^[1]

Ja Pius ix, enfront del tsarisme que intentava de russificar el poble polonès, defensà els polonesos, minoritaris dins l'Imperi Rus [2] . També Lleó xiii s'enfrontà amb l'Imperi Austríac, que pretenia germanitzar la minoritària població txeca. Fou precisament en aquella ocasió, i a propòsit d'un conflicte que oposava l'Església a un grup minoritari, que Lleó xiii proclamà de manera explícita el principi del dret a la pròpia llengua [3] .

1. Encíclica Ubi Arcano (23.XII.1922)

Pius xi, en la seva primera encíclica Ubi arcano, després de recordar que tots els pobles, en tant que membres de la família humana, estan units entre si per relacions de fraternitat, condemnà el nacionalisme immoderat:

«A aquest descontrol de cobejances que s'emmascara sota el vel del bé públic i del patriotisme (caritatis patriae), cal atribuir sens dubte les enemistats i els conflictes que solen tenir lloc entre les nacions. En efecte, aquest amor (caritas) de la pròpia pàtria i de la pròpia gent (gentis), estímul no pas petit de força virtuts i actes d'heroisme quan és regulat per la llei cristiana, esdevé, no obstant això, llavor de moltes injúries i iniquitats quan, transgredint les fronteres del que és just i recte, degenera en un nacionalisme immoderat (immoderatum nationis amorem)» [4] .

En aquest text, Pius xi és molt clar, tant pel que fa a la distinció patriotisme - nacionalisme immoderat, com pel que fa a la lloança del primer i al blasme del segon. D'ací que calgui precisar exactament els respectius continguts que els atorga. Què entén per patriotisme i nacionalisme immoderat? Quins sentits els atribueix?

El text llatí ho concreta: en el primer cas entra en joc l'amor a la pàtria i a la pròpia gent, amor que activa un intens nivell de virtuts i actes d'heroisme; i, en el segon, una degeneració que transgredeix les fronteres del que és just i recte i que esdevé llavor de moltes injustícies i iniquitats. Cal notar, a més —i veurem que l'afirmació es repetirà constantment—, que els subjectes normals d'aquests respectius amors —positiu i negatiu— són les nacions in facto esse.

Si ens adonem de les equivalències entre el text de la traducció corrent i el text oficial llatí, immoderatum nationis amorem s'identifica amb nacionalisme immoderat. Posat el fet que es tracta del mateix adjectiu (im-moderat), els respectius substantius es corresponen: el nacionalisme es defineix com nationis amor. És dolent estimar la pròpia nació? La resposta és òbvia, fins al punt que aquest amor és estímul no pas petit de força virtuts i actes d'heroisme. Alhora, quan les cobejances s'emmascaren sota el vel del patriotisme —com s'afirma en el paràgraf esmentat—, no és aquest un mal patriotisme?

2. Discurs a la Cúria romana (24.XII.1930)

 Pius xi criticà també l'ocupació del Rhur pels francesos i els belgues en 1923. Set anys més tard, en 1930, insisteix en la idea d'Ubi Arcano, acompanyant-la d'una més àmplia adjectivació i d'una més intensa contraposició:

«És molt difícil, per no dir impossible, que la pau entre els pobles i els Estats es mantingui si, en lloc del veritable i genuí amor patri, regna i predomina un nacionalisme egoista i dur, és a dir, l'odi i l'enveja en lloc del mutu desig de bé, la desconfiança i la sospita en lloc de la confiança fraterna, la rivalitat i la lluita en lloc de la concorde cooperació, l'ambició d'hegemonia i de preponderància en lloc del respecte i de la protecció de tots els drets, fins i tot els dels febles i petits» [5] .

Pius xi rebla que els subjectes d'aquests dos pols contraposats són els pobles i els Estats. En el cas de l'amor patri els qualificatius són veritable i genuí i, les explicitacions, mutu desig de bé, confiança fraterna, concorde cooperació, respecte i protecció de tots els drets; en el cas del nacionalisme, els qualificatius són egoista i dur i, les explicitacions, odi i enveja, desconfiança i sospita, ambició d'hegemonia i de preponderància. La triple repetició de l'adverbi “en lloc de” palesa la intensitat del contrast.

3. Encíclica Mit brennender Sorge (14.III.1937)

Fidel al seu pensament, el mateix Pontífex condemnà explícitament diverses formes de nacionalismes exacerbats o imperialistes: el nacionalsocialisme alemany i el feixisme italià. El 1937, en l'encíclica Mit brennender Sorge, declarà que qui eleva a suprema norma de tot i divinitza la raça, el poble o l'Estat o una determinada forma seva, els representants del poder estatal o altres elements fonamentals de la societat humana, perverteix i falseja l'ordre de les coses tal com fou creat i volgut per Déu. Hom condemna allò que en la primera part d'aquest estudi hem anomenat naciolatria [6] .

«Si la raça o el poble, si l'Estat o una seva forma determinada, si els representants del poder estatal o altres elements fonamentals de la societat humana tenen en l'ordre natural un lloc essencial i digne de respecte, aquell que els arrenca d'aquesta escala de valors terrenals, elevant-los a suprema norma universal, fins i tot pel que fa als valors religiosos, i divinitzant-los amb culte idolàtric, perverteix i falsifica l'ordre creat i imposat per Déu, es troba lluny de la veritable fe i d'una concepció de la vida que s'hi conformi» [7] .

