Obra d'autor desconegut. Diognet fa tres preguntes a un seu amic cristià: 1) quin és el culte que els cristians donen a Déu i perquè se separen dels jueus? 2) En què consisteix realment l'amor al proïsme?. 3) per què ha aparegut aquesta religió tan tard en el món?

a) "Els cristians, efectivament, no es distingeixen dels altres homes ni pel país, ni pel llenguatge, ni pels vestits. Perquè ni habiten ciutats exclusivament d'ells, ni parlen cap dialecte especial, ni duen una vida a part. [...] Resideixen a les pròpies pàtries, però com a forasters; compleixen tots els deures de ciutadans, i suporten totes les càrregues com els estrangers; qualsevol terra estranya resulta per a ells pàtria, i tota pàtria, terra estranya. Es casen com tothom, engendren fills; però no exposen els nadons. Comparteixen tots la taula, però no el llit. Es troben dins la carn, però no viuen segons la carn. Passen el temps sobre la terra, però tenen els drets de ciutadania al cel. Obeeixen les lleis establertes, però amb llurs vides superen les lleis. Estimen tothom, i de tothom són perseguits. Se'ls desconeix, i tanmateix se'ls condemna. Se'ls mata, i així se'ls fa obtenir la vida. Són pobres, i enriqueixen molta gent. Manquen de tot, i abunden en tot. Hom els menysprea, i en els menyspreus troben llur glòria. Hom els calumnia, i hi troben la justificació. Són insultats, i ells beneeixen; ultratjats, i ells honoren. Tot fent el bé, són castigats com a malfactors; punits, s'alegren com si conservessin la vida" (c. 5, n.1-14). "En un mot: el que és l'ànima en el cos, això són en el món els cristians" (c. 6, n.1). Heus ací un resum de la inserció dels cristians en el món. El compliment del deure social, l'arrelament en els costums del lloc, la mirada fita en Déu i ofegar el mal amb abundància de bé (Rm 12, 21) són criteris que expliciten una fe que opera per la caritat. Ser l'anima del món: aquesta afirmació anticipa la idea del Concili Vaticà II sobre el cristià com a ferment de la societat. "D'aquesta manera, l'Església, «grup visible i comunitat espiritual» alhora, camina juntament amb tota la humanitat i experimenta amb el món la mateixa sort terrenal, i existeix com a ferment i a manera d'ànima de la societat humana, la qual ha de ser renovada en Crist i transformada en família de Déu" (GS 40).

b) "La felicitat no consisteix pas a dominar tirànicament sobre el proïsme, ni a voler estar per damunt dels més febles, ni a enriquir-se i violentar els més petits. No és pas així com hom pot imitar Déu; ben a l'inrevés, tot això és aliè a la seva majestat. En canvi, el qui es carrega el fardell del proïsme, el qui, en el terreny on té alguna superioritat, està disposat a beneficiar-ne un altre de menys afortunat, o bé el qui proveeix generosament els necessitats dels béns que posseeix, per haver-los rebut de Déu, esdevenint així un déu per als qui reben de les seves mans, aqueix tal és el veritable imitador de Déu" (c.10, n.4). El capteniment del cristià té en Crist la seva font i el seu model. Imitadors i seguidors de Crist: aquesta és la nostra vocació, que comporta com a exigència, i en positiu, sentir com a pròpia la necessitat aliena i esmerçar-se a portar tots els homes a la plenitud de la seva dignitat i de la realització de la seva vocació. Vegeu el paral·lelisme d'aquestes afirmacions amb el cap. II de la Constitució Pastoral Gaudium et spes, nn. 23-32.