L'empresa

Tipologies d'empreses

L'empresa, com a comunitat de persones

Tindrem en compte, en aquest apartat, les relacions entre treballador i empresari, la participació en la marxa de la gestió empresarial i la figura específica de l'empresari.

Relacions treballador-empresari

Inicialment, les relacions empresa-treballador s'enuncien en la doctrina social de l'Església (DSE) –com en altres instàncies de l'època– en termes de patró-obrer.

• Rerum novarum (RN), al mateix temps que indica que s'ha operat un gran canvi en les relacions entre patrons i obrers, assenyala quins han de ser els principis que han de guiar les seves actuacions:

-     Patrons: no tractar els obrers com esclaus, respectar la seva dignitat, no imposar un treball excessiu, pagar el salari a temps, fer almoina dels rèdits lliures...

-     Obrers: complir el contracte, no danyar el capital ni ofendre els patrons, no recórrer a la violència per defensar els seus drets, no provocar sedicions, no barrejar-se amb homes depravats (14).

–    Quant a la quantia del salari, Lleó XIII estableix tres criteris bàsics a l'hora de determinar-la:

-     no n'hi ha prou amb el lliure consentiment del patró i l'obrer;

-     ha de servir, com a mínim, per a l'aliment de l'individu;

-     deixa oberta la possibilitat d'un salari familiar (32-33).

• Quadragesimo anno (QA), recollint els fruits de la reflexió sobre aquests temes en els quaranta anys que li separen de RN

–    aconsella que s'introdueixin elements del contracte de societat en el contracte de treball: els obrers i empleats es fan socis en el domini i administració, o participen, en certa mesura, dels beneficis percebuts;

–    afegeix, a més, la necessitat, per a la consecució d'un salari just i la concòrdia entre patrons i obrers, de fixar-se en la situació de l'empresa, a més de la necessitat de l'aliment de l'obrer i la seva família i la del bé comú (72-73).

• Joan XXIII, en Mater et magistra (MM), aplica a aquest punt la seva visió humana i cristiana:

–    considera la feina no només com una font d'ingressos personals, sinó a més «com a compliment d'un deure i prestació d'un servei per a la utilitat general» (92); «s'ha d'assumir la responsabilitat del que es fa» (82);

–    indica la necessitat que empresaris i treballadors regulin les seves relacions inspirant-se en els principis de la solidaritat humana i d'una fraternitat cristiana, ja que tant la lliure competència il·limitada com la lluita de classes són totalment contràries a la naturalesa humana i a la concepció cristiana de la vida (23);

–    afegeix, a més dels criteris establerts per QA per determinar la quantia del salari, «l'aportació de cada un al procés productiu (71)». Abans ha rebutjat com a criteris la lliure competència i l'arbitri dels poderosos.

• El Concili Vaticà II en Gaudium et spes (GS)

–    recorda el deure dels obrers de treballar, fidelment (67);

–    insisteix en el tema de la remuneració del treball afegint als criteris anteriors que les necessitats no són només materials, sinó també culturals, socials i espirituals (67), i

–    reconeix la legitimitat del dret a la vaga com a últim recurs (68).

• Laborem exercens (LE) insisteix en la necessitat de superar la dicotomia capital/treball, empresari/treballador. És un conflicte interpretat per alguns com conflicte socioeconòmic de caràcter classista (11) i superable només si se supera l'antinòmia capital/treball i es col·loca l'home per sobre de les coses (12-13). Principi personalista: tothom ha de saber i sentir que treballa en quelcom propi.