4. A les Germanes de Nostra Senyora del Cenacle (15.VII.1938)

Dins el context de la ja anunciada ii Guerra Mundial —1938—, el Papa adreça a un grup de religioses per a comunicar-los-hi, entre altres punts, la següent primícia:

«Una tercera cosa volia dir el sant Pare, que es podria definir com la primícia d'un ineditum i que podrà produir algun avantatge espiritual, tant a les religioses presents, com a la seva institució, com a tothom. Afecta la gran qüestió que sacseja actualment el món sota el nom de nacionalisme de tantes maneres exagerat, el nacionalisme mal entès, que el Summe Pontífex tingué ja la penosa ocasió de denunciar com a erroni i perillós. Uns anys enrere, ell havia convocat tots els Procuradors generals dels Ordes i de les Congregacions missioners residents a Roma perquè avisessin els respectius Superiors generals sobre aquella maledicció que és el nacionalisme exagerat, productor d'una esterilitat apostòlica, les proves del qual omplen la taula del Vicari de Crist, de Crist que digué: Aneu i ensenyeu tots els pobles; aquest nacionalisme exagerat, que impedeix la salvació de les ànimes, que aixeca barreres entre poble i poble, que és contrari no solament a la llei del bon Déu, sinó també a la mateixa fe, al mateix Credo, aquell Credo que es canta en totes les catedrals del món (...).

»(...) El contrast entre el nacionalisme exagerat i la doctrina catòlica és evident; l'esperit d'aquest nacionalisme és contrari a l'esperit del Credo, és contrari a la fe» [8] .

Qui no s'adherirà a la condemnació del nacionalisme exagerat, quan Pius xi —i, amb ell, els Papes següents, com veurem tot seguit— ho fa d'una manera tan persistent i amb unes paraules tan contundents? Què implica aquesta insistència del sant Pare en els adjectius —exagerat i mal entès— que qualifiquen d'una manera tan concreta un determinat nacionalisme? Enfront d'un nacionalisme exagerat, n'hi ha un de moderat? Enfront d'un nacionalisme mal entès, n'hi ha algun de ben entès? Ho veurem tot seguit.

5. Als alumnes de «Propaganda fide» (21.VIII.1938)

Ara bé, el dia 21 d'agost de 1938, adreçant-se als alumnes de Propaganda Fide, el Papa precisà nítidament la seva concepció sobre el nacionalisme en un text decisiu en si mateix i clau i punt de referència per a la nostra tesi:

«Guardeu-vos, sí, també de les altres coses perilloses, però guardeu-vos sobretot de l'exagerat nacionalisme, perquè hi ha nacionalisme i nacionalisme. És com dir que hi ha humanitat i humanitat, personalitat i personalitat. Hi ha nacions i hi ha també el nacionalisme, i les nacions les ha fetes Déu. Per tant, hi ha un lloc per a un just, moderat, temperat nacionalisme, associat a totes les virtuts.

»Però guardeu-vos de “l'exagerat nacionalisme” com d'una veritable maledicció. Ens sembla que, tanmateix, tots els esdeveniments ens carreguen de raó quan diem “veritable maledicció”, perquè és una maledicció de divisions, de contrastos, amb perill de guerres. A més, per a les missions és una veritable maledicció d'esterilitat, perquè no és per aquests camins que la fertilitat de la gràcia es vessa en les ànimes i fa florir l'Apostolat» [9] .

De manera contundent, aquest text titlla de “veritable maledicció” el nacionalisme exagerat, i ho fa en un doble sentit: maledicció de divisió i maledicció d'esterilitat. Ho fa, a més, conscientment: “ens carreguem de raó”.

Però amb la mateixa energia, el fragment assevera que hi ha nacionalisme i nacionalisme. La comparació que segueix aprofundeix aquesta tesi de la distinció: n'hi ha de manera semblant a com hi ha humanitat i humanitat, personalitat i personalitat. Seguint el pensament del Papa, hem de dir que hi ha nacions —nacions que les ha fetes Déu— i, doncs, que hi ha nacionalisme: aquest mot expressa simplement el fet nacional. Tant és així que Pius xi precisa a continuació que hi ha lloc per a un nacionalisme, d'una banda, acompanyat de tres qualificatius enormement positius: just (que atorga a les altres nacions allò que els pertoca), moderat (que es deixa portar sempre per la recta raó) i temperat (que té el vigor que cal per dominar qualsevol excés); de l'altra, associat a totes les virtuts. Això vol dir que no solament ell és virtuós, com acabem de veure, sinó que, a més a més, i com a tal, s'acompanya de la resta de les virtuts.

Repetim, doncs, la nostra adhesió a la condemna del nacionalisme exagerat; però, qui no s'adherirà, igualment, a la nítida distinció que acabem de llegir i comentar, que duu amb tota naturalitat vers una acceptació del nacionalisme quan aquest té la triple connotació positiva esmentada i, a més, s'associa amb totes les virtuts? ¿Comprenem ara per què podem i devem parlar de la virtut del nacionalisme, com hem fet en el primer capítol del llibre?

Crida l'atenció que gairebé tots els estudis sobre la qüestió a partir dels ensenyaments de l'Església tinguin un semblant parer: un judici condemnatori de tot nacionalisme [10] . Evidentment, no podem acceptar aquest judici després del que acabem de llegir i, menys encara, després del que veurem en el decurs de l'exposició.

Tanmateix, voldria que tota aquesta documentació magisterial no sigui emprada com a arma llancívola d'uns i d'altres, que pretenen veure en ella canonitzada llur pròpia positura en temes opinables de l'ordre temporal, com malauradament succeí amb l'encíclica Cum multa de Lleó xiii, la qual —paradoxalment— pretenia fomentar la concòrdia entre els catòlics espanyols del segle xix [11] .