Deixeble i successor de Panté en la direcció de l'escola catequètica d'Alexandria.

Obres:

– el Protrèptic (exhortació a la conversió)

– el Pedagog (instrucció en la religió cristiana)

– les Stromatas (relacions entre el cristianisme i la ciència secular, en especial la filosofia grega).

– Quis dives salvetur?

Amb ell, s'inicia un nou període patrísitic. Comencen estudis de caràcter doctrinal i científic, morals o teològics i comentaris a l'Escriptura.

En Climent conflueix la tradició de la saviesa jueva (els béns són bons i signe de benedicció), l'ètica estoica (les riqueses són un perill) i l'anunci de l'Evangeli (la comunicació de béns).

Pel que fa a la seva doctrina, assenyalem:

1) Afirma la licitud de la propietat i rebutja el comunisme gnòstic de Carpòcrates (inclòs de dones) i els seus seguidors. La situació i el context d'Alexandria feia necessari aclarir, davant d'heretgies i de postures extremes, el pensament de l'Església. Déu no prohibeix la riquesa honesta; sí, la seva possessió injusta i el seu l'afany. Negar la propietat, doncs, contradiu i s'oposa a l'ensenyament de Crist. Cal, així, afirmar la bondat de les coses creades.

a) "Cal, doncs, tenir alguna part en les riqueses, com ho demana la raó, i cal comunicar-les amb els altres amb esperit humà, no servil ni jactanciós" (Ped. III, 6): hi ha una possessió racional de la riquesa, conforme a la recta raó.

b) "Com hi haurà qui demani i rebi, si no hi ha ningú que tingui i doni i llogui" (Ped. III, 6).

c) "El Senyor no prohibí, doncs, cercar la riquesa honestament, sí ser ric injustament i insaciable" (Ped. II, 6).

d) "Quant més profitós és el contrari! Posseir, d'una banda, el suficient i no angoixar-se per haver-lo de buscar, i, de l'altra, socórrer els que convingui. Perquè, de no tenir ningú res, quina comunió de béns podria donar-se entre els homes? Com no veure que aquesta doctrina d'abandonar-ho tot pugnaria i refusaria palesament molts altres ensenyaments del Salvador?" (Quis dives salvetur, 13).

2) Mana el despreniment, no tant de les coses externes, sinó de tot allò que ens impedeix d'usar-les bé. Les riqueses, per la seva naturalesa, son instruments (crhmata –cosa útil– o organon –instrument–), no un fi per si mateixes. Som, doncs, administradors de la riquesa. Ser ric o pobre rau en l'ànima.

a) "No és ric el qui posseeix i guarda, sinó el qui dóna; i aquest donar, no el posseir, fa feliç l'home. Ara bé, aquesta promptitud en donar és fruit de l'ànima. Per tant, en l'ànima està que hom sigui ric" [Ped. III, 6]) i així s'ha d'entendre la benaurança de la pobresa.

b) "La riquesa és, així, instrument, Si se'n fa un ús just, es posa al servei de la justícia. Si s'usa injustament, serveix a la injustícia. Per la seva natura és destinada a servir, no a manar. Hom no pot, doncs, acusar-la del que per si mateixa no posseeix, perquè no és ni bona ni dolenta. La riquesa no té culpa. A qui s'ha d'acusar és a qui té la facultar d'usar-ne bé o malament, per l'elecció que en fa. I això rau en la ment i judici de l'home, que és lliure i pot, al seu arbitri, emprar tot el que se li dóna per al seu ús. Tan és així que el que cal destruir, no són les riqueses, sinó les passions de l'ànima que no permeten de fer-ne un bon ús" (Quis dives salvetur, 14).

c) "El Senyor no mana que llencem la nostra casa i ens apartem de la riquesa. El que Ell vol és que desarrelem de la nostra ànima els dogmes sobre les riqueses, la cobdícia desfermada, la malaltia de posseir-les, i les espines de la vida, que ofeguen la llavor de la vida vertadera" (Quis dives salvetur, 11).

d) "Perquè qui té béns i or i plata i cases com a dons de Déu, i per ells serveix a Déu, qui els hi ha donat amb vista a la salut dels homes; el qui sap, a més, que tot això ho posseeix per raó dels seus germans més que de si mateix i està molt per sobre de tot allò que posseeix, aquest no posseeix les riqueses com un esclau, ni les porta per tota l'ànima, ni en condicionen la seva vida, sinó que treballa esforçant-se constantment en alguna obra bonica i divina. I si arriba el moment en què cal veure's privat de tot, és capaç de suportar amb el mateix ànim seré la seva privació, amb què abans gaudia de la seva abundància. Aquest és el qui el Senyor proclama benaurat i anomena pobre d'esperit" (Quis dives salvetur, 16).

e) "Hi ha, doncs, un ric que ho és veritablement i formosa: el ric en virtuts, capaç d'emprar santament i fidel la fortuna" (Quis dives salvetur, 19).

