Jesús, que viu personalment en pobresa i se sap enviat als pobres, exigeix als seus deixebles l'abandó dels llurs béns econòmics; ensenya tots els homes a donar primacia efectiva al Regne de Déu, amb la consegüent confiança en la Providència; exhorta a viure en vetlla davant el seu adveniment, preparant els béns eterns i esperant-los, alhora, com a recompensa. Això implica una relativització radical dels béns peribles i llur vivència com a signe dels béns eterns.- Quatre punts, doncs: vida de pobresa, primacia del Regne, actitud de vetlla, dimensió simbòlica.

Una vegada nascut, Jesús viu en pobresa l'ofrena per la purificació de Maria, la seva mare: un parell de tórtores o dos colomins (Lv 12,8): es tracta de l'oblació pròpia de les famílies humils. En el seu ministeri no té on reposar el cap; així ho adverteix clarament a algú que vol seguir-lo. És «el fuster», «el fill del fuster», que, com a tal, no dóna peu per autentificar la saviesa que mostra i els miracles que realitza. En el seu discurs programàtic de Natzaret, es mostra conscient d'haver estat enviat per l'Esperit a anunciar la Bona Nova als pobres, proclamar l'alliberament als captius, el retorn de la vista als cecs, la llibertat als oprimits. En el seu ministeri, és ajudat econòmicament, junt amb el Dotze, per dones que Ell mateix havia guarit d’esperits malignes i de malalties. Coherentment amb l'esmentat estil de vida i l'esmentada consciència d'enviament, els deixebles que el segueixen més de prop canvien la seva actitud davant els béns econòmics: Leví, cobrador d'impostos, deixant-ho tot, s'aixeca i es posa a seguir-lo. Els Dotze són enviats a proclamar el Regne i a guarir, amb l'ordre de no prendre res pel camí i de restar on els acullin; han de donar gratuïtament el que gratuïtament van rebre. Als Setanta-dos deixebles, enviats també per Jesús, els ordena que no portin bossa, ni sarró, ni sandàlies i, també, que romanguin a les cases on els rebin, ja que el treballador mereix el seu salari; no han de passar de casa en casa cercant un més gran confort. Jesús mor crucificat, entre bandolers, clamant a Déu pel seu abandó.

Els deixebles de Jesús no han d'amassar tresors a la terra, sinó al cel, on es troben segurs de tot robament; han de ser conscients que ningú no pot servir dos senyors a la vegada: Déu i Mamones (personificació del diner), el qual, oposat a Déu, esdevé de fet un ídol per a qui s’hi esclavitza; han d'alliberar-se de tota preocupació pel menjar, el vestit, la beguda, sota pena de ser com els pagans, que per tot això s'afanyen: al contrari, conscients de la Providència de Déu, el seu Pare celestial, han de cercar primer de tot el Seu Regne i la Seva Justícia, i tota la resta se’ls donarà amb escreix; tranquils davant el demà, en tenen prou amb l'afany de cada dia. En efecte, el Regne dels Cels escau als pobres d'esperit, es a dir, als qui pertanyen a la gran família dels materialment i espiritual provats (TOB). Lluc presenta quatre benaurances; Mateu nou. Mentre que Mateu sembla enfocar actituds i accentuar l'exhortatiu, pareix que Lluc esguarda situacions concretes i subratlla el seu caràcter social (ib.). Generalitzant, Lluc, en el seu Evangeli, remarca que els deixebles ho deixen tot per a seguir Jesús, no sols de fet (vg. un Leví, com ja vam veure), sinó també de dret: «han de» deixar-ho tot (vg. al ric sols una cosa li falta: vendre tot el que té, distribuir-ho als pobres –amb la qual cosa tindrà un tresor als cels– i seguir Jesús, cosa que el va entristir). Així doncs, el seguiment de Jesús comporta per a tots els deixebles una radical renúncia: als nexes familiars, a la pròpia vida, a tot el que hom té. En efecte, tot deixeble de Jesús ha de saber que la riquesa no és la font de la vida; que el petit ramat ha de viure sense por perquè al Pare li ha complagut donar-li el Regne; a l'inrevés del notable, els deixebles han de vendre tot el que tenen i donar-ho en almoina –reiteració–, reunint així un tresor inalterable en els cels, tresor en el qual han de tenir el cor. El que acabem de dir no es contradiu amb el que més endavant veurem sobre la vivència cristiana dels béns del món, però ha de ser tingut sempre en compte com a factor codeterminant.

