Dividiré aquesta segona secció en dues subseccions, una referent a l’autonomia dels béns creats i, l’altra, a la seva comunió–comunicació. Si la secció anterior palesava un primer moment de transcendència, amb la corresponent absolutització dels valors del Regne de Déu i relativització dels valors intramundans, aquesta, en justa i necessària bipolaritat –subordinada–, accentuarà la densitat i autonomia pròpies de les realitats econòmiques i posarà de relleu, alhora que la bonesa del seu ús, l’obligació de llur comunicació.
|
Jesús, que fins al voltant dels trenta anys viu del treball de les seves mans (cf. «l’Evangeli del treball»: Laborem Exercens) i menja, beu i atén les seves necessitats bàsiques, alhora que dejuna, es dóna i dóna; té constantment presents les necessitats quotidianes dels homes, ja que l’home també viu de pa; ens ensenya a demanar-lo cada dia, confiadament; i afirma la primacia de les necessitats vitals sobre els preceptes cultuals humans. Els apòstols subratllen l’imperatiu del treball i el deure d’abandonar tota actitud de vagància i robatori. Jesús i els apòstols ensenyen, a més a més, amb fets i paraules, el dret dels treballadors del Regne de Déu/Evangeli a ser atesos materialment en i pel seu lliurament al ministeri de la salvació. Novament, quatre punts: l’exemple de Jesús, les necessitats quotidianes, el treball i el ministeri. |
|
Lc 2,52 Mc 6,3 Mt 13,55 Mc 6,2-3 Mt 13,54.57 Mc 6,4 Mc 6,6
Jn 15,1 Jn 5,17 |
Al final de l’evangeli de la infància, Lluc precisa que Jesús es feia gran, avançava en enteniment i gaudia del favor de Déu i dels homes. A través de Marc sabem que –n’és testimoni la gent– ell és «el fuster»; i, per Mateu, que és «el fill del fuster». D’aquí, com ja hem vist, la sorpresa i l’escàndol de la gent, en veure que començava a ensenyar a la sinagoga. L’experiència immediata que el seu poble, els seus parents i els seus familiars tenen de Jesús és la d’un fuster, no la d’un profeta. A la sorpresa i escàndol esmentats, correspon en Jesús un estranyar-se de la seva manca de fe. Joan ens mostra, al seu torn, que els jueus s’interroguen admirats: «Com pot saber tant, aquest, si no l’ha instruït ningú»? Laborem exercens 26, en descriure Crist com a home del treball, subratlla, entre d’altres dades, que Crist mira amb amor el treball; parla del seu Pare com a vinyater; i en les seves paràboles sobre el Regne de Déu, es refereix constantment al treball humà; parla del treball de les dones; presenta l’apostolat com a semblant al treball manual dels segadors o dels pescadors; es refereix al treball dels estudiosos (vegeu les abundants referències bíbliques en el número citat). Jesús ens revela que el seu Pare continua treballant i que Ell també treballa. Es tracta del treball en la seva transcendent dimensió salvífica: creadora i redemptora. |
|
Mt 4,4 Lc 11,3 Mt 6,11 Mt 6,32 Mc 2,25-27 Mc 7,8-13 Lc 18,30 Mt 19,29 Mc 10,30 1Tm 6,7-9 2Co 9,8 1Te 4,11-12 2Tm 4,13 Tt 313 |
Jesús parteix, a més, de la plataforma que l’home viu de pa per a subratllar que també viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. I ens ensenya a demanar el pa que diàriament necessitem. Aquesta petició confiada es fonamenta en el coneixement que el nostre Pare del cel té de les nostres necessitats: Ell ho donarà tot, de més a més, als qui cerquen el seu Regne i fan el que Ell vol. Les necessitats primàries són tan importants que, atendre-les, té prioritat sobre la mateixa institució del dissabte, el qual és per a l’home i no a l’inrevés. En particular, per sobre de la tradició humana del Corban (vot per a lliurar al tresor del temple els béns necessaris per a socórrer els pares), estan les necessitats vitals d’aquests darrers: no atendre-les adduint