Pel que fa a la doctrina social, no hi ha una tematització concreta ni un corpus definit, però tots els ensenyaments giren entorn del següent vocabulari propi: "pobresa"; "justícia"; "obres de misericòrdia, d'assistència i caritat"; "riquesa"; "almoina"; "usura"; "caritat"; "treball"; "propietat"; etc.

És difícil sintetitzar les ensenyances dels Pares de l'Església pel que fa a aquests temes de moral, a causa de les situacions socials molt distintes. No hi ha una ètica social sistemàtica, però sí hi ha moltes referències en els seus escrits, que solen tenir un estil més exhortatori que dogmàtic, que enclou la condemnació dels pecats del seu temps.

Durant els primers segles de l'Església, la majoria dels escriptors o autors cristians són bisbes i les seves produccions són discursos exhortatoris en els quals s'afronten problemes pastorals. Els Sants Pares no van elaborar una doctrina moral sistemàtica entorn de l'ordre social i polític. És més, tenen en perspectiva una ètica individual —no individualista— (en concret, el perill de la riquesa) més que social. Tanmateix quasi tots els temes que avui es tracten sobre aquestes qüestions socials o polítiques tenen cert ressò en les seves obres, tant de caire exhortatori, com ensenyances catequètiques, comentaris als llibres de la Bíblia, etc. Cal, però, distingir els estils literaris amb què han estat escrits, i que dificulten la seva valoració. L'estil homilètic es presta a exageracions dels abusos; l'exegesi es mou més en l'àmbit ascètic; més realistes són els textos catequètics; però els més valuosos són els temes monogràfics i sistemàtics sobre alguna qüestió moral concreta.

Rere l'aspecte exhortatori, hi ha una percepció de principis morals en l'àmbit de l'economia, limitats al seu context històric i econòmic, però veritables principis que seran normatius per l'esdevenidor de la moral econòmica.

Estudiarem els següents autors:

1. Didakhé (70-90 d.C.)

a. Síntesi del document:

I: resum de la catequesi moral sota la figura dels dos camins. Tot ell és un resum dels manaments.

II: Litúrgia: el baptisme, el dejuni i l'oració, l'Eucaristia

III: preceptes disciplinaris: obligacions pel que fa als superiors

Epíleg: exhortació a la perseverança tenint com a referent la parusia

b. Resum del contingut teològico-moral social:

1) Relacions socials: critica la manca de consciència social de qui rebutja el necessitat (n. 3);

a) Així descriu als que elegeixen el camí de la mort: "En canvi, el camí de la mort és aquest: [...] Els perseguidors dels bons, els menyspreadors de la veritat, els amants de la mentida, els ignorants del premi de la justícia, els qui s'allunyen del bé i del just judici, els qui vetllen no pel bé sinó pel mal; els qui estan lluny de la mansuetud i la paciència, els qui estimen la vanitat, els qui busquen la paga, els qui no es compadeixen del pobre, els qui no sofreixen pel qui està atribolat, els qui desconeixen el seu Creador; els assassins d'infants, els corruptors de la imatge de Déu, els qui giren la cara a l'indigent, els qui turmenten l'oprimit, els advocats dels rics, els jutges injusts dels pobres, els pecadors sempre i arreu. Tant de bo, fill, que te n'apartis de tots aquests!" (c. 5. n.2.).

2) Béns econòmics: prohibeix que es consideri la propietat com una cosa exclusiva (12); empeny a una comunicació de béns general i a tots (1 i 2); determina les condicions de l'almoina (1 i 2); apressa la responsabilitat.

a) "Que et sui l'almoina a les mans fins que sàpigues a qui la dones" (c.1, n.6). Aquest text, a més de mostrar la insistència en la necessitat de comunicar els béns, remarca quelcom d'important: el criteri personalista: el receptor de l'almoina no és un objecte de la nostra caritat, sinó subjecte del nostre amor.

b) "No seràs dels qui obren les mans per prendre i les tanquen per donar" (c.4 n.5). Responsabilitat i exhortació a no viure a despeses d'altri.

c) "No giraràs la cara a l'indigent, sinó que comunicaràs totes les teves coses amb el teu germà, i no diràs que són teves; puix que sou coparticipants en la immortalitat, amb més raó encara en els béns corruptibles" (c.4, n.8): no vol dir que no hem de posseir res, sinó que no en som propietaris. Déu és l'únic propietari. Aquest text posa de relleu la intrínseca obertura de la persona als altres. No "és el seu problema", com diuen alguns, sinó també el meu, per raó de fraternitat (germà), d'administrador (només n'és Senyor i amo nostre Déu), i de comunió.