1Co 6,1-8

Seguint amb l’ensenyament de Lluc, cal viure sempre vetllant. Cal anar en compte a fi que la ment no s’afeixugui amb el vici, la beguda i les angoixes de la vida, no sigui que, amb tot això, el dia del judici arribi de sobte; cal estar desperts i demanar força en tot moment per a, escapant del que vindrà, poder-se mantenir drets davant el Fill de l’Home. Els deixebles han de fer-se amics, amb el diner enganyós, per tal que, un cop desaparegut aquest, aquells els acullin en les estances eternes: es tracta dels pobres a qui s’ha ajudat en aquesta vida (segons alguns, «ells» pot referir-se, com un impersonal, a Déu: en aquest cas és el mateix Déu el qui directament acull i no només els amics de Déu, els pobres). Així mateix, els deixebles, amb les almoines, s’han de procurar bosses que no es facin malbé, reunint al cel un tresor que no s’acaba. Tot això palesa una actitud previsorament intel·ligent davant i per a l’eternitat. Hom no ha de procedir, ans al contrari, com el ric de la paràbola, insensible davant Llàtzer, el qual, per la seva duresa de cor i la seva manca d’atenció, va passar, amb la mort, de la felicitat temporal a sofriment etern. Tampoc com l’altre ric a qui la terra li donava molt i que planejava ampliar els seus graners i després reposar, beure i divertir-se; i de sobte, sent que Déu li reclamava la vida: per a qui serà tot el que ha acumulat? Si on hi ha el tresor allí hi ha el cor, el tresor s’ha de col·locar en el cel, no fos que l’home perdi allò més decisiu de si mateix. En realitat, l’autèntica recompensa es troba, per a aquells que ho deixen tot, en un misteriós «molt més» en el temps present seguit per la vida eterna en el món futur. Aquells que perseveren amb Jesús en els moments de prova, un dia menjaran i beuran a la seva taula en el seu Regne i s’asseuran en trons i jutjaran les dotze tribus d’Israel: veuran, en efecte, que se’ls atorga la reialesa que el Pare ha concedit a Jesús. Tot això comporta, en determinades circumstàncies i des d’una actitud global, un «saber perdre» l’enfocament radical del qual trobem en el Sermó de la Muntanya: a qui et vulgui posar un plet per quedar-se la túnica (que serveix de vestit indispensable durant el dia), dóna-li també el mantell (que serveix per a tapar-se de nit); les concrecions particulars porten, per exemple, a cedir en els plets amb germans cristians abans d'anar als tribunals pagans; més encara, abans d’arribar al mateix plet entre germans.

En la teologia de sant Joan, la conversió de l’aigua en vi manifesta sobretot la glòria de Jesús, com a inici dels seus signes; la multiplicació dels pans no solament no ha de ser interpretada a la claror d’un profetisme d’alliberament polític, sinó que, en el seu darrer sentit i més enllà del benestar temporal que proporciona, intenta obrir els ulls a la multitud per tal que no treballi per l’aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna: aquell que donarà el Fill de l’Home, perquè és ell el qui el Pare ha marcat amb el seu segell. La resurrecció de Llàtzer ha d’enfocar-se, sobretot, com una realitat que provoca la fe, fe que acaba en Jesús, que és la resurrecció i la vida: el qui creu en Ell, encara que mori viurà; i tot aquell que viu i creu en Ell, no morirà mai més. Jesús, que sap que el Pare sempre l’escolta, li dóna gràcies perquè, d’aquesta manera i en aquest moment –el de la resurrecció de Llàtzer– també l’escolta: i això ho diu per la gent que l’envolta, per a que creguin que Déu l’ha enviat. De fet, molts jueus van creure en Jesús, però no tots; i, encara menys, els grans dirigents. Amb un altre registre, Pau exhorta: feu el que feu –menjar, beure, el que sigui–, feu-ho tot a glòria de Déu; el voler darrer de Pau és, en tot el seu obrar, cercar el bé de tots, a exemple de Crist, perquè se salvin.