+ Protecció enfront de qualsevol: Deixant ara de banda la qüestió de l'avortament, que no és el tema que ens ocupa, el Codi Penal protegeix tot ésser humà i el seu dret a viure enfront de qualsevol que el vulgui matar

– És igual que la víctima estigui sana o malalta, sigui nadó o ancià, útil o inútil per a la societat, deficient físic, sensorial o psíquic, o sa.

– També és igual que el qui mata ho faci per crueltat o per compassió, per motius ideològics o per qualsevol altra motivació: Matar una altra persona sempre és delicte, i el qui el comet és castigat amb la pena corresponent.

– perquè és un de nosaltres, amb independència de la seva edat, raça, grau de salut o qualsevol altra circumstància.

+ Aquest és un convenciment bàsic de la humanitat, fonament de la consciència ètica, que, gràcies al progrés moral i jurídic dels homes i de les nacions, ha arribat a ser afirmat per totes les societats civilitzades i protegit per tots els ordenaments jurídics.

 

1. Ahir

Tanmateix, hi ha hagut cultures i civilitzacions que han admès la legitimitat de suprimir la vida de determinades persones (d'una altra raça o tribu, esclaus, inútils per l'edat o la malaltia, etc.).

 

+ i per l'altre, formes de relació humana basades en la violència, o en ideologies o prejudicis que neguen que determinats grups d'éssers humans mereixin de viure.

 

+ En negatiu: Segons les diverses èpoques i cultures, alguns han negat el dret a viure

– dels qui pertanyen a altres nacions o a altres tribus,

– dels qui són d'una altra raça o cauen en esclavitud,

– dels ancians i dels malalts,

– o de les dones o els nadons defectuosos.

+ En positiu: Però enfront d'aquests costums, idees i lleis inhumanes, sempre –en tots els pobles i en totes les èpoques– ha anat obrint-se pas la idea ètica que tots els éssers humans són essencialment iguals i tenen dret a la vida siguin quines siguin la raça o les diverses circumstàncies de la vida.

– es tendeix a veure com unes pràctiques inadmissibles les brutalitats que l'època anterior es consideraven quelcom normal,

– però desapareix el sentit crític i es s'acluquen d'ulls, conscientment o inconscient, davant les barbaritats que la pròpia època admet en les seves lleis o els seus usos socials.

 

– Encara que mai no s'ha perdut del tot la consciència ètica del respecte que mereix tot ésser humà, en cada època alguns grups socials s'han convençut ells mateixos que hi ha alguns éssers humans que no tenen dret a viure:

– així ha passat respecte als negres, els esclaus, els jueus, els aristòcrates, els burgesos, els camperols, els d'una altra nació, els no nascuts o els nomenats «inútils» perquè, per la salut precària o l'edat avançada, ja no són productius i resulten una càrrega.

 

+ En negatiu: (...) però que, alhora i incongruentment, presta la seva tolerància i àdhuc el seu suport a pràctiques com l'avortament provocat o l'eutanàsia, oposades als drets inalienables de la persona.

+ Corol·lari: Això significa que la tensió referida més amunt es dóna avui com en altres èpoques, i és una responsabilitat de tots obtenir que, ara i ací, l'exigència de respecte a tots els éssers humans no admeti excepcions.

 

 

1. Aproximació jurídica

+ Il·licitud: El suïcidi és il·lícit en la nostra legislació, com passa en la majoria dels països de la nostra cultura. Les nostres lleis no admeten el dret a suïcidar-se. Amb tot, el suïcidi no és considerat delicte per òbvies raons pràctiques:

– i si no ho aconsegueix, amenaçar-lo amb la presó sols serviria per agreujar els seus desigs de suïcidi.

+ Això no significa que el Dret s'abstingui de tot judici sobre el suïcidi. Per al Dret espanyol, el suïcidi és una conducta il·lícita, i per això es considera delicte

– tant la conducta del qui indueix algú a suïcidar-se

– com la del qui ajuda un altre a treure's la vida.

