+ Al llarg de tota l'existència, el dolor –físic o moral– és present de forma habitual en totes les biografies humanes; absolutament ningú no és aliè al dolor

– el produït per accidents físics –petits o grans– és company de l'home en tota la seva vida

– el dolor moral (producte de la incomprensió aliena, la frustració dels nostres desigs, la sensació d'impotència, el tracte injust, etc.) ens acompanya des de la més tendra infantesa fins al llindar de la mort.

+ El dolor –i el seu aspecte subjectiu, el sofriment– forma part de tota vida humana i de la història de la humanitat: així ho acrediten l'experiència personal de cadascun de nosaltres i la literatura universal, en la qual l'experiència del dolor és no sols motiu d'inspiració, sinó també objecte de reflexió constant.

+ Caldria renunciar a fugir del dolor? S'ha de distingir:

– Amb mesura, no

° Tot ésser humà fuig per instint del dolor i de tot allò que causa sofriment, i aquesta actitud és adequada a la constitució natural de l'home, que és creat per a ser feliç i, per tant, reacciona amb aversió davant allò que atempta contra la seva felicitat.

° El refús del dolor, d'allò que causa sofriment, és, en conseqüència, natural en l'home. I, per això, aquest refús és just i no censurable.

– Amb desmesura, sí

° Amb tot, convertir l'absència de dolor en el valor suprem que hagi d'inspirar tota conducta, intentar fugir del dolor costi el que costi i a qualsevol preu, és una actitud que acaba girant-se contra els qui la mantenen, perquè suposa negar de soca-rel una part de la realitat de l'home, i aquest error pot dur fàcilment a cometre injustícies i actes censurables per antihumans, encara que pugui semblar superficialment una altra cosa.

° Aquestes idees són especialment patents en el cas de l'agonia, dels dolors que, eventualment, poden precedir la mort. Convertir l'absència del dolor en el criteri preferent i àdhuc exclusiu per a reconèixer un pretès caràcter digne de la mort pot dur a legitimar homicidis –amb el nom d'eutanàsia– i a privar la persona moribunda de l'efecte humanitzador que el mateix dolor pot tenir.

 

+ ¿Quin sentit tenen els esforços de la investigació científica per mitigar el dolor i per allunyar al màxim el moment de la mort? S'ha de distingir:

– Amb mesura, és positiva

° El dolor és inevitable en tota vida humana, però tots tenim la clara idea que l'home aspira a la felicitat. Per això, esforçar-se a mitigar el dolor és positiu.

° Esforçar-se a mitigar el dolor és positiu. Lluitar per mitigar el dolor és positiu, i l'esforç de la ciència moderna en aquest sentit és lloable.

– Amb desmesura, és negativa

° Però aquesta finalitat és absurda, per impossible, si llevar el dolor es converteix en un bé absolut davant el qual cal subordinar la resta dels fins nobles de l'obrar humà.

° Convertir aquesta lluita i aquest esforç en valor absolut és, a més de quimèric, injust, ja que obligaria a renunciar a altres dimensions valuoses de la vida humana.

 

+ Excursus

1) En tota vida humana es donen dimensions o facetes que no sempre són congruents entre si en cas de pretendre donar-los-hi valor absolut a cadascuna

– tot ésser humà té dret a defensar les seves pròpies opinions, però si aquest dret esdevé valor absolut, probablement acabarà sent un dictador per als altres

– tot home deleja el seu benestar, però si posa aquesta dimensió de la seva naturalesa per damunt de qualsevol altra consideració, serà incapaç de qualsevol manifestació de generositat, etc.

 

2) Algunes ideologies del segle passat han considerat determinades dimensions parcials o relatives de l'ésser humà com uns valors absoluts i, en fer-ho, han generat clamoroses injustícies: així ha passat amb els qui han constituït la visió del món exclusivament damunt la raça, el color, la classe social, la nació o la ideologia. Qualsevol filosofia o actitud vital que converteixi en absoluta una de les dimensions o facetes de la pluriforme realitat humana, condueix a plantejaments injustos i antihumanistes, ja que l'humanisme exigeix equilibri i una visió global, integral, de l'ésser humà sobre la terra.

Això, que és evident en les ideologies totalitàries, no apareix amb tanta claredat en les actituds actualment propenses a veure

– la salut com un bé absolut

– i l'absència de dolor com un valor suprem de l'home

però el fenomen és el mateix: d'aquestes actituds dimana la legitimació d'accions contra els qui no responen a aquest ideal absolut de «qualitat de vida»: els deficients, els malalts, els moribunds, els ancians, etc.

 

+ El dolor i el sofriment, com qualsevol altra dimensió natural de tota vida humana, tenen també un valor positiu

– si ens ajuden a comprendre millor la nostra naturalesa i les seves limitacions

– si sabem integrar-los en el nostre procés de creixement i maduració.

