Arístides era filòsof d'Atenes. Adreça una obra a l'emperador Adrià o Antoní. El text és un testimoni eloqüent de la caritat i l'esperit social dels primers cristians, disposat a dejunar dos o tres dies per a poder satisfer les necessitats dels pobres:

a) "S'estimen els uns als altres i no menyspreen les viudes i deslliuren els orfes dels qui els tracten amb violència; i el qui té, dóna sense enveja a qui no en té. Tan bon punt veuen un foraster, l'introdueixen a casa seva i s'alegren per ell com per a un veritable germà, perquè el consideren un germà, no segons el cos, sinó en l'esperit i en Déu. Tot just s'assabenten de la mort d'un pobre, s'esforcen, tant com poden, a donar-li sepultura; i si s'assabenten d'algun empresonat o oprimit per causa del nom de Crist, tots són sol·lícits de les seves necessitats, i si és possible deslliurar-lo, ho fan. I si hi ha cap de pobre o necessitat d'entre ells, i no tenen abundància de mitjans, dejunen dos o tres dies per a satisfer les mancances del necessitat" (c.16, nn.7-9).