Guy Rocher, en la seva Introducció a la Sociologia general, defineix la Cultura de la manera següent: «Un conjunt lligat de maneres de pensar, de sentir i d'actuar, més o menys formalitzades, les quals, apreses i compartides per una pluralitat de persones, serveixen, d'una manera a la vagada objectiva i simbòlica, a constituir aquestes persones en una col·lectivitat particular i distinta» (I, pàg. 111).
GS, 53: «Pertany a la persona mateixa de l'home que no accedeixi a una veritable i plena humanitat si no és per mitjà de la cultura, és a dir conreant els béns i els valors de la natura. Per tant, onsevulla que es tracti de la vida humana, la natura i la cultura es connecten ben íntimament.
Amb el mot cultura s'indiquen, en sentit general, totes aquelles coses amb les quals l'home perfecciona i desenvolupa els múltiples dots de l'ànima i del cos; procura reduir al seu poder, amb el coneixement i el treball, l'orbe de la terra; fa més humana, amb el progrés dels costums i de les institucions, la vida social, tant en la família com en tota la convivència civil; finalment, [totes les coses amb les quals], en el decurs dels temps, expressa, comunica i conserva en les seves obres grans experiències espirituals i aspiracions, a fi que serveixin al progrés de molts, més encara de tota la gènera humana.
Se segueix que la cultura humana presenta necessàriament un aspecte històric i social, i que la paraula cultura assumeix sovint un significat sociològic i també etnològic. Ara bé, en aquest sentit hom parla de pluralitat de cultures. Car, a partir de la diversa manera d'usar de les coses, realitzar el treball i expressar-se, practicar la religió i formar els costums, estatuir lleis i institucions jurídiques, augmentar les ciències i les arts i conrear la bellesa, s'originen diverses condicions comunes de vida i formes vàries d'estructurar els béns de la vida. D'aquesta manera, a partir dels usatges rebuts, es forma el patrimoni propi de cada comunitat humana. Així també, es constitueix un àmbit definit i històric en el qual s'insereix l'home de cada poble i època, i del qual obté els béns per a promoure el cultiu humà i civil»
· etimològic, és a dir, referent a l'origen del mot; «colere» (conrear, cultivar), amb una munió de significats, segons els complements que l'acompanyen. De «colere» deriven els mots cultas (conreu, cultiu) i cultura (conreu dels camps cultiu de l'esperit)
· antropològic, és a dir, referent a la constitució de l'home; L'assoliment d'una humanitat veritable i plena
· fenomenològic, és a dir, referent a la pluralitat de dimensions que la Cultura presenta;
1. L'angle personal: «totes aquelles coses amb les quals l'home perfecciona i desenvolupa els seus dots diversos d'ànima i cos».
2. L'angle còsmic: «totes aquelles coses amb les quals l'home procura reduir sota el seu poder, amb el coneixement i el treball, tota la terra».
3. L'angle social: «totes aquelles coses amb les quals l'home fa més humana, amb el progrés dels costums i de les institucions, la vida social, tant en la família com en tota la convivència civil».
4. L'angle històric: l'home, «en el decurs dels temps, expressa, comunica i conserva, en les seves obres, grans experiències espirituals i aspiracions, a fi que serveixin per al progrés de molts, més encara, de tota la gènera humana».
· sociològic, és a dir, referent al pluralisme de les Cultures.
· en l'antropologia cultural, inculturació és el procés de transmissió generacional del patrimoni cultural d'una societat, amb vista a conservar-lo. Equival a socialització, per la que hom esdevé membre de la seva sociocultura
· teològicament,
1. inculturació remarca els processos d'encarnació sociohistòrica del cristianisme;
2. enculturació, l'aspecte antropològic: Procés pel qual un individu adopta la seva cultura.
3. aculturació, els processos de contacte interculturals de caire assumptiu: Procés de canvi cultural.
· L'home assoleix, per mitjà de la Cultura, la veritat i la plenitud de la seva humanitat.
· L'home és naturalment cultural; és a dir, pertany a la seva condició l'esdevenir culturalment.
· Per la seva condició d'ésser material i, alhora, espiritual (intel·ligent, lliure i responsable), l'home és constitutivament cridat a ultrapassar els seus límits materials per mitjà del desenvolupament de les seves energies espirituals.
· La Cultura és l'autorealització de l'home en els seus dots corporals i espirituals.
· La Cultura és l'heteroprojecció de l'home vers la naturalesa a fi de penetrar‑la científicament, dominar‑la tècnicament i gaudir‑ne estèticament.
· La Cultura és autorealització de l'home com a ésser social a través de la humanització progressiva de les estructures de la convivència.
· La Cultura és l'acumulació objectiva de les experiències espirituals i de les aspiracions de l'home.