– L'article 409 del Codi Penal antic estableix que «el qui presti auxili o indueixi un altre a suïcidar-se serà castigat amb la pena de presó major; si el presta fins al punt d'executar ell mateix la mort serà castigat amb la pena de reclusió menor».

– L'actual Codi Penal Espanyol, en l'article 143 assenyala el següent:

1. El que indueixi al suïcidi d'un altre serà castigat amb la pena de presó de quatre a vuit anys.

2. S'imposarà la pena de presó de dos a cinc anys a qui cooperi amb actes necessaris al suïcidi d'una persona.

3. Serà castigat amb la pena de presó de sis a deu anys si la cooperació arribés fins al punt d'executar la mort.

4. Qui causés o cooperés activament amb actes necessaris i directes a la mort d'un altre, per la petició expressa, seriosa i inequívoca d'aquest, en el cas que la víctima sofrís una malaltia greu que conduiria necessàriament a la seva mort, o que produís greus patiments permanents i difícils de suportar, serà castigat amb la pena inferior en un o dos graus a les assenyalades en els números 2 i 3 d'aquest article

La conducta eutanàsica està penada, per tant, amb presó de divuit mesos a tres anys; es tracta d'una penalització mitigada (anteriorment la pena era de dotze a vint anys de presó) que aconseguirà probablement una evolució de la mentalitat social sobre aquesta matèria.

D'altra banda, els trets d'aquest nou delicte són inconcrets, en no descriure els requisits ni assenyalar les garanties que assegurin el caràcter exprés i seriós de la petició de mort del pacient, o la naturalesa greu, permanent i difícil de suportar dels seus patiments; tampoc s'exigeix document escrit, presència de testimonis i l'opinió d'un altre metge. Sembla que tot es deixa a l'autonomia del pacient, que amb freqüència pot estar alterada per la malaltia. Tampoc es defineix si el pacient ha de trobar-se en la fase terminal de la seva malaltia, podent incloure's un elevat nombre de casos depenent només d'aspectes subjectius.

 

Com podem veure, hom castiga tant la inducció i l'auxili al suïcidi com arribar a treure la vida al qui vol suïcidar-se. Aquesta última figura és coneguda habitualment com «homicidi-suïcidi» o «homicidi consentit», i se li imposa la mateixa pena que a l'homicidi pròpiament dit, perquè per al nostre Codi Penal, com per a l'ètica, matar una altra persona és tan reprovable si es fa amb el seu consentiment com si no.

 

+ L'eutanàsia sempre és matar un altre, amb el seu consentiment o no, per presumptes motius de compassió o per evitar-li dolors o situacions dramàtiques.

+ Per al nostre Codi Penal, l'eutanàsia és homicidi, i si es practica a petició de la víctima és l'«homicidi-suïcidi» abans esmentat. En tots els casos la pena seria la mateixa.

 

2. Elucidació ètico-jurídica

+ Segons això, no és legítima la decisió d'una persona de disposar de la seva pròpia vida. En la conservació de la vida humana hi ha alhora interessos individuals i socials; i ni els primers poden prevaler sobre els segons exclusivament, ni els segons sobre els primers.

+ Corroboració ètico-jurídica

– Cap ésser humà no és una realitat aïllada, font autònoma i exclusiva de drets i obligacions. Tots som solidaris per la mútua interacció entre pares i fills, entre cadascú i la resta de la societat; per això ningú no té dret a eliminar la vida, àdhuc la pròpia.

– Així ho ha entès la tradició jurídica occidental, que ha negat tota validesa al consentiment prestat per a rebre la mort, en considerar el dret a la vida com indisponible, és a dir, com un «dret-deure».

 

– o el dret dels jutges a autoritzar actes mèdics tendents a salvar vides de pacients que es neguen a rebre tractaments normals que no impliquen riscs.