3) Hospitalitat i treball: prohibeix l'oci entre els cristians (4); prescriu el treball dels qui són d'una altra comunitat (4); i mana donar part del que s'ha obtingut per mitjà del treball (2).

a) Sobre l'hospitalitat dóna criteris de gran actualitat per a discernir la manera d'atendre els passavolants i els immigrats: "Si el que arriba és un viatger, socorreu-lo en tot el que pugueu: no el deixeu, però, quedar-se entre vosaltres més de dos o tres dies, si és que en té necessitat " (c.12, n.3); "si vol establir-se entre vosaltres, i té ofici, que treballi per menjar" (n.3); "si no té ofici, segons la vostra prudència, preneu precaucions per tal que no visqui entre vosaltres cap cristià ociós. Si ell no hi està d'acord és un traficant de Crist; guardeu-vos d'aquesta mena de gent". Heus ací, doncs, els criteris: 1. atendre'ls en primera necessitat; 2. no deixar que es perpetuï l'ajut, el que equival a no deixar que ningú se n'aprofiti i es fomenti, així, una certa cultura de la subvenció, que és dolenta per la humanització de la societat i dels seus membres; 3. facilitar-los la possibilitat d'un treball, o de què aprenguin a treballar.

4) Vincula la comunicació de béns i la dimensió transcendent de l'ésser humà.

a) "Si tens [alguna cosa guanyada] amb les teves mans, dóna'n en remissió dels teus pecats" (c.4, n.6). Sierra Bravo fa notar l'actualitat d'aquest ensenyament, avui que tots reben salari i pocs en són conscients del deure de comunicar-ne. Mostra alhora el sentit penitencial de l'almoina. Alhora indica el Remunerador de la nostra caritat: Déu nostre Senyor. Això significa que "no dubtaràs a donar, ni murmuraràs en fer-ho" (c.4, n.7).

És el tercer successor de Pere. D'ell només es conserva la Carta als corintis (96 d.C). El fi d'aquesta carta és cercar el restabliment de la concòrdia en la comunitat cristiana, després de la rebel·lió d'alguns dels seus membres contra els preveres, que arribaren a deposar-los. Com a curiositat, el text fa esment de la vinguda de Pau a Espanya.

Resum del text:

I: ensenyaments de caràcter moral. Dóna a entendre la primacia de l'església de Roma

II: submissió i obediència als superiors jeràrquics. Els preveres no són delegats de la comunitat, sinó que reberen l'autoritat dels apòstols.

Cloenda: esperança de retornar a l'ordre.

El document posseeix una concepció orgànica i jeràrquica de la societat –recordeu que és un dels principis que assenyala el document Orientacions de la Congregació per a l'educació catòlica– amb vista a la solidaritat de classes o nivells socials. Fa servir l'analogia del cos, on cada part s'orienta per al bé de tot.

a) "Els grans no poden subsistir sense els petits, ni els petits sense els grans" (c. 37, n.4)

b) "El fort tingui cura del dèbil, i el dèbil respecti el fort; el ric subministri al pobre i el pobre doni gràcies a Déu que li ha deparat qui remeï la seva necessitat" (c. 38, n.2).

Portat de Síria a Roma, on morí per les bèsties a l'amfiteatre, per ordre de l'emperador Trajà. Pel camí va escriure quatre cartes des d'Esmirna (a Àsia Menor, Efes, Magnèsia i Roma) i tres des de Troade (a Filadèlfia, Esmirna i a Policarp). Empra per primera vegada el terme Església Catòlica.

1) A la Carta als cristians de Esmirna, criticant els pagans, per contraposició, dóna a entendre què fan els cristians: [els pagans] no fan caritat; no els importa la viuda i l'orfe; no ajuden l'atribolat; ni tenen cura dels empresonats, dels afamats i dels assedegats.

2) A la Carta a Policarp exalça la magnanimitat d'uns amb els altres, fet que representa un veritable estalvi. Cal fer-ho a imitació de Déu. Aquest text és ressò del manament nou segons la mesura de l'amor de Déu pels homes, afirmació cabdal de l'antropologia teològica, que en Crist l'home descobreix la grandesa de la seva dignitat i de la seva vocació, que es realitza en el lliurament sincer de si mateix (GS 22 i 24).

Deixeble de sant Joan i consagrat bisbe pel mateix apòstol. Va a Roma per a tractar amb el Papa Anicet sobre el dia i la forma de celebrar la pasqua. No es posaren d'acord. Es conserva la Carta als de Filips.

a) "Si teniu la possibilitat de fer el bé, no ho ajorneu, «doncs l'almoina lliura de la mort» (Tb 4,10). Estigueu tots subjectes els uns als altres". (c.10, n.2): dues realitats es posen de manifest: l'exhortació a la generositat, i la mútua implicació i dependència de tots. Altra volta: l'altri és responsabilitat també pròpia i no me'n puc desdir.

b) Exhorta alhora a abstenir-se de l'avarícia; no fer-ho porta a la idolatria. (c.11, n.2).