+ Cada home es fa ell mateix durant la seva vida realitzant les possibilitats de plenitud que hi ha en la seva constitució natural, o refusant aquestes possibilitats.

La mort és el destí inevitable de tot ésser humà, una etapa en la vida de tots els éssers vius que –vulguem-ho o no, ens agradi o no– constitueix l'horitzó natural del procés vital. La mort és la culminació prevista de la vida, encara incerta sobre quan i com ha de produir-se; i, per tant, forma part de nosaltres perquè ens afecta la dels qui ens envolten i perquè l'actitud que adoptem davant el fet que hem de morir determina en part com vivim.

El dolor i la mort no són obstacles per a la vida, sinó que en són dimensions o fases. Un obstacle per a la vida és l'actitud del qui es nega a admetre la naturalitat d'aquests fets constitutius de tota vida sobre la terra, intentant de fugir-ne com si fossin totalment inevitables, fins al punt de convertir aquesta fugida en valor suprem: aquesta negació de la pròpia realitat sí que pot arribar a ser causa de deshumanització i de frustració vital.

+ És bo acceptar el fet cert i inevitable del dolor, i també és bo lluitar per mitigar-lo. És bo lluitar per vèncer la malaltia, i no és bo eliminar éssers humans malalts perquè no sofreixin. És bo lluitar a favor de la vida contra la mort, i no és bo, perquè no és realista, rebutjar la mort com si es pogués evitar.

+ Però no hi ha un catàleg de solucions que pugui resoldre tots els dubtes i les perplexitats amb què ens enfrontem davant la realitat del dolor i de la mort.

 

El mateix passa amb moltes altres situacions de la vida, en les quals no és possible establir normes rígides, sinó que hem d'actuar, basats en el coneixement dels principis generals, amb un criteri recte i prudent.

 

+ Els motius no canvien el fi: Cal saber que els motius pels quals actuem (compassió, desig que éssers estimats no sofreixin...) no poden canviar el fi intrínsec del nostre actuar, que en l'eutanàsia és privar de la vida un altre o cooperar a fer que se suïcidi.

 

Si els motius prevalguessin sobre la naturalesa dels actes fins al punt de fer-los socialment i jurídicament justificables, no seria possible la convivència, ja que qualsevol acte, fos quin fos, podria quedar legitimat en virtut dels motius íntims del seu autor.

+ Es pot comprendre i ajudar el qui obra erròniament, i cal fer-ho

+ també es poden valorar, si cal, les circumstàncies que influeixen en els actes humans i en modifiquen la responsabilitat.

+ Però la norma general no pot dir mai que està bé allò que està malament, per molt que l'autor de l'acció cregui que fa quelcom bo. El fi –el motiu subjectiu– no justifica els mitjans –en aquest cas, matar–.

+ No caure en confusió: Els qui proposen l'admissibilitat ètica i jurídica de l'eutanàsia

– confonen sovint la disposició moral íntima de les persones amb allò que les lleis o la societat han de tenir per acceptables

– i confonen també les circumstàncies que poden atenuar la responsabilitat, i àdhuc anul·lar-la, amb allò que la norma general ha de disposar.

 

+ El dolor i la mort enclouen un misteri: En la seva naturalesa íntima, el dolor i la mort humans enclouen un misteri, que no és altre que el misteri del mateix ésser humà posat en aquesta terra; és també el misteri de la llibertat i de l'amor, que són realitats vives i íntimes, encara que intangibles, i que no troben explicació suficient en la física o en la química.

+ Precisions axiològiques sobre el dolor i la mort:

– El dolor i la mort

° no són criteris aptes per a mesurar la dignitat humana, ja que aquesta convé a tots els éssers humans pel fet de ser-ho

° el dolor i la mort seran dignes si són acceptats i viscuts per la persona, però no ho seran si algú els instrumentalitza per atemptar contra aquesta persona.

– Una mort digna:

° no consisteix sols en l'absència de tribulacions externes

° sinó que neix de la grandesa d'ànim del qui s'hi enfronta.

– És clar que, arribat el moment suprem de la mort, el protagonista d'aquest tràngol ha d'afrontar-lo en les condicions més plausibles, tant des del punt de vista del dolor físic com també del sofriment moral.

– Els analgèsics i la medicina pal·liativa (de la qual parlem en un altre lloc) per un costat, i el consol moral, la companyia, l'escalf humà i l'auxili espiritual, per l'altre, són els mitjans que enalteixen la dignitat de la mort d'un ésser humà que sempre, fins i tot al llindar de la mort, conserva la mateixa dignitat.

