+ l'abstenció de persistir en tractaments dolorosos o inútils per allargar una agonia sense esperança humana de guarició del moribund, etc.

 

c) Específica: En un sentit més restringit, s'entén per eutanàsia l'anomenat homicidi per compassió o pietós, és a dir, causar la mort d'una altra persona, per pietat davant el seu sofriment o atenent el seu desig de morir per les raons que sigui. El fet central és que, en l'eutanàsia

+ un ésser humà produeix la mort d'un altre, conscientment i deliberadament, per molt presumptament nobles i altruistes que apareguin les motivacions que l'animen a executar aquesta acció i per poc cridaners que siguin els mitjans que empri per fer-la.

+ Causar la mort d'un altre, amb el seu consentiment o no, per evitar-li dolors físics o sofriments d'un altre tipus, considerats insuportables.

+ Anomenarem eutanàsia l'actuació l'objecte de la qual és causar la mort a un ésser humà per evitar-li sofriment, ja sigui a petició d'aquest, ja sigui perquè hom –metge, infermera, familiars, jutge, etc.– considera que la seva vida no té la qualitat mínima perquè mereixi el qualificatiu de digna.

Així considerada, l'eutanàsia, ja que implica que un home en mati un altre, ja sigui mitjançant un acte positiu, ja sigui mitjançant l'omissió de l'atenció i de les cures degudes, és una forma d'homicidi.

 

+ no és eutanàsia, per tant, aplicar un tractament necessari per alleujar el dolor, encara que escurci l'expectativa de vida del pacient com a efecte secundari no volgut,

+ ni pot anomenar-se eutanàsia el resultat de mort per imprudència o accident.

 

c) Alteritat: Ha de buscar-se la mort d'altri, del malalt, no la pròpia. No considerem el suïcidi com una forma peculiar o autònoma d'eutanàsia. L’eutanàsia pot ser amb consentiment del malalt

+ sia voluntari (per petició espontània o per suggeriment aliè)

+ sia involuntari (per interpretació del què hauria desitjat)

o sense, l’esmentat consentiment

d) Motius i raons: els motius són un element substancial per a parlar d'eutanàsia amb propietat. Pot realitzar-se

+ perquè la demana el qui vol morir, apel·lant al «dret a disposar de la pròpia vida». L'ajuda o cooperació al suïcidi sí que la considerem una forma d'eutanàsia

+ per a evitar sofriments, que poden ser presents o futurs, però previsibles, és a dir, per compassió

+ perquè hom considera que la qualitat de vida de la víctima no assolirà o no mantindrà un mínim acceptable (deficiències psíquiques o físiques greus, malalties degradants de l'organisme, ancianitat avançada, etc.).

+ postulant una "llei" que la reguli com a "fet social"

+ invocant uns "valors" (entre ells, els de "progrés" i "solidaritat")

 

e) Subjectivitat: el sentiment subjectiu d'estar eliminant el dolor o les deficiències d'altri és un element necessari de l'eutanàsia; altrament, estaríem davant altres formes d'homicidi.

f) L'eutanàsia se situa, doncs, en el nivell de les intencions o dels mètodes emprats

g) Resum: l'eutanàsia és un tipus d'homicidi, perpetrat per motivacions subjectives pretesament humanitàries, fonamentat en pseudoraons objectives i dut a terme per via de comissió o d'omissió amb consentiment o no del malalt.

Corol·lari: se segueix que no és homicidi eutanàsic, en sentit restringit, sinó homicidi, sense adjectius, aquell que es realitza contra persones que hom considera una càrrega individual o social, i de la voluntat de les quals hom no té cap consideració, ni tan sols interpretativa (p.e. desfer-se d'un vell, d'un malalt greu, d'un handicapat, per sol fet de ser-ho).

h) Aquest significat d’eutanàsia coincideix també amb allò que els defensors de la legalització de l'eutanàsia volen: que es legitimi que un home en mati un altre donades certes circumstàncies.

a) Des del punt de vista de la víctima

+ voluntària o involuntària, segons sigui sol·licitada pel qui vol que li produeixin la mort o no

+ perinatal, agònica, psíquica o social, segons s'apliqui a nadons deformes o deficients, a malalts terminals, a afectats de lesions cerebrals irreversibles o a ancians o altres persones tingudes per socialment improductives o oneroses, etc.