Carta d'autor desconegut. Té com a objectiu prevenir els cristians contra l'amenaça judaïtzant. La darrera part del document reprèn la idea dels dos camins de la Didakhé i empra les mateixes expressions.

1) Exhorta al despreniment, a la humilitat i a la confiança en Déu que governa amb la seva Providència ("sense la disposició de Déu res no succeeix" [c. 19, n.6]).

2) "Comunicaràs en totes les coses amb el teu proïsme, i no diràs que les coses són teves pròpies, perquè si en l'imperible sou partícips en comú, quan més en el perible!" (c.19, n.8); "No siguis dels que estenen la mà per a rebre i l'encongeixen per a donar": aquestes idees ja es troben, amb els mateixos termes, en la Didakhé.

Obra d'autor desconegut. Diognet fa tres preguntes a un seu amic cristià: 1) quin és el culte que els cristians donen a Déu i perquè se separen dels jueus? 2) En què consisteix realment l'amor al proïsme?. 3) per què ha aparegut aquesta religió tan tard en el món?

a) "Els cristians, efectivament, no es distingeixen dels altres homes ni pel país, ni pel llenguatge, ni pels vestits. Perquè ni habiten ciutats exclusivament d'ells, ni parlen cap dialecte especial, ni duen una vida a part. [...] Resideixen a les pròpies pàtries, però com a forasters; compleixen tots els deures de ciutadans, i suporten totes les càrregues com els estrangers; qualsevol terra estranya resulta per a ells pàtria, i tota pàtria, terra estranya. Es casen com tothom, engendren fills; però no exposen els nadons. Comparteixen tots la taula, però no el llit. Es troben dins la carn, però no viuen segons la carn. Passen el temps sobre la terra, però tenen els drets de ciutadania al cel. Obeeixen les lleis establertes, però amb llurs vides superen les lleis. Estimen tothom, i de tothom són perseguits. Se'ls desconeix, i tanmateix se'ls condemna. Se'ls mata, i així se'ls fa obtenir la vida. Són pobres, i enriqueixen molta gent. Manquen de tot, i abunden en tot. Hom els menysprea, i en els menyspreus troben llur glòria. Hom els calumnia, i hi troben la justificació. Són insultats, i ells beneeixen; ultratjats, i ells honoren. Tot fent el bé, són castigats com a malfactors; punits, s'alegren com si conservessin la vida" (c. 5, n.1-14). "En un mot: el que és l'ànima en el cos, això són en el món els cristians" (c. 6, n.1). Heus ací un resum de la inserció dels cristians en el món. El compliment del deure social, l'arrelament en els costums del lloc, la mirada fita en Déu i ofegar el mal amb abundància de bé (Rm 12, 21) són criteris que expliciten una fe que opera per la caritat. Ser l'anima del món: aquesta afirmació anticipa la idea del Concili Vaticà II sobre el cristià com a ferment de la societat. "D'aquesta manera, l'Església, «grup visible i comunitat espiritual» alhora, camina juntament amb tota la humanitat i experimenta amb el món la mateixa sort terrenal, i existeix com a ferment i a manera d'ànima de la societat humana, la qual ha de ser renovada en Crist i transformada en família de Déu" (GS 40).

b) "La felicitat no consisteix pas a dominar tirànicament sobre el proïsme, ni a voler estar per damunt dels més febles, ni a enriquir-se i violentar els més petits. No és pas així com hom pot imitar Déu; ben a l'inrevés, tot això és aliè a la seva majestat. En canvi, el qui es carrega el fardell del proïsme, el qui, en el terreny on té alguna superioritat, està disposat a beneficiar-ne un altre de menys afortunat, o bé el qui proveeix generosament els necessitats dels béns que posseeix, per haver-los rebut de Déu, esdevenint així un déu per als qui reben de les seves mans, aqueix tal és el veritable imitador de Déu" (c.10, n.4). El capteniment del cristià té en Crist la seva font i el seu model. Imitadors i seguidors de Crist: aquesta és la nostra vocació, que comporta com a exigència, i en positiu, sentir com a pròpia la necessitat aliena i esmerçar-se a portar tots els homes a la plenitud de la seva dignitat i de la realització de la seva vocació. Vegeu el paral·lelisme d'aquestes afirmacions amb el cap. II de la Constitució Pastoral Gaudium et spes, nn. 23-32.

