En el context del deure fonamental de l’amor al proïsme, el Nou Testament ensenya l’obligació ineludible de comunicar els béns propis al proïsme necessitat, la vàlua de l’almoina i l’essencial connexió que tant la comunicació com l’almoina tenen amb la persona de Jesús. En particular, els Fets dels Apòstols subratllen la plasmació comunitària què, també en l’àmbit econòmic, duu la comunió (koinonia) cristiana. Les epístoles paulines ensenyen la comunicació de béns a nivell intereclesial. I el Nou Testament insisteix en el deure cristià de l’hospitalitat. Quatre idees, doncs, i també: el context fonamental de l’amor al proïsme, la comunicació cristiana de béns econòmics, la comunió de béns amb l’Església de Jerusalem i la comunicació intereclesial de béns.

Sant Pau no parla, com els Sinòptics, del doble precepte (amor a Déu i al proïsme), sinó del segon: amor al proïsme, insistint en l’amor fratern. En la seva primera carta –i primer document del Nou Testament– escriu als de Tessalònica, palesant el seu desig que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que es tenen els uns als altres i a tothom, tal com Pau també els estima. Es tracta d’aquell amor fratern concret del qual els de Tessalònica són «teodidactes»: Déu mateix els ha ensenyat d’estimar-se els uns als altres, com de fet fan envers tots els germans d’arreu de Macedònia. Pau els exhorta a progressar-hi amb serenor, treball, honradesa [cf. el que s’ha dit en II. 1. C)]. La segona carta als de Tessalònica (possiblement molt posterior a la primera), donarà gràcies a Déu per l’augment de l’amor que es tenen els uns als altres. Els capítols 12 i 13 de la primera carta als Corintis contenen una doctrina profunda sobre l’amor fratern tot exposant la seva superioritat, obres i perennitat (cf. TOB, nota b) a 1Co 13,1). Podem resumir el primer punt –superioritat– així: a) el qui parla, profetitza, sap, creu, ho dóna tot, s’ofereix fins i tot al foc, però no estima, és com les campanes que toquen, no és res, no guanya res; b) el qui, al contrari, estima és pacient, bondadós, no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja; no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig de la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta; c) subsisteixen la fe, l’esperança i l’amor, totes tres, però l’amor és la més gran. D’aquí l’obligatorietat i urgència de posar cura a estimar. Els de Corint són, doncs, exhortats a fer-ho tot amb amor: es tracta d’aquell amor que, fruit de la vertadera llibertat, fa que els cristians assumeixin una actitud conscient de servei mutu: en efecte, tota la Llei troba la seva plenitud en un sol precepte: Estima els altres com a tu mateix. D’aquí la lògica de la correcció fraterna i el deure de portar els uns les càrregues dels altres; així hom compleix la llei de Crist. Sembradors de i per a l’Esperit, els cristians no han de cansar-se de fer el bé, és a dir, de treballar pel bé de tothom, especialment pels qui formen la família dels creients. En la Carta als Romans, l’Apòstol exhorta a un amor que no sigui fingit, a un vertader amor mutu, a avançar-se a honorar-se els uns als altres. Al cristià només li és permès un deute: el de l’amor dels uns als altres. Coneixem ja la raó, que aquí es reitera: el qui estima el seu proïsme ha complert plenament la Llei. En efecte, tots els manaments es resumeixen en això: Estima els altres com a tu mateix. Estimar és la plenitud de la Llei. Els Efesis són exhortats a estimar Déu, ja que són fills seus estimats, i a viure estimant tal com Crist ens va estimar i s’entregà a si mateix per nosaltres. La Carta als Colossencs ens convida a revestir-nos de sentiments de compassió entranyable, de bondat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència; a suportar-nos els uns als altres, a perdonar-nos mútuament, com ens ha perdonat el Senyor. Per damunt de tot, ens hem de revestir de l’amor, que tot ho lliga i perfecciona. Tota la carta a Filèmon és un testimoni i un imperatiu d’aquest amor al proïsme. La consigna donada per la Carta als Hebreus serveix per a coronar aquesta breu antologia: «No deixeu d’estimar-vos com a germans!». Pel seu cantó, la teologia joànica subratlla també amb força la vessant de l’amor fratern en els manaments. 1Joan parla del manament que és, alhora, vell i nou; i concreta: El qui afirma que està en la llum, però odia el seu germà, encara està en la foscor. El qui estima el seu germà està en la llum. La mateixa carta insisteix més endavant en el fet que el missatge rebut des del principi és aquest: que ens estimem els uns als altres. Precisament, el criteri que hem passat de la mort a la vida –que hem ressuscitat– és que estimem els germans. Com Jesús, nosaltres hem de donar la vida pels germans. D’aquí que veure el germà que passa necessitat i tancar-li les entranyes no és compatible amb la possessió de l’amor de Déu; s’ha d’estimar amb les obres. Dels Evangelis recordem aquestes dues deus: a) la regla d’or: feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i dels Profetes; b) la concreció del proïsme: només el samarità (no el sacerdot, no el levita) es feu pròxim del malferit arran del camí. Nosaltres hem de fer el que ell va fer: «Ves i tu fes igual!»; es tracta, novament, de fets, no de meres paraules. La síntesi que acabem de veure és vàlida per a totes les àrees del comportament cristià (individual, familiar, cultural, polític, etc.); però té, bíblicament explicitades, àmplies connotacions en el terreny econòmic. És el que veurem seguidament, començant per la comunicació de béns i l’almoina.

