1. ELS DRETS DE L’HOME I L’ESGLÉSIA: REFLEXIONS HISTÒRIQUES I TEOLÒGIQUES
A. L’ESGLÉSIA I ELS DRETS DE L’HOME
Una mirada històrica i una perspectiva de futur
J. Joblin, SJ
Índex
I. INTRODUCCIÓ
II. ALS ORÍGENS DEL CONCEPTE DELS DRETS DE L’HOME
III. LA CRISTIANDAD MEDIEVAL I LA REVOLUCIÓ TOMISTA
IV. L’ESGLÉSIA I LA NOCIÓ MODERNA DELS DRETS DE L’HOME
V. L’ESGLÉSIA I ELS DRETS DE L’HOME EN L’ÈPOCA CONTEMPORÀNEA
VI. CONCLUSIÓ
I. INTRODUCCIÓ
1. La nostra època atribueix als drets de l’home una importància evident; nogensmenys la unanimitat en joc sembla més aviat aparent:
a) L’adhesió de l’opinió i dels Estats als drets de l’home no té el mateix sentit per a tothom
+ els països de tradició mediterrània
+ altres àrees de civilització
° bloc socialista
° estats islàmics
° estats membres de la OUA
° països asiàtics (deures >drets)
b) Els textos internacionals adoptats no tenen el mateix sentit per a tothom qui els ha subscrit.
c) La pràctica dels diferents països tolera massa sovint i fins i tot justifica les violacions dels drets.
d) Hi ha base per a dubtar que els drets de l’home hagin revestit sempre una importància universal i fonamental en les diverses civilitzacions ("Iura hominum": Volmer, 1537).
2. L’Església dóna aparentment crèdit a la idea dels drets de l’home des de fa cinquanta anys: en té, però, una preocupació pregona?
a) El seu discurs actual sobre el tema (DSE) no en permet dubtar gens: cf. GS 26; 29; 41
b) Alguns s’interroguen sobre les raons de la seva "conversió" a aquest ideal
+ segons Poulat, el canvi es féu en el Concili Vaticà II
+ alguns dubten de la coherència de l’Església en aquest camp: cf. Leuprecht, nota 4; Aubert, nota 5
+ la comissió pontifícia, "Justícia i Pau" fa un balanç de la qüestió l’any 1975: cf. notes 6,7,8
+ Dom Besse, l’any 1913 encara remarca que les Declaracions de 1791 i 1793 són símbol i decàleg del naturalisme i del liberalisme.
3. Síntesi: a l’acreditació dels drets s’hi uneix una gran incertesa
+ la interpretació s’enfronta amb l’aplicació
+ la posició de l’Església no és clara: lligam bimiŀlennari amb Occident, distanciament en la darrera etapa, la dels drets de l’home
– l’Església proposa la seva interpretació dels drets de l’home sense lligar-se a les ideologies
– cal aclarir com s’ha format aquesta interpretació, des dels punts de vista filosòfico-teològic i tècnico-jurídic
+ alhora cal trobar un emmarcament inteŀlectual i polític que possibiliti de viure la unitat del gènere humà bo i servant les seves diverses tradicions
+ sorgeixen tres qüestions: a) procés; b) contradiccions; c) superació de les contradiccions
+ la resposta a les dites qüestions palesarà que, en el món mediterrani:
– el cristianisme ha sintetitzat filosòfico-teològico-jurídicament dos corrents humanistes
– la dita síntesi ha estat repensada en el Renaixement (drets subjectius de l’individu)
– l’època contemporània defensa i promou els drets de l’home al marge de tota referència a Déu; l’Església proposa un punt de vista nou que permet delimitar prèviament el conflicte
+ volem que aquesta investigació sigui pràctica: que contribueixi a l’esforç dels cristians de cara a un més gran reconeixement i respecte dels drets de l’home
– citació de Pius XII: la flagrant contradicció entre confiança i realitat, en l’home modern
– citació de Joan Pau II (RH): premisses humanistes – sistemes inhumans.
II. ALS ORÍGENS DEL CONCEPTE DELS DRETS DE L’HOME
1. El món mediterrani, a partir de les tradicions greco-llatina i judeo-cristiana, ha creat un nucli central del què extreu la seva originalitat i el seu dinamisme
+ la història de la seva formació i transformació coincideix amb la de la noció de drets de l’home
+ el seu tronc comú és la consagració de la individualitat; els individus tenen, però, una connexió social, una necessitat de solidaritzar llurs esforços
– segons uns l’home ha d’assolir una societat igualitària sense amo ni Déu ("sola raó")
– segons altres l’home ha de construir la societat seguint les lleis de la naturalesa, que Déu ens fa conèixer ("pla de Déu").
