Es destaca la condemna que fan de la riquesa injusta. Els seus estils oratoris tenen un cert caire dramàtic, però en aquests mateixos escrits es veu la importància del repartiment just dels béns creats. Tant els pares apostòlics, com els apologètics, com Basili, Joan Crisòstom, Jeroni i Agustí ofereixen testimonis molt eloqüents sobre el valor cristià dels béns terrenals. Adverteixen del risc que comporta la riquesa. Alhora donen importància a l'obligació d'un repartiment equitatiu entre tots els homes dels béns creats per Déu per a l'ús de tots (destí universal dels béns). L'home és només un administrador dels béns creats, d'ací que hom no pot usar-los segons el seu caprici.

El context des del que escriuen és una economia poc desenvolupada, estàtica i basada en el règim d'esclavatge. Sobre els esclaus cau el pes del desenvolupament econòmic, donada la concepció pejorativa del treball manual. Les riqueses estan concentrades en mans de pocs i la majoria viu en la misèria. Per tot això la moral econòmica de les seves exhortacions es polaritza en la dialèctica pobresa-riquesa i se subratlla fortament la importància de la comunicació de béns i la relació solidària entre rics i pobres.

Moltes ensenyances dels Pares poden seguir essent vàlides per situacions d'economies pre-desenvolupades. En general, el seu pensament sòcio-cultural continua tenint interès per a determinar les actituds i comportaments de l'home pel que fa als béns econòmics (pobresa, despreniment, misericòrdia) i per a tornar a la predicació i a la reflexió cristianes l'alè profètic d'inspiració bíblica, sobretot quan es tracta d'abordar situacions econòmiques intolerables.

Plantegen les qüestions sòcio-econòmiques des del punt de vista de les exigències personals de la vida de fe, és a dir, el perill de les riqueses per a la vida del cristià. Es pregunten si la riquesa i les possessions són compatibles amb el cristianisme. Representatiu d'aquesta actitud és el títol d'una obra de Climent d'Alexandria: Quin ric pot salvar-se? La matisada resposta de l'autor era, probablement, acceptada per l'Església del seu temps: la riquesa com a tal no exclou necessàriament del Regne del Cel, sempre que el ric usi els seus béns com si li haguessin estat confiats per Déu per a administrar-los, sobretot en favor dels pobres i necessitats. Els béns estan destinats a tots els homes. Tota capitalització que, en la pràctica, oblidi aquest destí universal dels recursos, constitueix una ofensa a Déu creador.

Els béns són, doncs, perillosos des del punt de vista ètico-religiòs. Donar almoina és un deure de justícia no només perquè les riqueses han estat adquirides moltes vegades de manera injusta –per exemple, per mitjà de la usura–, sinó també perquè, segons els designis de Déu, el món i els seus béns han estat creats per a tots i no és lícit que els rics privin d'ells als pobres.

Els pares formulen ja els principis ètics que han de regir en l'ús i la possessió dels béns. Es pot resumir la seva doctrina en tres tesis fonamentals que, més tard, amb terminologia més precisa, es repetirà en les ensenyances teològiques:

a) afirmació del dret natural de propietat

b) modes d'adquirir-la; títols de possessió

c) certes condicions en el seu ús: funció personal i social de la propietat.

També destaquen la funció social de la propietat privada. L'almoina té una especial importància, com a signe de despreniment del que legítimament es posseeix. En el cas que sorgeixin conflictes entre el dret a la propietat privada i la seva funció social, els Pares ensenyen, sens dubte, que preval la segona en front de la primera. És a dir, la finalitat dels béns per a ús de tots els homes és primària i anterior a la possessió privada per part d'algunes persones.

Alguns Pares subratllen tant emfàticament la idea que els béns estan destinats a tots els homes i que hom no pot usar-los exclusivament per a si mateix, que certs autors han interpretat la seva predicació com una condemna del sistema de propietat privada. Sobre aquesta qüestió s'ha de dir que molts Pares consideraven que el destí universal de tots els béns es realitzava millor amb la propietat comuna que amb la propietat privada. Aquesta, encara que no intrínsecament dolenta, és una institució molt deficient. Segons ells, el destí universal i comú dels béns de la terra procedeix de la llei de la humanitat anterior a la caiguda de l'home. L'apropiació privada deriva del dret natural vinculat a la condició de l'home després de la caiguda, essent, per tant, un dret existencial i consuetudinari.

A partir de la doctrina de l'AT, els Pares condemnen els préstecs a interès. Hi veuen un ús abusiu del diner, que condueix a la usura. Ells assumeixen la doctrina bíblica; la seva ensenyança influirà decisivament en l'època següent i d'aquí passarà a la teologia medieval.