3) L'ús de la riquesa ha d'ésser comú. Això ja ho afirmava Aristòtil, i ho recull i aprofundeix sant Tomàs (II-II, q.66, a2). I el criteri de la moralitat de l'ús rau en la seva suficiència. Cal, també, en virtut de la justícia, comunicar els béns. Els béns, doncs, estan destinats a tots els homes; quan hom ho oblida ofèn Déu. No comunicar a qui passa necessitat equival a ésser un homicida.

a) "La mesura ha d'ésser la seva utilitat, no el luxe. Si no, digues-me, és què no talla el ganivet de taula si no és de plata o no té el puny d'ivori? [...]. Els qui seriosament tenen cura de la seva salvació, han de tenir per principi primer que tota possessió de béns se'ns dóna per raó del seu ús, i l'ús per raó de la suficiència, que pot procurar-se amb poc" (Pedagogus II, 3). Pel que fa al criteri moral de la suficiència, aquest exemple cal situar-lo en el context per no oblidar el valor humanitzador de la cultura, fins i tot dels instruments de treball; no obstant això, cal seguir afirmant la niciesa i immoralitat del luxe, la mesura del qual és, segons graus, relativa al context històric.

b) "Ara bé: Déu creà el gènere humà per a la comunió o comunicació d'uns amb els altres, [...]. En efecte, tot és comú i no pretenguin els rics tenir més que els altres. Així, doncs, allò de «tinc i em sobra, per què no he de gaudir-ne?», no és humà ni propi de la comunió de béns. Més propi de la caritat és dir: «Tinc, per què no donar-ne part als necessitats?» Qui així ho fa és perfecte, perquè ha complert el manament d'estimar el proïsme com a si mateix. [...] Sé molt bé que Déu ha donat la facultat d'ús, però només fins al que és necessari, i volgué, d'altra banda, que l'ús fóra comú. I és absurd que hom visqui entre plaers, mentre molts romanen en la misèria. [...] Quant més intel·ligent gastar pels homes que no pas en pedres i objectes d'or! [...]" (Pedagogus II, 12).

c) "No et posis a jutjar sobre qui és digne i qui no, doncs pots equivocar-te en la teva opinió. En el dubte de la ignorància, convé més fer el bé als indignes, en consideració als dignes, que no, per prudència contra els qui no són tan bons, no encertar tampoc amb els dignes" (Quis dives salvetur, 33). Heus ací un bon criteri d'ajut, ben actual, en casos dubtosos.

4) Els rics poden salvar-se si empren bé les riqueses. Malgrat tot, la seva possessió comporta un risc: compara les riqueses a una serp, qui no les agafa adequadament és fàcilment mossegat i enverinat.

a) "La riquesa s'assembla a una serp que, si no se l'agafa sense dany des de lluny [...], aquesta s'enroscarà a la mà i mossegarà" (Ped. III, 6).

b) "Difícil és, en efecte, no deixar-se arrossegar i trastornar l'ànima pels delits i florits encants que comporta clarament la riquesa; però no és impossible assolir, malgrat la dificultat, la salvació, a condició de passar de la riquesa sensible a l'espiritual i ensenyada per Déu, i saber emprar de les coses indiferents rectament i pròpia, amb vista a aconseguir la vida eterna" (Quis dives salvetur, 20).

c) "Amb el desig de posseir més i més, furiosa per amors ferotges i inflada com per agullons i tàvecs a causa de les passions [...], l'ànima s'ensangona en folls entossudiments, desespera de la vida i s'avé a menysprear Déu" (Quis dives salvetur, 25).

d) "Pel que fa a les riqueses i a la seva possessió, el Salvador no ha exclòs de cap de les maneres els rics, ni els ha obert un solc en el camí de la salvació, amb la condició que puguin i vulguin orientar llurs vides vers els manaments de Déu, i els prefereixin a les coses temporals [...]".(Quis dives salvetur, 26).

5) Rebutja la violència, contrària a Déu.