2. Les seves tradicions originals aporten el següent:
a) La tradició greco-romana
+ la civilització grega ha alliberat l’home de la visió màgica de l’univers; l’home por conèixer i dominar les forces de la naturalesa, en contraposició amb l’home que només en depèn (p. 20)
– Homer: l’home encara és determinat per les forces incontrolades que regeixen el món
– Esquil (525-456): Atenea substitueix l’ordre cruent de les Erínies per una justícia humana equitativa
– Sòfocles (495-406): l’home, puix que jutja, té una certa independència davant la divinitat; puix que copsa unes lleis superiors inscrites en l’ordre del món, no depèn totalment de les lleis humanes
– Aristòtil (384-322): distingeix entre la llei natural i les lleis positives dels homes, que l’apliquen i que asseguren al ciutadà la possibilitat de ser ell mateix
– resultat: l’home responsable en la polis
+ la civilització romana ha integrat la noció filosòfica d’ordre dins un sistema jurídic, el qual pressuposa l’acord de tothom sobre els fonaments de les relacions socials; els ciutadans
– hi tenen una funció pròpia
– no hi tenen cap dret subjectiu enfront de la societat (no hi poden reivindicar uns drets de l’home)
b) La tradició judeo-cristiana
La tradició judeo-cristiana també distingeix radicalment l’home respecte a les forces de la naturalesa; ho fa, però, amb una amplària i profunditat noves
+ en el sistema jurídic hebreu tot és religiós, tot és determinat pel Codi de l’Aliança
+ el conflicte fonamental no té lloc entre Déu i l’home, sinó a l’interior de l’home, rere el fet històric del pecat; malgrat aquest, Déu li ofereix la salvació i l’home ha de decidir si hi coŀlabora o bé si la refusa (cf. Dt: "Tens davant la vida o la mort")
+ resultat: l’home subjecte a la llei de Déu (a la norma), que imposa als homes relacions de reconciliació, d’igualtat, de llibertat
c) Ambdues tradicions
+ tenen com a cosa comuna la reflexió sobre: l’individu, el cos social, Déu
+ tenen de propi: la civilització romana, la integració social; l’hebrea, la conquesta creixent de la llibertat (at.)
+ se’n segueix la tensió entre una llei natural que cal inscriure en la vida social i una originalitat irreductible dels individus que creen (o destrueixen) mitjançant llurs decisions la unitat del cos social
+ la història d’occident és el resultat d’una enorme auto-reflexió social.
III. LA CRISTIANDAD MEDIEVAL I LA REVOLUCIÓ TOMISTA
1. La civilització medieval és essencial per a comprendre la posició actual de l’Església. La civilització medieval conjumina:
a) El valor únic dels individus
b) La universalitat del gènere humà; aquesta, però, dins una concepció político-religiosa que originà confusions i limitacions
+ l’ensulsiada del sistema romà al segle VI
+ l’acció restauradora de la pau, de l’Església; la teocràcia feudal
– l’home té la dignitat d’imatge de Déu, però s’integra en el teixit orgànic de la societat a tenor dels comportament exigits per la moral cristiana
– la llei natural tanca la porta al dret (=als "drets de l’home")
– les coaccions político-socials es mesclen amb les religioses
+ judici sobre aquesta teocràcia
– porta en si el germen que la destruirà, fent-la evolucionar
– St. Tomàs i els escolàstics, en introduir, assimilant la filosofia grega, el concepte de naturalesa humana creada per Déu com a dotada de raó suficient de les seves operacions, posen de relleu que:
° el comportament de l’home no és només religiós
° la naturalesa té consistència, fi i mitjans propis
° l’home s’ha de comportar segons la seva naturalesa racional pel que fa a l’ordre natural
+ síntesi de l’autor: solidaritat còsmica, finalitat transcendent, autocontrol actiu i passiu, unitat activa, capacitat d’autodomini, estructura lliure, inclinacions jerarquitzades (necessitats individuals, procreació i educació, vida associativa) (pp. 27-28)
NB.- Distinció St.Tomàs–Escolàstica
2. Inici de canvis: n’hi haurà prou d’afirmar l’aptitud de l’home per a pensar el desenvolupament del món sense fer referència a Déu per a que el principi de llur separació, i fins i tot oposició, sigui introduït en el pensament occidental
a) Els teòlegs aprofundiran la distinció entre l’ordre natural i el de la gràcia, i llur relació
b) Els juristes i filòsofs els oposaran i en deduiran el refús de la religió a l’esfera privada
NB.- "És en aquesta perspectiva que són pensats, avui, ben sovint, els drets de l’home i és al seu interior que l’Església ha d’inscriure el seu testimoni, bo i restant atenta a les futures evolucions."
