VI. APROXIMACIÓ SOCIAL. LA SOCIETAT DAVANT L'EUTANÀSIA
A. L'EUTANÀSIA COM A PROBLEMA SOCIAL: LA SEVA ACCEPTACIÓ NO ÉS CAP SIGNE DE CIVILITZACIÓ, SINÓ TOT EL CONTRARI
1. Va contra la dignitat de la persona humana
El que és un signe de civilització és justament el contrari, és a dir, la fonamentació de la dignitat de la persona humana en el fet radical de ser humana, amb independència de qualsevol altra circumstància com ara raça, sexe, religió, salut, edat, habilitat manual, o capacitat mental o econòmica. Aquesta visió essencial de l'home significa un progrés qualitatiu importantíssim, que distingeix justament les societats civilitzades de les primitives, en les quals la vida del presoner, l'esclau, el deficient o l'ancià, segons èpoques i llocs, era menyspreada.
2. És una falsa aparença de civilització
Els progressos científics i tècnics en la lluita contra el dolor, tan propis de l'era moderna, poden donar aquesta falsa aparença de civilització a l'eutanàsia, en la mesura que és presentada com una forma més de lluitar contra el dolor i el sofriment. Però ja sabem que eutanàsia no és això, sinó eliminar el qui sofreix perquè deixi de sofrir. I això és incompatible amb la civilització, ja que revela un menyspreu profund envers la dignitat radical de l'ésser humà. Un ésser humà no perd la dignitat perquè sofreix; la cosa indigna és basar la seva dignitat en el fet que no sofreixi.
3. Implica una especial contradicció epocal
Més encara, resulta especialment contradictori defensar l'eutanàsia precisament en una època com l'actual, en la que la medicina ofereix alternatives, com mai fins ara, per tractar els malalts terminals i alleujar-ne el dolor.
4. És probable conseqüència de dos factors
És probable que aquest ressorgiment de les actituds eutanàsiques sigui una conseqüència de la conjunció de dos factors
+ d'un costat, els avanços de la ciència a retardar el moment de la mort
+ de l'altre, la mentalitat contemporània d'escapar, de fugir del dolor a totes passades i de considerar el sofriment com un fracàs. D'aquesta negació de la realitat sorgeix la contradicció.
B. CONSTATACIÓ I PROSPECTIVA: CAL CONSTATAR I PREVEURE ELS EFECTES DE L'ACCEPTACIÓ DE L'EUTANÀSIA
1. Els efectes socials: el pas a opció social i la por
1. El pas a «opció social»: de «casos límit» a «opció social»
a) Plantejament introductori
+ En èpoques recents l'eutanàsia no ha estat legal en cap país –llevat de l'experiència nazi–
+ Però podem fàcilment preveure el que passaria si contrastem les dades que ens aporta
– la legalització de l'avortament en aquest segle
– i el conegut com «el cas holandès», experiència social d'admissió pràctica de l'eutanàsia que recentment ha rebut una certa cobertura legal.
b) Reflexió a partir de la legalització de l'avortament
+ L'experiència de l'avortament acredita que
les lleis permissives– s'aproven presumptament per donar solució a determinats casos extrems especialment dramàtics per a la sensibilitat comuna
– però acaben creant una mentalitat que trivialitza l'avortament provocat fins a convertir-lo en un fet socialment admissible que es realitza per motius cada vegada més nimis.
+ Amb l'eutanàsia no hi ha motiu que passi altrament: la legislació permissiva
– se'ns presentaria com una solució per a «casos límit» de «vida vegetativa», «acarnissament terapèutic», etc.
– i acabaria essent una opció normal davant casos de malaltia o declivi biològic més o menys irreversible.
NB.- El procés descrit respon a la més elemental psicologia humana: quan quelcom prohibit es permet i comença a practicar-se, es va considerant cada vegada com una cosa més normal, sobretot
+ si resulta un bon negoci per a alguns
+ ajuda a eliminar situacions enutjoses per a altres i a més és defensat per alguns corrents ideològics
c) Aprofundiment de l'experiència holandesa
+ Introducció
A Holanda es viu de fa anys una trista experiència d'admissibilitat pràctica de l'eutanàsia –cas únic en el món–, que posteriorment ha estat avalada legalment.