• Centesimus annus (CA) 12, fent-se ressò de la transformació social ocorreguda en els últims cent anys des de l'aparició de RN, situa el marc de tota relació en l'autonomia de la persona humana i en l'àmbit del bé comú (13):

–    condemna tot conflicte no limitat per consideracions de caràcter ètic o jurídic, a partir del reconeixement del conflicte social, a través de la lluita d'interessos, lluita de classes (14);

–    la necessitat de col·laboració entre treball/capital en ordre a una major productivitat es deu a què l'empresa no pot considerar-se només com una societat de capitals, sinó també com una societat de persones «en la que entren a formar part de manera diversa i amb responsabilitats específiques els que aporten el capital necessari per a la seva activitat i els que col·laboren amb el seu treball» (43).

Participació del treballador a l'empresa

• Pius XI, en assenyalar la conveniència del contracte de societat, ens parla en QA 64-65 d'un nou model de participació en els beneficis, en la propietat i en l'administració.

• Per a MM, la participació activa dels treballadors en la vida de les empreses (tant públiques com privades) en les quals exerceixen la seva tasca no només està ajustada a raó (9), sinó també a les «legítimes exigències pròpies de la naturalesa humana» i «està de perfecte acord amb el desenvolupament econòmic, social i polític de l'època contemporània» (93).

–    Haurà de salvaguardar-se l'autoritat i eficàcia de la unitat de direcció, sense reduir els treballadors «a ésser mers executors silenciosos», sense que es compti amb la seva experiència, ni que romanguin passius, sobretot davant les decisions que regeixen la seva activitat (92).

–    No és possible fixar amb normes certes i definides les característiques d'aquesta participació, ja que la situació de l'empresa, subjecta a canvis radicals i rapidíssims, ho impedeix (91). S'indiquen, però, alguns suggeriments:

o         promoció de les empreses artesanes i agrícoles, de caràcter familiar i cooperatives, que fan més fàcil aquesta participació (85-90, 142, 143);

o         presencia activa dels treballadors en les empreses grans i mitjanes en ordre a esdevenir una autèntica comunitat humana (91-97);

o         extensió de la participació a tots els nivells –nacionals i internacionals– i a tots els ordres de la comunitat política, per mitjà de les seves associacions, per ésser presents allà on es prenen les últimes decisions que afecten els obrers (97-103).

• Pocs anys després, GS

–    afirma que la participació del treballador en tots els nivells i àrees de l'empresa ve exigida, irrenunciablemente, pel caràcter humà de l'empresa: són persones les que s'associen a l'empresa, és a dir, homes lliures i autònoms. Tenint en compte les funcions de cada un (propietaris, administradors, tècnics, treballadors) i mantenint la unitat necessària de direcció, tots han de participar en la gestió de l'empresa (68);

–    denuncia que el punt de partida, tant del sistema capitalista com del col·lectivista, el constitueix la real dissociació entre els que prenen les decisions econòmiques en les unitats de producció i en l'economia en general, i qui executen aquestes mateixes decisions, privats, per tant, de tota iniciativa i responsabilitat (63), rebaixats «al rang de mer instrument de lucre» (27).

• Seguint les petjades de la DSE des de RN, LE 14

–    després de denunciar la consideració del treball humà com una mercaderia sui generis o com una força anònima necessària per a la producció o com un instrument i no com a subjecte i actor (7-8), afirma que la participació en la gestió i en la productivitat de les empreses exigeix adaptacions en l'àmbit del dret de propietat de béns productius i és fonamental per reformar no només l'empresa, sinó tot el sistema econòmic, tant capitalista com col·lectivista;

–    recorda antigues propostes de la DSE, com la copropietat dels mitjans de treball, la participació dels treballadors en la gestió i/o en els beneficis de l'empresa, l'anomenat accionariat obrer, i altres de semblants. Això podria aconseguir-se associant, en la mesura possible, el treball amb la propietat del capital i donant vida a una rica gamma de cossos intermedis;

–    aclareix a més, que la copropietat dels mitjans de producció i/o una socialització dels mateixos no és estatalització, puix del que es tracta és de respectar la subjectivitat de la societat o cossos intermedis.

L'empresari

La DSE s'ha preocupat de definir el perfil de l'empresari.