IV. L’ESGLÉSIA I LA NOCIÓ MODERNA DELS DRETS DE L’HOME
1. Nexe amb el paràgraf anterior: l’escolàstica i especialment St. Tomàs conferiren una realitat pròpia als fenòmens socials : la vida social és natural; l’Estat és una institució natural
2. A poc a poc va sorgint una voluntat general de limitar el poder absolut als prínceps
a) Emperadors / papes–reis
b) Reis–notables: les cartes (cf. la Magna Charta Libertatum de 1215); aquestes cartes
+ no atempten contra la unitat del polític i del religiós
+ admeten les distincions estamentals; no proclamen els drets individuals moderns, iguals per a tothom
+ però, en assegurar els seus beneficiaris contra els abusos de les autoritats superiors, ajuden a pensar la llibertat en termes d’oposició i d’alliberament
3. Posteriorment hom arriba a la dissociació i a l’autonomia
a) Enric IV (Edicte de Nantes, 1598) acordà un estatut polític als calvinistes, cosa que redimensiona racionalment el concepte d’Estat: la seva unitat es pot obrir a la pluralitat de cultes
b) Groci argumentà que, fins i tot que no hi hagués Déu, la raó podria retrobar les lleis que la governen mitjançant l’observació de la naturalesa
c) Els teòlegs d’Amèrica llatina afirmaven els drets dels indígenes; els teòlegs post-descobriment americà investigaren els fonaments d’una comunitat política amb els indis als quals havien reconegut el dret de viure segons llurs costums i institucions en el marc de la unitat religiosa
d) La Reforma, en fer desaparèixer el fonament religiós de la unitat política europea, engegà el procés de la dissociació completa del religiós respecte al polític i al social
+ primer (Wesfàlia, 1648): cuius regio, eius et religio
+ després, l’inici del principi de tolerància, garantit per l’Estat: ens trobem a les antípodes de la cristiandat
+ la societat esdevé el resultat d’una elecció dels homes amb vista a llur màxim progrés
– els teòlegs (Las Casas, Suárez, Lessius) definiren l’home com a poder de decisió, plenificat per la gràcia
– els filòsofs i juristes conceberen l’home com a entitat autònoma que té a les mans tots els mitjans de realització: l’individualisme de Hobbes i de Locke prepararen les Declaracions del s. XVIII i de l’ONU.
V. L’ESGLÉSIA I ELS DRETS DE L’HOME EN L’ÈPOCA CONTEMPORÀNEA
1. Els Estats units d’Amèrica constitueixen el primer exemple d’un moviment teòric i polític a favor des drets de l’home i d’adopció de declaracions (Virgínia, Independència)
2. La Revolució francesa féu entrar les forces socials en el terreny fins llavors propi de l’oposició doctrinal
3. Sorgeix la qüestió de si el catolicisme (que tingué una part tan important en la preparació del moviment dels drets de l’home) ocuparà un lloc important quan aquest moviment iniciarà un desenvolupament independent
A) El bloqueig político-doctrinal: les relacions Església-Món modern, després de la Revolució francesa, han estat marcades, principalment a Europa, per un bloqueig doctrinal, dolent o bo segons oposats punts de vista
a) El moviment dels drets de l’home s’ha presentat com a revolucionari
+ la Declaració de 1789 afirma només "els drets que la justícia natural atorga a tots els individus"
– refusa de reconèixer el catolicisme com a religió "pre-dominant" del poble francès
– reemplaçà el nom de Déu per la invocació al Ser Suprem
+ els caps de la Revolució introdueixen la dissociació entre el religiós i el polític (Constitució civil del clergat, 27.VII.1790; Constitució de 3.IX.1791)
b) Pius VI esperà un llarg temps abans de condemnar la Declaració de 1789 (ho féu el 19.III.90). Amb això no intentà provocar el restabliment de l’antic règim a França (Quod aliquantum). Parlà, però, de "dret monstruós", "dret quimèric"
c) Després de les dites Declaració i Constitució civil del clergat, el moviment pro societat política independent de tota fonamentació religiosa assoleix el punt de no retorn. En efecte, allibera l’home de tota relació amb Déu a nivell:
+ individual: articles 11 i 12 de la Declaració, en principi adreçats contra l’estatut privilegiat de la religió catòlica a França
+ doctrinal: el defensor de l’autoritat ja no té responsabilitat envers Déu; només la té davant dels seus mandataris
+ eclesial: hom interfereix en matèries de sola competència de les autoritats religioses
d) El debat Església-Societat moderna té, per tant, un doble aspecte:
+ doctrinal: autonomia enfront de Déu en els àmbits polític, econòmic, familiar, individual
+ prudencial: d’una banda, l’Església condemna la voluntat de construir una societat sense Déu; d’una altra, reorienta les aspiracions de la modernitat vers una direcció satisfactòria. Cf. citació de PT: distinció entre teories filosòfiques falses i moviments històrics. Molts teòlegs i bisbes s’esforçaren en aquesta direcció durant el segle XIX; en fou l’exemple més típic Mons. Ketteler (1811-1877). Cf. la citació de p. 38 (1848) pel que fa a l’anàlisi dels fets socials; i les observacions subsegüents pel que fa a les afirmacions doctrinals. També el cardenal Chiaramonte (1797) –el futur Pius VII– : república, forma democràtica de govern
e) Les afirmacions de Pius XII i de Joan XXIII reben llur significació última de la revelació cristiana. Com superar el blocatge esmentat?
