+ Seria si més no impropi reclamar com antecedent històric de l'eutanàsia el fet dels ancians i malalts abandonats pels pobles nòmades al llarg dels seus desplaçaments, o el costum de Grècia i Roma d'eliminar els nens nascuts amb greus deformacions. En tots aquests casos la mort infligida era simplement atroç, i és un contrasentit considerar-la eutanàsia.
+ Plató assenyala el següent dret de la República ideal: "S'establirà en l'Estat una disciplina i una jurisprudència que es limiti a tenir cura dels ciutadans sans de cos i ànima. Es deixarà morir a qui no siguin sans de cos... Perquè això no és convenient ni per a ells ni per a l'Estat" (República III, 15, 407 c; cf. llibre V, 9). Plató, però, se situa en un context que no té res a veure amb el de l'eutanàsia del nostre temps. Plató traça un programa polític clarament totalitari, anticipant en cert sentit les modernes concepcions racistes, eugenèsiques i col·lectivistes. També podríem manllevar afirmacions de Séneca i d'Averroes .
+ El que hi ha en comú entre aquests antics costums i la praxi que es pretén instaurar avui, és l'absència del reconeixement d'un principi fonamental, el del valor absolut de tota vida humana i la seva consegüent inviolabilitat. Precisament amb l'arribada del cristianisme s'afirma aquest principi i es fa desaparèixer tota possibilitat de legitimació no només de l'eutanàsia sinó també de l'avortament, de l'infanticidi, del suïcidi, etc.
+ Tomàs Moro (1478-1535), en la seva Utopia (1516) i en un dels seus últims llibres, Diàleg del consol, sembla definir el concepte mèdic i moral d'eutanàsia. Insisteix que, en una societat ideal, els malalts deuen ser atesos amb cura i procurant alleujar-los els dolors, però afirma que «si la malaltia és no només incurable, sinó que significa un turment i un martiri continu, els sacerdots i les autoritats han de dir-li al malalt que, atès que no és capaç d'endurar les exigències de la vida i és una càrrega per als altres –i insuportable per a si mateix ja que sobreviu a la seva pròpia mort–, no s'ha d'obstinar a alimentar l'epidèmia i el mal i no ha de titubejar d'anar a la mort, doncs la vida per a ell és un turment». T. Moro no imposa la mort al malalt, però sí l'aconsella. En cas que el malalt estigui d'acord, se li pot causar la mort per privació dels aliments o mitjançant un verí que li narcotitzi. A fi d'evitar el perill d'abusos, s'exigeix sempre el permís de les autoritats i dels sacerdots dintre del seu model utòpic de societat.
Ara bé, per afirmar que el Canceller d'Anglaterra és partidari de l'eutanàsia, cal resoldre l'antic problema, mai resolt, de quin és el gènere literari d'aquesta enigmàtica obra. Designar Tomàs Moro com el primer defensor modern de la licitud de l'eutanàsia, sembla una tesi sostenible només sobre la base d'una lectura ingènua d'Utopia. Es pot afegir una altra dada: és ben sabut que Moro va ser condemnat a mort per Enric VIII per negar-se a donar la seva adhesió a la separació de l'Església catòlica. D'aquí que sigui venerat com a màrtir del catolicisme. Un cristià, per tant, heroicament ferm en la seva fe, profundament honest i d'excepcional cultura, és inversemblant que es faci defensor de la licitud d'un comportament clarament suïcida, en contrast amb la mateixa llei natural, abans i més encara que amb la moral cristiana.
+ En la cultura moderna, Francis Bacon (1561-1626) ve assenyalat com a sostenidor de la licitud de l'eutanàsia en una de les seves obres majors, Novum Organum, part de la Instauratio Magna (1620). Així com Tomàs Moro ha encunyat i introduït a les llengües modernes el terme utopia, també Bacon ha introduït el d'eutanàsia, i això des de 1605. En la seva Història vitae et mortis afirma que «l'ofici del metge no és només restaurar la salut, sinó també mitigar els dolors i turments de les malalties; i no només quan aquesta mitigació del dolor [...] ajuda i condueix a la recuperació, sinó també quan, havent perdut tota esperança de recuperació, serveix només per a aconseguir una sortida de la vida més fàcil i equitativa [...]. En els nostres temps, els metges fan qüestions d'escrúpol i religió el fet d'estar al costat del pacient quan aquest s'està morint [...]; han d'adquirir habilitats i parar esment a com el moribund pot deixar la vida més fàcilment i silenciosa. A això ho anomeno la investigació sobre l'eutanàsia externa o la mort fàcil del cos».
Allò que Bacon indica amb el terme eutanàsia és l'obstinació d'ajudar el moribund, amb tots els mitjans a l'abast, per a fugir de l'angoixa dels últims moments de la vida i, arribada l'hora, morir de manera tranquil·la i serena». Bacon propugna el que avui anomenen cures pal·liatives, amb particular estímul per a la recerca dels mitjans capaços d'eliminar el dolor. Propugna també un canvi en la praxi mèdica perquè deixi d'abandonar el malalt desnonat a restar junt al pacient quan s'estigui morint.
C. De finals del segle xix als nostres dies
+ A la fi del s. xix, el terme eutanàsia pren un nou significat: procurar una mort dolça, però posant fi deliberadament a la vida del malalt. Aquest significat és el que predomina en l'opinió pública de les malalties occidentals.
+ No és només un canvi lingüístic, sinó que es tracta d'un profund canvi cultural, fruit de noves concepcions fonamentals sobre l'home, la vida humana i l'escala de valors; i això es posa de manifest amb l'aparició al començament del segle xx d'un fort moviment per a promoure la legalització de l'eutanàsia. Nietzsche, per exemple, lloa el suïcidi quan és apropiat i proposa l'eutanàsia contra els malalts irrecuperables, als qui qualifica de paràsits de la societat.