 

+ Hi ha drets que, si hom hi renuncia, no queden anul·lats

– D'una banda, l'Estat ha d'impedir a les persones de renunciar al dret de viure; en canvi, d'altra banda, els permet de renunciar a altres drets, com votar, casar-se, associar-se, etc.

– Això passa perquè la renúncia a exercir el dret a casar-se, a votar, a associar-se o a opinar sobre una matèria determinada, per exemple, es refereix a drets que no queden anul·lats, sinó que en altres circumstàncies poden exercir-se. Aquests drets-llibertats no es perden per la renúncia al seu exercici en un moment concret.

+ Hi ha drets, la renúncia dels quals implica l'anul·lació de la persona o de la seva dignitat i hi ha tanmateix, altres drets de la persona que, si hom hi renuncia, la mateixa persona o la seva dignitat quedarien anul·lades. En aquests casos, l'Estat i el Dret neguen validesa a l'expressió de voluntat del qui hi renuncia.

+ Allò que contradistingeix el dret a la vida: Això s'esdevé amb el dret a la vida: si una persona pretén matar-se o demana que altres l'ajudin a morir, anul·la la seva dignitat i els seus drets amb caràcter definitiu; per això, el Dret no es desentén d'aquesta decisió, sinó que la considera ineficaç i obliga a posar els mitjans per a evitar que sigui irreversible.

+ Allò contradictori del pseudodret del malalt a decidir sobre la seva pròpia mort: A més, l'argument del pretès dret del malalt a decidir el com i el quan de la pròpia mort ensopega amb un obstacle insalvable en la pràctica.

– En la mesura que la seva pròpia situació clínica l'incapacita per a suïcidar-se, el titular d'aquest suposat dret no pot exercir ell sol la seva autodeterminació, sinó que ha d'incorporar necessàriament a la seva decisió altres persones.

– En tractar-se d'un dret del malalt que afecta la seva mateixa vida, aquestes persones estaran obligades a respectar-lo, ja que contra l'exercici dels drets humans no hi cap l'objecció de consciència.

– S'arribaria així a crear una «obligació de matar», disbarat que no sols repugna a la més elemental noció de llibertat, sinó també al sentit comú.

+ Enumeració de drets irrenunciables: Certament, no és el dret a la vida l'únic dret irrenunciable. Són molts els drets irrenunciables pel seu titular en les societats modernes. No s'admet la renúncia

– a la integritat física (el consentiment d'una persona a ser mutilada o lesionada no evita que el qui la mutila o lesiona cometi un delicte)

– al dret a l'educació (el desig d'un xicot i dels seus pares de renunciar a rebre la instrucció bàsica no és tingut en compte pel Dret i l'Estat, que obliguen el jove a rebre l'educació que les lleis defineixen obligatòria)

– a condicions de treball dignes (en matèria laboral l'exemple és molt clar i ens és pròxim: en la nostra societat hi ha moltes persones disposades a treballar en condicions higièniques o de seguretat inferiors a les exigides per les lleis, o a treballar més hores que les permeses o amb un salari inferior al fixat legalment com a mínim; amb tot, el Dret i l'Estat no reconeixen validesa al consentiment d'aquestes persones, i imposen obligatòriament el respecte als drets dels treballadors fins i tot en contra de la seva voluntat. En un cas extrem, pensem en l'opinió que mereixeria un contracte voluntari d'esclavitud.

+ A fortiori esdevé amb el dret irrenunciable a la vida: Raons més importants concorren encara perquè l'Estat i les seves lleis considerin irrenunciable el dret a la vida, que fa possibles tots els altres drets i que si es perd ja no és recuperable, ja que és la base –pel bé que protegeix: la vida– de la pròpia dignitat humana

– Il·lustració: El mateix passa amb el cinturó de seguretat en els cotxes: al ciutadà pot agradar-li o no posar-se'l, però l'Estat l'hi obliga amenaçant-lo amb una sanció si no respecta aquesta obligació. La raó és que es dóna per suposat que la vida de cadascú no és sols del seu interès particular i privat, sinó que la societat està legitimada per a exigir que cadascú asseguri que no arrisca gratuïtament o imprudentment la vida.