– El debat sobre l'eutanàsia dels malalts terminals va començar en 1973, amb una sèrie de casos que van culminar en la sentència "Alkmaar" de 1984. Segons la Cort Suprema holandesa, l'article 40 del Codi penal, que garanteix la no perseguibilitat penal a qui ha comès un homicidi en determinades circumstàncies definides com estat de necessitat, podia ser aplicat al doctor que exercia l'eutanàsia. Així els metges aconseguien un privilegi en forma de llicència per provocar l'eutanàsia, mentre que per a la resta dels ciutadans continuava sent un delicte punible amb 12 anys de reclusió. La Real Associació Mèdica holandesa va establir cinc condicions:
1) petició voluntària per part de l'interessat;
2) formulada sense dubtes ni incerteses;
3) repetida en diverses ocasions;
4) en circumstàncies de sofriment insuportable i
5) i acollida pel metge després d'haver consultat amb altres col·legues.
– L'aplicació d'aquestes indicacions va ser objecte d'àmplies discussions i denúncies, adduint-se proves de casos en els quals l'eutanàsia es va provocar sense el previ consentiment per part de l'interessat, o en qualsevol cas, de què la normativa holandesa es prestava fàcilment a abusos i usos il·legals, però malgrat això, el Parlament holandès va ampliar el 1993 la discrecionalitat dels metges. Per a això es va canviar el procediment per a la "certificació de la mort sobrevinguda". Si el metge, en omplir un qüestionari a l'efecte, declara que ha intervingut per escurçar la vida d'un malalt terminal, correspondrà a l'oficial judicial decidir si s'arxiva l'expedient o bé s'obre una investigació, que eventualment podria donar lloc a un procediment penal.
– Amb aquestes normatives no és necessari ja que la mort hagi estat sol·licitada pel pacient, ni que existeixi un motiu "compassiu"; de les condicions estrictes del principi –sent les més importants que es tractés d'un malalt terminal i ho demanés voluntàriament–, avui dia s'ha ampliat aquest criteri i n'hi ha prou que es tracti d'un sofriment intolerable (físic, psicològic o moral), i es practica també l'eutanàsia involuntària.
– La darrera llei holandesa reprèn els requisits ja esmentats de la legislació de 1993, afegint-hi que els menors de 12 a 16 anys poden també sol·licitar l'eutanàsia amb permís dels seus pares. Els de 16 i 17 anys no necessiten el consentiment patern, però sí la seva participació en el procés de decisió.
+ Metges: Un testimoni d'aquesta realitat, Richard Fenigsen, cardiòleg holandès, la descriu així: «Els metges de capçalera holandesos practiquen l'eutanàsia activa voluntària a uns 5.000 pacients l'any. La xifra més elevada de 10.000 probablement també inclou els pacients d'hospitals. Amb tot, s'han arribat a esmentar xifres de l'ordre dels 18.000 a 20.000 casos l'any (...). El 81% dels metges de capçalera holandesos han practicat l'eutanàsia en algun moment de la seva carrera professional; un 28% realitza l'eutanàsia a dos pacients l'any i un 14% de tres a cinc pacients l'any (...).
+ Persones
– Testament
(...) Un gran nombre de persones a Holanda porta a sobre un testament en què demana que se li practiqui l'eutanàsia "en cas de lesions corporals o pertorbacions mentals de les quals no es pugui esperar una recuperació suficient per a dur una existència digna i raonable" (...).
– Targeta
(...) Recentment aquests testaments escrits han estat substituïts per petites "targetes de crèdit per a una mort fàcil". El 1981 el nombre de persones portadores d'aquestes targetes era de 30.000, però es calcula que aquest nombre és molt alt ara (...).
+ Constatació
– Acceptació creixent de l'eutanàsia activa voluntària: (...) L'acceptació de l'eutanàsia activa «voluntària» creix entre els holandesos. Segons dues enquestes fetes en anys consecutius, el 1985 un 70% dels holandesos acceptava l'eutanàsia activa, mentre que el 1986 ho feia un 76% (...).
– Molta gent accepta que s'hagi de negar el tractament a persones amb disminucions serioses, a persones grans o àdhuc a individus sense família (...).
– Acceptació de l'eutanàsia activa involuntària: (...) Més encara, les enquestes demostren que la majoria de les persones que defensen l'eutanàsia voluntària, la llibertat d'elecció i el dret a morir, també accepten l'eutanàsia activa involuntària, és a dir, la negació de la llibertat d'elecció i del dret a la vida».