+ Alguns parlen d'autoeutanàsia referint-se al suïcidi, però això no és, pròpiament, una forma d'eutanàsia, encara que molts dels seus patrocinadors defensen també, d'acord amb la seva pròpia lògica, el dret al suïcidi.

 

b) Des del punt de vista del qui la practica

+ eutanàsia activa i passiva, segons es provoqui la mort a un altre per acció o per omissió .

– Altres definicions d'eutanàsia passiva que hom pot trobar en la literatura sobre la qüestió mostren l'equivocitat d'aquest concepte. Vegeu, per exemple: «L'eutanàsia passiva s'ha definit com la cessació o no inici de mesures terapèutiques fútils o innecessàries en un malalt que es trobi en situació de malaltia terminal». Per a evitar confusions, aquest terme no deuria utilitzar-se, ja que aquestes actuacions no constitueixen cap forma d'eutanàsia i han de considerar-se com a bona pràctica mèdica.

 + eutanàsia directa i indirecta: la primera seria la que busca que sobrevingui la mort, i la segona la que busca mitigar el dolor físic, encara que sabent que aquest tractament pot escurçar efectivament la vida del pacient; però aquesta última no és pròpiament eutanàsia.

 

c) Des del punt de vista de les motivacions

+ pietosa: cerca suprimir el dolor suprimint el malalt

+ eugènica: elimina els deformats i tarats;

+ econòmica: suprimeix els vells, invàlids i dements per motius econòmics;

+ selectiva: extermina a qui no són de pura sang;

+ judicial: aplicació de la pena de mort sense dolor;

 

Hi ha moltes més classificacions possibles i una mateixa acció pot, al seu torn, ser inclosa en diverses de les modalitats referides ací. Però tot això és, en el fons, secundari, i sovint contribueix a augmentar la confusió sobre la realitat del problema, en comptes d'ajudar a esclarir la qüestió. D'aquí que, per poder referir-nos a un concepte que admetin tant els partidaris de l'eutanàsia com els defensors de la vida l'hàgim definit amb els termes exposats, sense aturar-nos en ulteriors divisions o classificacions.

a) Distanàsia (del grec «dis», mal, quelcom mal fet, i «thànatos», mort): és etimològicament el contrari de l'eutanàsia, i consisteix a retardar l'adveniment de la mort tant com es pugui, per tots els mitjans, proporcionats o no

+ encara que no hi hagi cap esperança de guarició

+ i encara que això signifiqui infligir al moribund uns sofriments afegits als que ja sofreix, i que, òbviament, no arribaran a esquivar la mort inevitable, sinó solament a ajornar-la unes hores o uns dies en unes condicions lamentables

+ la distanàsia també s'anomena «encrueliment» i «acarnissament terapèutic», encara que seria més precís denominar-la «obstinació terapèutica».

 

b) Ortotanàsia: amb aquesta paraula (del grec «orthos», recte, i «thànatos», mort), s'ha volgut designar l'actuació correcta davant la mort per part dels qui atenen el qui sofreix una malaltia incurable en fase terminal

+ l'ortotanàsia estaria tan lluny de l'eutanàsia, en el sentit apuntat ací, com de la distanàsia o obstinació terapèutica

+ aquest terme, recent, no s'ha consagrat més que en certs ambients acadèmics, sense fer fortuna en el lèxic habitual del carrer, però la seva sola encunyació revela la necessitat d'acudir a una paraula distinta d'«eutanàsia» per designar precisament la bona mort, que és el que se suposa que hauria de significar l'eutanàsia, perquè designa l'altra realitat esmentada: una forma d'homicidi. No oblidem que, en la tradició de la pregària popular cristiana, hi ha la invocació a St. Josep com a patró de la "bona mort" (etimològicament, de l'eutanàsia).