 

+ Nega el dret a acabar amb la pròpia vida (...): El Tribunal Constitucional espanyol ha afirmat en diverses sentències que la nostra Constitució no reconeix un dret a acabar amb la pròpia vida. El Tribunal Constitucional ha negat que hi hagi un dret a morir protegit per la Constitució, quan li ha estat plantejada la legitimitat de l'Administració i els Tribunals per a ordenar l'alimentació forçosa de terroristes empresonats i en perill de mort per vaga de fam (cf. Sentències 120/1990, del 27 de juny i 137/1990, del 19 de juliol, entre altres).

+ (...) Però no és impossible que, en contradicció amb això, doni el vist-i-plau a l'eutanàsia: No és impossible que el Tribunal Constitucional arribi a donar el vist-i-plau a l'eutanàsia. Els magistrats que l'integren poden, àdhuc de bona fe, buscar arguments per a donar per bo allò que la majoria del Parlament vulgui, encara que això s'oposi al que ja han sentenciat en altres casos, en els quals negar el dret a morir era el que sol·licitava l'advocat de l'Estat en nom del Govern.

 

3. Objeccions

+ L'objecció: Hi ha una contradicció entre la negació constitucional del dret a matar-se i la consagració de la llibertat com un dels valors superiors per la mateixa Constitució.

+ Resposta (I): La il·logicitat d'una llibertat il·limitada

– Seqüeles absurdes: no hi ha contradicció entre la negació constitucional del dret a matar-se i la consagració de la llibertat com un dels valors superiors per la mateixa Constitució, si la llibertat, entesa com la capacitat de l'ésser humà per a fer qualsevol cosa que vulgui, fos font absoluta i incondicionada de drets

° no existirien els ordenaments jurídics, ni la societat, ni l'Estat, ja que cada persona determinaria per ella mateixa què és just o injust, bo o dolent, permès o prohibit

° i serien il·legítims el Parlament, els Tribunals, els Governs, les lleis i els drets humans

Com afirmà Wittgenstein en un dels seus Diaris: "Si hom permet el suïcidi, tot és permès

– La posició de la Declaració Universal dels Drets Humans:

° el suïcidi mai no ha estat considerat un dret de l'home. De fet, quan es redactà la Declaració universal dels drets humans a les Nacions Unides, aquest pretès dret no hi fou inclòs, i no pas per omissió involuntària, ja que hi hagué diverses propostes que fos incorporat a la Declaració i foren rebutjades

° hom dirà que en un altre moment històric futur podria ser al revés, i és així, efectivament, però no canviaria la realitat profunda de les coses. L'esment de la situació actual és adduïda ací solament com una constatació d'un fet cert

+ L'objecció: Decidir la pròpia mort és fer ús de la pròpia llibertat i, doncs, actuar un dret (afirmació global implícita). Una altra forma de formular-ho: la legalització de l'eutanàsia a petició del pacient s'imposa, ja que l'elecció del moment i de les formes de mort pertanyen a l'autonomia individual, que ha de ser respectada en un Estat pluralista on ningú pot imposar a la resta les seves pròpies conviccions.

+ Resposta (I): És evident que l'home usa de la seva llibertat (bé o malament, això és una altra qüestió) quan decideix la seva pròpia mort. Sota el terme «llibertat» s'amaguen dues realitats totalment distintes

– Llibertat psicològica: Per una part, quan es parla de llibertat es pot entendre la mera facultat de fer o no fer, de fer una cosa o una altra, i prou

° Entesa d'aquesta manera la llibertat no és més que la mera constatació que l'home pot actuar sense ser coaccionat, però es prescindeix completament de si allò que fa és bo o dolent, just o injust, elogiable o repugnant

° L'exercici de la llibertat entesa així no ens diu res sobre si allò que l'home fa o deixa de fer és admissible o recomanable èticament o jurídicament, o si, al contrari, ha de ser evitat i, en el seu cas, perseguit o castigat

– Llibertat ètica: Però també pot entendre's el terme «llibertat» per a designar aquelles conductes humanes que reflecteixen la possibilitat existent en l'home de realitzar allò millor de què és capaç tot donant així una connotació ètica als actes considerats lliures.