+ Obrir la porta a pràctiques sinistres
– Un cop legalitzada l'eutanàsia, s'obririen les portes a pràctiques sinistres
° Justificar la heteroeliminació: ja que la compassió podria ser emprada com una disculpa per a justificar l'eliminació dels febles, dels deficients, dels terminals. Es farien «comprensibles» presumptes interessos públics en l'eliminació dels qui representen una càrrega per a la societat sense aportar-hi cap utilitat material
° Demanar l'autoeliminació: fins a arribar a crear la pressió psicològica suficient perquè se sentin gairebé obligats a demanar la seva eliminació els qui, per edat o estat, se senten càrrega «insuportable» pels altres
– No es tracta d'un pur exercici d'imaginació, i el testimoni citat així ho indica. Segons un informe encarregat pel Ministeri de Justícia holandès, en 1995 va haver prop de 3600 casos d'eutanàsia (dels quals només 1466 havien estat notificats). En 900 casos no s'havia requerit la conformitat dels afectats.
2. L'efecte principal de l'eutanàsia: la por
a) Quan l'eutanàsia no és voluntàriament desitjada
+ El principal efecte és la por
– por que els qui l'envolten puguin diagnosticar que és mereixedor de l'eutanàsia
– por als professionals de la sanitat
– por als familiars
– por a les institucions assistencials.
+ Contrast
– Una societat en la qual l'eutanàsia és delicte transmet el missatge que
° tota vida té valor
° que el malalt terminal pot tenir la tranquil·litat que els metges i els seus familiars maldaran per donar suport a la seva vida i a la seva mort dignes i en les millors condicions
–
Una societat en què l'eutanàsia no és perseguida ni castigada pels poders públics° està dient als seus membres que no importa gran cosa que siguin eliminats si ja no se'ls veu futur o utilitat
° en una societat amb l'eutanàsia legalitzada, l'ancià o el malalt greu tindrien una por molt justificada que el professional de la sanitat o qualsevol persona de la qual depenguin per una raó o altra no siguin un ajut per a la seva vida, sinó uns executors de la seva mort.
b) Quan l'eutanàsia és voluntàriament desitjada
+ L'experiència dels casos d'eutanàsia que s'han vist davant els tribunals dels països del voltant nostre en les últimes dècades acredita que els partidaris de l'eutanàsia donen amb gran facilitat el pas que va
– d'acceptar la petició voluntària d'un pacient per a ser «ajudat a morir»
– a «ajudar a morir» el qui, segons ells, hauria de fer aquesta petició donat el seu estat, encara que de fet no ho sol·liciti.
+ Per a promoure la legalització de l'eutanàsia i del suïcidi assistit apareixen en el segle xx i comencen a difondre's i a tenir acceptació les societats d'eutanàsia voluntària.
– Avui dia existeixen més de trenta en tot el món, i algunes d'elles compten amb gran nombre de socis. Aquestes realitzen campanyes en els mitjans de comunicació per a aconseguir un clima favorable entre l'opinió pública
– Aquestes associacions tracten –en termes generals–, de facilitar la mort a tots els que la desitgin. En alguns països han editat guies d'autoalliberament, amb indicacions precises per a suïcidar-se
+ Exemples
– Aproximació global
° Així ha passat en els coneguts casos
§ d'eutanàsia de malalts de SIDA a Holanda
° Si a una persona en una situació donada és legítim matar-la a petició pròpia, res no té d'estrany que, al qui està en la mateixa situació –però sense possibilitat de demanar la mort– se li pressuposi igualment un desig de morir.§ de les 29 morts per sobredosi d'insulina en una residència d'ancians a La Haya
§ del doctor Hacketal i la infermera M. Roeder a Alemanya
§ del doctor Harold Shipman, culpable ja de la mort de 15 dels seus pacients. Segons informava The Times, les autoritats sospiten que Shipman podria haver assassinat 265 persones al llarg d'un quart de segle
§ de les infermeres de l'hospital austríac de Lainz, que mataren 40 ancians
§ dels incidents protagonitzats per Jack Kevorkian –Dr. Mort–, a EEUU, que de 69 pacients que ajudà a morir, només un 25% eren malalts terminals i cinc no tenien problemes físics. Kevorkian afirma haver ajudat a morir unes 130 persones entre 1990 i 1999
§ de Brasil, on l'auxiliar d'infermeria Edson Izidoro fou sospitós d'haver matat 131 pacients en estat greu, qui va confessar haver rebut comissió de les funeràries i d'haver actuat per diners
§ Un cas recent, Diane Pretty: Deu la seva fama a Europa, no al patiment d'una dolorosa forma de la malaltia de la neurona motora, sinó al dolorós recurs de demanar als tribunals britànics –i al Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg– el dret que el seu espòs li ajudés a morir. Sense aconseguir el reconeixement d'un dret fonamental a la mort, el dissabte 11 de maig de 2002, Diane moria en un centre de cures pal·liatives en el nord de Londres (Luton), tal vegada segura que alguna de les seves batalles havia merescut la pena: si no la d'obtenir el dret a la mort, si almenys la d'haver alliberat un debat essencial en la societat i en la moderna medicina: com intervenir en el repte d'humanitzar el procés de la mort.