 

c) Adistanàsia: omissió o retirada de mitjans extraordinaris o desproporcionats per a perllongar artificialment la vida d'un malalt terminal.

d) Cacotanàsia: etimològicament significa mala mort i assenyala la negativitat de l’acte eutanàsic. Som conscients que la terminologia eutanàsia-cacotanàsia és inviable en l'ús social. D'ací que, en la resta de l'article, acceptarem i usarem el concepte comú d'eutanàsia, la qual, per a nosaltres és un fet humà essencialment negatiu i, per a d'altres, esdevé un fet positiu.

e) Eutanàsia lenitiva: Pius XII en un discurs al Congrés Nacional de la societat italiana d'Anestesiologia (24-2-1957) indicà amb aquest terme l'aplicació de fàrmacs per a alleujar el dolor o altres símptomes en un pacient terminal encara que això produeixi, indirectament i inevitable, un cert escurçament de la vida. Pensem que aquest concepte és equívoc i duu a la confusió, perquè no és ni pròpia ni impròpiament una eutanàsia.

f) Tècnica eutanàsica: Alguns, per a precisar els conceptes, distingeixen entre tècnica eutanàsica i eutanàsia. La tècnica eutanàsica no és més que la tècnica de la mort sense dolor, amb independència que la persona a la qual s'aplica es trobi o no afligida per dolors insofribles.

F. ALTRES CONCEPTES MÈDICS, ÈTICS I JURÍDICS ASSOCIATS

b) Malalt en situació terminal: Malaltia avançada en fase evolutiva i irreversible amb símptomes múltiples, impacte emocional, pèrdua d'autonomia, amb molt escassa o nul·la capacitat de resposta al tractament específic i amb un pronòstic de vida limitat a setmanes o mesos, en un context de fragilitat progressiva.

+ Així, podem trobar malalties incurables terminals –un càncer amb metàstasi–, i malalties en principi curables però que han dut el pacient a un estat "crític" –una greu pneumònia amb depressió immunitària–

+ No és pacient terminal

– aquell que es troba en una situació greu amb el risc de mort a causa d'un procés de naturalesa curable

– qui, amb una malaltia incurable i de pronòstic fatal, té una esperança de vida raonable superior a sis mesos

– qui està en estat de coma si encara no hi ha evidència que sigui irreversible.

 

c) Situació d'agonia: Aquella que precedeix a la mort quan aquesta es produeix de forma gradual, i en la qual existeix deterioració física intensa, debilitat extrema, alta freqüència de trastorns cognitius i de la consciència, dificultat de relació i ingestió i pronòstic de vida en hores o dies.

d) Estat vegetatiu persistent (EVP): Els pacients en aquest estat pertanyen a la categoria d'incurables incapaços, encara que no necessàriament són terminals; són pacients amb una pèrdua de consciència permanent, en coma irreversible.

e) Analgèsia: S'entén com el control del dolor, combinant mesures farmacològiques i generals. L'analgèsia correcta, així com l'eliminació o reducció dels altres símptomes que alteren la qualitat de vida, ha d'ésser un objectiu prioritari en totes les fases evolutives de la malaltia.

+ En casos de dolor intens, la morfina i altres derivats opioides, administrats preferentment per via oral, són els fàrmacs d'elecció per al seu control.

 

f) Sedació: Té diverses accepcions d'acord amb les variades situacions en les quals s'aplica. En totes elles es combina l'objectiu fonamental de controlar alguns símptomes amb una possible disminució de la consciència en situacions d'agonia.

+ Les situacions que requereixen la sedació amb més freqüència són el tractament d'alguns problemes refractaris, generalment en fase agònica: ansietat extrema, delirium, confusió, hemorràgia massiva i dispnea (ofec). Consisteix en la disminució deliberada de la consciència amb l'objectiu d'evitar un sofriment insostenible. En general, es tracta d'una mesura gradual, susceptible de prendre's amb la participació del malalt o, en el seu defecte, dels seus familiars, i que pot arribar a la sedació completa i irreversible.

+ També, la sedació pot ser la conseqüència (doble efecte) de l'analgèsia

 

g) Sedació terminal: S'entén per sedació terminal l'administració deliberada de fàrmacs per a produir una disminució suficientment profunda i previsiblement irreversible de la consciència en un pacient la mort del qual es preveu pròxima, amb la intenció d'alleujar un sofriment físic i/o psicològic inassolible amb altres mesures i amb el consentiment explícit, implícit o delegat del pacient.