aquesta tradició és anuŀlar la Paraula de Déu. Més encara: Jesús promet, ja aquí a la terra, «molt més», «el cent per u» a aquells que ho deixen tot per ell. Els cristians ens hem de sentir satisfets tenint menjar i vestit, sense caure en el parany dels desigs insensats i perniciosos dels qui volen enriquir-se. Pau, alhora, diu als corintis que Déu és prou poderós per a omplir-los de gràcies de tota mena i fer que tinguin sempre tot el que necessiten amb prou abundància per a practicar tota mena d’obres bones. Com veurem ben aviat, la via normal per a no tenir necessitat de ningú és el treball i no la vagància pseudoconfiada. En aquesta línia de les necessitats quotidianes, distintes segons els estats i condicions de vida, trobem trets interessants com els del mateix Pau alimentant-se i recuperant forces després de la seva experiència de conversió; indicacions sobre l’estil mitjà de vida d’un bisbe/prevere; l’encàrrec a Timoteu de portar a l’Apòstol el mantell que oblidà a Tròada, a casa de Carp, i els llibres, sobretot els de pergamí; i també la recomanació a Titus que procuri que no falti res per al viatge de Zenes, l’advocat, i d’Apoŀló. |
|
1Te 4,11-12
2Te 3,9-12 Ef 4,28 Lc 19,8-9
1Co 6,8 1Co 6,9-10
Jm 5,4 |
Davant el perill que l’espera imminent de la parusia afecti negativament la labor dels cristians de Tessalònica, Pau els reitera que visquin en pau, ocupant-se de la seva feina, treballant amb les pròpies mans, tal com els va manar quan era amb ells; d’aquesta manera la seva conducta serà honorable davant dels de fora i no dependran de ningú. Pau, que no havia demanat a ningú el pa que menjava i que havia treballat nit i dia per a no ser carregós a ningú –malgrat tenir dret al sosteniment de part dels fidels– i que, estant amb ells, els havia manat que el qui no treballés no mengés; Pau adreça ara, a aquells que menen una vida desordenada i no fan res, aquesta ordre i exhortació en el Senyor Jesús: que treballin amb calma i que mengin el pa que ells mateixos s’han guanyat. El qui robava que deixi de robar; que procuri treballar honestament amb les seves mans, i així pugui donar al qui passa necessitat. Des d’una altra perspectiva, quan Zaqueu dóna la meitat dels seus béns als pobres i decideix restituir quatre vegades més del que eventualment havia robat, escolta com Jesús exclama: «Avui la salvació ha entrat en aquesta casa!». No s’ha de perjudicar ni desposseir ningú: encara menys un germà en la fe. En la llista de pecats, s’expliciten com a condemnables els lladres i els usurers: cap d’ells no posseirà en herència el Regne de Déu. Jaume clama contra els rics que escatimen el salari de l’obrer. Finalment, els cristians no han de deure res a ningú a no ser l’inacabable deute del mutu amor. |
|
Lc 10,7 Ga 6,6;1Co 9,11 Rm 15,27;1Co 9,1-6;1Co 9,15 Fl 4,14-16 Flm 19 |
En aquesta línia del fruit legítim del treball, es dóna el cas particular d’aquells que es dediquen al ministeri de l’evangelització o al pasturatge eclesial. Jesús, a qui hem evocat com a assistit econòmicament per les dones que l’acompanyen, ensenya amb claredat que l’evangelitzador és digne del seu salari. Pau, al seu torn, escriu que aquell qui rep l’ensenyament de la Paraula ha de comunicar part dels seus béns a aquell que l’instrueix. Tanmateix, ell renuncia freqüentment a aquest dret. L’Apòstol testimonia que és el mateix Senyor el qui ordena que aquells que anuncien l’Evangeli visquin de l’Evangeli. Quan es troba en l’estretor i els filipencs l’ajuden, lloa i aprova la seva actitud tot connectant-la amb llur passat generós. I arriba a dir a Filèmon que li deu a ell, a Pau, no ja el favor que li demana –l’acollida amorosa d’Onèssim, l’esclau fugitiu–, sinó, a més a més, la seva pròpia persona. |