• RN va parlar ja de les seves obligacions. Les hem recordat més amunt (14).

• QA 72, en recordar que no és procedent disminuir el salari tenint en compte l'escàs rèdit de l'empresa, quan això es degui a incapacitat, abandonament o despreocupació pel progrés tècnic i econòmic, està situant l'empresari en un compromís de responsabilitat moral, en tant que tècnic i expert en la consecució de beneficis.

• MM, encara que reconeix que la dignitat del treballador exigeix la seva participació en l'empresa (83-91), atribueix a l'empresari la missió de garantir la necessària unitat per a una direcció eficient (97-100). I, ja que de fet moltes vegades no coincideixen en una mateixa persona les figures del propietari i del directiu, s'haurà de vetllar perquè aquests últims siguin tècnicament competents i les seves actuacions no es desviïn del bé comú.

• És important ressenyar la lloança que Pau VI, en un discurs als empresaris i dirigents catòlics de l'U.C.I.D., el juny de 1964, els hi dirigeix: són agents que resumeixen i coordinen el capital i el treball, el valor tècnic i el comercial, per satisfer les necessitats de béns i serveis i crear riquesa i llocs de treball.

• LE 16-17

–    distingeix, d'una banda, dos tipus d'empresaris:

o         directe: persona o institució amb la qual el treballador estipula directament el contracte de treball segons determinades condicions;

o         indirecte: tots aquells que influeixen en el contracte i condicions de treball directament o indirecta;

–    comprèn tant persones i institucions (partits polítics, sindicats, col·legis professionals, associacions de consumidors...) com el propi Estat,

–    té influència sia en la manera com s'estipula el contracte de treball, sia en les relacions, més o menys justes, que s'estableixen en el sector del treball humà;

–    d'altra banda, atribueix a cada un responsabilitats específiques:

o         a l'empresari directe:

–    gestionar l'empresa,

–    fixar les condicions laborals sota els condicionaments marcats per l'empresari indirecte i per les exigències objectives dels treballadors,

–    remunerar justament el treball que, ara com ara, dista molt de ser moralment correcte sent com és la pedra de toc per valorar la justícia d'un sistema socioeconòmic;

o         a l'empresari indirecte:

–    delimitar el sistema socioeconòmic coordinant la vida econòmica justament i racional, sense caure en els excessos de la planificació centralitzada, que retallen les iniciatives personals;

–    determinar i condicionar la relació de l'empresari directe amb el treballador,

–    elaborar una política laboral èticament correcta, que respecti els drets dels treballadors i contribueixi a un vertader progrés en l'ordre nacional i internacional;

–    actuar contra la desocupació i prestar subsidi a favor dels desocupats.

• CA 32, des del convenciment que qui produeix una cosa ho fa perquè d'altres puguin gaudir-ne, assenyala com característiques que han de distingir l'empresari:

–    una sèrie de capacitats:

o         la de conèixer oportunament les necessitats dels altres homes;

o         diligència, laboriositat, prudència en assumir riscs raonables, fiabilitat i lleialtat en les relacions interpersonals, resolució d'ànim en l'execució de decisions difícils i doloroses;

–    una sèrie de funcions:

o         organitzar l'esforç productiu;

o         programar la seva durada en el temps;

o         procurar que correspongui de manera positiva a les necessitats que ha de satisfer.

Intervenció de l'Estat a l'empresa

Des de sempre, però a mesura que avança més el temps, la vida de l'empresa ha estat condicionada per l'autoritat política. La DSE ha anat assenyalant els límits i raons d'aquest influx real.