° En aquest sentit, l'home que mata, viola o roba no exerceix pròpiament la seva llibertat;

° sí que ho fa el qui pensa, estima, vota o treballa.

En aquest segon sentit, el terme «llibertat» permet un examen de les conductes humanes que dugui a quelcom més que a la mera constatació que, de fet, són possibles sense coacció.

+ L'objecció: Amb tot, aquesta idea és molt estesa àdhuc entre persones tingudes per il·lustrades.

+ Resposta:

– El subjectivisme ètic i jurídic: Ho és perquè és molt estesa una concepció subjectivista de l'ètica i del Dret, que té per fonament

° negar a l'ésser humà la capacitat d'esbrinar personalment la realitat objectiva de les coses

° tot convertint la voluntat individual en l'única font de moralitat i, a fi de comptes –potencialment–, de la legalitat

– Característiques d'aquest enfocament

Aquesta forma de pensament, molt vinculada a l'orientació bàsica de l'anomenada filosofia moderna (el racionalisme cartesià i els seus derivats i epígons), té les seves manifestacions pràctiques més cridaneres avui

° en un menyspreu antiecològic de la natura, considerada com il·limitadament manipulable per la voluntat humana

° i en el positivisme jurídic, que considera la voluntat legislativa com a creadora de la Justícia i dels drets i, per tant, legitimada per a negar-los o suprimir-los

Aquesta manera de pensar

° té la conseqüència de relativitzar-ho tot

° i fa dependre tota legitimitat del consens social de cada moment, cosa que ens duu a l'absurd de considerar els drets humans

ú no com un patrimoni de tothom pel fet de ser-ho

ú sinó com uns objectes a disposició de la voluntat majoritària

– El vertader àmbit dels drets humans: Però els drets humans fonamentals, el primer dels quals –cal repetir-ho– és el dret a la vida

° no pertanyen a l'àmbit de l'estadística, el joc de les majories, la confessionalitat religiosa o el consens social, per altra part tan propi de les societats democràtiques en altres matèries

° al contrari, els drets humans constitueixen el fonament mateix i la font de tot Estat de dret sobre el qual reposen les llibertats i la democràcia, i la seva intangibilitat no deriva de la seva promulgació, sinó de la seva inserció en la naturalesa mateixa de l'ésser humà

° Conseqüència de l'oblit d'aquesta realitat: Oblidar aquesta realitat sols pot conduir a una organització social edificada sobre la llei del més fort –encara que aquesta fortalesa es basi en una majoria legislativa– i obrir la porta a tot totalitarisme, per molt disfressat de llibertats amb què paradoxalment es presenti

° La legitimitat de les persones no sanciona sense més ni més la bonesa de les seves decisions: Per legislar amb legitimitat cal la legitimitat d'origen, però aquesta no legitima al seu torn qualsevol classe de legislació

ú És prou sabut que Hitler arribà legítimament i democràtica al poder, però això no significa que l'ús que en féu no es basés en la llei del més fort

ú L'elecció democràtica dels legisladors i dels governants els legitima com a tals, però no les seves decisions, que seran correctes si s'ajusten a la dignitat de la persona, i il·legítimes si s'hi oposen

° Legitimitat per vot i il·legitimitat per arrogància

ú El respecte a la dignitat de la persona, el pressupòsit inexcusable del qual és el respecte a la seva vida, no és matèria susceptible d'adquirir o perdre legitimitat mitjançant votació

ú Al contrari, perd legitimitat el poder de l'Estat o la Cambra legislativa que pretengui arrogar-se la competència de decidir discrecionalment quins homes ostenten drets humans i quins no

 

 