B) Vers la supressió de l’oposició: Joan XXIII ha superat els termes de l’oposició doctrinal i ha obert una via que permet anar més enllà del conflicte creients-laics que divideix profundament el món occidental
a) No parteix d’idees abstractes, sinó del fet que tots els homes són persones: inviolables, iguals, responsables, cercadors de la veritat, l’única que pot fonamentar la pau. Es tracta d’una recerca que Joan XXIII veu com una llei de la consciència, la qual tothom ha d’obeir. La llibertat responsable és un element comú a tots els homes i present en tots els sistemes; tot Estat l’ha de reforçar. Cf. PT (pp. 40ss).
b) En la base de tota vida social hi ha l’obligació de l’individu d’obrar segons la seva veritat. DH precisa: l’imperatiu de la consciència és un element constitutiu de la naturalesa humana; no és un lliure arbitri fantasiós: és fidelitat a l’home com a dotat de raó i de llibertat. "La llibertat és el mètode d’acció de l’ésser humà com a persona" (Pavan)
c) L’Estat no té competència per a emetre un judici sobre el valor filosòfic o religiós de les opinions dels ciutadans superior al que pot fer sobre el valor artístic d’una escultura o d’una partitura musical, però té l’obligació d’obrar talment que la llibertat de judici de cadascú resti assegurada. Ho confirma l’experiència americana.
d) Els acords d’Helsinki asseguren les bases de coexistència dels pobles. La Declaració sobre la llibertat religiosa de l’ONU (1985) és un primer intent d’emmarcament jurídic amb vista a respectar les creences dels pobles.
VI. CONCLUSIÓ
1. Les proposicions de Joan XXIII i del Concili tenen una doble direcció: filosòfica (la disposició de l’individu vers el coneixement i actuació de la veritat) i jurídico-política (la missió de l’Estat de crear les condicions d’exercici de la llibertat).
La relació de l’autoritat pública amb la llibertat de consciència serà un dels terrenys més delicats de la promoció dels drets de l’home en els propers decennis.
2. El canvi més gran, dins el repàs històric que hem fet, és el de la segona meitat del s. XX, que considera els drets de l’home en el marc de l’Estat pluralista i democràtic.
a) El Missatge de Nadal de 1944 (Pius XII): unitat ideal – multiplicitat real i accepta la creixent generalització del pluralisme. Joan XXIII i el Concili ho confirmen. La societat ha de reconèixer l’elecció de consciència. L’autoritat ha de valorar les exigències de l’ordre públic i fixar el marc on juguen les llibertats; no ideologisme, sí bé comú. L’autoritat és una força moral (GS, PT).
b) En els propers anys caldrà resoldre problemes doctrinals i pràctics. Dos exemples:
+ les manipulacions genètiques, cosa que insta la importància del diàleg, la dimensió jurídico-política adient, la no identificació de la moral amb el que els poders públic autoritzen, el sí al poble i el no a la massa (Pius XII, 1944), és a dir, la participació responsable
+ el diàleg democràtic: l’opinió pròpia dels catòlics, les regles de diàleg, l’afirmació de quatre proposicions entorn de: la dignitat de la persona humana; el pluralisme; l’Estat no ideologitzat ni "confesionalitzat", la unitat malgrat les divergències.