 

 

+ Segons les estadístiques existeixen avui més de 600 milions de persones que compten amb més de 60 anys; i que segons les previsions per al 2050 sumaran 2000 milions; és a dir, la població mundial de més de 60 anys passarà del 10% en el 2000 al 21% en el 2050. En canvi, el percentatge de nens i adolescents (0-14 anys) passarà del 30% al 21%. Això significa que per primera vegada en la història de la humanitat, la quantitat de persones majors superarà a la de nens i adolescents.

+ El grup d'edat que creix més ràpid en tot el món és el dels majors de 80 anys. Sumava 70 milions el 2000, augmenta un 3,8% anual i comprèn el 12% del total de persones majors. La raó és l'augment de l'esperança de vida, que des de 1950 ha passat de 46 anys a 66. En els països més desenvolupats, en assolir els 60 anys, els homes poden esperar viure uns altres 18 anys i les dones, 23 més. Actualment, hi ha 81 homes per cada 100 dones majors. Entre els més ancians, hi ha només 53 homes per cada 100 dones.

+ Encara que el millor és sempre envellir en família, constatem el creixent nombre d'ancians desemparats

 

+ Només hi ha una classe de persones humanes que no tenen deures, sinó només drets. A aquesta classe pertany tot nasciturus i tot nen de molt curta edat i, referent als deures en matèria econòmica, tot home que no posseeixi la capacitat de complir-los (per no tenir els mitjans materials necessaris o per alguna rèmora o pertorbació d'índole psíquica).

+ Els membres dels altres sectors socials tenen mutus drets i deures, a més de les obligacions que moralment els afecten en relació amb els qui pertanyen al grup que només té drets.

+ Considerant el problema des de la perspectiva de la situació dels ancians, s'han de reconèixer drets i deures. Els primers se centren en el dret a un nivell decorós de vida material i espiritual. Lògicament, això planteja problemes econòmics la solució dels quals, atenent a les concretes circumstàncies, és competència dels economistes i dels governants. Aquest dret té el seu fonament en la dignitat de la persona humana, no en allò que els ancians, quan no ho eren, varen fer en benefici de la seva prole, la qual cosa els confereix, sens dubte, un motiu sobreafegit.

+ Els deures corresponents a la personal dignitat humana dels ancians es xifren en l'ajuda que aquests puguin prestar, segons les seves capacitats i recursos, en tres àmbits: el de la prudència política, el de l'activitat laboral exercida habitualment en la seva vida anterior i el de la família.

+ Els ancians són els custodis de la memòria col·lectiva, tenen la perspectiva del passat i del futur en un present que és ja d'eternitat i serenitat, no considerant-se només en espera passiva d'un esdeveniment destructor, sinó com a aproximació promissòria cap a la plena maduresa d'una vida que mai acaba.

+ La seva vida haurà de convergir en relacions intergeneracionals, posant a disposició de tots el tresor del seu temps, capacitat i experiències, per mostrar els autèntics valors davant les meres aparences.

+ En el culte actual de la productivitat global, corren el perill de pensar-se inútils, però la seva presència ha de demostrar que el valor econòmic no és l'únic ni el més important.

+ La serenitat de l'ancià atorga al món vida i salut concebuda aquesta com harmonia física mental, social i espiritual.

 

+ S'imposa la necessitat de crear una societat inclusiva per a totes les edats que tingui com base l'equitat intergeneracional, en la qual es doni lloc a l'ancià, especialment a la dona anciana i als més pobres i desprotegits.

+ Això requereix les següents mesures en els àmbits familiar i social

– propiciar la solidaritat intergeneracional;

– incloure l'ancià en la presa de decisions tant a nivell familiar com social;

– donar accés a l'ancià a les cures socials bàsiques, incloent les cures de la salut, especialment per als qui viuen en àrees rurals;

– negociar amb les empreses farmacèutiques perquè a baixos preus tots puguin adquirir els medicaments essencials;

– atendre en particular a ancians infectats amb VIH, o aquells al càrrec dels quals han quedat orfes infectats per tal malaltia;

– tenir cura dels ancians amb malalties mentals com l'Alzheimer o similars;

– legislar i enfortir els esforços legals existents per eliminar qualsevol abús,

– protegir la seva dignitat i la seva vida fins al seu fi natural, proveint les cures pal·liatives;

– instar l'ancià a conservar la seva autosuficiència i mobilitat fins on li sigui possible;

– promoure una cultura social on es doni lloc a l'ancià i s'eduqui així a la societat, tant en els nivells elementals com en els professionals;

– animar l'ancià a comprendre l'evolució de la societat actual i instar-ho a què no s'hi senti aliè amb pessimisme i rebuig;

– educar l'ancià per a l'ús dels avenços tecnològics elementals en el ram de la comunicació i informació;

– afavorir una imatge positiva de l'ancià en si mateix i desterrar dels mitjans de comunicació falsos estereotips;

– promoure una educació intergeneracional de manera que els ancians ensenyin als joves i aquests als ancians en mutu intercanvi.