° per compassió davant els seus sofriments intolerables,

4. El Dret espanyol: excepcions, exigències i valoració

+ Excepcions al dret a la vida: Són diverses les lleis que han admès excepcions a aquest principi de caràcter irrenunciable, inalienable i indisponible del dret a la vida:

+ Pel que fa al tractament mèdic

– Consentiment del pacient: Els metges no poden prendre les decisions que vulguin per mantenir amb vida els pacients. El Dret espanyol es basa en el principi que el tractament mèdic sols és legítim si el pacient hi consent. Si un metge decidia actuar sobre un pacient contra la voluntat d'aquest, podria cometre un delicte de coacció.

+ Actualment, creixen les opinions i s'elaboren propostes legislatives que pretenen ampliar les esquerdes ja existents en el bloc coherent que una tradició de segles ha construït per comprometre activament l'Estat i el Dret en la defensa de la vida humana.

+ Però, llevat del que es refereix a éssers humans no nascuts o concebuts al laboratori, la projecció jurídica a Espanya del dret a la vida és bastant correcta.

 

5. El testament vital

Si per «testament vital» s'entén el mandat fet a una persona perquè posi terme a la pròpia vida en el cas d'estar greument malalta, impedida o amb forts dolors, aquest testament és nul i totalment ineficaç, perquè ningú no pot obligar una altra persona a matar-lo ni per acció ni per omissió.

 

En canvi, si per «testament vital» s'entén l'expressió de la voluntat d'una persona de renunciar a l'aplicació de mitjans desproporcionats per allargar-li artificialment o mecànicament l'agonia quan ja no sigui possible salvar-li la vida; aquest testament és vàlid jurídicament i ètica.

+ El fonament del document de voluntats anticipades (DVA) rau en el respecte i la promoció de l'autonomia del pacient, autonomia que, mitjançant un DVA, es prolonga quan aquest no pot decidir per ell mateix.

+ La realització d'un DVA, i sobretot el procés de reflexió i informació que ha d'implicar-ne l'atorgament, possibilita el coneixement dels desigs i valors del pacient, per així poder influir en les decisions futures que l'afectin.

+ El DVA esdevé una forma de continuar exercint el dret a ser respectat amb els propis valors, assegurant que aquest respecte es mantindrà quan es presenti una situació de més vulnerabilitat.

+ Per tant, formalitzar un DVA s'ha d'entendre com un procés positiu de responsabilització dels ciutadans en les decisions relatives a la seva salut. Això últim ha de possibilitar una relació amb més transparència i confiança entre pacients i professionals sanitaris.

 

Com a exemple concret d'un «testament vital» perfectament vàlid i admissible, hi ha el que la Conferència episcopal espanyola ha aprovat i proposat als cristians. El seu text fa així:

 

TESTAMENT VITAL

 

A la meva família, al meu metge, al meu sacerdot, al meu notari:

Si m'arriba el moment que no pugui expressar la meva voluntat sobre els tractaments mèdics que se m'hagin d'aplicar, desitjo i demano que aquesta Declaració sigui considerada com una expressió formal de la meva voluntat, assumida de forma conscient, responsable i lliure, i que sigui respectada com si es tractés d'un testament.

Considero que la vida en aquest món és un do i una benedicció de Déu, però no és el valor suprem i absolut. Sé que la mort és inevitable i posa fi a la meva existència terrena, però des de la fe crec que m'obre el camí a la vida que no s'acaba, prop de Déu.

Per això, jo, el qui subscriu..., demano que si per la meva malaltia arribés a una situació crítica irrecuperable, no se'm mantingui en vida per mitjà de tractaments desproporcionats o extraordinaris; que no se m'apliqui l'eutanàsia activa, ni se'm prolongui abusivament i irracionalment el meu procés de mort; que se m'administrin els tractaments adequats per a pal·liar els sofriments.

També demano ajuda per assumir cristianament i humanament la meva pròpia mort. Desitjo poder preparar-me per aquest esdeveniment final de la meva existència, en pau, amb la companyia dels meus éssers estimats i amb el consol de la meva fe cristiana.