Hermàs era un esclau emancipat per la seva matrona. Sintetitzem les següents qüestions socials:

1) Les classes socials: hi ha dues categories econòmiques, rics i pobres, en dependència recíproca, que reclama solidaritat. Els rics han de recolzar en la fe i la pregària del pobre i comunicar amb ells la seva riquesa, perquè aquesta sigui fecunda i no es perdi. De la riquesa, en som administradors.

a) "El ric té, sí, molts diners; però pel que fa al Senyor, és un captaire, [...] i molt poques vegades eleva la seva lloança i oració al Senyor, i quan ho fa, és curta i dèbil, sense forces per remuntar-se a dalt. Ara bé, quan el ric s'entrellaça amb el pobre i li subministra el necessari, persuadit que tot el que faci pel pobre tindrà el seu guardó davant Déu (perquè el pobre és ric en la seva oració i en la seva lloança i l'oració té gran força per a Déu); amb aquesta fe, doncs, el ric subministra tot al pobre sense vacil·lar. I el pobre, socorregut pel ric, prega per ell, donant gràcies a Déu pel qual li va donar el necessari. I el ric encara posa més deler pel pobre a fi que res no li falti en la seva vida, perquè sap que l'oració del pobre és acceptada i rica davant Déu. L'un i l'altre, doncs, compleixen la seva obra: el pobre compleix l'obra de l'oració, que n'és ric, do rebut del Senyor; aquest el torna al mateix Senyor que li hi ha subministrat. I el ric, igualment, dóna al pobre sense vacil·lar la riquesa que va rebre del Senyor. I aquesta és obra gran i acceptada davant Déu, perquè va saber administrar la seva riquesa i va distribuir al pobre dels dons de Déu, i va exercir rectament el servei que el Senyor li encomanà" (comp II, c.III, n.4-7).

2) La mateixa qüestió social: l'existència de desigualtats injustes (excés de menjar per a uns i fam per a altres) perjudica tant rics com pobres. La solució rau en la comunicació. L'exclusivisme en l'obtenció de béns i voler arreplegar-ho tot –dit altrament, el monopoli de béns i beneficis– malmet el cos social. Cal la difusió de béns per una economia reeixida.

a) "Aquests són els que tenen, sí, fe; però alhora posseeixen riquesa d'aquest segle. Quan sobrevé una tribulació, per amor de riquesa i negocis, no tenen inconvenients en renegar del seu Senyor. [...] Quan seran útils? [...] Quan se'ls retalli la riquesa, que ara els arrossega" (visió III, c.6, n.5-7).

3) La misèria i els drets de l'home: cal que tots quedin lliures de la misèria i assenyala l'obligació greu, en justícia, de socórrer-la. Hom té dret a un nivell de vida digne.

a) "Jo, per part meva, us dic que és necessari que tot home es vegi lliure de les seves necessitats, Doncs qui està necessitat i pateix estretors en la seva vida quotidiana, viu en gran turment i angoixa. [...] Per tant, qui coneix la calamitat d'algú i no li en lliura comet un gran pecat i es fa reu de la seva sang" (Comp. X, c.IV, nn.2-4).

4) El luxe i la riquesa: denuncia l'afany de luxe; exhorta a la suficiència i assenyala la comunicació com a fi de la riquesa.

a) "No cerquis res per a tu, fora d'una suficiència passatgera" (comp. I, n.6).

b) "En lloc, doncs, de camps, compreu ànimes atribolades, tant com pugueu; socorreu les viudes i els orfes i no els menyspreeu; gasteu tots la vostra riquesa i els vostres béns en aquesta classe de camps i cases, que són les que heu rebut del Senyor. Perquè aquest és el fi perquè l'Amo us va fer rics, perquè li presteu aquests serveis. [...] Aquest és el luxe bo i sa, que no comporta tristesa ni temor, sinó alegria. No practiquis, doncs, el luxe dels gentils, doncs és sense profit per a vosaltres, els servidors de Déu. Practiqueu, sí, el vostre propi luxe, aquell en què podeu alegrar-vos" (comp.I, nn. 8-11).

5) La salvació dels rics: anticipant Climent d'Alexandria (Quis dives salvetur?), en reconeix la possibilitat si fan penitència i practiquen la beneficència.

a) "Els rics amb dificultat s'ajunten amb els servents de Déu, de por que se'ls hi demani quelcom. Ara bé, aquests difícilment entraran al regne de Déu. [...] Si fan penitència i practiquen alguna obra de beneficència, viuran per a Déu" (comp.IX, c.XX, nn.1-4).