Exactament com els ocorre a milers de malalts, diàriament, en tot el món, per causa de moltes altres patologies, el sofriment de Diane Pretty no va ser una excepció. Com tampoc ho va ser la seva desesperació, la seva lluita gairebé estèril per trobar-li sentit a la seva vida, així com les seves ganes de morir.
– Aproximacions concretes
° L'experiència de l'Alemanya dels anys trenta i quaranta d'aquest segle demostra com es pot passar, fàcilment i ràpidament, de les teories científiques pro eutanàsia a la pràctica d'una eutanàsia feta per motius cada vegada més subjectius, relatius i banals. Certament això es veié afavorit per un entorn dictatorial, però un entorn distint no assegura que el fenomen no pugui repetir-se. ° L'experiència d'Holanda, on ja hi ha creada una mentalitat permissiva de l'eutanàsia, és que es creï paral·lelament una «coacció moral» que duu els terminals o «inútils» a sentir-se obligats a sol·licitar l'eutanàsia. Un grup d'adults amb disminucions importants manifestava recentment davant el Parlament holandès: «Sentim que les nostres vides estan amenaçades... Ens adonem que suposem una despesa molt gran per a la comunitat...Molta gent pensa que som inútils... Ens adonem sovint que se'ns intenta convèncer que desitgem la mort... Ens resulta perillós i esfereïdor pensar que la nova legislació mèdica pugui incloure l'eutanàsia» ° L'experiència de Bèlgica, on una crònica de la BBC mostrava que l'eutanàsia està augmentant, independentment que sigui o no legal. Segons la crònica (24 novembre de 1998) més d'una de cada deu morts a Bèlgica es deu a l'eutanàsia o a fàrmacs proporcionats per metges per a accelerar la mort. La dada procedeix d'un informe sobre morts registrades durant els quatre primers mesos de 1998. L'estudi revelava que milers de morts són conseqüència de l'administració de fàrmacs letals "sense l'explícita petició del pacient". Malgrat això, l'eutanàsia és il·legal a Bèlgica.
+ El que mostra l'experiència en general
– L'experiència mostra que les campanyes a favor de l'eutanàsia sempre s'han iniciat assegurant els seus promotors que, en tots els casos, ha de ser voluntària, és a dir, volguda i sol·licitada expressament pel qui va a rebre la mort per aquest procediment.
– Però també l'experiència acredita que el pas següent –demanar l'eutanàsia per al qui no està en condicions d'expressar la seva voluntat: el deficient, el nadó, l'agònic inconscient– és sols qüestió de temps, perquè ja s'ha trencat el principi del respecte al dret fonamental de la vida.
– Més encara: quan s'inicien els debats sobre la legalització de l'eutanàsia sempre es produeix la mateixa contradicció:
° s'insisteix a legalitzar sols l'eutanàsia voluntària
però per a il·lustrar els «casos límit»
° es posen, en canvi, exemples de malalts terminals inconscients i, per tant, incapaços de manifestar llur voluntat.
+ En la pràctica no hi ha diferència entre eutanàsia voluntària i involuntària: La diferència entre eutanàsia voluntària i involuntària no existeix a la pràctica: un cop legalitzada la primera, fàcilment esdevé la segona, ja que els casos pràctics sorgeixen immediatament, i ja està relaxada la capacitat social de defensar la vida dels innocents.
a) Possibilitat teòrica
Donat que tots els ordenaments jurídics reconeixen –en una mesura o altra– el dret dels familiars més propers a decidir pel malalt o incapaç no possibilitat d'expressar per ell mateix la seva voluntat, la possibilitat teòrica que els familiars decideixen que convé l'eutanàsia
+ introdueix en les relacions familiars un sentiment d'inseguretat, de confrontació i de por, totalment estrany a allò que la idea de família suggereix: solidaritat, amor, generositat.