Subscric aquesta Declaració després d'una madura reflexió i demano que els qui haureu de tenir cura de mi respecteu la meva voluntat. Sóc conscient que us demano una greu i difícil responsabilitat. Precisament per compartir-la amb vosaltres i per atenuar-vos qualsevol possible sentiment de culpabilitat, he redactat i firmo aquesta declaració.

Data....

Signatura

 

+ La llei sobre el "testament vital", aprovada el 21 de desembre de 2000 pel Parlament de Catalunya, estableix que qualsevol ciutadà català podrà manifestar per anticipat quins tractaments desitja o no rebre en cas d'incapacitat per prestar consentiment.

+ Alguns grups polítics, partidaris de legalitzar l'eutanàsia, interpreten la nova disposició com un primer pas en aquesta direcció. D'altres ho neguen.

+ Requeriments:

– La declaració ha de ser firmada davant de notari o davant de tres testimonis, dels quals almenys dos no tinguin relació de parentiu ni patrimonial amb l'interessat

– El declarant pot prohibir que se li mantingui en vida per mitjans artificials,

– però no demanar que se li acceleri la mort

Amb aquestes condicions, els metges estaran legalment obligats a complir el testament vital.

 

+ En un article del The New England Joumal of Medicine (5-XII-91), un grup de metges enquestats manifestaren escepticisme i reserves respecte al testament vital. Fonamentaven la seva resposta en la distància entre una declaració feta fredament i amb salut, i la situació real d'un malalt pròxim a la mort. Una persona, deien, no pot realment saber quins seran les seves preferències en cas de malaltia terminal, i la majoria sap poc dels procediments existents per prolongar la vida. En conseqüència, el testament vital és de dubtosa utilitat.

+ A més, sembla com un afront el fet de manifestar al metge que faci bé la seva feina, que actuï segons la bona pràctica mèdica

+ Si les instruccions del pacient són

– detallades: aleshores, en el cas, que un testament vital proscrigui un determinat tractament, per inútil, pot haver quedat antiquat quan arribi l'hora d'aplicar-lo: allò que avui és un mitjà desproporcionat, amb els anys pot esdevenir una teràpia bastant segura i eficaç. Per aquest motiu alguns metges temen veure's obligats a complir disposicions manifestament inadequades.

– generals i imprecises: el testament vital esdevé tautològic, per a demanar generalitats que tothom té per evidents, especialment els metges

+ Quant a la interpretació del testament vital, ¿qui ha d'interpretar auténticament el testament vital quan la frontera entre l'acarnissament i la bona pràctica mèdica resti difuminada per la dificultat de la situació?

– En principi competeix al metge determinar-ho amb prudència, basant-se en els seus coneixements i d'acord amb el pacient o els partidaris.

– Però si hi ha pel mig un testament vital que obliga per llei, alguns metges assenyalen que caldrà una interpretació autèntica per aplicar-ho en la situació peculiar del malalt incapaç d'expressar-se.

– Aquests metges temen que, si ells carreguen amb aquesta comesa, els familiars podrien demandar-los per tergiversar les instruccions del pacient.

– A més, si la missió d'interpretar el testament vital roman en els parents o fins i tot l'apoderat designat, el metge podria veure's obligat a actuar contra la seva consciència professional o contra el que ell entén que és la voluntat o el bé del malalt.

+ Pel que fa a la llibertat: La llibertat del pacient recolza en el consentiment informat. Però mentre hom encara no està malalt, no hi ha, en realitat, res que informar-li perquè lliurement consenti. Així, les instruccions de tot testament vital són necessàriament hipotètiques.

+ Conclusió: el testament vital és una bona idea en teoria, però la seva aplicació suscita reserves:

– La menor és que no sigui més que un legalisme que prescriu el que ja està manat i de fet es practica.

– La més greu és que pot enterbolir la confiança en la relació terapèutica i condicionar la prudència del metge.