6) Criteri de com s'ha de fer el dejuni: "Ho faràs d'aquesta manera: després d'haver complert el que està escrit, el dia que dejunis no prendràs sinó pa i aigua, i del menjar que havies de prendre, calcularàs la quantitat de despesa que li correspondria i ho lliuraràs a una viuda, a un orfe o a un necessitat. I t'humiliaràs talment que qui prengui de la teva humiliació saciï la teva ànima i pregui per tu al Senyor" (comp. V, c.III, n.7-8).

7) Altres textos complementaris de caire general:

a) "Viviu en pau els uns amb els altres, tingueu cura els uns dels altres, socorreu-vos mútuament, no vulgueu ser sols a participar amb excés i profusió de les criatures de Déu, sinó repartiu també als necessitats. Els uns, en efecte, pels seus excessos en el menjar, arrosseguen malalties al seu cos i arruïnen la seva salut; altres, al contrari, no tenen què menjar i, per falta d'alimentació suficient, arruïnen també el seu cos i no gaudeixen de salut. Així, doncs, aquesta intemperància us és danyosa a vosaltres, que teniu i no doneu part d'això als necessitats. Mireu el judici que està per venir. Els qui abundeu, doncs, busqueu els famolencs, mentre no s'acaba encara la torre, perquè, una vegada acabada, buscareu fer bé i no en tindreu lloc. Alerta, doncs, vosaltres que us jacteu en la vostra riquesa! Mireu no gemeguin els necessitats i els seus gemecs pugin fins al Senyor i sigueu exclosos, junt amb els vostres béns, de la porta de la torre" (V. III, c.9, n.2-6).

b) "Obra el bé, i del fruit dels teus treballs, que Déu et dóna, dóna amb senzillesa a tots els necessitats, sense titubejar sobre a qui donaràs i a qui no. Dóna a tots, doncs a tots vol el Senyor que es doni dels seus propis dons" (m. II, n. 4).

c) Parlant de les bones obres que s'han de practicar: "Escolta ara el que a aquestes se segueix: servir les viudes, socórrer els orfes i necessitats, redimir de les seves necessitats als servents de Déu, ser hospitalari (perquè en l'hospitalitat es dóna alguna vegada la beneficència), no resistir a ningú, ser tranquil, fer-se un el més pobre de tots els homes, venerar els ancians, exercitar la justícia, conservar la germandat, suportar la insolència, tenir llarguesa d'ànima, no guardar rancor a ningú, consolar els malalts d'ànima, no rebutjar de la fe els qui han patit escàndol, sinó treballar en convertir-los i donar-los ànim; corregir els qui pequen, no atribolar els deutors i necessitats i tot allò que s'assembli" (m. VIII, nn. 8-10).

Arístides era filòsof d'Atenes. Adreça una obra a l'emperador Adrià o Antoní. El text és un testimoni eloqüent de la caritat i l'esperit social dels primers cristians, disposat a dejunar dos o tres dies per a poder satisfer les necessitats dels pobres:

a) "S'estimen els uns als altres i no menyspreen les viudes i deslliuren els orfes dels qui els tracten amb violència; i el qui té, dóna sense enveja a qui no en té. Tan bon punt veuen un foraster, l'introdueixen a casa seva i s'alegren per ell com per a un veritable germà, perquè el consideren un germà, no segons el cos, sinó en l'esperit i en Déu. Tot just s'assabenten de la mort d'un pobre, s'esforcen, tant com poden, a donar-li sepultura; i si s'assabenten d'algun empresonat o oprimit per causa del nom de Crist, tots són sol·lícits de les seves necessitats, i si és possible deslliurar-lo, ho fan. I si hi ha cap de pobre o necessitat d'entre ells, i no tenen abundància de mitjans, dejunen dos o tres dies per a satisfer les mancances del necessitat" (c.16, nn.7-9).

Filòsof i màrtir. És l'apologista més important del s. II.

Obres:

– Apologies de Justí. Una adreçada a l'emperador Antoní Pius, i l'altra al Senat Romà.

– El diàleg amb Trifó.

Mostra, en els seus escrits, la transformació, que s'opera en el convertit al cristianisme, pel que fa al seu capteniment i als seus sentiments socials: consciència social, esperit de solidaritat i comunicació de béns. Defensa la possessió particular de béns i la llibertat en donar i la seva quantitat.

a) "[...] Els qui estimàvem el diner i fer créixer els nostres béns per damunt de tot, ara, fins i tot el que tenim, ho posem en comú i en donem part a tot el qui pateixen necessitat" (Apol. I, c. XIV, nn.2-3).

b) "[...] els qui tenim, socorrem els necessitats i ens ajudem sempre mútuament. [...] Els qui tenen i volen, cadascú segons la seva lliure determinació, dóna el que li sembla bé, i tot el que es recull es lliura al president, i amb això socorre les viudes i els orfes, tots els necessitats per causa de malaltia o qualsevol altre motiu, els empresonats, els passavolants ..." (Apol. I, c. LXVII, nn. 6-7).