+ L'obra de Jost, El dret a la mort (Gottingen, 1895), tindrà un gran influx en la futura discussió sobre l'eutanàsia. L'autor afirmava que el control sobre la mort dels individus pertany a l'Estat en última instància, el qual ha de vetllar per la salut del poble.
+ En el llibre de l'advocat K. Binding i del psiquiatra A. Hoche, La licitud de destruir la vida que no mereix la pena viure (1920), s'encunya el terme clàssic en el debat sobre l'eutanàsia de "vida sense valor vital". Proposaven l'aplicació de l'eutanàsia als malalts incurables que ho demanen i als que estan inconscients; també als febles mentals incurables i paralítics en els últims estadis de la seva malaltia, afirmant que són vides sense sentit ni valor, i una càrrega per a la societat i per als seus pares. La decisió havia de prendre-la un equip format per un metge generalista, un psiquiatra i un advocat. Ho justifiquen adduint que no és un homicidi, doncs es tracta de matar a qui ja està mort i suposa una càrrega per a l'Estat; tenir-ne cura és fer un mal ús de la força vital necessària per a fins dignes.
+ Entre 1920 i 1935 la comunitat mèdica més humana i més avançada científicament que el món mai havia conegut –la de la República de Weimar– va sofrir una transformació moral radical que va dur a l'assassinat d'uns 200.000 malalts psiquiàtrics i crònics i, més tard, a la col·laboració mèdica en l'ampli programa d'extermini dirigit sota els auspicis nazis. L'eutanàsia practicada pel III Reich no va tenir res a veure amb l'ajuda a morir. Es va tractar d'una acció d'extermini massiu, planejada sistemàticament des de l'Estat i realitzada en absolut secret i camuflatge. La pràctica de l'eutanàsia en l'època nazi va ser l'acte final d'un procés que s'havia iniciat en 1933 amb la promulgació de la Llei per a la Prevenció de les Malalties Hereditàries, que justificava l'esterilització obligatòria per a prevenir la propagació de "malalties hereditàries greus", tals com la disminució mental, la bogeria, l'epilèpsia, la sordesa, la ceguesa i l'alcoholisme hereditari. En 1939 havien estat coactivament esterilitzades 375.000 persones, entre elles bastants treballadors amb mutilacions laborals.
+ Aquests fets van fer que després de la Segona Guerra Mundial no es reobrís el debat sobre l'eutanàsia. S'ha fet en aquests últims anys i hi ha contribuït una sèrie de factors:
– el progrés de la medicina pot perllongar durant mesos o anys el procés de mort de malalts terminals que abans morien en dies o setmanes com a màxim, i mantenir en vida a discapacitats greus durant anys;
– l'augment dels mitjans tècnics, entre altres factors, ha traslladat l'atenció al malalt greu a l'hospital i on sovint hom mor, la qual cosa comporta una mort anònima, tecnificada i deshumanitzada; alhora, es tem l'acarnissament o obstinació terapèutica.
+ La fase actual de la polèmica sobre l'eutanàsia se centra en el protagonisme del propi malalt i la seva capacitat de decisió sobre la seva destinació final. Ja no vol que les decisions en aquesta situació clau de la vida resti en mans del metge. Per aquest motiu s'exigeixi no només poder decidir, sinó que es reconegui legalment aquest "dret". En aquesta línia se situen els moviments existents en favor de l'eutanàsia. En fem una breu referència:
– La primera associació que defensa el dret a morir amb dignitat es crea a Gran Bretanya en 1935: The Voluntary Euthanasia Society. Compte amb uns 9.000 afiliats i personalitats com J. Huxley, G.B. Shaw i H.G. Wells li donaren suport. Durant anys, aquesta associació utilitzà el significatiu títol de Exit. En ella s'han inspirat les distintes associacions que han sorgit després en altres països.
– En 1938 es crea a Estats Units la Euthanasia Society of America, que és la primera a sol·licitar que la Declaració Universal dels Drets Humans inclogui també el "dret a morir". En 1967 aquesta associació crea l'Euthanasia Educational Fund per a promoure un canvi de mentalitat a través d'un programa d'educació pública. En una de les seves reunions, l'advocat de Xicago Lewis Kutner suggereix l'elaboració d'un living-will (testament vital), un document pel qual el signant podria expressar el seu rebuig que se li perllongui artificialment la vida.
– En 1972 i 1973, respectivament, sorgeixen l'American Euthanasia Foundation, que compta amb uns 32.000 membres i la Concern for Dying –Preocupació per la mort–, amb uns 270.000 membres.
– Durant la dècada dels 70 sorgeixen un nombre important d'associacions que promouen l'eutanàsia. Convoquen trobades internacionals per a unificar esforços: Tokyo 1976, San Francisco 1978, Oxford 1980 (on es crea la World Federation of Right-to-Die Societes), Melbourne 1982, Niça 1984...
+ L'últim capítol d'aquesta història, de moment, és la legalització de l'eutanàsia a Holanda i en l'Estat nord-americà d'Oregon, la seva aprovació en plebiscit, en part, d'Austràlia, i el seu rebuig, també en plebiscit, en diversos Estats d'EUA.
+ Amb tot, l'actitud a favor de l'eutanàsia d'aquests petits grups i una certa mentalitat de relativització del respecte degut a l'ésser humà (que s'expressa, per exemple, en l'avortament) van calant en la societat, i converteixen de nou l'eutanàsia en un problema social que torna a aparèixer després d'haver estat superat durant segles.