• RN especifica com camps de l'activitat de l'empresa en els quals l'Estat ha d'intervenir:

–    vigilar els contractes de treball a fi de

o         assegurar nivells salarials adequats al manteniment del treballador i la seva família (34),

o         garantir horaris humans de treball i descans (26),

o         tenir cura de la salut dels treballadors, no permetent que se'ls sotmeti a treballs excessius o impropis de l'edat i el sexe (ib.);

o         intervenir davant qualsevol possibilitat de vaga removent les injustícies que la causen (26);

o         vigilar, sense impedir, que els sindicats compleixin la seva tasca (36-41);

o         defensar la prosperitat de la nació sense importunar amb imposts i costoses càrregues les empreses (23).

Tot això salvant la llibertat de l'empresa i en funció de la justícia.

• En QA s'assenyala que l'Estat, lliure de tot interès partidista i atent el bé comú i la justícia, ha de convertir-se en rector i àrbitre de la situació creada per l'esperit individualista en l'economia (109-110), encara que sotmès al principi de subsidiarietat (79), que Pius XI enuncia per primera vegada com un principi bàsic de la DSE.

Critica les càrregues injustes i costoses imposades a les empreses i assenyala l'obligació, per part de l'Estat, de vetllar per la concòrdia entre patrons i obrers.

• MM, partint igualment del principi de subsidiarietat de l'Estat,

–     reconeix, això no obstant, el seu protagonisme, reclamat per les exigències del bé comú, i

–     reconeix també la legítima existència de les empreses públiques, quan els béns produïts comportin tal poder econòmic que no és possible deixar-los a mans de persones privades sense que perilli el bé comú (116). Per a aquest cas estableix les següents condicions:

o         han de regir-se pel principi de subsidiarietat,

o         han d'estar gestionades per persones competents i honrades, i

o         han d'estar sotmeses al control públic (117);

–     assigna, com tasca de l'Estat, promoure les empreses de tipus artesanal, cooperatives i agrícoles mitjançant mesures adequades de política social, facilitar la instrucció en les noves tècniques de producció i estimular les iniciatives que afavoreixin el seu desenvolupament (85-90,123-143);

–     atribueix a l'Estat l'obligació de definir les grans línies rectores per als diversos sectors de la vida econòmica tenint en compte empresaris i treballadors representats per les seves associacions professionals i sindicals com a mitjans adequats per a la col·laboració (97-103).

• LE 16-18 afirma que l'Estat, com a empresari indirecte, deu

–     elaborar una política laboral èticament correcta, que respecti els drets dels treballadors,

–     contribuir a un vertader progrés en l'ordre nacional i internacional,

–     contribuir a eradicar de manera positiva la calamitat social que representa l'atur,

–     prestar el subsidi d'atur a favor dels desocupats,

–     coordinar la vida econòmica justament i racional, i

–     evitar de caure en els excessos de la planificació centralitzada, que minva les iniciatives personals.

• SRS no analitza el problema de forma explícita, però fa referència en diversos moments a la solidaritat, a la necessitat d'una participació dels poders públics en la consecució d'un autèntic desenvolupament nacional i internacional, i a la responsabilitat que tenen aquests mateixos poders públics envers la societat i les persones amb vista a fomentar una idea del treball que el dignifiqui i l'humanitzi (17-18, 37).

• CA expressa que correspon a l'Estat determinar el marc jurídic dins del qual es desenvolupen les condicions econòmiques, salvaguardant així les condicions fonamentals d'una economia lliure, participant directament  (principi de solidaritat) o indirecta (principi de subsidiarietat) (15).

Funció i finalitat de l'empresa en l'actual desenvolupament econòmic

• GS posa l'èmfasi en l'aspecte humà del procés productiu:

–     afirma que l'augment de la producció ha de servir per satisfer les necessitats del gènere humà:

o         ha d'afavorir-se, doncs, el progrés tècnic i la innovació i creació de noves empreses,

o         essent l'objectiu final de la vida econòmica el servei a l'home (64);

–     més endavant especifica que no ha de deixar-se el desenvolupament econòmic a mans d'un cec mecanicisme, sinó sotmetre'l als dictats humans; per això, deu:

o         utilitzar-se per mitigar injustícies i desigualtats,

o         servir per promoure l'empresa artesanal i agrícola, i

o         crear la necessitat de repartir les propietats insuficientment conreades (65-66);