Deixeble i successor de Panté en la direcció de l'escola catequètica d'Alexandria.

Obres:

– el Protrèptic (exhortació a la conversió)

– el Pedagog (instrucció en la religió cristiana)

– les Stromatas (relacions entre el cristianisme i la ciència secular, en especial la filosofia grega).

– Quis dives salvetur?

Amb ell, s'inicia un nou període patrísitic. Comencen estudis de caràcter doctrinal i científic, morals o teològics i comentaris a l'Escriptura.

En Climent conflueix la tradició de la saviesa jueva (els béns són bons i signe de benedicció), l'ètica estoica (les riqueses són un perill) i l'anunci de l'Evangeli (la comunicació de béns).

Pel que fa a la seva doctrina, assenyalem:

1) Afirma la licitud de la propietat i rebutja el comunisme gnòstic de Carpòcrates (inclòs de dones) i els seus seguidors. La situació i el context d'Alexandria feia necessari aclarir, davant d'heretgies i de postures extremes, el pensament de l'Església. Déu no prohibeix la riquesa honesta; sí, la seva possessió injusta i el seu l'afany. Negar la propietat, doncs, contradiu i s'oposa a l'ensenyament de Crist. Cal, així, afirmar la bondat de les coses creades.

a) "Cal, doncs, tenir alguna part en les riqueses, com ho demana la raó, i cal comunicar-les amb els altres amb esperit humà, no servil ni jactanciós" (Ped. III, 6): hi ha una possessió racional de la riquesa, conforme a la recta raó.

b) "Com hi haurà qui demani i rebi, si no hi ha ningú que tingui i doni i llogui" (Ped. III, 6).

c) "El Senyor no prohibí, doncs, cercar la riquesa honestament, sí ser ric injustament i insaciable" (Ped. II, 6).

d) "Quant més profitós és el contrari! Posseir, d'una banda, el suficient i no angoixar-se per haver-lo de buscar, i, de l'altra, socórrer els que convingui. Perquè, de no tenir ningú res, quina comunió de béns podria donar-se entre els homes? Com no veure que aquesta doctrina d'abandonar-ho tot pugnaria i refusaria palesament molts altres ensenyaments del Salvador?" (Quis dives salvetur, 13).

2) Mana el despreniment, no tant de les coses externes, sinó de tot allò que ens impedeix d'usar-les bé. Les riqueses, per la seva naturalesa, son instruments (crhmata –cosa útil– o organon –instrument–), no un fi per si mateixes. Som, doncs, administradors de la riquesa. Ser ric o pobre rau en l'ànima.

a) "No és ric el qui posseeix i guarda, sinó el qui dóna; i aquest donar, no el posseir, fa feliç l'home. Ara bé, aquesta promptitud en donar és fruit de l'ànima. Per tant, en l'ànima està que hom sigui ric" [Ped. III, 6]) i així s'ha d'entendre la benaurança de la pobresa.

b) "La riquesa és, així, instrument, Si se'n fa un ús just, es posa al servei de la justícia. Si s'usa injustament, serveix a la injustícia. Per la seva natura és destinada a servir, no a manar. Hom no pot, doncs, acusar-la del que per si mateixa no posseeix, perquè no és ni bona ni dolenta. La riquesa no té culpa. A qui s'ha d'acusar és a qui té la facultar d'usar-ne bé o malament, per l'elecció que en fa. I això rau en la ment i judici de l'home, que és lliure i pot, al seu arbitri, emprar tot el que se li dóna per al seu ús. Tan és així que el que cal destruir, no són les riqueses, sinó les passions de l'ànima que no permeten de fer-ne un bon ús" (Quis dives salvetur, 14).

c) "El Senyor no mana que llencem la nostra casa i ens apartem de la riquesa. El que Ell vol és que desarrelem de la nostra ànima els dogmes sobre les riqueses, la cobdícia desfermada, la malaltia de posseir-les, i les espines de la vida, que ofeguen la llavor de la vida vertadera" (Quis dives salvetur, 11).

d) "Perquè qui té béns i or i plata i cases com a dons de Déu, i per ells serveix a Déu, qui els hi ha donat amb vista a la salut dels homes; el qui sap, a més, que tot això ho posseeix per raó dels seus germans més que de si mateix i està molt per sobre de tot allò que posseeix, aquest no posseeix les riqueses com un esclau, ni les porta per tota l'ànima, ni en condicionen la seva vida, sinó que treballa esforçant-se constantment en alguna obra bonica i divina. I si arriba el moment en què cal veure's privat de tot, és capaç de suportar amb el mateix ànim seré la seva privació, amb què abans gaudia de la seva abundància. Aquest és el qui el Senyor proclama benaurat i anomena pobre d'esperit" (Quis dives salvetur, 16).

e) "Hi ha, doncs, un ric que ho és veritablement i formosa: el ric en virtuts, capaç d'emprar santament i fidel la fortuna" (Quis dives salvetur, 19).

