Els discursos de Nadal de Pius xii són d'una gran riquesa doctrinal.
El primer que presentem mostra el tarannà dialogant i prudent del Papa davant
les reclamacions nacionals en els contextos legals establerts. Veurem com
evoluciona l'ensenyament pontifici, però tenim aquí ja un primer punt de
referència, que evita el positivisme jurídic, recorda certes reclamacions
justes dels pobles, nacions i minories ètniques, i considera el pes de la
història, que no pot canviar-se arbitràriament:
«En particular, un punt que hauria
d'atreure l'atenció si hom vol una millor ordenació d'Europa, mira les
veritables necessitats i les justes reclamacions de les nacions i dels pobles, com també
de les minories ètniques. Reclamacions que, si no són sempre
suficients per a fundar un estricte dret, quan vigeixen tractats reconeguts
i sancionats o bé altres títols jurídics que s'hi oposin, mereixen, no
obstant això, un examen benèvol per a anar-hi a l'encontre per camins pacífics, i també, allí
on sembli necessari, per mitjà d'una
equitativa, sàvia i concorde revisió dels tractats. Un cop reconduït
així un veritable equilibri entre les nacions, i una vegada reconstituïdes
les bases d'una mútua confiança, s'allunyarien molts incentius per
recórrer a la violència».
També és molt important i clara la següent afirmació
del missatge de Nadal de l'any 1941, sobre les minories nacionals:
«En el camp del nou ordre, fonamentat
sobre principis morals, no hi ha lloc per a una opressió oberta o amagada
de les peculiaritats culturals i
lingüístiques de les minories nacionals, per a l'obstaculització o la
reducció de llur pròpia capacitat econòmica, per a la limitació o
supressió de llur fecunditat natural. L'autoritat competent de l'Estat, com
més respecti segons consciència els drets
de les minories, amb més seguretat i eficàcia podrà exigir als seus
membres el lleial compliment dels
deures civils que els són comuns amb els de la resta dels ciutadans».
Aquest text aporta un canvi de formulació respecte al de
l'any 1939. Ara es refereix a les minories nacionals, mentre que en el
radiomissatge anterior parlava de minories ètniques. Què és el que cal entendre
per minories nacionals?: minories
formalment nacionals?; ¿minories dins de la Nació, concebuda com a sinònim
d'Estat? La qüestió no esdevé resolta ja que no és objecte de comentari.
Sembla, però, pel context següent, que parla d'Estat i que el sentit propi és el de minories dins la Nació (= Estat). Per minories entén, aleshores, les
comunitats territorials constituïdes dins d'Estats, sobretot quan posseeixen
una identitat ètnica, lingüística, cultural o històrica. En allò relatiu
als deures de l'Estat i de les minories, el Papa exigeix simultàniament proporcionalitat i reciprocitat.
Oferim un tercer text, ric en terminologia:
«En la nostra època, en la qual el
concepte de nacionalitat de l'Estat, exagerat sovint fins a la confusió,
fins a la identificació de dues nocions, tendeix a imposar-se com un dogma,
el cas de Suïssa, excepcional, esdevé, per a alguns, una figura paradoxal;
tanmateix hauria de donar peu més aviat a la reflexió. Situada
geogràficament en el punt d'intersecció de tres civilitzacions nacionals poderoses,
Suïssa les abraça, totes tres, dins la unitat d'un sol poble. En un temps en el qual
el nacionalisme sembla que domini
gairebé a tot arreu, ella que, més que un Estat nacional, és una comunitat política transcendent, frueix de la tranquil·litat i de
la força que procura la unió entre els ciutadans i cap poble, potser, no
té més amor per la llar i per la pàtria
que el poble suïs, cap poble no té més viva i més profunda la
consciència dels deures cívics.
El vigor, el poder creador que altres pensen trobar dins la idea nacional,
Suïssa la troba, en un grau com a mínim igualment elevat, dins l'emulació
cordial i dins la col·laboració dels seus diversos grups nacionals».
Aquest text adverteix sobre la confusió derivada
d'identificar nació i Estat. Suïssa aporta un model de
distinció i cooperació de tres civilitzacions
o grups nacionals. D'aquesta
manera esdevé, més que no pas un Estat
nacional, una comunitat política
transcendent. I, aquesta, és viscuda com a pàtria i des d'una profunda consciència de deures cívics. Una vegada més veiem com els conceptes de pàtria i de nació només s'entenen amb plenitud des d'un enfocament analògic.
Pel que fa al nacionalisme, aquest queda clarament tipificat com a
nacionalisme exacerbat d'Estat.
4. Encíclica Evangelii Praecones (2.VI.1951)
En la carta encíclica Evangelii Praecones presenta una doctrina concreta, ben aprofitable i entenedora per a
qui la vulgui acollir lògicament i honesta. No parla expressament del tema de
les nacionalitats, perquè la seva intenció és donar doctrina als missioners
en terres estrangeres. Però, del que diu als missioners sobre les actituds
que han de servar vers els pobles i cultures que evangelitzen, es dedueix
clarament el pensament autèntic magisterial de l'Església sobre el respecte
que mereixen tots els pobles, tant de part de la pròpia Església com de part
dels Estats.