–    referint-se a les inversions, assenyala que:

o         han d'orientar-se a assegurar possibilitats de treball i beneficis suficients per a la població present i futura;

o         tant els particulars com els grups o autoritats públiques han de tenir molt presents aquestes finalitats i reconèixer la seva greu obligació de vigilar:

-      d'una banda, que es proveeixi del necessari per a una vida digna tant dels individus com de la comunitat;

-      de l'altra, preveure el futur i establir un just equilibri entre les necessitats actuals del consum individual i col·lectiu i les exigències d'inversió per a les futures generacions (70).

• SRS, en parlar de la revalorització del treball humà, tant sota l'aspecte de la seva finalitat objectiva com sota l'aspecte de la dignitat del subjecte, que és l'home, està assenyalant la funció i la finalitat de l'empresa (18),

–     molt més quan es confirma l'accentuació del subdesenvolupament degut fonamentalment al canvi ocorregut en la producció, com a conseqüència de la seva relació amb el mercat internacional (19);

–     en les seves afirmacions sobre la solidaritat és, potser, on trobem més especificada la funció i finalitat de l'empresa, puix insisteix que l'esmentada solidaritat es funda en el principi que els béns de la creació estan destinats a tots. Per tant, el que la indústria humana produeix amb l'elaboració de les matèries primes i l'aportació del treball ha de servir igualment per a tots (39).

• CA, en tractar la funció social de la propietat privada, ja confirmada en LE i SRS, i fins i tot del treball, afirma que

–     l'empresa és una expressió contemporània de la propietat del coneixement, de la tècnica i del saber (32);

–     la raó d'ésser de l'empresa és la de satisfer necessitats mitjançant la producció de béns i serveis (32, 35); producció, més que de quantitat, de qualitat; això porta immediatament a considerar la importància del problema ecològic;

–     la finalitat de l'empresa és, abans que res, l'existència mateixa de l'empresa com a comunitat d'homes... al servei de la societat sencera (35);

–     l'obtenció de beneficis és un índex, encara que no l'únic, de la bona marxa de l'empresa (35). Rebutja les fonts impròpies d'enriquiment i de beneficis fàcils basats

o         en activitats il·legals (48), o

o         en activitats purament especulatives, que no generen riquesa i fins i tot poden constituir un obstacle per al desenvolupament i l'ordre econòmic (48);

–    l'opció d'invertir és sempre una opció moral i cultural (36).

L'empresa, associació de persones

Podem sintetitzar en tres afirmacions el pensament de la DSE sobre l'empresa.

• L'empresa no és només una societat de capitals; sinó sobretot una comunitat humana; per tant, es propugna una empresa orientada al bé comú, moralment justa, econòmicament rendible i socialment participativa.

• La figura de l'empresari, tant directe com indirecte, es planteja com resposta a una societat que precisa de solucions tècniques, econòmiques i socials per als greus problemes que l'assetgen. Així, se li demana competència, capacitat, responsabilitat per aconseguir una major riquesa, afavorir un ambient més humà dins i fora de l'empresa i una millora de la qualitat de vida.

• El treballador, dignificat i exaltat el treball com a valor humà, és subjecte actiu en la producció i en l'economia, participant activament, per si mateix o mitjançant els grups intermedis, en el seu propi desenvolupament.

LA GESTIÓ ÈTICA DE L'EMPRESA REQUEREIX LA PRÀCTICA D'UNES ORIENTACIONS

Del marc filosoficomoral, passant per la mediació d'uns principis, arribem ara a unes orientacions pràctiques. Ho fem sota la llum de «Códigos de conducta empresarial», Madrid, 1993, text publicat per Acció Social Empresarial. Afecta 9 àmbits, que subdividirem en tres subconjunts.