3) L'ús de la riquesa ha d'ésser comú. Això ja ho afirmava Aristòtil, i ho recull i aprofundeix sant Tomàs (II-II, q.66, a2). I el criteri de la moralitat de l'ús rau en la seva suficiència. Cal, també, en virtut de la justícia, comunicar els béns. Els béns, doncs, estan destinats a tots els homes; quan hom ho oblida ofèn Déu. No comunicar a qui passa necessitat equival a ésser un homicida.

a) "La mesura ha d'ésser la seva utilitat, no el luxe. Si no, digues-me, és què no talla el ganivet de taula si no és de plata o no té el puny d'ivori? [...]. Els qui seriosament tenen cura de la seva salvació, han de tenir per principi primer que tota possessió de béns se'ns dóna per raó del seu ús, i l'ús per raó de la suficiència, que pot procurar-se amb poc" (Pedagogus II, 3). Pel que fa al criteri moral de la suficiència, aquest exemple cal situar-lo en el context per no oblidar el valor humanitzador de la cultura, fins i tot dels instruments de treball; no obstant això, cal seguir afirmant la niciesa i immoralitat del luxe, la mesura del qual és, segons graus, relativa al context històric.

b) "Ara bé: Déu creà el gènere humà per a la comunió o comunicació d'uns amb els altres, [...]. En efecte, tot és comú i no pretenguin els rics tenir més que els altres. Així, doncs, allò de «tinc i em sobra, per què no he de gaudir-ne?», no és humà ni propi de la comunió de béns. Més propi de la caritat és dir: «Tinc, per què no donar-ne part als necessitats?» Qui així ho fa és perfecte, perquè ha complert el manament d'estimar el proïsme com a si mateix. [...] Sé molt bé que Déu ha donat la facultat d'ús, però només fins al que és necessari, i volgué, d'altra banda, que l'ús fóra comú. I és absurd que hom visqui entre plaers, mentre molts romanen en la misèria. [...] Quant més intel·ligent gastar pels homes que no pas en pedres i objectes d'or! [...]" (Pedagogus II, 12).

c) "No et posis a jutjar sobre qui és digne i qui no, doncs pots equivocar-te en la teva opinió. En el dubte de la ignorància, convé més fer el bé als indignes, en consideració als dignes, que no, per prudència contra els qui no són tan bons, no encertar tampoc amb els dignes" (Quis dives salvetur, 33). Heus ací un bon criteri d'ajut, ben actual, en casos dubtosos.

4) Els rics poden salvar-se si empren bé les riqueses. Malgrat tot, la seva possessió comporta un risc: compara les riqueses a una serp, qui no les agafa adequadament és fàcilment mossegat i enverinat.

a) "La riquesa s'assembla a una serp que, si no se l'agafa sense dany des de lluny [...], aquesta s'enroscarà a la mà i mossegarà" (Ped. III, 6).

b) "Difícil és, en efecte, no deixar-se arrossegar i trastornar l'ànima pels delits i florits encants que comporta clarament la riquesa; però no és impossible assolir, malgrat la dificultat, la salvació, a condició de passar de la riquesa sensible a l'espiritual i ensenyada per Déu, i saber emprar de les coses indiferents rectament i pròpia, amb vista a aconseguir la vida eterna" (Quis dives salvetur, 20).

c) "Amb el desig de posseir més i més, furiosa per amors ferotges i inflada com per agullons i tàvecs a causa de les passions [...], l'ànima s'ensangona en folls entossudiments, desespera de la vida i s'avé a menysprear Déu" (Quis dives salvetur, 25).

d) "Pel que fa a les riqueses i a la seva possessió, el Salvador no ha exclòs de cap de les maneres els rics, ni els ha obert un solc en el camí de la salvació, amb la condició que puguin i vulguin orientar llurs vides vers els manaments de Déu, i els prefereixin a les coses temporals [...]".(Quis dives salvetur, 26).

5) Rebutja la violència, contrària a Déu.