Comencem per un principi general, el sentit del qual s’anirà explicitant al llarg de la reflexió. Es tracta de la consigna «dóna a qui et demana», consigna que creix en importància a la claror del marc de l’amor als enemics en què es troba escrita. Aquest donar evangèlic es perfila nítidament des de l’angle de no esperar contrapartida: en fer un banquet, cal invitar els pobres per antonomàsia («pobres, invàlids, coixos i cecs»): ells no tenen res per a recompensar-ho; la recompensa serà rebuda en la resurrecció dels justos. Es perfila també des del punt de vista de comunicar fins i tot allò necessari, tal com va fer la viuda pobra: ella va donar més que tots els altres. Altres concrecions d’aquest donar són: cal comunicar els béns propis al poble sant (=als cristians) en les seves necessitats. Que els nostres (=ídem) aprenguin a sobresortir en la pràctica de les bones obres i a ajudar els qui ho necessiten. Els cristians no hem d’oblidar de fer el bé i de compartir, ja que aquests són els sacrificis que agraden a Déu. Els rics d’aquest món –lluny de ser orgullosos i confiar en riqueses fugisseres (confiança que només es pot posar en Déu, que ens proveeix de tot amb abundància perquè en fruïm)– que: facin el bé, que s’enriqueixin d’obres bones, que donin generosament, que sàpiguen compartir (tenir «koinonia») amb els altres. Així aniran acumulant per al futur un tresor magnífic i segur, i podran assolir la vida veritable. El qui robava i s’ha convertit i viu la nova vida cristiana, que procuri treballar honestament amb les seves mans i així pugui donar al qui passa necessitat. A causa de la seva importància, destaquem en els paràgrafs següents dos tipus de comunicació de béns que, donada llur envergadura programàtica i institucional, excel·leixen en el llibre dels Fets dels Apòstols i en les Cartes paulines: la posada en comú dels béns de l’Església de Jerusalem i l’organització de les col·lectes en les Esglésies gentils a favor de la dita Església.

1Co 11,21-22

El primer recull de Lluc relatiu a la comunitat de Jerusalem ressalta que tots els creients vivien units i ho posaven tot al servei de tots. Venien les propietats i els béns per distribuir els diners fruit de la venda segons les necessitats de cadascú. Es tracta d’una idealització tensional que, lluny de dissenyar idealismes inassequibles, delinea un horitzó l’indeficient poder d’atracció del qual mostra, segle rere segle, a tots els grups cristians conscients, una fita que és la pedra de toc per a tota fraternitat genuïna en Crist. La multitud de creients –reitera sant Lluc en un nou sumari– tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa. Ningú d’entre ells no vivia en la indigència, perquè els qui eren propietaris de terres o de cases les venien, portaven el producte de la venda, i el dipositaven als peus dels apòstols. Després era distribuït segons les necessitats de cadascú. Aquest va ser, posem pel cas, el gest de Josep-Bernabé. Es tracta, doncs, d’una disposició lliure (Ac 5,4), però del tot coherent amb la fe i l’amor cristians; i mentir en relació amb ella, és mentir contra l’Esperit Sant; això implicà un pecat i un càstig consegüent (cf. el cas d’Ananies i Safira). D’altra banda, aquesta comunió/comunicació de béns cristal·litza també per altres camins, com per exemple, el referent a les viudes (creació del grup dels Set i consegüent posterior rellevància de la tasca central dels Dotze: pregària i paraula). Convé també recordar aquí, per doble reminiscència de comunió–atenció als necessitats, la interpel·lació que sant Pau adreça als corintis: en el moment de l’àpat, cadascú menja el sopar que ha portat (el sopar «seu», oposada al sopar «del Senyor»). Què s’esdevé, aleshores? a) que mentre els uns passen gana els altres beuen massa. La TOB comenta: «En comptes de reunir-se plegats i posar-ho tot en comú, es formen grups separats, sens dubte, a tenor dels diversos ambients socials; així, la desigualtat queda subratllada quan, al contrari, hauria de desaparèixer»: cf. lletra g); b) i que els que obren així menyspreen l’Església de Déu (= l’assemblea de Déu) i ofenen els qui no tenen res: els qui, en grup, «es queden amb gana», contemplant com l’(els) altre(s) grup(s) «s’embriaguen».

3Jn 5.8; 9-10

Acabem aquest apartat citant alguns versets que fan referència als deures de l’hospitalitat cristiana. Pau exhorta els romans a esforçar-se en l’hospitalitat i demana a Filèmon que li prepari allotjament. L’autor de la Carta als hebreus exhorta a no oblidar l’hospitalitat, ja que, gràcies a ella, alguns, sense saber-ho, han acollit àngels. Hospitalària ha de ser la vídua inscrita en el registre (en el grup de les viudes); hospitalari ha de ser el bisbe/prevere; hospitalari és Gaius (i per això és lloat per l’autor de la tercera carta de sant Joan). No ho és, al contrari, Diòtrefes, que serà objecte de denúncia.