+ Això és així, sobretot, si es té en compte la facilitat amb què es poden introduir motius egoistes en decidir els uns en comptes dels altres en matèria d'eutanàsia: herències, supressió de càrregues i d'incomoditats, estalvi de despeses...
b) Possibilitat teòrica i realitat pràctica
Des d'una altra perspectiva, en una família on es decideix aplicar l'eutanàsia a un dels seus membres, la tensió psicològica i afectiva que es genera en haver propiciat un homicidi pot ser, i és de fet, font de problemes i d'inestabilitats emocionals, donades les inevitables connotacions ètiques d'aquesta conducta.
+ No es considera el mateix en totes les èpoques: El fet que certes legislacions, o determinats comportaments socials, siguin rebutjables i àdhuc monstruosos, no significa que siguin vistos sempre així per tothom. La història n'és plena d'exemples.
+ En el cas de l'eutanàsia
– En el temps present, una minoria: En el cas de l'eutanàsia en aquest temps present, el primer que cal dir és que les persones i els grups que donen suport a la legislació eutanàsica constitueixen una minoria exigua en relació amb el conjunt de la societat
– En el futur, possible augment: Però això no vol dir que en un futur no pugui augmentar aquesta proporció, perquè és perceptible que hi ha engegades campanyes d'influència sobre l'opinió pública en aquest sentit
a) Paral·lelisme amb la campanya pro-avortament
Per desgràcia, existeixen campanyes, de la mateixa manera que existeixen en relació amb l'avortament; segons s'ha pogut saber, quan alguns dels seus promotors comprengueren l'abast terrible del seu treball, se'n penediren públicament i donaren a conèixer les tècniques de les quals s'havien servit per intoxicar l'opinió pública.
b) Les fites de les campanyes proeutanàsiques
+
Presentació d'un «cas límit»– Determinació del cas: La primera cosa que es presenta és una «cas límit»; es busca un exemple de situació terminal especialment cridanera que exciti la sensibilitat col·lectiva per justificar l'eutanàsia en aquest cas tan dramàtic i singular
– Del cas determinat a casos semblants: Admès un cas, desapareixen les raons serioses per a no admetre'n altres de semblants, i uns altres més, en un pendís cada vegada més permissiu
– De nou: paral·lelisme amb l'avortament
° És el mateix procés que ja hem vist respecte a l'avortament: aquí la nena oligofrènia violada pel seu pare és substituïda pel malalt intubat amb funcions sols vegetatives, per generar un sentiment de compassió en l'opinió pública que la condueixi a estar a favor que s'arregli aquest «problema»
° Alhora se silencia que «arreglar aquest problema» suposa matar, com en les campanyes a favor de l'avortament s'oculta que «arreglar el problema» de la nena violada és, en la proposta abortiva, matar un ésser humà.
+
Manipulació eufèmica– Eufemismes: Això es complementa amb eufemismes ideològics i semàntics, aprofitant la complexitat conceptual i terminològica que revesteix el fenomen de l'eutanàsia segons que s'ha explicat en el capítol I
° Exemples: Així, no es parlarà mai de «matar el malalt» o ni tan sols, més suaument, de «treure-li la vida», sinó d'«ajudar-lo a morir», facilitar-li la «culminació de la vida», obtenir el seu «autoallliberament», possibilitar «l'acte final d'autodeterminació», esdevenir una «mort misericordiosa», etc., eufemismes que intenten apartar l'atenció de la realitat material d'allò que hom preconitza: que un home pugui impunement matar-ne un altre.
– Acció paral·lela contra els defensors de la vida: Paral·lelament, els defensors de la vida enfront de l'eutanàsia se'ls procura presentar com uns retrògrads, intransigents, contraris a la llibertat individual i al progrés, etc.; d'aquesta manera el debat es distreu i no s'escolten amb serenitat i equanimitat les opinions a favor de la dignitat humana, sinó a través dels prejudicis creats sobre els seus defensors
– Reduccionisme religiós intimista: Com que moltes confessions religioses, especialment les d'arrel cristiana –no sols l'Església Catòlica, certament–, reaccionen vivament contra els intents de legalitzar l'eutanàsia, donada la seva gravetat moral, es pretén transmetre la falsa idea que l'eutanàsia és una pura qüestió religiosa, íntima, de mera consciència individual, i que, per tant, mentre l'eutanàsia no sigui obligatòria, ha de ser acceptada en una societat pluralista
– Complementació mitjançant enquestes
° Com a complement d'aquestes estratègies es promouen enquestes per afirmar a continuació que la majoria dels ciutadans, dels metges o dels malalts de càncer estan a favor de l'eutanàsia
° L'experiència universal en matèria d'eutanàsia és que aquestes no són fiables, donada la confusa terminologia i els components emocionals del tema: segons com es plantegin les preguntes i s'interpretin les respostes es poden aconseguir resultats interpretables de qualsevol manera
° Recentment a Espanya n'hem vist un cas modèlic: els titulars de premsa anunciaven que, segons una enquesta, la majoria dels metges de Barcelona estaven a favor de l'eutanàsia. Un cop analitzat el contingut real d'aquesta enquesta, resulta que aquells metges estan en contra de l'obstinació terapèutica i en contra de l'eutanàsia, és a dir, opinen el mateix que el que expressa aquest document, però llur opinió ha estat manipulada al servei d'una idea que no comparteixen.
