A. Un problema de paraules i de continguts

La terminologia emprada en el nostre tema ha anat variant al llarg de la història. Per això és tan important aclarir el significat del voca­bulari actual en relació als nacionalismes. Per exemple, d'allò que el bisbe de Vic, Torras i Bages, denominava regió (o regionalisme), avui en diria, segurament, nació (o nacionalisme) [1] , en haver-se produït un des­plaçament nocional que haurem d'assenyalar. A més, la diferència semàntica de con­ceptes com és ara nació, Estat, pàtria, nacionalisme, patriotisme, etc., no solament varia històricament, amb el temps, sinó també geogràfica. Ordinà­riament, no es posseeix la mateixa idea conceptual si les perspectives d'en­focament o les pertinences nacionals són distintes [2] .

Ofereixo a continuació algunes definicions. Segons el Diccionari de la Llengua Catalana [3] :

Nació: «Comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en Estat.»

Nacionalisme: «Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació.»

Segons el Diccionario de la Lengua Española [4] :

Nación: «1. Conjunto de los habitantes de un país regido por un mismo gobierno; 2. Territorio de este mismo país; 3. (...); 4. Conjunto de personas de un mismo origen étnico y que originalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.»

Nacionalismo: «1. Apego de los naturales de una nación a ella propia y a cuanto le pertenece; 2. Doctrina que exalta en todos los órdenes la per­sonalidad nacional completa, o que la reputan como tal los partidarios de ella; 3. Aspiración o tendencia a constituirse en Estado autónomo.»

I, si consultem un diccionari d'origen francès (el Larousse ilustrado), trobem que els continguts dels mateixos conceptes canvien alguns matisos:

Nación: «1. Comunidad humana, generalmente establecida en un mismo territorio, unida por lazos históricos, lingüísticos, religiosos, eco­nómicos en mayor o menor grado; 2. Entidad jurídica formada por el con­junto de habitantes de un país, regidos por una misma Constitución y titular de la soberanía; 3. Territorio de este mismo país.»

Nacionalismo: «Apego a la propia nación, a su unidad e independen­cia.»

Aquestes definicions mereixen un comentari comparatiu. M'ajustaré al text literal i, tant com em sigui possible, evitaré interpretacions i precom­prensions subjectives. Les tres definicions de nació coincideixen a afirmar que aquesta és una comunitat humana unida per uns vincles concrets. Es distin­geixen pels tipus de vincles i l'extensió a la qual fa referència la dita comu­nitat de persones.

La definició del diccionari català exposa, entre els elements que ator­guen unitat al grup humà que constitueix la nació, uns factors objectius —la cultura, l'estructura econòmica, la història comuna— i d'altres subjectius   —la voluntat d'organització i la projecció de futur. Inclou a més com a cosa pròpia de la nació el principi de les nacionalitats, on s'afirma que tota nació és impregnada de sentit polític i que és una realitat dinàmica. En conse­qüència, el nacionalisme s'entén des de la seva perspectiva d'actitud polí­tica.

Les definicions dels diccionaris castellà i francès tenen més pa­ral·le­lisme. Ambdues, ultra al conjunt d'éssers humans, fan extensible el concepte de nació al territori que els acull. La primera accepció del Diccionario de la Lengua Espanyola i el segon significat del diccionari de l'àmbit francès determinen el vincle que uneix els membres de la nació mitjançant un element objectiu de tipus político-jurídic de caràcter estàtic: en el diccionari castellà, el govern; en el francès, l'entitat jurídica regida per la Constitució i titular de la sobirania, és a dir, l'Estat. Si per govern hom entén només el govern de l'Estat, ambdues definicions atribueixen exclusi­vament el caràcter nacional a les entitats estatals. En el diccionari castellà, però, si fos possible la consideració d'altres tipus de govern —mu­nicipal, autonòmic, supraesta­tal—, aleshores totes aquestes configuracions jurí­diques acomplirien la definició de nació: des del municipi fins als macro-estats. Les accepcions 4 del diccionari castellà i l'1 del Larousse ilustrado abasten en llur contingut configuracions humanes que van des de la família, la tribu i el clan, fins als macro-estats.

Les definicions de nacionalisme d'ambdós diccionaris es redueixen a actituds subjectives en l'àmbit dels sentiments: apego. La tercera accepció del diccionari castellà inclou també la realitat dels moviments sòcio-polítics. Si partim del concepte de nació per tal de comprendre les definicions de nacionalisme, aleshores ens trobem que, essent coherents amb la definició estatista de nació (accepcions 1 i 2 del Diccionario de la Lengua Española i 2 i 3 del Larousse ilustrado), únicament poden ser nacionalistes els ciuta­dans dels Estats, és a dir, només existeix —segons les esmentades accep­cions— el nacionalisme estatal, ja que hom no considera en elles la possi­bilitat d'una nació no estatal. Això no obstant, si es consideren les accep­cions 4 del diccionari castellà i l'1 del francès, aleshores hom pot atribuir aquest apego als membres de realitats que van des de la família, tribu, clan o municipi que vol esdevenir Estat autònom o independent, fins a les estructu­res macro-estatals que es volen imposar per tal d'arribar a ser un únic Estat. Si tenim en compte allò que col·loquialment i habitual es pretén d'assenyalar amb el mot nacionalisme, aleshores, tot seguint la coherència interna de la seva definició, hom reconeix implícitament que tota entitat humana que aspira a Estat autònom, o que exalta la seva personalitat com­pleta, la seva unitat o la seva independència és nació. És això realment el que es vol significar?

Penso que tots tres diccionaris volen dir més del que expressen textual­ment, i de segur que cal llegir-los amb les respectives formae mentis de les corresponents precomprensions polítiques. D'ací llurs inclusions o exclu­sions i, alhora, llurs incoherències internes en el que pretenen significar. N'hi ha prou amb aquest comentari per tal de mostrar la necessitat de preci­sió conceptual d'aquests termes.