· La Cultura és el conjunt de les condicions de vida, ordenada segons unes escales de valors, que cada grup humà rep, conserva i desenvolupa de manera peculiar. Cada poble té, doncs, la seva pròpia Cultura.
· Volem notar, al mateix temps, que aquestes proposicions són afirmades, tant‑se‑val, des d'una perspectiva d'obertura no solament a la Transcendència, sinó també a la Gratuïtat. Ningú no hi vegi en elles cap mena d'encobert humanisme autosuficient.
Les cultures
· ofereixen modes diversos d’apropar-se a la veritat
· comporten la referència a la manifestació de Déu en la natura
· comparteixen el dinamisme del temps humà (transformacions i progressos): cada home és fill i pare de la cultura a que pertany, i totes les cultures deixen entreveure la tensió vers la plenitud, tenen la possibilitat d’acollir la revelació divina
· impregnen la forma de viure la fe
· serven la seva identitat en obrir-se a la universalitat cristiana
· no són criteri de judici ni darrer criteri de veritat pel que fa a la Revelació divina
· reben d’aquesta nous estímuls per a ulteriors desenvolupaments.
El trobament inicial amb la filosofia grega no exclou altres aportacions
· noves comeses s’obren a la inculturació, particularment a l’Orient i dins d’ell, a l’Índia. Ací, tres criteris: universalitat de l’esperit humà; no oblidar l’adquirit amb la inculturació en el pensament greco-llatí; no tancar-se en la diferència. Idem per a Xina, Japó, resta de països asiàtics; Àfrica: la circularitat “filosofia–Paraula de Déu” enriqueix la filosofia.
L'encontre entre fe i cultura és ineludible. En aquest encontre, la fe cristiana té diverses funcions:
· Afirmativa: La fe cristiana afirma el valor de la cultura, testimonia a favor del progrés cultural. Ofereix als cristians estímuls i ajuts per a descobrir el sentit ple de l'activitat que situa la cultura en el lloc eminent que li pertoca dins l'entera vocació de l'home; sentit ple que prové de Déu Creador (el pla de Déu damunt l'home), del manament de Jesucrist (l'amor, el lliurament als germans) i de la Saviesa divina (el Verb reflectit en les obres de Déu i en el seu pla de salvació) [cf. GS 57]
· Crítica: La fe cristiana afecta totes les èpoques i possibilita de formular orientacions amb vista a un planteig just de la cultura de la nostra època
· Transcendental: L'Església (que transmet la fe cristiana), enviada a tots els pobles, no està lligada exclusivament a cap raça, nació, sistema de vida, costum
· Servidora: La fe cristiana ajuda a construir la cultura: la bona nova de Crist renova la cultura de l'home caigut, via suplència i, sobretot, mitjançant l'evangelització: complint la seva missió, contribueix a la cultura
· Encarnativa: La fe cristiana s'adapta críticament a la cultura, cosa que requereix la posada al dia de l'Església i la inculturació. Ens aturarem en aquesta segona.
Cenosi i inculturació assumeixen la fórmula: «ço que no és assumit no és redimit». A la claror de GS, EN, Puebla, CT, hom pot elaborar les següents categories
· dialogar i respectar: amb vista a una vinculació Evangeli–cultura estreta, cordial, penetrativa, vital, sense identificació ni confusió, cognitiva, experiencial
· assumir i transvasar: copsar i retenir els elements culturals, injectar l'Evangeli en les cultures sense abdicar-ne o reduir-lo, expressar-lo a través de les cultures, bo i respectant les expressions bíbliques i genuïnament tradicionals
· consolidar i perfeccionar: enfortir els valors de les cultures, acréixer les semences del Verb presents en les cultures i fer-ne punt de partença, perfeccionar i enriquir les cultures bo i renovant-les i elevant-les
· transformar i convertir: transformar implica amarar, fecundar, restaurar, regenerar; arribar a les arrels de la cultura (criteris de judici, valors determinants, centres d'interès, línies de pensament, fonts inspiradores, models de vida de la humanitat), a les estructures socials (a partir de la conversió interior)
· denunciar i corregir: criticar les cultures (els seus valors idolatrats o absolutitzats) i ajudar-les a superar llurs punts deficients i fins i tot inhumans, a combatre'n i eliminar–ne els errors i mals provinents de la permanent seducció del pecat
· transcendir i comunicar: l'Evangeli, com hem vist, no s'identifica amb les cultures; és transcultural; afavoreix la intercomunicació i la integració de les cultures; convoca els homes de totes les races i pobles a reunir-se, per la fe, sota Crist, en l'únic Poble de Déu.
«Una fe que no es converteix en cultura és una fe no acollida en plenitud, no pensada en la seva totalitat, no viscuda amb fidelitat» (Joan Pau II, Carta autògrafa per la qual s'institueix el Consell Pontifici de la Cultura, 20.V.1982, AAS, 74 [1982], p. 685).