d. LES OBLIGACIONS DE LA SOCIETAT RESPECTE DE L'EUTANÀSIA
1. Insuficiència de l'acció penal
La sanció penal és una última garantia davant les actituds homicides, però no és aquesta l'única mesura operativa en el camp real en què s'evita l'eutanàsia.
2. Importància de l'actitud de les persones i dels grups socials
a) Afirmació de base, en positiu
Tan important, o potser més, i certament prèvia a la norma penal, és l'actitud de les persones i dels grups socials davant el malalt, l'ancià, el minusvàlid.
b) El clima social favorable a l'eutanàsia
+ Formulació global: La mentalitat eutanàsica prospera millor en un clima social de refús de tot el que suposi sacrifici, esforç per l'altre, preeminència de les coses immaterials sobre les materials.
+ Precisions: Si els valors predominants són el culte al cos, el benestar material, l'egoisme aliè a la solidaritat humana, el menyspreu de la família i l'economicisme materialista –i aquesta és una realitat que augmenta en la nostra societat–, no és gens estrany que una concepció de la vida basada en el pur pragmatisme utilitarista caracteritzi l'actitud d'alguns davant els qui són vistos
– no com a éssers humans, sinó com a font de despeses que no aporten ingressos
– no com a membres estimats de la família, sinó com a obstacles inadmissibles per al desenvolupament personal
– no com a pacients, sinó com a sobrecàrrega absurda de treball sense sentit.
c) Requisits d'una societat de desitjable humanisme
Si volem que en la nostra societat els hàbits de conducta i els valors respectats siguin coherents amb un desitjable humanisme i, per tant, contraris a pràctiques com l'eutanàsia, caldrà que en aquesta societat
+ La mort, fet natural: La mort no sigui un tema tabú, sinó un fet natural que forma part de la vida humana com el naixement, la creixença, la condició sexuada o la intel·ligència.
+ Negació del «dret a decidir»: Ningú –ni jutges, ni legisladors, ni metges– no es pugui atribuir el dret a decidir que alguns éssers humans
– no tenen drets
– o els tenen en un grau menor que els altres per les seves deficiències, el color, el sexe, l'edat o l'estat de salut
+ La família, objecte de respecte i estimació: La família sigui respectada i volguda com a àmbit natural de solidaritat entre generacions, en la qual siguin acollits, protegits i atesos els membres sans i els malalts, els joves i els ancians, els no deficients i els qui ho són.
+ La llar, lloc d'acolliment en la malaltia i en la vellesa: No es consideri l'organització hospitalària com l'àmbit en el qual són abandonats els malalts i els ancians, sinó que la llar torni a ser el lloc d'acolliment natural en la malaltia i la vellesa i on la mort es visqui amb tendresa i lucidesa.
+ Iniciatives socials d'atenció als malalts terminals: Sorgeixin iniciatives socials d'atenció als malalts terminals en un clima humà, respectuós amb la persona i el seu dolor i tècnicament preparat per a ajudar a afrontar dignament la mort sentint-se persona, com és el cas dels «hospices» britànics inspirats per la doctora Cicely Sauders, obra que fa més per evitar l'eutanàsia que un milió de discursos.
+ Medicina propersonal: La medicina s'orienti vers l'atenció de la persona, i no es limiti a un pur esforç tecnològic per a allargar la vida.
Aquest últim aspecte mereix una especial atenció, ja que la mentalitat eutanàsica transforma, encara que sense voler-ho, els metges en una mena de botxins; i cal que els metges siguin impulsors i protagonistes d'una pràctica mèdica preocupada per l'home i la seva dignitat en la línia del que avui –com hem vist abans– és conegut com a medicina pal·liativa.