+ Còctel lític: Administració de fàrmacs, generalment per via endovenosa, amb l'objectiu comú d'abolir la consciència i escurçar la vida, portat a terme de manera brusca i no gradual, generalment sense participació del malalt, a petició de la família o per decisió de l'equip terapèutic. Per altres, el còctel lític és només la mescla de medicaments amb vista a la sedació.

– La pràctica del còctel lític, en el seu primer sentit, mostra també una certa incapacitat dels equips mèdics per a resoldre els problemes habituals de control de símptomes i impacte emocional en malalts i familiars. Des del punt de vista ètic, la sedació terminal es distingeix d’aquesta comprensió del còctel lític atenent a

° la seva intencionalitat, que és la de controlar els símptomes,

° la seva gradualitat, i

° la participació del malalt i la família

 

i) Tractament inútil: és aquell que correctament aplicat i amb indicació precisa no és eficaç per a la dita indicació mèdica.

j) Tractament fútil: Una intervenció és fútil quan ja des del principi no pot proporcionar un benefici al pacient. També s'inclouen els tractaments el benefici dels quals pot ser molt petit i, per tant, la intervenció pot no estar indicada. L'obstinació o acarnissament terapèutic comporta generalment la tendència practicar i prioritzar intervencions molt fútils, en el sentit de proposar mesures de caràcter curatiu en fases en les quals són inadequades. Per exemple, l'ús de ventilació assistida en un pacient amb insuficiència respiratòria per metàstasi d'un tumor intractable.

k) Voluntats anticipades o Testament vital: Consisteixen en la descripció explícita dels desigs que expressa una persona per a la seva atenció en situacions en les quals no pugui manifestar la seva voluntat, tals com el coma persistent irreversible i trastorns cognitius que anul·lin o disminueixin la capacitat de decisió.

+ En la seva major part, proposen actituds i accions de bona pràctica mèdica (no allargar la vida innecessàriament, no utilitzar mesures desproporcionades, etc.), així com la possibilitat de delegar en un o diversos interlocutors.

 

l) Suïcidi assistit: Consisteix en l'ajuda indirecta que hom ofereix a la realització d'un suïcidi, a demanda d'una persona amb o sense malaltia avançada irreversible. Posat el fet que hom no pugui realitzar-lo per limitacions de caràcter físic, es tracta d'ajuda directa o cooperació necessària.

m) Obstinació, aferrissament o acarnissament terapèutic: Consisteix en l'adopció de mesures diagnòstiques o terapèutiques, generalment amb objectius curatius no indicats en fases avançades i terminals, de manera desproporcionada, o l'ús de mitjans extraordinaris (nutrició parenteral, hidratació forçada) amb l'objecte d'allargar innecessàriament la vida en la situació clarament definida d'agonia.

+ Possibles causes:

– les dificultats en l'acceptació del procés de morir,

– l'ambient curatiu,

– la falta de formació,

– la demanda del malalt i família,

– o la pressió per a l'ús de tecnologia diagnòstica o terapèutica.

+ Conseqüències: la frustració d'equips i malalts, i la ineficiència deguda a l'ús inadequat de recursos.

 

n) Abandonament: Es tracta de la manca d'atenció al malalt adequada a les múltiples necessitats de l'entorn i de la seva família. Entre les seves raons destaquen la falsa idea que "ja no hi ha res a fer" i una formació insuficient en cures pal·liatives.

o) Bona pràctica mèdica: En l'atenció al final de la vida, podem considerar bona pràctica mèdica l'aplicació dels objectius (dignitat i qualitat de vida), principis (atenció integral del malalt i família), i mètodes (control de símptomes, suport emocional i comunicació, canvi d'organització) de les cures pal·liatives. També es pot definir com l'aplicació de mesures terapèutiques proporcionades, evitant tant l'obstinació o acarnissament com l'abandonament, l'allargament innecessari (o futilitat) i l'escurçament deliberat de la vida.