Es destaca la condemna que fan de la riquesa injusta. Els seus estils oratoris tenen un cert caire dramàtic, però en aquests mateixos escrits es veu la importància del repartiment just dels béns creats. Tant els pares apostòlics, com els apologètics, com Basili, Joan Crisòstom, Jeroni i Agustí ofereixen testimonis molt eloqüents sobre el valor cristià dels béns terrenals. Adverteixen del risc que comporta la riquesa. Alhora donen importància a l'obligació d'un repartiment equitatiu entre tots els homes dels béns creats per Déu per a l'ús de tots (destí universal dels béns). L'home és només un administrador dels béns creats, d'ací que hom no pot usar-los segons el seu caprici.

El context des del que escriuen és una economia poc desenvolupada, estàtica i basada en el règim d'esclavatge. Sobre els esclaus cau el pes del desenvolupament econòmic, donada la concepció pejorativa del treball manual. Les riqueses estan concentrades en mans de pocs i la majoria viu en la misèria. Per tot això la moral econòmica de les seves exhortacions es polaritza en la dialèctica pobresa-riquesa i se subratlla fortament la importància de la comunicació de béns i la relació solidària entre rics i pobres.

Moltes ensenyances dels Pares poden seguir essent vàlides per situacions d'economies pre-desenvolupades. En general, el seu pensament sòcio-cultural continua tenint interès per a determinar les actituds i comportaments de l'home pel que fa als béns econòmics (pobresa, despreniment, misericòrdia) i per a tornar a la predicació i a la reflexió cristianes l'alè profètic d'inspiració bíblica, sobretot quan es tracta d'abordar situacions econòmiques intolerables.

Plantegen les qüestions sòcio-econòmiques des del punt de vista de les exigències personals de la vida de fe, és a dir, el perill de les riqueses per a la vida del cristià. Es pregunten si la riquesa i les possessions són compatibles amb el cristianisme. Representatiu d'aquesta actitud és el títol d'una obra de Climent d'Alexandria: Quin ric pot salvar-se? La matisada resposta de l'autor era, probablement, acceptada per l'Església del seu temps: la riquesa com a tal no exclou necessàriament del Regne del Cel, sempre que el ric usi els seus béns com si li haguessin estat confiats per Déu per a administrar-los, sobretot en favor dels pobres i necessitats. Els béns estan destinats a tots els homes. Tota capitalització que, en la pràctica, oblidi aquest destí universal dels recursos, constitueix una ofensa a Déu creador.

Els béns són, doncs, perillosos des del punt de vista ètico-religiòs. Donar almoina és un deure de justícia no només perquè les riqueses han estat adquirides moltes vegades de manera injusta –per exemple, per mitjà de la usura–, sinó també perquè, segons els designis de Déu, el món i els seus béns han estat creats per a tots i no és lícit que els rics privin d'ells als pobres.

Els pares formulen ja els principis ètics que han de regir en l'ús i la possessió dels béns. Es pot resumir la seva doctrina en tres tesis fonamentals que, més tard, amb terminologia més precisa, es repetirà en les ensenyances teològiques:

a) afirmació del dret natural de propietat

b) modes d'adquirir-la; títols de possessió

c) certes condicions en el seu ús: funció personal i social de la propietat.

També destaquen la funció social de la propietat privada. L'almoina té una especial importància, com a signe de despreniment del que legítimament es posseeix. En el cas que sorgeixin conflictes entre el dret a la propietat privada i la seva funció social, els Pares ensenyen, sens dubte, que preval la segona en front de la primera. És a dir, la finalitat dels béns per a ús de tots els homes és primària i anterior a la possessió privada per part d'algunes persones.

Alguns Pares subratllen tant emfàticament la idea que els béns estan destinats a tots els homes i que hom no pot usar-los exclusivament per a si mateix, que certs autors han interpretat la seva predicació com una condemna del sistema de propietat privada. Sobre aquesta qüestió s'ha de dir que molts Pares consideraven que el destí universal de tots els béns es realitzava millor amb la propietat comuna que amb la propietat privada. Aquesta, encara que no intrínsecament dolenta, és una institució molt deficient. Segons ells, el destí universal i comú dels béns de la terra procedeix de la llei de la humanitat anterior a la caiguda de l'home. L'apropiació privada deriva del dret natural vinculat a la condició de l'home després de la caiguda, essent, per tant, un dret existencial i consuetudinari.

A partir de la doctrina de l'AT, els Pares condemnen els préstecs a interès. Hi veuen un ús abusiu del diner, que condueix a la usura. Ells assumeixen la doctrina bíblica; la seva ensenyança influirà decisivament en l'època següent i d'aquí passarà a la teologia medieval.