B. EL FONAMENT TEOLÒGIC DELS DRETS DE L’HOME
Mons. W. Kasper
a) Els drets de l’home constitueixen avui un nou "ethos" mundial; són objecte d’un ampli consens mundial
+ les obligacions que en deriven han estat acceptades per gairebé tots els Estats
+ la realitat no correspon sempre (?) a llur lletra i esperit
+ el sol reconeixement d’una instància moral comuna és ja un signe d’esperança (RH).
b) Quina solidesa té aquesta base comuna?
+ "hi estem d’acord, però no ens demaneu per què" (Nota sobre la nota 3)
+ la crisi de llur fonamentació pot conduir fàcilment a llur refús
+ hom pot apeŀlar, per a fonamentar-los, a una espècie d’"antropologia negativa"
– que deriva de : "No faràs…", eco de la veu de Déu (cf. Rm 2,15)
– i que només és possible gràcies a algunes intuïcions i afirmacions positives, almenys implícites
+ ara bé: la convicció comuna del valor universal i absolut dels drets de l’home no és evident:
– llur formulació actual és resultat d’una evolució històrica a diversos nivells, que és particular
– aquest origen històric particular duu a una interpretació i realització diferents, a tenor dels contextos històrics (liberal, marxista, 3M) que, paradoxalment, poden endurir els conflictes i fer-los irreconciliables
– hom abusa dels drets de l’home per càlcul d’interessos (raó d’Estat, de partit, de publicitat)
c) Aclarir, doncs, el fonament dels drets de l’home ajuda a llur realització
+ llur caràcter inalienable implica quelcom d’incondicional i d’absolut
+ els drets de l’home esdevenen per a l’Església i la teologia un punt de referència i una esperança, un repte i una obligació. Resta molt a fer-hi.
a) El teòleg que vol fonamentar els DH s’engatja en una aporia aparent
+ els DH són fenòmens de crisi; neixen de l’esfondrament de l’ordre medieval
+ la crisi fou política, eclesial, científica, espiritual (p. 53)
+ la crisi alliberà de pretesos ordres i exposà l’home a l’arbitrari i a la violència: desaparegué tota instància suprema; sorgiren l’absolutisme i el totalitarisme
– en aquest sentit, a més d’alliberadors d’ordres antics, els drets humans són crítics, revolucionaris i emancipadors
– amb ells, hom passa d’un règim de normes preestablertes (eudaimonia, beatitudo) a un règim de normes abandonades (hom passa a una fonamentació autònoma)
° aquesta autonomia és l’ethos dels DH: hom no s’emancipa de l’ètica, sinó que hom emancipa l’ètica: l’ordre ètic correcte es fonamenta sobre l’home, més exactament sobre la dignitat de l’home, que és fi de si mateix i, per tant, decideix de la seva vida i del seu destí: Kant
· la moralitat es fonamenta en el deure
· l’home no és mai un simple mitjà, sinó un fi en si mateix
· l’home és interiorment independent; la dignitat expressa l’autonomia del ser
· citació de R. Spaemann
° aquesta gran concepció fou alhora motivadora de reserves, crítiques i fins i tot hostilitat de l’Església catòlica i de les Esglésies reformades (a més de l’autonomia, hi detectaren el caràcter anticlerical i laïcista) (cf. pp. 55-56)
· enfront d’aquesta aporia hom fou incapaç de distingir entre les causes històriques i els objectius fonamentals
· L’Església assumí d’entrada una posició defensiva dubtosa i un aïllament perillós davant els drets de l’home
b) Amb relatiu retard l’Església adoptà, posteriorment, la idea dels drets de l’home fonamentats en la dignitat humana (PT, GS)
+ ho féu en funció de la veritable naturalesa de la Tradició, que és una realitat vivent (p. 56), de l’Escriptura (Gn 1,26ss: imatge i semblança de Déu, p. 57), i de la teologia del dret natural (S. Th. II, II, q.64, 2, 3, p. 57), de la qual hom començà a extreure conseqüències polítiques
+ hi ha, doncs, una tradició cristiana dels drets de la persona (p. 58), que hom retroba en Pius XI i Pius XII, enfront del totalitarisme, i que recolza no en l’home abstracte de l’iŀluminisme i el liberalisme, sinó concret: es tracta d’uns drets individuals i sòcio-culturals, fonamentats en la participació de la raó humana en la llei de Déu
+ el moment conciliar (Vaticà II) serà un desenvolupament d’aquesta tradició, no un trencament amb ella. Ho advera la història de Dignitatis Humanae (p. 59ss.): Wojtyla, Colombo, Montini, Smedt (síntesi). El Concili partí de la concepció moderna dels drets de l’homei la jutjà a la claror de la tradició, bo i proposant-ne un fonament teològic propi i específic.
a) Hi ha dues línies en la fonamentació teològica:
+ ascendent, a partir de la llei natural (principalment en els textos preconciliars del Magisteri)
+ descendent, a partir de Crist i de la història de la salvació.
b) Ascendent
junyeix raó i llibertat: cf. la nota 36, molt important
c) Descendent
+ creix en els documents postconciliars; es fonamenta en
– la teologia de la creació (p. 63): imatge i semblança
– la cristologia: tant dels pares de l’Església com del concili: la dignitat de cada ésser humà: el Fill de Déu s’ha unit d’alguna manera a tot home
– la pneumatologia: la filiació divina en l’Esperit Sant
– l’escatologia: la vocació de l’home
– el magisteri: la justícia com a dimensió constitutiva de la predicació evangèlica (JM)
+ té tres avantatges sobre l’ascendent (p. 64)
– ecumènic
– "transminimalista"
– "pluralista", des de la "fides quaerens intellectum" i des de la "fides moribus applicanda quaerens intellectum". Crist és l’universal concret: l’element cristià remarca l’element humà. I, això, en clau d’una contraposició que pot arribar fins al martiri
+ per tant: hi ha harmonia entre ambdues argumentacions i no hi ha cap canvi en la fonamentació de la DSE; no hi ha una tradició política fonamentada només en arguments cristològics
– "ple aclariment" (en Crist)
– "plena manifestació" (en Crist: de l’home a l’home)
– "alliberament històric i alliberament escatològic": "els dos ordres".
La fonamentació teològica no és cap superestructura ideològica erigida sobre els DH, sinó que ens ajuda a descobrir-ne la veritable significació: en efecte, aquesta fonamentació
a) Defensa l’humanisme (antic i cristià) contra l’humanitarisme modern
+ Humanisme: eudaimonia/beatitudo / virtut / realització del bé / drets inviolables de l’home
+ Humanitarisme: utilitarisme: "bona i llarga vida" >vida moralment bona; eudaimonisme social; materialisme, sensualisme, behaviorisme; postmodernitat
+ cf. p. 70
b) Interpreta d’una manera específicament cristiana els DH, en transcendir les exigències de la sola justícia amb les de la misericòrdia i l’amor
+ el Déu de la fe cristiana no és deïsta. Cf. JM, DiM (només l’amor i la misericòrdia atorguen a l’home allò que li és degut), SRS (la teologia de la solidaritat)
+ l’amor i la misericòrdia no són legalitzables, però han d’inspirar les lleis
a) Afirma els DH dins l’Església
+ l’Església misteri, comunió, societat
+ els DH serven un valor anàleg dins l’Església; aquesta, a més, serà jutjada per llur praxi al seu si
+ cal una atmosfera de llibertat, confiança i misericòrdia dins l’Església.