No podem aturar-nos en detalls, però del conjunt del
document es desprèn —entre altres coses— que els missioners no han de
feinejar sobre temes polítics, sinó sobre l'Evangeli; que no han d'ésser
colonitzadors en nom del país propi, ni exportar cultures ni imposar-les: han
de respectar tot allò que no sigui deshonest de les cultures i dels pobles
que reben l'Evangeli; que han d'estimar el país en el qual treballen i
guaitar-lo com una segona pàtria; que han de maldar per crear esglésies
indígenes amb jerarquia pròpia, etc. És a dir, en conjunt, s'aprecia
constantment l'estil missioner de l'Església que ha de respectar, estimar i
afavorir els valors de les cultures dels pobles que evangelitza, i contribuir
a l'eradicació dels contravalors, els quals no són veritables elements de
cultura, sinó de deshumanització. L'Evangeli transcendeix totes les cultures
i es pot encarnar en elles i harmonitzar amb elles, i els missioners han de
preparar-se per tal de poder realitzar una bona tasca en aquest sentit.
Convé també citar —a causa de la seva gran
importància— el missatge de Nadal de l'any 1954, on distingeix entre vida nacional i política
nacionalista, la primera amb connotacions positives i, la segona,
negatives:
«En efecte, molts pensen que l'alta
política tendeix a retornar al tipus d'Estat nacionalista, tancat en si
mateix, centralitzador de les forces, preocupat per l'elecció de les
aliances i, conseqüentment, no menys perniciós que el que va dominar
durant el segle passat.
»S'ha oblidat, massa aviat, l'enorme
cúmul de sacrificis de vides i de béns que ha costat aquest tipus d'Estat i les
aclaparants càrregues econòmiques i espirituals que ha imposat.
»La substància de l'error consisteix
a confondre la vida nacional, en
sentit propi, amb la política
nacionalista: la primera, dret i honor d'un poble, es pot i s'ha de
promoure; la segona, com a llevat que és d'infinits mals, mai no es
rebutjarà suficientment.
»La vida nacional és de per si mateixa
el conjunt operant de tots aquells valors de la civilització que són
propis i característics d'un determinat grup, constituint-ne talment el
vincle de la unitat espiritual. Al mateix temps, aquesta vida enriqueix, amb
la seva pròpia contribució, la cultura de tota la humanitat. En la seva
essència, doncs, la vida nacional és quelcom no polític, de tal manera
que, com demostra la història i l'experiència, pot desenvolupar-se al costat d'altres,
dins el mateix Estat, i també pot estendre's més enllà dels límits
polítics de l'Estat.
»La vida nacional no esdevingué mai
principi de dissolució de la comunitat dels pobles, si no és quan va
començar a ser usada com a mitjà de fins polítics, és a dir, quan l'Estat dominador i centralista va fer de la nacionalitat la base de
la seva força d'expansió. Va néixer, aleshores, l'Estat nacionalista, ferment de rivalitats i incentiu de
discòrdies».
Notem que la vida nacional, d'una banda, pot
desenvolupar-se juntament amb altres, dins un mateix Estat i que, de l'altra,
pot ser instrumentalitzada com a mitjà per a finalitats polítiques,
arribant, en aquest cas, a ésser principi de dissolució. Cal una lectura
acurada i exempta de prejudicis per tal de copsar correctament allò que hom
vol dir ací. El context històric de polítiques centristes i anihiladores de
les particularitats culturals dels pobles ajudarà amb vista a una correcta
interpretació. Quan el Papa parla de política
nacionalista fa referència a l'Estat
dominador i centralista: és aquest, i només ell, l'Estat nacionalista rebutjat. I és per aquesta concreta degeneració estatista que
el nacionalisme és rebutjat pel sant Pare, i no pas per la seva dimensió
merament nacional.
Ben al contrari, la vida
nacional és el subjecte central de l'elogi del paràgraf pontifici. Solen ser els Estats els qui critiquen els nacionalismes, i,
tanmateix, en aquest text és el mateix Estat el qui és nacionalista. Aquest és refusat pel
fet d'hipertrofiar la seva vida nacional i fer-la degenerar en «llevat
d'infinits mals». Sols una lectura esbiaixada i partidista d'aquest text ens
podria menar vers una condemna dels moviments nacionalistes. La política —sia
estatal, sia nacional—, com tota dimensió humana, ha d'ésser ordenada
conforme al bé de l'home i a la recta raó. No es condemna la política
portada a terme en les nacions, sinó la política
nacionalista tal com l'entén el Papa: aquella política dels Estats que pretenen d'homogeneïtzar la
nació o estendre's com a nació mitjançant
la força i el domini.
Què entén el Papa per nació? La nació —digué en el
radiomissatge de 1941 conegut com la Solennità— és la gran família cultural de l'home, el bressol i
el medi transmissor de la cultura en la qual viuen i s'expressen les persones
i les famílies.
Un últim text ens enfronta amb el cosmopolitisme mal entès:
«Cal, doncs, evitar que un cosmopolitisme
mal entès porti els pobles a
la renúncia dels propis valors tradicionals i en desfiguri els rostres».
Així com hi ha un nacionalisme i un patriotisme indeguts
(exagerats, insans, immoderats, chauvinistes, etc.), també hi ha, a l'altre
extrem, un cosmopolitisme mal entès, aquell que porta a perdre els propis
valors. Aquest no té res a veure amb un sa cosmopolitisme que veu el món com
una ciutat fraterna, viscuda en clau de la virtut de la humanitas. Una vegada més veiem la necessitat de matisar a fi de no
caure en una simplificació reductiva que traeix la realitat. Noteu, de
passada, la importància que el Papa atorga, per contraposició, a la
preservació dels valors tradicionals.
Les anteriors afirmacions ens recorden l'exposició de la
primera part d'aquest llibre. Amb l'evolució del pensament dels successius
sants Pares i del contingut nocional de les paraules que aquí s'empren,
podrem copsar i delimitar progressivament els conceptes de nació,
nacionalisme i llurs connotacions morals i d'actuació.
