Els pares formulen ja els principis čtics que han de regir en l'ús i la possessió dels béns. Es pot resumir la seva doctrina en tres tesis fonamentals que, més tard, amb terminologia més precisa, es repetirŕ en les ensenyances teolňgiques:
a) afirmació del dret natural de propietat
b) modes d'adquirir-la; títols de possessió
c) certes condicions en el seu ús: funció personal i social de la propietat.
També destaquen la funció social de la propietat privada. L'almoina té una especial importŕncia, com a signe de despreniment del que legítimament es posseeix. En el cas que sorgeixin conflictes entre el dret a la propietat privada i la seva funció social, els Pares ensenyen, sens dubte, que preval la segona en front de la primera. És a dir, la finalitat dels béns per a ús de tots els homes és primŕria i anterior a la possessió privada per part d'algunes persones.
Alguns Pares subratllen tant emfŕticament la idea que els béns estan destinats a tots els homes i que hom no pot usar-los exclusivament per a si mateix, que certs autors han interpretat la seva predicació com una condemna del sistema de propietat privada. Sobre aquesta qüestió s'ha de dir que molts Pares consideraven que el destí universal de tots els béns es realitzava millor amb la propietat comuna que amb la propietat privada. Aquesta, encara que no intrínsecament dolenta, és una institució molt deficient. Segons ells, el destí universal i comú dels béns de la terra procedeix de la llei de la humanitat anterior a la caiguda de l'home. L'apropiació privada deriva del dret natural vinculat a la condició de l'home després de la caiguda, essent, per tant, un dret existencial i consuetudinari.